Sí...Jo sóc nacionalista

La notícia que el PSC deixi d’apostar per la immersió lingüística ha esvalotat algun galliner. (Relacionat amb el tema, no us perdeu l'article "La immersió, el moment dels professors")

Él fet és preocupant, cert, però només forma part de tot un procés, que fa dècades que dura, d’abandonament i d’Invisibilització de la llengua i cultura catalanes. Una invisibilització que ha augmentat en el darrers anys amb el procés d’independència de Catalunya. L’objectiu era –és- “eixamplar la base” augmentar els partidaris de la independència i per fer-ho cal descarregar-se del llast que representen els elements "identitaris" com la llengua i la cultura. Per això, s’insisteix una i altra vegada que el nostre independentisme és social i no té en compte els valors que componen una identitat nacional. De fet, tan la paraula identitat, identitari, nacionalisme... han estat pràcticament abolides del vocabulari independentista i denigrats al màxim.

És cert que en nom del nacionalisme s’han comès alguns dels pitjors crims contra la humanitat. De fet, s’han comès en nom de tots els –ismes (comunisme, socialisme, cristianisme, islamisme...) però, curiosament, els independentistes catalans només hem criminalitzat el mot nacionalisme.

Per tant, l’independentisme ha optat per no parlar de llengua (catalana, és clar) ni de cultura catalana. Es defuig el debat i, tots ho sabem, se’ns fa molt més difícil i complicat parlar de llengua i cultura que de la independència mateixa. Tal com afirmava Carod-Rovira en aquest  article: “En el procés cap a la independència de Catalunya, la llengua catalana no hi té la més mínima importància, rellevància o funció icònica.”

Com deia Vicent Partal, jo també “entenc que alguns vulguen anar més enllà del nacionalisme, és clar que sí, jo mateix ho intente de fa molts anys”. Treballar perquè la independència ens porti un país molt millor que l’actual, amb més justícia social, amb més democràcia i llibertat, amb més equitat, no significa que hàgim de deixar de banda que també lluitem per la nostra identitat nacional, la nostra llengua i la nostra cultura.

La pregunta és...  ¿volem una República catalana en què la nostra identitat nacional es dilueixi cada vegada més? Una República on la llengua i la cultura catalanes visquin en la mateixa situació en què malviuen i subsisteixen actualment?

L’any 2007, l’enyorada Patrícia Gabancho publicava un llibre “El preu de ser catalans” amb un subtítol esfereïdor: “Una cultura mil•lenària en vies d'extinció."

El llibre ens parla de cultura. De cultura en general i de la catalana en particular. Entre les seves pàgines hi navega un vaixell que entre tots hem carregat amb un molt de la nostra insensatesa i estupidesa; un vaixell que hem anat formant amb les nostres pròpies contradiccions i renúncies. Patrícia Gabancho fa un repàs a tota aquesta càrrega que omple aquest vaixell que ens pot conduir, si no hi posem remei aviat, al principi de la fi de la nostra cultura.

La situació actual sembla donar la raó al que escrivia fa 12 anys Patrícia Gabancho. De “El preu de ser catalans” en Quim Monzó va dir que "Gabancho retrata un paisatge del qual cap polític -de cap partit- s'atreveix a parlar”.  Un llibre que aquells que sigueu partidaris de defugir les profecies pessimistes que "només fan que desmobilitzar" i que "cal confiar més en el país", millor que no el llegiu. La resta de ciutadans, que no se'l perdi.

L’’independentisme ha de reaccionar també en aquest camp. Amb posicions i proclames, tèbies, paternalistes sobre la identitat nacional catalana (que inclou la llengua i la cultura) potser es podrà eixamplar una mica més la base, però estarem construint una Catalunya sense ànima.

I d'aixó se'n diu nacionalisme... 

A risc de fer-me pesat i d’allargar en excés la lectura, us reprodueixo alguns fragments extrets del llibre de la Gabancho amb l’ànim i el desig que el llegiu complet i us ajudi a la reflexió.

"No hi ha identitat que no tingui com a referent una llengua. No hi ha identitat sense llengua." (Pàg. 27).

"Una cultura és una tradició i un imaginari que s'assenten sobre un territori i una llengua que, si s'escau, és nomes pròpia, sovint compartida." (Pàg. 39).

"La cultura catalana, avui, no està vertebrant res." (Pàg. 41).

¿"Per què, doncs, hem de considerar catalana la creació d'un noi de Cornellà que no té cap contacte amb la cultura catalana, que no parla mai el català, que té els seus referents culturals a Espanya i que expressa aquesta obra en castellà? ¿Són catalanes les cançons d'Estopa?" (Pàg. 44).

"Avui la societat catalana troba, astorada, que la llengua recula, que la cultura es desconeix, que la tradició es perd, que la nova immigració s'acull al castellà omnipresent i que demanar un aigua amb gel en un bar qualsevol és una utopia perquè la resposta és, amb sort, "no entiendo?" i amb menys sort, un gest de fàstic. "(Pàg. 46).

"Hi ha una part important de la població catalana que no té cap contacte amb la cultura catalana i que viu immersa en l'imaginari espanyol." (Pàg. 48).

"Una llengua és una identitat i no és el mateix néixer amb una llengua que néixer amb una altra. ¿Que una llengua és comunicació? És clar que sí: però una llengua és una mica més que això, perquè el nucli dur, el pinyol de l'experiència, varia segons amb quina llengua l'absorveixis. No és el mateix la cultura a què et dóna accés la llengua que parles de petit o la llengua de l'entorn on construeixes la teva vida, si n'és una altra. No és la mateixa Barcelona la que veu un nen català de l'Eixample, un nen de família andalusa de Nou Barris i un nen marroquí del Raval, malgrat que tots ells passin pel mateix programa escolar." (Pàg. 57).

"Ser bilingüe, avui a Catalunya, és ser catalanoparlant d'origen: els castellanoparlants solen ser monolingües. I si la generació gran ho era per pura ignorància, per manca de recursos personals, les generacions joves ho solen ser per militància, per rebuig. Per indiferència. O per indigència cultural." (Pàg. 57).

"¿Ens pensem que costa més d'escolaritzar a P-3 un nen colombià que el nen "andalús" de Cornellà? El nen "espanyol" químicament pur pel que fa a fregadisses amb la cultura que en diem pròpia, és calcat del nen colombià: no usa el català fora de l'escola i no sap per què ha d'usar el català, ni el saben els seus pares, que tanmateix és molt possible que no s'hi oposin, a l'aprenentatge del seu fill. Però és que els pares colombians segurament tampoc s'hi oposaran." (Pàg. 61).

"No n'hi ha, de cultura catalana en castellà. La cultura que a Catalunya es fa en castellà, tot i estar feta per catalans (parlin la llengua que parlin), és cultura espanyola." (Pàg. 62).

"No tot el que s'hi cria, a Catalunya, és català. Hem d'assumir que la cultura espanyola hi ha fet niu." (Pàg. 64).

"El problema greu que té plantejat Catalunya no és que tants immigrants hagin mantingut incòlume la seva identitat cultural, que això ja sol passar; el problema és que han llegat aquesta identitat a les següents generacions -actualment la tercera. I que el procés s'està repetint amb la nova immigració. De fet, el problema és la quantitat de descendents de les successives migracions que no tenen en compte per res la cultura catalana." (Pàg. 67).

"Immersió lingüística no és allò que fan els nens castellanoparlants a Catalunya... Immersió vol dir sortir al carrer i trobar-te sense cap altra opció lingüística que la de la llengua en la qual t'estàs immergint, i doncs guardar-te la llengua "personal" per a l'ús esclusiu del teu àmbit "personal"." (Pàg. 67).

“Catalunya integra per la via de descatalanitzar-se. Catalunya integra parlant en castellà.” (Pàg. 78)

Un castellanoparlant, en contacte amb un catalanoparlant, es multiplica per dos. El catalanoparlant s'esfuma. (Pàg. 78)

“Catalunya sent que, en existir, molesta. Molesta la llengua, i per això s'ha de parlar en castellà a tothom. Molesta ser català, i per això s'ha d'incloure tothom dintre de la catalanitat, ni que siguin els últims arribats que un dia criden un gol del Barça. És un país tímid, castigat, insegur. (Pàg. 79)

“Les llengües són també política, perquè són identitat, i perquè la identitat cohesiona els pobles i els pobles aguanten els Estats.” (Pàg. 87)

Si la poderosa clientela catalanoparlant, el cor de la classe mitjana, es plantés amb el tema de la llengua, es resoldria el conflicte en un mes.Tothom es posaria a córrer. Però el client catalanoparlant no té consciència lingüística, no considera que parlar en català i ser atès en català sigui un dret que li pertany. (Pàg. 101)

El bilingüisme és que "jo sigui bilingüe" perquè tu puguis continuar cinquanta anys més sent monolingüe. (Pàg. 101).

Cap polític, de cap partit, no parla d'aquest tema en aquests termes. (Pàg. 103).

Catalunya, ja és hora que trenquem el tòpic, no és un país d'acollida: és un país d'indiferència. Tanta indiferència que la indiferència acaba sent suïcida. (Pàg. 105)

La societat catalana haurà de fer, més d'hora que tard, un debat seriós per decidir què vol fer amb la seva llengua. Si la vol llençar per la borda, ho deixem tot tal com està, i en dues o tres generacions ja no se'n cantarà ni gall ni gallina. Però si es vol continuar amb aquest llegat de fa ml anys, aleshores s'han de prendre mesures antipàtiques i rigoroses. (Pàg. 112)