El procés d’independència ha
entrat en una nova fase completament diferent a l’anterior viscuda fins al 2017.
Alguns creiem que les eleccions al Parlament de Catalunya que, com a màxim,
haurien de tenir lloc a principis de 2020, poden ser la clau de volta per
culminar aquesta fase que ens portaria a una nova proclamació –aquesta vegada
efectiva- de la independència.
En aquests moments, hi ha
cinc forces polítiques que es presentarien a les properes eleccions. A banda
dels “clàssics” ERC, JxCat i CUP, també
han decidit que es presentaran el FNC (Front Nacional de Catalunya) i ahir
mateix, Primàries Catalunya. A més, tenim la Crida, que es troba en els llimbs
polítics. La Crida, que encara no sabem què vol ser quan sigui gran i, per
tant, és impossible predir què farà davant d’una convocatòria d’eleccions.
Si finalment aquesta
situació es confirma i l’electorat independentista es troba amb cinc opcions de
vot, estaríem abocats a un desastre de magnitud considerable.
La majoria de vosaltres ja
sabeu que el 2010 em vaig incorporar al MxI (Moviment per la independència) que
va ser l’embrió de l’ANC i que, per això, vaig formar part d’un dels 200
convocants de la Conferència Nacional per l’Estat Propi que va donar pas el 2012
a l’assemblea fundacional de l’ANC. Vaig ser-ne membre del Secretariat
Nacional del 2012 al 2015 i vicepresident a partir de 2013. Per què remarco
aquesta etapa de la meva vida? Perquè durant aquest temps sempre vaig defensar
que l’Assemblea no havia nascut per presentar-se a cap elecció i, per tant,
defensava que els Estatuts de l’Assemblea no ho permetessin. L’Assemblea, en
aquells anys -i fins ara- havia de dedicar els seus esforços en una altra
direcció. Crec, sincerament, que posant en una balança els encerts i els errors
de l’ANC el resultat és altament positiu per la feina feta per l’Assemblea.
La situació política ha
canviat molt des de l’any 2012 i, encara més, des del 2017. En aquesta nova
fase en què ens trobem immersos, ha pres un gran protagonisme el Tsunami
Democràtic i, també, els CDR. Les mobilitzacions actuals ja no les protagonitza,
doncs, l’Assemblea, que està quedant relegada a un paper secundari i molt
diferent del que va tenir en el període 2012-2017,
Crec, doncs, que ha arribat
el moment que l’Assemblea faci un pas endavant. Un pas ferm, decidit i no
exempt de riscos.
Ha arribat el moment que
l’Assemblea es presenti a les eleccions al Parlament de Catalunya. És la que té
més capacitat per fer-ho. Els seus prop de 50.000 associats la converteixen en
l’organització amb més militants del país, triplicant o quadruplicant la de
qualsevol altre formació política. La seva xarxa territorial –clau de l’èxit de
l’ANC- és incomparable i abraça gairebé tot el país.
L’Assemblea, per la seva
trajectòria, transversalitat, capacitat de convocatòria, potència humana i
territorial té a les seves mans l’oportunitat de fer un tomb de 180 graus a la
política catalana. Què hauria de fer l’Assemblea?
Primer de tot, en la propera
Assemblea General (principis de l’any que ve) cal reformar l’article 2, punt 4 que diu així:
L’Assemblea
Nacional Catalana es mantindrà totalment independent de qualsevol partit
polític, coalició electoral o grup d’electors i no es presentarà a cap tipus d’eleccions.
Una vegada modificats els
Estatuts, la meva proposta –per partir d’alguna idea- seria que l’Assemblea
coordinés la confecció d’una llista unitària i única que es presentés a les
eleccions al Parlament. Els primers llocs d’aquesta llista, escollits en
primàries, haurien d’estar ocupats per persones conegudes que, per la seva
trajectòria cívica, social i/o professional, siguin persones de consens,
acceptades per les diferents ideologies polítiques. La resta de llocs fins a
completar les llistes haurien de confegir-se, també, a través d’un procés de
primàries obert a tothom.
Una llista que només tindria
com objectiu fer efectiva la declaració d’independència i crear una Assemblea
Constituent que elaborés la Constitució de la nova República catalana.
He arribat a aquesta
conclusió després de reflexionar-hi força. Penso que no hi ha una altra opció
si realment volem assolir la independència. Els partits tradicionals han tingut
la seva oportunitat i no han sabut, volgut o pogut fer realitat l’objectiu. I
la solució tampoc crec que estigui en el FNC o en Primàries Catalunya.
Aquest pas que hauria de fer
l’Assemblea segur que provocarà opinions diverses i controvertides. Sobretot provocarà un
posicionament totalment contrari dels partits, perquè saben que tindria unes
grans possibilitats d’èxit.
Insisteixo... per fer aquest
pas cal una gran valentia i decisió, per molts motius, però també perquè hi ha
riscos. Seria bo, molt bo, que es pogués comptar amb la conformitat i la
col·laboració dels partits, però que l’única manera que pugui tenir èxit és que
tiri endavant encara que els partits, inicialment, hi estiguin en contra.
Serem prou decidits, valents
i arriscats per fer el pas?
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada