Potser em tocaria reflexionar
i escriure sobre les eleccions del proper diumenge. No ho puc fer, si més no
escriure, perquè la veritat és que encara no he estat capaç de decidir a quin
dels tres partits independentistes anirà a parar el meu vot. No sé si hi ha
molta gent que estigui igual que jo. De fet, és la primera vegada que em passa.
Ja sé que alguns direu: “doncs no en votis a cap” o bé: “vota en blanc”, però,
com molt bé ens diu Joan Guarch en el seu darrer article (us en recomano la
lectura, potser us ajudarà de cara a diumenge):
El
que cal dir en primer lloc, és que els independentistes hem d’anar a votar
massivament, perquè si practiquem l’abstenció, amb els mateixos vots, els
unionistes treuen més diputats i no estem per regalar-los res. A més cal treure
el màxim nombre de vots a Catalunya per anar-los encongint l’ànim al veure que
elecció darrera elecció els independentistes traiem cada cop més vots. Ara
també.
Hi aniré, segur, a votar,
però encara no sé dir-vos per qui. Hi aniré, a banda del que ens diu en Joan
Guarch perquè continuo creient que la independència només l’aconseguirem amb la
suma de la legitimitat democràtica i la desobediència civil i, legitimitat
democràtica, significa que l’independentisme guanyi en totes les eleccions,
fins i tot a les espanyoles.
Així que prefereixo escriure
sobre un aniversari: el proper dissabte (jornada de reflexió) es compliran cinc
anys del “procés participatiu del 9 de novembre de 2014”. Un dia molt important
que crec que es mereix que el recordem. Un dia que va significar el primer acte
de desobediència civil (ara que tant en parlem). Un dia en què aquesta societat
va desafiar l’Estat espanyol i va fer efectiu el seu primer gran acte de
sobirania.
En aquells dies, fa cinc
anys escrivia:
Diumenge
9 de novembre de 2014. Són les 9 del matí. Els col•legis electorals romanen,
encara, tancats. Des de fa més d’una hora una munió de gent s’espera a fora. En
els seus rostres es reflecteix la il•lusió, el nerviosisme i, per damunt de
tot, el convenciment. No hi ha gens de por. La gent xerra, fa bromes, riu... Hi
ha les primeres abraçades (avui serà un dia d’abraçades). Per fi, puntualment,
s’obren les portes i els primers votants entren al col•legi. Aplaudiments per
tot arreu. Des de les meses, des del carrer, entre els propis votants.
De
res els han valgut les prohibicions, les amenaces constants al Govern i al
President, als directors d’Institut, als funcionaris, als voluntaris, al poble
en general. De res els ha valgut que tinguem menys meses electorals i que els
col•legis no siguin els habituals i que, a més, es trobin molt allunyats dels
llocs de residència. De res els serveixen les denúncies de darrera hora i el
reguitzell d’amenaces continuades durant tota la jornada de participació. El
poble fa cues davant les urnes. El poble ha decidit que vol votar!
Aquell
diumenge 9 de novembre de 2014, més de 2 milions tres-cents mil catalans i
catalanes vam fer evident davant del món sencer que ja no obeíem l’Estat
espanyol. Nosaltres, la força de la
gent, actors principals d’aquesta autèntica revolució pacífica i democràtica,
el 9 de novembre vam fer el primer gran acte de sobirania. La primera gran
acció der desobediència civil.
En cinc anys han passat
moltes coses... i crec que cal reivindicar el 9-N de 2014. Una jornada que sempre recordaré
per molts motius, però sobretot per la gran capacitat d’autoorganització de la
gent; perquè va ser el banc de proves de l’1 d’octubre... La primera gran acció
de desobediència civil.
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada