dijous, 31 de desembre de 2020

"Anar-hi sempre" Un petit passeig pel 2020 (juliol-desembre)

 

Juliol.... El president Puigdemont trencava amb el PDECAT i anunciava la creació d’un nou partit. El cantó fosc va ser la dissolució de la Crida en qui molts havien posat les seves esperances i il·lusions.

Durant el mes de juliol va quedar demostrat que la COVID-19 no havia marxat ni molt menys i continuava el caos absolut en el pagament dels ERTOS des del mes de març. Gairebé quatre mesos després, milers de persones no havien cobrat els que els pertocava o, en els casos més greus, no havien cobrat absolutament res.

L’Assemblea Nacional Catalana iniciava una nova etapa. Després de les eleccions del passat mes de juny, el nou Secretariat Nacional havia escollit els càrrecs orgànics que regiran l’associació durant els propers dos anys. Cap sorpresa en la presidència que va recaure de nou en Elisenda Paluzie. David Fernàndez va ser escollit com a vicepresident.

Agost... Tres anys després dels atemptats gihadistes del 17 d’agost de 2017, aviat començarà el judici als tres únics supervivents de la cèl·lula que suposadament els va cometre. L’aniversari s’esqueia enmig de la polèmica per la decisió de la fiscalia, la Generalitat i l’Ajuntament de Barcelona de no acusar-los pel delicte d’assassinat.

Setembre... Els contagis per coronavirus es disparaven a l’Estat espanyol, que presentava les pitjors xifres d’Europa. A Catalunya es produïen mil casos diaris de contagis i tot això a una setmana de l’inici del curs escolar. La COVID-19 obligava a un 11 de Setembre molt diferent. A finals de mes, s’estrenava “La mort de Guillem”, dirigida Carlos Marqués-Marcet. Vint-i-set anys de la mort d’Agulló. Vint-i-set anys sense en Guillem. Vint-i-set anys d’incansable lluita dels seus pares, bones persones, lluitadores per la llibertat, recordant, incansables, el seu fill Guillem, nedador. antifeixista. antiracista. Independentista, bona persona. Tenia divuit anys.

El Tribunal Suprem ratifica la sentència del president de la Generalitat i Quim Torra serà inhabilitat els propers dies. La més que esperada inhabilitació del president Torra no fa més que evidenciar que la repressió de l’Estat espanyol contra l’independentisme ni s’atura ni té cap intenció de fer-ho.

1 d’octubre de 2020, tres anys després de la gran victòria de l’independentisme, es feia evident la manca d’unitat de tot tipus, tant dels partits polítics independentistes com dels moviments de la societat civil. Cadascú per la seva banda. Cadascú amb les seves particulars convocatòries. I el més preocupant: mancats de qualsevol estratègia que pogués fer efectiu el mandat de l’1 octubre. L’independentisme és ben viu, però orfe de direcció, sense lideratges clars i sense una estratègia comuna, sense la qual la independència i la República s’allunyen en l’horitzó.

El calvari personal de Tamara Carrasco va durar dos anys i mig. Finalment, el mes d’octubre va ser absolta del darrer delicte que li imputaven: incitació a desordres públics. La jutgessa va considerar “poc seriosa” l’actuació de la Guardia Civil i a més va desmuntar tot el relat de criminalització dels CDR per les protestes no violentes que van fer aquells dies

El major Trapero i la cúpula dels Mossos van ser absolts. Es va fer justícia perquè, com va dir el president Puigdemont, el major Trapero no és independentista, però sí demòcrata. Un excel·lent policia que no va participar en els plans del govern independentista i que. tal com ell mateix va manifestar en el judici, tenien preparat un operatiu per detenir el president i tots els consellers si el jutge ho demanava.

El 27 d’octubre es complien tres anys de la declaració "interruptus" d'independència. Vaig expressar els meus sentiments sobre aquells dies en els articles "De la confiança i la il•lusió a l'escepticisme. 2017-2020". Hi havia, però, un altre aniversari que m’interessava molt més commemorar. El 27 d’octubre de 2010  va morir Joan Solà.

