dijous, 10 de gener de 2019

La Pau i la Treva de Déu (2. Segle XI, una societat inestable


De la lectura dels textos anteriorment citats, es pot deduir quina era la situació i els conflictes que imperaven en aquella època i que van conduir a les assemblees i els redactats de pau i treva.
Les transformacions en el mode de producció són un dels desencadenants d’una violència feudal interior que afecta tant els laboratores com els bellatores. Abans de la revolució feudal, les relacions de producció es fonamentaven en la guerra i en l’esclavisme. L’època conqueridora, però, s’acaba i els ingressos que se’n derivaven acaben desapareixent. La reialesa entra en crisi; el rei, l’emperador, deixa de ser l’intermediari, juntament amb l’Església, entre Déu i el poble i les estructures de l’estat s’enfonsen. La societat queda dividida entre els que tenen armes, i poden exercir la violència i el domini, i els que no en tenen i són, doncs, les víctimes dels altres. El sistema militar es desestructura i s’instal·la al voltant de cada un dels castells o fortaleses disseminats pel territori i, per tal de subsistir,  els guerrers o cavallers inicien una nova guerra interior, una nova forma de violència dirigida, primer, contra els pagans i, després, contra el poble desarmat.
Aquests guerrers es transformen en agents de l’explotació senyorial i ajuden el senyor feudal, amb qui estan lligats per un llaç de vassallatge, a estendre el seu domini i a imposar el seu règim de fiscalitat. L’espoliació de béns és constant i es violen de manera sistemàtica drets tradicionalment reconeguts.
El poder del senyor i dels guerrers al seu servei s’escampa arreu mitjançant l’ús de la violència, l’amenaça o el terror. No existeix cap possibilitat d’impartir justícia, perquè aquesta també és un funció dominada i exercida pels senyors.
No només són els camperols, però, els afectats per aquest clima d’anarquia i violència, sinó que l’Església també es troba, directa o indirectament, amenaçada. D’una banda, els senyors apliquen els seus actes de vandalisme a qualsevol tipus de propietat, fins i tot les que són propietat de les comunitats eclesiàstiques. D’altra banda, encara que no sigui de manera directa, l’Església no pot ignorar el patiment dels camperols.
La societat del segle XI és inestable; una societat que no pot trobar l’equilibri necessari per desenvolupar-se amb normalitat. Els homes de l’Església s’esforcen per oferir una alternativa a aquest món violent i incert. En aquest context creix el monaquisme, els centres espirituals de la cristiandat. Tot aquest esforç, però, per reformar monestirs i oferir una alternativa a una societat en crisi, es veia frustrat per la turbulència que ocasionaven els senyors feudals. Els prelats i monjos comencen, doncs, a considerar la necessitat de restablir un mínim d’ordre i seguretat dins de la societat.[1]    
A finals del segle X, s’inicien les Assemblees de pau, amb un doble objectiu; d’una banda, amb aquests actes de jurament, l’Església es declarava a favor dels pobres i els col·locava sota la seva protecció; d’altra banda, en posar l’accent en el caràcter sagrat de les persones i els béns eclesiàstics, es protegia i, alhora, s’assegurava una posició privilegiada dins de la societat feudal.[2]
Caldria diferenciar els dos diferents aspectes que tracten els textos que comentem. Per un costat tenim el concepte de Pau de Déu a què es refereix el jurament sancionat pel bisbe Guérin de Beauvais i, per l’altra, el de Treva de Déu que correspon als fragments dels cànons del Concili de Narbona de l’any 1054.
Si bé tots dos conceptes responen a una mateixa intenció, a una mateixa ideologia, no són iguals pel que fa a continguts ni tampoc apareixen en el mateix moment històric. La Pau de Déu correspon a una prohibició eclesiàstica de tot acte hostil i violent contra persones o béns en unes condicions determinades. Intentava protegir, doncs, certes categories de béns i de persones com els clergues, els dèbils i els desheretats contra els abusos dels poderosos. No establia cap durada limitada i el seu radi d’acció s’estenia a un territori força extens. La Pau de Déu s’inicia a finals del segle X i les primeres assemblees que tracten aquesta qüestió són les de Charroux, el 989,  i de Narbona el 990. [3]
A inicis del segle XI, a l’assemblea de Verdun-sur-Saône, de 1016, comença a generalitzar-se la pràctica que els cavallers facin el jurament de respectar la  Pau de Déu lsobre els Evangelis o bé sobre relíquies.[4]
La Treva de Déu és la institució medieval que prescrivia uns temps i uns dies determinats de l’any durant els quals quedaven excloses les lluites armades i les guerres senyorials. Si bé es va desenvolupar de manera paral·lela  a la Pau de Déu, no va tenir una evolució simultània. Sembla ser que va aparèixer el 950, durant el pontificat de Joan XV i que va ser en el sínode de Vic de 1033 convocat pel bisbe Oliba,  conjuntament amb Berenguer, bisbe d’Elna, que va tenir lloc el primer decret de Treva de Déu. Finalment, en el concili de Narbona de 1054 apareix ja perfectament reglamentada i proclamada conjuntament amb la Pau de Déu, si bé es diferencien clarament tots dos conceptes.[5]


[1] POLY, Jean-Pierre; VAUCHEZ, André; FOSSIER, Robert; El despertar de Europa (950-1250). Barcelona: Crítica, 2000, pàg. 75.
[2] Íd. Pàg. 78
[3] RIU, M. (coord,), Textos comentados de época medieval, (siglos V al XII), Barcelona : Editorial Teide, 1975, pàg. 723
[4] Íd. Pàg. 723.
[5] Íd. Pàg. 724.

Cap comentari :

Publica un comentari a l'entrada