dijous, 19 de desembre del 2024

Parlant de llengua: Vincles i Xerrem

Article publicat a El Punt Avui el 18 de desembre de 2024

L’escriptor i poeta francès Anatole France deia: “Quan un cosa s’ha dit i s’ha dit bé, no siguis escrupolós, Agafa-ho i copia-ho.”

Feia temps, força temps, que volia escriure aquestes ratlles.

Tots estarem d’acord que la llengua catalana és l’eix idiosincràtic de la població per a la seva necessària cohesió i progrés social en una  societat organitzada amb la llengua com a tret cultural més identificatiu.

Com us deia, feia temps que volia escriure aquestes ratlles... La darrera empenta per començar a posar negre sobre blanc me la va donar ahir (diumenge 8 de desembre de 2024) el microreportatge que va emetre TV3 dins de l’espai Telenotícies Vespre sobre el nou projecte que ha llençat Òmnium Cultural: Vincles.

Abans de res, vull transmetre la meva enhorabona a Òmnium per sumar-se a la creació de grups de conversa en espais lingüístics segurs dirigits a aquelles persones que encara no entenen o no parlen la nostra llengua. Compartim els objectius d’Òmnium i ens congratulem que ja funcionin 193 grups d’aquestes característiques al nostre país.

Dit això, vull explicar-vos una història de divuit anys...

El 2006 va néixer el projecte Xerrem Junts, impulsat per la Coordinadora d’Associacions per la Llengua Catalana (CAL). Xerrem Junts és un projecte creat i dirigit pel filòsof i pedagog, expert  en la didàctica de la llengua catalana i la investigació de metodologies d'aprenentatge. És una activitat comunicativa gratuïta, fonamentada en la vessant col·loquial de la llengua catalana, exercida bàsicament des del voluntariat dinamitzador i cooperatiu, per a la promoció de la llengua i la cultura catalanes en un marc de relació interpersonal no jeràrquica i amb l’objectiu essencial de compartir humanitat des de la inclusió grupal de la diversitat social.

Conscients de les necessitats i les grans expectatives de creixement del projecte així com de la minsa capacitat de finançament de la CAL, vam oferir a Òmnium la possibilitat de col·laborar en l’extensió del Xerrem. La primera conversa, en què els vam lliurar el nostre material, la vam tenir fa més de set anys, quan els presidents d’Òmnium i de la CAL eren respectivament, Jordi Cuixart i Pep Ribas. L’oferta va ser rebuda amb interès i amb la promesa d’estudiar la manera d’establir una col·laboració permanent.

Passat el temps i davant el silenci d’Òmnium vam tornar a insistir-hi amb els mateixos resultats. Fa tres anys, quan em vaig fer càrrec de la presidència de la CAL i tenint informació que Òmnium estava preparant el llançament d’un projecte de grups de conversa idèntic al Xerrem, vaig creure que era imprescindible parlar-ne amb el nou president Xavier Antich i vam concertar una reunió.

El dia de la trobada, Xavier Antich es va excusar i només vam parlar amb vicepresidència. Els vam fer evident que el projecte Vincles i el projecte Xerrem eren germans bessons, que era del tot il·lògic que dos projectes idèntics amb els mateixos objectius funcionessin per separat i impulsats per entitats diferents. Vam insistir, una vegada més, en la necessitat d’establir un conveni de col·laboració que, sense cap mena de dubte,  redundaria en benefici del projecte mateix i augmentaria la seva efectivitat. Vam aprofitar per fer-los lliurament dels quatre quaderns que recentment havíem editat amb la nostra metodologia i material. Com en les reunions mantingudes el 2017 i posteriors van considerar-ho molt interessant, que ho estudiarien i que ja ens trobaríem de nou més endavant.

Des de llavors, silenci absolut.

Si algú té dubtes que el projecte Xerrem, creat el 2006, i el projecte Vincles creat aproximadament el 2021 són el mateix projecte, només li caldrà comparar-los en aquests enllaços

https://cal.cat/projecte/xerrem-junts/https://vincles.omnium.cat/

Òmnium Cultural té tot el dret a crear, difondre i expansionar el projecte Vincles. I com a activistes per la llengua catalana ens n’alegrarem -i molt!- que tingui un gran èxit. Pensem, però, que la manera de fer-ho ha estat d’una ètica més que dubtosa i no podem menys que sentir-nos agreujats sobretot pel que veiem com a poc respecte a la feina de divuit anys de la CAL, del creador i director del projecte Xerrem, Jordi Esteban, pel Grup Gestor dels 220 grups que funcionen actualment, per la feina de centenars de voluntaris i voluntàries i pels més de cinc mil xerraires (aprenents) que ha tingut el projecte durant aquestes gairebé dues dècades.

Llengua, cultura i llibertat!


Nadal a la Torre Mossèn Tor amb Evelí Adam. 10 lliçons per salvar el català amb Jordi Badia. Crònica de la Catalunya Nord


Convidats

Evelí Adam  fuster, pintor i escultor. President de L'Associació Campdevànol Cultura i Compromís. Ha fet tallers d’Educació Artística centrats en el treball de la fusta. Des de 2011 ha fet multitud d’exposicions individuals i col·lectives a l’Estat espanyol i també a Londres, París, Roma, Ginebra...

Jordi Badia i Pujol filòleg i corrector. Ha treballat en editorials i mitjans de comunicació com ara TVE de Catalunya, TV·3 i  el setmanari El Temps.  Actualment, és cap d'estil de Vilaweb on, també publica  regularment articles a la secció «Ras i curt» al voltant d’un ús més precís i genuí del català. Ha publicat, entre altres, El llibre de la llengua catalana per a escriure correctament el català. Salvem els mots i No val a badar. Darrerament ha tingut cura de l’edició i ha escollit els articles i les entrevistes més representatius de la lingüista M. Carme Junyent per al llibre Deu lliçons per salvar el català.

Davantal

Oscar Wilde ens deia que “Quan algú comet una estupidesa, sempre la justifica mitjançant els més nobles motius”. Enguany, el pessebre finalment ha desaparegut de la plaça de Sant Jaume de Barcelona. Suposant que els que hi ha hagut durant la darrera dècada se’n podien anomenar pessebre. Enguany, també, els llums de Nadal del Raval no seran de Nadal, sinó “Llums d’Hivern”. “Hem volgut fugir de qualsevol referència religiosa, per a ser més inclusius amb totes les nacionalitats i religions que conviuen al barri” -diuen els organitzadors-. Tot això acompanya allò que ja es fa i es celebra en moltes escoles i en caus i esplais: La festa d’Hivern. El Nadal ha desaparegut del llenguatge habitual d’aquests espais i s’ha deixat de fer el pessebre perquè som “una societat laica i respectuosa”.

La immensa majoria de tradicions a Catalunya són les que hem rebut a través del sedàs del cristianisme i que, alhora, han configurat al llarg dels segles el que anomenem “valors occidentals”. La nostra societat ve marcada per un calendari cristià, i tota la nostra tradició està formada al voltant de les festes tradicionals, la gran majoria antiquíssimes, però que, sigui bo o dolent, ens han arribat adaptades pel cristianisme com  les festes de Nadal, hereves de les paganes que celebraven el Solstici d’Hivern, 

La primera representació coneguda del naixement de Jesús data del segle II i el pessebre més antic que es coneix data del segle III, al monestir alemany de Füsen. A Catalunya hi ha documentat un pessebre de  l'any 1300. També sabem que a final del segle xvi ja hi havia pessebres familiars. La Fira de Santa Llúcia data de l’any 1786.

En nom d’una pretesa “laïcitat, inclusiva i respectuosa” es van difuminant, tergiversant o directament eliminant el que són les tradicions catalanes arrelades des de fa segles als nostres països. La cerimònia de la confusió barrejant religiositat amb tradició.

Desvirtuar, difuminar o eliminar les tradicions (que formen part de la cultura popular, la més arrelada a la societat) és una baula més -al costat de la llengua- de la pèrdua d’identitat, de la desnacionalització i de la substitució de la identitat nacional.

Recordeu... Amb l’excusa de la canalla, van atacar els castells i els castellers. Amb l’ excusa del  feminisme, van atacar-nos el tió i els reis. Amb l’ excusa del patriotisme, van intentar minimitzar la rumba catalana. I ara, amb l’ excusa de la inclusivitat i titllant-ho de racisme excloent, ens substitueixen el Nadal per la “festa d’hivern” ens retiren els pessebres, els llums propis nadalencs i, potser ben aviat, en comptes de les nostres nadales haurem de cantar “cançons d’hivern”.

Avui tindrem dues entrevistes. En la primera, parlarem de Nadal i de pessebres al voltant del centenari de la torre modernista Mossèn Tor de Campdevànol. La segona, sobre llengua, tot recordant Carme Junyent i les seves Deu lliçons per salvar el català.