Quan el mes d’octubre ja s’acabava, la Guardia Civil, en un nou muntatge policial batejat amb el nom d’una batalla lliurada per la brigada franquista que va lluitar amb els nazis contra Rússia (batalla de Vólkhov), va realitzar 31 escorcolls i va detenir 21 persones, empresaris i activistes independentistes, 9 dels quals, 24 hores després continuaven detinguts a les dependències policials

El mes de novembre esclata una crisi en el si del Secretariat Nacional de l’ANC. El desencadenat va ser el debat i la votació sobre quina hauria de ser la posició de l’Assemblea davant les properes eleccions al Parlament. El plenari és molt conflictiu i acaba provocant la dimissió de sis membres del SN, quatre dels quals pertanyien al Comitè Permanent.

El major Trapero és restituït en el seu càrrec de major dels Mossos d’Esquadra. La nova llei d’Educació amenaça, una vegada més la immersió lingüística. Tots sabem, però, que les lleis que afavoreixen la llengua catalana no es compleixen i que, en el cas de la immersió, el que es pot guanyar a primària es perd totalment a secundària.

El mes de desembre, Gabriel Rufián celebrava l’aprovació dels pressupostos espanyols (amb el vot favorable d’ERC) amb aquesta frase: “Bienvenidos a una nueva era”. Nosaltres ens quedàvem esperant aquesta nova era mentre, ara i aquí, continuàvem convivint o, més aviat, malvivint amb la pandèmia que ja havia causat més de 19.000 morts als Països Catalans, 16.000 d’aquests a Catalunya. La nova era que ens espera es trobarà amb el dolor de famílies senceres, ja sigui per la mort o el contagi d’algun familiar o amic, ja sigui pel treballador que s’ha quedat sense feina. Es trobarà també amb els immensos problemes de la petita i mitjana empresa, dels autònoms, dels petits comerços.

La bona notícia del desembre la trobàvem en la reedició per part de la Fundació Reeixida del mapa dels Països Catalans, el de Joan Ballester, original del 1962.

La repressió continuava. Adrià Sas, activista de Vilafranca del Penedès va ser condemnat a 3 anys i mig de presó per un delicte d’atemptat contra l’autoritat i un delicte de lesions lleu. La Generalitat es va personar com a acusació particular i va demanar cinc anys i mig de presó. Francisco Garrobo, activista veïnal de Nou Barris era condemnat a 3 anys i mig de presó pels talls a la Ronda de Dalt durant la vaga del 8 de novembre de 2017. El seu company Moisès va ser condemnat a un any de presó.

Al llarg de la seva història, l’Estat espanyol sempre ha disposat de “salvadores de la patria” disposats a tot.  Abans d’acabar l’any, ens ho han volgut recordar 270 comandaments militars disposats “a  revertir la peligrosa deriva de nuestra Patria ante un Gobierno que ha cedido a comunistas, golpistas y proetarras". Les conversacions d’un grup de Whatsapp format per aquests militars retirats inclouen proclames colpistes i de violència com algun que parla de “fusilar a 26 millones de hijos de puta”.

31 de desembre de 2020. Acabem l'any en companyia de la maleïda pandèmia. Les darreres dades ens fan esgarrifar. Als Països Catalans hi ha 549.002 casos, 20.677 morts i hi ha 756 pacients a les UCI.

Enguany ha estat l'any Josep Carner, frenat, com tot, pel COVID-19. La commemoració s'allargarà, però, durant l'any que ve i com a mínim fins al juny. Així que us deixem amb un fragment del poema Any Nou, del príncep dels poetes, Josep Carner. (Poema complet en diversos idiomes aquí) :

Ni l’astròleg no sap, dia primer,
u rigorós que un poc de vida ens dalla,
quines estrenes ens daràs potser:
angoixa, amor, traspàs o revifalla.

dimecres, 30 de desembre de 2020

"Anar-hi sempre". Un petit passeig pel 2020 (gener-juny)

Us convido (si us ve de gust) a fer un petit passeig per algunes de les notícies que hem viscut durant aquest any 2020 que som a punt de deixar enrere. Notícies, la gran majoria, relacionades amb aquest llarg camí cap a la independència que vam iniciar fa més de tres-cents anys i que, generació rere generació, amb més o menys encert, hem continuat fent camí. A voltes, amb alguna passa enrere, però sempre amb la mirada posada en aquell final de camí que, més d'una vegada, poques, hem pogut albirar. 

Malgrat tot, continuem fent camí, continuem avançant. En paraules d’Antoni Massaguer, militant d’EPOCA, només hi ha una manera: 

Per vèncer, cal ser-hi sempre. Per vèncer, cal anar-hi sempre.

