dilluns, 25 de novembre de 2019

"Un jove ruc serà un vell encara més ruc" (Un nou 25 de novembre amb Joan Margarit)


Un nou 25 de novembre... Els mesos s'acumulen i el novembre van passant. Ja en són 71.

Cerquem empara, refugi, suport, esperança i positivisme en la poesia i en els poetes. Ara i avui en Joan Margarit, el poeta i arquitecte de Lleida i de Sant Just Desvern. Comparteixo amb tots vosaltres unes frases extretes d’una entrevista que li van fer al suplement “Llegim” del diari ARA amb motiu de la publicació del seu recent poemari “L’art d’estimar”

Aquests poemes estan amarats d’un cert sentiment de nostàlgia, entesa des d’un punt de vista “positiu, com un sinònim d’estima i d’enyorament.
Hi ha dues èpoques importants a la vida en quant a la claredat, pel que fa a veure-hi d’una manera absolutament clara a través d’una atmosfera que a vegades el mateix ritme de la vida fa més tèrbola i més nebulosa -afegeix-. Aquests dos moments són la infància i la vellesa; la senectut, però, només si abans hi hagut cultura.
“Un jove ruc serà un vell encara més ruc”, subratlla el poeta, convençut que la cultura és “una eina de supervivència”. Com que “vivim a la intempèrie, física i moral”, la cultura, si un la converteix en part de la seva vida, pot ser un bàlsam en els moments difícils i, també, en contraposició a la religió, un far per emprendre l’últim tram del camí i envellir amb lucidesa i dignitat:
“Aquí no hi ha misericòrdia. La vida és dura i senzilla. Tu mateix ets el responsable de com envelleixes, no ho és el sistema”.
ESTIMAR ÉS UN LLOC (Poemari “Des d’on tornar a estimar)
Assegut en un tren miro el paisatge
i de sobte, fugaç, passa una vinya
que és el llampec d’alguna veritat.
Seria un error baixar del tren
perquè llavors la vinya desapareixeria.
Estimar és un lloc, i sempre hi ha una cosa
que m’ho desvela: un terrat llunyà,
aquella estrada buida d’un director d’orquestra,
només amb una rosa, i els músics tocant sols.
La teva cambra quan s’alçava el dia.
Per descomptat, el cant d’aquells ocells
al cementiri, un matí de juny.
Estimar és un lloc.
Perdura al fons de tot: d’allí venim.
I és el lloc on va quedant la vida

Cap comentari :

Publica un comentari a l'entrada