En parlem tot seguit amb els nostres convidats. Som-hi. Comencem!

Final

La frase de la setmana és la frase de Nadal i la darrera del 2024. Pertany a l’advocat i polític porto-riqueny Pedro Albizu Campos

És preferible qualsevol altra alternativa abans de passar per la dolorosa condició d’aparèixer com a renegats de la nostra pròpia personalitat nacional.

Deixeu-me que enllaci aquesta frase amb el davantal d’avui i amb el comiat per dir-vos que...

Davant d’aquest  fals relat que, amb l’argument que som “una societat laica i respectuosa” ens imposen unes festes -diuen- inclusives... davant d’aquest intent de difuminar, tergiversar o directament eliminar el que són les tradicions catalanes arrelades des de fa segles als nostres països.  Responguem respectant i celebrant les nostres tradicions: munteu un pessebre, per petit que sigui... rebeu el Tió a casa i feu-lo que cagui força... passeu el Nadal i Sant Esteve amb família, aneu a rebre els Reis d’Orient, si pot ser amb fanalets. Viviu amb plenitud i il·lusió aquests dies que formen part de la nostra identitat i del nostre mil·lenari bagatge cultural.

Ens acomiadem fins al 13 de gener. Des del Vull una resposta, us desitgem un Bon Nadal i un millor any 2025. I, com sempre... Que tingueu una molt bona feina!

L'Escletxa núm. 53, hivern 2024. Tradicions i identitat. Correllengua 2024. Premis Nacionals Joan Coromines. Centralisme francès. Sílvia Orriols i l'orriolisme

Ja podeu llegir el nou número de L’Escletxa, la revista de la llengua i la cultura catalanes publicada per la Coordinadora d’Associacions per la Llengua Catalana (CAL). En aquesta edició, la que correspon a l’hivern de 2024, hi trobareu un total de set articles.

Índex  L’Escletxa 53

  • “Tradicions i identitat”
    La CAL Opina – Jaume Marfany
  • “El Correllengua reivindica la filòloga Carme Junyent”
    Correllengua – Jordi Fusté
  • “El Correllengua desembarca a l’Ajuntament de les Corts”
    Correllengua – Xavi Tedó
  • “Salvar Catalunya: Sílvia Orriols i l’orriolisme”
    Aprofundint – Jaume Marfany
  • “Premis Nacionals Joan Coromines”
    CAL – Mercè López
  • “Centralisme francès: política municipal més enllà de la lluita per la llengua”
    Aprofundint – Galvão Debelle dos Santos i Gerard Barrabés
  • “Amistat veïnal catalana”
    Xerrem – Jordi Esteban

Enllaços

diumenge, 15 de desembre del 2024

Paco Candel, Els altres catalans. Joan Tarragó,el bibliotecari de Mathausen. A la recerca de la CLAU

LA CLAU de la nostra història Programa 279. Emès el 11 de desembre de 2024 per Terramar Barcelona (TVB), ETV Llobregat, Terramar Garraf-Penedès i Terramar Tarragonès

Davantal

Benvingudes i benvinguts a una nova CLAU de la nostra història. Programa 281

L’any que ve, el 2025, es compliran cent anys del naixement de Francisco Candel Tortajada, més conegut com a Paco Candel. Nascut al Racó d’Ademús, al País Valencià, va arribar amb la seva família quan només tenia dos anys. Van viure primer, a les barraques de Montjuïc i, més tard, a les Cases Barates de Can Tunis amb què s’inspiraria per escriure el seu llibre Donde la ciudad cambia su nombre .

Autor literari i periodista, va escriure més  de cinquanta llibres i un munt d’articles periodístics i reportatges. Va destacar per la seva contribució a la configuració de l’ideari col·lectiu sobre la immigració. Va dedicar els seus esforços i energies a reivindicar les eines que havien de fer possible la integració de les persones immigrades a la societat i cultura catalanes. Si hi ha un llibre que puguem destacar sobre els altres aquest és Els altres catalans.

Els altres catalans va publicar-se el 1964 i va causar un gran impacte. L’obra, un estudi sociològic, ens feia veure la realitat quotidiana d’una immigració que arribava a Catalunya procedent de les zones econòmicament més pobres de l’Estat espanyol. La majoria es van instal·lar en barris suburbials i vivien completament aïllats de la població catalana. Poc a poc van anar esdevenint persones que no són d’aquí, ni se’ls considera, ni se’n consideren, però el problema és que ja no són, tampoc, d’allà. Vivien una situació ambigua, d’indefinició; vivien desconnectats de la comunitat catalana i, per tant, desconnectats de la llengua, de les tradicions, de la cultura... Vivien, també, molts d’ells, en situacions de marginalitat econòmica i social.

L’autor de Els altres catalans prenia partit per la integració d’aquesta massa social vinguda d’altres terres de la península. Per a ell només hi havia una solució possible: la convivència i l’acceptació mútua. La comunitat catalana havia d’acceptar els nouvinguts com a integrants en ple dret d’igualtat. Els nouvinguts havien d’integrar-se plenament en la societat catalana, i no només en l’aspecte econòmic, sinó també en el lingüístic, cultural, social i polític. L’autor va expressar rotundament la seva opinió al respecte en frases com que “els nous catalans han de contribuir en la construcció del futur de la societat catalana, no combatre-la o desfigurar-la.” Demanava respecte mutu i afegia que “les dues realitats estaven condemnades a entendre’s”.

El llibre va esdevenir un autèntic manual per a tots aquells que ens preocupàvem per la cohesió de la societat catalana. En el seu moment, potser, no vam acabar de fer del toTot bé els deures, forçats també per la situació sociopolítica que es vivia en aquell època. Els continguts de fons del llibre, malgrat que les situacions i els personatges han canviat, crec que encara poden ser aplicables al moment actual que ens toca viure. ¿Serem capaços de bastir una futura societat catalana cohesionada i socialment i nacional més justa? ¿Seran capaços els “vells i nous altres catalans” d’entendre que han de col·laborar plenament en la construcció d’aquesta societat sense combatre-la o desfigurar-la?

Per si algú encara no ho entén, només caldria recordar-li aquesta frase de Candel, rotunda i clara: “Si ets aquí, ets català; excepte que et fiquis al cap que no et dona la gana de ser-ho.

Final

La frase de la setmana de l’escriptor i humorista estatunidenc Mark Twain

Les arrugues només indiquen el lloc on has tingut el somriure

Tornem la setmana que ve. Us esperem aquí per descobrir plegats noves  CLAUS de la nostra història.

Que passeu una molt bona setmana! 

"No deixis que el vell entri a casa". En parlem amb Alfons Duran-Pich. Crònica de la Franja de Ponent




Convidats

Alfons Duran-Pich  analista polític, econòmic i social

Davantal

El 19 d’agost de 2024, moria a Olot, a l’edat de 117 anys, la catalana Maria Branyas, la persona més longeva del món. Un any abans, el plenari de l’ajuntament de San Francisco, a Califòrnia, va declara el 7 de novembre de 2023  el “Dia Maria Branyas” en homenatge a la persona més gran del món perquè "continua inspirant al món amb la seva longevitat, perseverança, bon sentit de l'humor, seny, gran coneixement institucional, energia i profunda saviesa.”

Segons els registres documentals, la persona més longeva del món ha estat la francesa Jeanne Louise Calment [ʒan lwiz kalmɑ̃];que va morir el 1997 a l’edat de 122 anys i 164 dies. Calment va practicar esgrima fins als 85 anys i va continuar muntant en bicicleta fins als 100.  No va deixar de fumar fins als 117 i va viure de manera autònoma fins als 110 anys.   

La segona persona més longeva del món ha estat la japonesa Kanake Tana va viure fins a l’edat de 119 anys i 107 dies.

Fins a mitjan segle XX, l’edat mitjana de vida va ser sempre molt baixa. El percentatge de la població que podia arribar a edats avançades es veia condicionat per diversos factors, entre altres molts l’alimentació, l’estil de vida, les epidèmies, etc.

Actualment, a Catalunya, l’esperança de vida se situa entre les més altes del món: per als homes en 80,4 anys i per a les dones en 85,9 anys. En els darrers 10 anys, també a Catalunya, hi ha hagut un increment considerable del nombre de centenaris, que ha passat de 1.350 persones el 2011 a 2.280 persones el 2021. Una xifra que se situa entre les més altes dels països europeus i del món. Japó és el país amb més centenaris per milió d’habitants (643), seguit de Portugal (488), Irlanda (435), França (384), Hongria (346), Romania (343), Canadà (335) i els Estats Units (334).

Tots volem tenir una vida tan llarga com sigui possible. I, com diu el nostre convidat d’avui, De sobte, d’un dia per l’altre, “vam començar a comptar i vam ser conscients que la nostra experiència de vida ja era més gran que la nostra esperança de vida.”

0’39’’

Escolteu aquesta cançó.... 30’’  .... És una versió de The Supremes (suprims) d’una cançó popular del 1949 amb música de Carl Sigman i lletra d' Herb Magidson. El seu títol en català ha estat traduït com a “Diverteix-te”, però la traducció literal del títol  original en anglès seria “Gaudeix, és més tard del que penses”.

L’actor Michel Caine va dir: Per a mi, envellir és una gran cosa, considerant l’alternativa. Perquè envellir, sempre que siguem afortunats, és inevitable; No podem endarrerir-ho, però sí que podem gestionar-ho amb el major gaudi possible.

En parlem tot seguit amb el nostre convidats. Som-hi. Comencem!

Final

La frase de la setmana extreta del llibre de l’Alfons Duran-Pich... A Okinawa, hi ha una roca amb un missatge gravat que diu:

Als 70 encara ets un nen. Als 80 un adolescent i, als 90, si els teus avantpassats t’inviten a unir-te a ells... demana’ls que et deixin arribar als 100. Edat en la qual reconsideraràs la qüestió.

Tornem la setmana que ve. Que tingueu molt bona feina!

dimarts, 10 de desembre del 2024

Sílvia Orriols i Aliança Catalana. "Salvem Catalunya" conversa amb Xavier Torrens. Crònica del País Valencià



Convidats

Xavier Torrens  Professor de Ciència Política a la Universitat de Barcelona. Autor del llibre "Salvem Catalunya"

Davantal

En el món polític i mediàtic, és, segurament, la dona de qui més s’ha parlat en els darrers temps, la que ha suscitat més controvèrsia i la que ha originat més sentiments contraposats.

El nostre convidat d’avui ens diu que no és una dona que hagi sortit del no res. “És una líder creïble, una treballadora mileurista filla de pagesos, una dona intel·ligent, sorgida del poble i no pas de l’elit política econòmica o política del país”

Diplomada en Biblioteconomia i Documentació, ha sigut militant de Jovent Republicà i d’Estat Català, partit amb el qual, el 2004 i en el 7è lloc de la llista, es va presentar a les eleccions al Parlament Europeu . Després del referèndum de 2017, va començar a participar activament en les protestes contra l'aplicació de l'Article 155. A les eleccions municipals de 2019 a Ripoll va sortit escollida amb 503 vots com a única regidora del Front Nacional de Catalunya.

A les eleccions municipals de 2023, s’hi va tornar a presentar, aquesta vegada com a alcaldable del nou partit Aliança Catalana que va ser la força més votada amb 1.559 vots, un 33%, va obtenir 6 regidors i va acabar sent l’alcaldessa de Ripoll.

El maig del 2023, mig any després, Aliança Catalana es va presentar a les eleccions al Parlament de Catalunya amb l’eslògan “Salvem Catalunya”. El partit va obtenir 118.032 vots i dos escons i  Sílvia Orriols va esdevenir-diputada del Parlament.

Com es pot explicar l’ascens meteòric de la líder d’Aliança Catalana i del seu partit? El 2019 obtenia 503 vots. Quatre anys després, triplicava aquests vots i només mig any més tard el partit obtenia el 3,78% de vots en unes eleccions nacionals... 118.302 ...

Sílvia Orriols i Aliança Catalana són titllats de feixistes o neofeixistes, de nazis o neonazis, de racistes i xenòfobs, de pertànyer al món de la ultradreta i de l’extrema dreta... Què són realment Aliança Catalana i la seva líder? Quina és la ideologia i el programa que defensen?

Avui parlarem amb Xavier Torrens, professor de ciència política a la Universitat de Barcelona (UB) i autor del llibre “Salvar Catalunya. La gestació del nacionalpopulisme català.” Torrens ens aporta molta informació sobre el perfil de Sílvia Orriols i el seu bagatge polític i, també, del perill que pot representar. Coneixerem la gènesi i els perquès de l’evolució i la consolidació d’Aliança Catalana.

En parlem tot seguit amb el nostre convidat. Som-hi. Comencem!

Final

Com a frase de la setmana llegirem el paràgraf final del llibre D’en Xavier Torrens “Salvar Catalunya”

De què o de qui cal “salvar Catalunya”. Aquest reportatge, fruit de la investigació dels fets dona les claus al lector per treure’n les seves pròpies conclusions. El temps dirà si Aliança Catalana acaba el seu periple  les municipals del 2027 o a les eleccions al Parlament que podrien ser el 2028, o bé entrem en la consolidació del nacionalpopulisme català. L’ocàs d’Aliança Catalana voldria dir que  hem començat a implantar polítiques públiques amb l’impacte social que resolen problemes que amenacen la societat. L’ascens o el descens de Sílvia Orriols i Aliança Catalana depèn del poble de Catalunya.