Any 2020

L’any s’obria amb la sessió d’investidura de Pedro Sánchez. L’Espanya “de charanga i pandereta... La España que ora y bosteza, / vieja y tahúr, zaragatera y triste...” va ser-hi present i vam tornar a viure com mai, l’autoritarisme, el masclisme, el racisme, l’insult, la supèrbia, la injúria, la mentida... el nacionalisme espanyol més ranci...  l’Espanya de sempre.

Una investidura gràcies, en bona part, al pacte entre ERC i el PSOE. Un pacte controvertit, que va provocar divisions en el si del moviment independentista i que, amb els mesos, s’ha demostrat que no servia per res.  

El gener també va començar a l’Audiència Nacional el judici contra el major Trapero, acusat de rebel·lió,  i contra la cúpula dels Mossos d’Esquadra.

El mes de febrer, l’iniciàvem amb nova repressió: dues-centes citacions pels talls a la Jonquera. Imputats amb càrrecs de desordres públics, danys i delicte contra la seguretat en el trànsit, per haver tallat la AP-7 l’11 i el 12 de novembre. Al costat d’això, una bona notícia: L’Audiència Provincial de Barcelona va absoldre totes les persones encausades arran de la concentració davant del TSJC el febrer del 2018.

A principis de març, el desplaçament massiu a Perpinyà. Dues-centes mil persones van omplir el Parc d’Exposicions de la Catalunya Nord. El missatge: Preparem-nos!

Pandèmia! El país es paralitza. A Catalunya Principat, als Països Catalans, a l’Estat espanyol els contagis, els ingressats i els morts provocats pel COVID-19 continuen i les dades cada vegada són mes esfereïdores. La nefasta gestió de l’Estat espanyol es fa cada vegada més evident: No confinar Madrid quan era imprescindible. Impedir el confinament de Catalunya, Aplicar les mesures de control tard i malament. La compra dels testos defectuosos. No voler comprar material pagant al comptat que obliga la Xina a paralitzar enviaments. Requisament de material per centralitzar-ho tot a Madrid. La mobilització de tot l’exèrcit facultant els militars per fer d’agents de l’autoritat. Les esperpèntiques rodes de premsa inèdites a Europa amb militars, policies i guàrdies civils carregats de medalles. Mesures econòmiques insuficients... El gran problema dels autònoms i de la petita i mitjana empresa. Manca d’informació per a tots els col·lectius...

El dimarts 21 d’abril va morir Anna Rosselló. La majoria d'independentistes recorden la seva imatge, tendra i alhora plena de coratge, de la iaia que en una cadira de rodes i acompanyada per la seva filla i el seu gendre era present, sempre que la salut li ho permetia, a totes les mobilitzacions independentistes d’aquests darrers anys. Qui era, qui va ser, però Anna Rosselló? Si la volguéssim definir amb una frase seria faríem servir el títol de la seva autobiografia: “Memòries d’una dona lluitadora. Vençuda, sí. Doblegada, mai”. 

El mes de maig va ser el del retorn del Vull una resposta... de manera telemàtica.

Les xifres sobre la COVID-19 s’havien disparat de manera esgarrifosa. Les darreres dades ens deien que al Principat hi havia hagut 63.259 contagis i 11.723 morts. I l’Estat espanyol presentava 233.037 casos de COVID-19  i 27.940 morts.

L’ex-policia espanyol Antonio González Pacheco, anomenat “Billy el Niño, va morir el mes de maig. Torturador franquista, possiblement un símbol, no només de les tortures, sinó de la impunitat en què ha pogut viure durant els anys de la transició i fins ara. No només va gaudir d’impunitat absoluta, sinó que fins i tot va rebre quatre medalles, dues d’elles en període democràtic, que li van arribar a representar una augment de fins a un 50% en la pensió. La justícia argentina va intentar extradir-lo i jutjar-lo pels crims comesos durant el franquisme. Mai ho va aconseguir perquè la justícia espanyola sempre ho va impedir.

Va ser durant el mes de maig, també, que Xavier Albiol va tornar a ser alcalde de Badalona. Els regidors que formen part del PSC i de Badalona valenta, de la qual formen part Guanyem i ERC ho podrien haver evitat. El PSC, però, no ho va permetre i va preferir fer alcalde al representant del PP abans que a Dolors Sabaté.

Durant el mes de juny, sabíem que l’expresident de la Generalitat José Montilla era nomenat conseller independent de la companyia Enagàs, segurament pels seus “grans coneixements” en matèria energètica.

El juny, anaven en augment les nefastes relacions entre els dos principals partits independentistes. El partidisme, l’electoralisme, estava pesant més que mai i per damunt del país. Oriol Junqueras i el president Puigdemont continuaven sense parlar-se des de feia ja molt temps. La darrera mostra d’aquesta divisió es va poder veure a Madrid davant el suplicatori per processar Laura Borràs. ERC i la CUP van decidir no participar en la votació mentre que JxCat va votar NO.

dilluns, 28 de desembre de 2020

"Viure, si em vaga encar de viure" (Josep Carner.1)

Josep Carner torna de l'exili (1970)
Després dels darrers vuit posts sobre Faulkner i "El soroll i la fúria", em vaga escriure una mica sobre el gran poeta Josep Carner.

Enguany es commemora l’Any Josep Carner, impulsat pel Departament de Cultura a través de la Institució de les Lletres Catalanes, amb motiu del cinquantenari de la mort de l’escriptor.

A causa de la pandèmia, l’Any Carner s’estendrà fins al 2021. Esperem que aquesta mesura ens permeti gaudir amb plenitud de l’obra del gran poeta català.

Josep Carner, el màxim representant de la poesia noucentista. “El príncep dels poetes”, una denominació heretada dels grans Jacint Verdaguer i Joan Maragall. El poeta que va ser també diplomàtic, periodista, autor de teatre, traductor. El poeta d’Els fruits saborosos, d’Auques i Ventalls, d’El cor quiet, de Nabí...

El lema escollit per commemorar l’Any Carner ha estat un vers compost per sis monosíl·labs: “Dir molt en un mig dir” que es complementa amb “Seria mon afany”. Sis monosíl·labs que expliquen molt clarament un dels aspectes essencials de la poesia de Carner.

Miraré de fer un breu passeig per una de les obres cabdals de Carner: “Els fruits saborosos.” Abans, però, un petit tast, molt petit, d’alguns dels seus poemes, d’alguns que m’agraden especialment, encara que n’hi ha molts més als quals em podria referir.

Comencem per “Si em vaga”, un poema d’exili. Forma part del volum “Absència”, escrit l’any 1957. És un recull de 40 poemes que fan referència a l’exili i els sentiments que aquest provoca en el poeta. Poemes escrits des de la nostàlgia. Impressions de l’exili i de la impossibilitat del retorn:

Viuré, si em vaga encar de viure,

supervivent d'un cant remot.

Viuré amb la cella corrugada

contra les ires, contra el llot.

Viuré dreçant-me com un jutge,

només mirant, sense dir mot,

com la paret en el seu sòtol,

com una pedra en el seu clot.

En el blog Literatura catalana[1] hi podeu trobar una anàlisi del poema. En síntesi: “Aquest poema, amb pocs versos esdevé una autèntica declaració de principis, s’hi apunta el contrast entre la fidelitat i la solitud i l’autoconvenciment des de la distància. L’autor critica una situació inabordable i tot presentat des del patetisme d’una vida viscuda en el dolor del supervivent d’un món i un cant ja remots, d’una Catalunya que ja no es seva.”

dimecres, 23 de desembre de 2020

Disley: "He vist el principi i ara el final" (El soroll i la fúria. 8 i final)

Quart capítol. La visió de Disley.

Si en el primer i segon capítols hem passat pel monòleg interior, primer de Benjy i després de Quentin, i en el tercer ens hem nodrit del soliloqui de Jason, en el quart i darrer un narrador en tercera persona ens explica l’última etapa de la decadència de la família Compson. 

Seguirem Jason i Disley en les activitats que fan el dia de Pasqua. Mentre Jason continua buscant incessantment la seva neboda Qunetin (sense trobar-la) Disley assisteix, amb Luster, Frony i Benjy,  als actes de Pasqua a l’església negra local.