Marxem amb  pensament posat en la nostra gent que és tota la que pateix la repressió, la presó o l’exili.

Tornem la setmana que ve. Que tingueu molt bona feina!

 

 

 

dilluns, 2 de desembre del 2024

Via Laietana, la gola del llop. Resum del XXIII Simposi sobre la història censurada de Catalunya

LA CLAU de la nostra història Programa 279. Emès el 27 de novembre de 2024 per Terramar Barcelona (TVB), ETV Llobregat, Terramar Garraf-Penedès i Terramar Tarragonès

Davantal

Benvingudes i benvinguts a una nova CLAU de la nostra història. Programa 279

Via Laietana, 43. Jefatura Superior de Policia de Barcelona. Durant el franquisme va ser la seu de la Sisena Brigada d'Investigació Social, coneguda com a Brigada Político-Social . A la primera planta se situaven els despatxos; als pisos superiors, les sales d’interrogatoria; al soterrani, els calabossos. La BPS s’estructurava en diferents gurps especialitzats: Grup I - Afers Laborals, Grup II - Activitats Catalanoseparatistes, Grup III - Activitats Comunistes, Grup IV - Activitats Anarquistes, Trotskistes i Socials, Grup V - Servei d'Universitat.

Encara avui, no és possible baixar als calabossos de la comissaria de Via Laietana. L’accés no s’autoritza a gairebé ningú. És un espai vedat, fins i tot per als advocats o regidors. Tampoc n’hi ha fotografies públiques. Tanmateix, els qui van estar detinguts a Via Laietana no se’ls oblidarà mai com era tot, fins i tot, les olors i els sorolls.

Via Laietana, 43... La gola del llop... La casa dels horrors...  Entre les parets d’aquest edifici, s’ha exercit la repressió més violenta i la tortura sistemàtica durant dècades.  És totalment impossible saber amb exactitud quantes persones han estat torturades durant el franquisme a la Jefatura Policial perquè, el 1977, el llavors ministre espanyol d’interior Rodolfo Martín Villa va ordenar la destrucció dels arxius dels serveix policials. La repressió violenta i la tortura no es va acabar, però, amb la mort del dictador.

Detencions arbitràries, maltractaments i tortures per causes polítiques, orientació sexual, identitat de gènere, militància sindical i veïnal, discriminació ètnica i racial, catalanisme, independentisme... Probablement, milers de persones , majoritàriament homes, però també dones.

Gemma Pasqual ha recollit en un llibre,”Torturades”, el testimoni de 22 dones que han estat torturades a la comissaria de Via Laietana. Vint-i-dues dones que han patit el terror. La primera, Soledat Real, comunista i militant feminista detinguda el 1941. La darrera, Xènia Garcia, la noia dels cabells blaus, detinguda el 18 d’octubre de 2019.

La filòloga i professora Blanca Serra va passar quatre vegades per la comissaria de Via Laietana: el febrer del 1977, el juliol del 1980, el desembre del 1981 i el març del 1982. Ara la Blanca ha decidit posar una denúncia a la fiscal delegada de Drets Humans i Memòria Democràtica de Barcelona, Sara Gómez Expósito. És la primera que es posa davant la Fiscalia de Barcelona, i es fa perquè ha estat impossible accedir als atestats policials i a la documentació judicial, i volem que s’investigui”, explica l’advocat d’Irídia Brian Ventura.

En el capítol final del llibre “Torturades” s’identifiquen fins a 57 repressors i torturadors. L’Estat espanyol ha estat denunciat i condemnat moltes vegades pels diferents organismes que vetllen pels drets humans. La Unió Europea l’ha condemnat deu vegades, set de les quals amb Grande Marlaska com a ministre de l’interior. Molts dels 57 policies identificats com a repressors han estat condecorats.

Final

La frase de la setmana és d’autor anònim... diu així:

Quan necessitis obrir una porta amb l’única mà lliure, la clau serà sempre a la butxaca de l’altra banda.

Tornem la setmana que ve. Us esperem aquí, per descobrir plegats, noves CLAUS de la nostra història.

Que passeu una molt bona setmana!