La narració se centra en la visió de Disley, la visió de la criada negra. Com ens diu Pedro Luís Serna:[1]  “El paper del negre, tant en el complex cultural del Sud com en el Nou Sud. El comportament de Disley en els diferents moments de la decadència és de comprensió vers els sofriments que pateixen els seus amos.” De fet, ha estat ella, Disley, la que ha criat els fills Compson en absència dels pares i els ha ofert sempre el seu amor maternal.

Tornant a Serna:[2] “El sermó del dia de Pasqua i els sentiments que inspira en Disley fan que s’adoni del paper que ha desenvolupat al llarg de la seva vida. L’element cultural africà va ajudar a la conformació del Vell Sud i que la infantesa dels fills dels plantadors estigués supervisada pels esclaus també el va modificar a causa del sincretisme de cultures. Si en el context aristocràtic, es pot percebre l’element negre en les creences, llegendes, històries, supersticions, etc, en el context negre veurem l’assimilació d’un element de la cultura occidental: el puritanisme:

Per què no calla, mamà?, va dir Frony. Amb tota aquesta gent mirant-la. Aviat ens trobarem amb els blancs.

He vist el primer i l’últim, va dir Disley. No em facis cas.

Al primer  i a l’últim de què?, va dir Frony.

No em facis cas, va dir Disley. He vist el principi i ara el final.

És la compassió que sent Disley per tots els integrants de la família Compson. La compassió per l’estat a què han arribat i del qual ella ha estat testimoni.

“La casa, abans reflex de prosperitat, ha anat minvant la seva propietat fins restar només amb la terra i els objectes bàsics necessàries. Més que físicament, però, Disley sent la decadència dels Compson en les penes i angoixes que pateixen els membres de la família: Quentin, la filla de Caddy, viu en una casa sense amor i plena de prejudicis inculcats per l’àvia i de l’odi que expressa el seu oncle. Json veu en Quentin una extensió de la seva mare i li recorda les raons per les quals no ha aconseguit tirar endavant en el món materialista actual.”

El quart capítol ens trasllada, d’una banda, l’amor incondicional de Disley i, de l’altra, l’odi de Jason vers la humanitat sencera. És el resultat de la decadència del Sud i de com s’imposa la modernitat, que no és res més que el trionf de la corrupció, del materialisme, de l’egoisme i de l’individualisme.

El personatge de Disley obre la porta a l’esperança i ens deixa entreveure que encara és possible que la humanitat torni de nou a l’home.

Bibliografia. Les vuit entrades sobre “El soroll i la fúria” han estat possibles gràcies a:

La lectura (i relectura) atenta de: Faulkner, William Edicions Proa “El soroll i la fúria”

I les següents entrades a la xarxa:

El ruido y la fúria. La valoración de la degradación sureña en la estètica de la novel•la moderna. Pedro Luís Serna Alonso     https://1library.co/document/ydj14wgy-ruido-furia-valoracion-degradacion-surena-estetica-novela-moderna.html  

Ferraioli, Pablot. ‘El ruido y la furia’ de William Faulkner https://clavedelibros.com/el-ruido-y-la-furia-william-faulkner/

Cuadernos del Hontanar https://cuadernosdelhontanar.com/2020/07/26/el-sonido-y-la-furia-de-william-faulkner/

La plaza de Poe https://laplazadepoeblog.com/2018/05/25/el-ruido-y-la-furia-faulkner-instrucciones-de-uso/

[1] El ruido y la fúria. La valoración de la degradación sureña en la estètica de la novel•la moderna. Pedro Luís Serna Alonso     https://1library.co/document/ydj14wgy-ruido-furia-valoracion-degradacion-surena-estetica-novela-moderna.html 

[2] Ídem

dilluns, 21 de desembre de 2020

Les pors i les obsessions de Jason (El soroll i la fúria. 7)

 

Aquell Divendres Sant és el dia en què Jason abandona la feina per espiar la seva neboda Quentin (filla de Caddy) que s’ha escapat del col·legi (i de casa) per fugir amb un firaire. Tot, doncs, torna a girar sobre el personatge femení de Caddy a través de la seva filla Quentin.

Puta una vegada, puta sempre, és el que jo dic. Dic jo que tens sort si l’únic que et preocupa és que faci campana a l’escola. Jo dic que hauria de ser a baix, a la cuina, ara mateix, en lloc de a dalt, a la seva habitació empastifant-se la cara de pintura i esperant que sis negres, que ni tan sols poden aixecar-se de la cadira si no tenen davant un platàs de carn i molt de pa que els mantingui en equilibri, li preparin l’esmorzar.

Caddy només apareix en el llibre de manera referencial, però és el principal protagonista de la novel·la. Quentin estima fins a la desesperació Caddy; Benjy només troba consol i pau en Caddy. Fins i tot Jason, que vol oblidar-la per sempre, no deixa de pensar sempre en Caddy. Nosaltres, com a lectors, però, no podem apropar-nos mai a Caddy, la persona sobre la qual giren tots els germans. El mateix Faulkner sembla enamorat de Caddy. Així ho va comentar tot dient que era lai matge que va generar la seva novel·la. L’anomenava “l’estimada del seu cor”.

La visió de Jason ens permet conèixer una mica millor un altre personatge femení: la mare, Caroline. Una dona capritxosa nerviosa, molt aprensiva i carregada de pors. Ha esdevingut protectora de Jason mentre oblida els altres fills. Mare i fill (Jason) viuen encara en un món imaginat. L’antic món del Sud, el món dels privilegiats que posseeixen esclaus, terres i diners. Res d’això, però, és real. La família Compson ja fa temps que va entrar en una decadència progressiva i imparable.

Jason es va quedant amb els diners que Caddy envia per a la seva filla. Aquesta, però, li acaba robant tot el que ell té guardat, el diners de Caddy i també els del mateix Jason per fugir  amb el firaire.

El capítol ens permet assistir a dues menes de lideratges molt diferents. El de Jason, en declivi permanent i el de Disley, la criada afroamericana que administra la casa i dirigeix els criats negres. De fet, la que fa que tot funcioni malgrat les múltiples carències.

La narració reflecteix la tensió existent entre Disley i Jason que permet contrastar dos models de formació moral, racial i de ciutadania. Per una banda, el de la família terratinent i, de l’altra, el llegat esclavista.

Aquell dia, Jason es mou constantment per la ciutat i això ens permet conèixer també com és la vida pública de la localitat de Jefferson: el mercat d’especuladors, l’oficina de telègraf de la Western Union, la pobresa dels grangers blancs i negres... Coneixem totes les pors i obsessions de Jason a través dels records que té dels moments tràgics que ha patit la seva família: la castració del seu germà Benjy, la incapacitat i culpa de la seva mare, l’alcoholisme dels seu pare, el comportament de la seva germana Caddy...

divendres, 18 de desembre de 2020

L'Escletxa, la revista de la llengua i cultura catalanes. Núm. 46


Ja podeu llegir el nou número de la revista “L’Escletxa”, la revista de la llengua i la cultura catalanes, publicada per la Coordinadora d’Associacions per la Llengua (CAL). Cliqueu aquí

En aquesta edició, entre altres, reflexionem al voltant del tercer aniversari del 27-O. Entrevistem Alfons Quera, director del MUME i recollim les impressions del Correllengua 2020, marcat per la COVID-19.

SUMARI

“Actriu, catalana i independentista”

La CAL Opina – Jaume Marfany  

El Correllengua de 2020 resisteix la COVID19

Correllengua – Equip de Coordinació del Correllengua 

Tres anys del 27-O: la unilateralitat queda aparcada

Aprofundint – Xavi Tedó 

Alfons Quera, director del Museu Memorial de l’Exili (MUME): “És el primer museu i dels pocs al món dedicats a l’exili”

Veus del país- Eva Sabater Planisi 

Sense espais de col·loquialitat no hi ha nous parlants de català

Xerrem – Jordi Esteban 

Es presenta el primer gran acord juvenil per la llengua catalana

Actualitat 

Llenguaferits

Treballant per la llengua – Xavi Tedó 

No fas servir els pronoms febles? “Alguns no molt. M’oblido i quan m’adono ja no sóc a temps”

Racó de Pensament – Jaume Marfany 

Joan Solà: Plantem cara?

Racó de cultura- Jaume Marfany

 

"La vida promesa" amb Enric Larreula. El Suprem ordena repetir el judici contra Otegi. El Parlament demanarà l'Amnistia

 

Vull una resposta. 9a temporada. Emès el 17 de desembre de 2020 per ETV Llobregat i Terramar-Garraf

Convidats

Enric Larreula,  escriptor, professor universitari i il·lustrador. Autor de gran quantitat de llibres. Contes, novel·la, assaig, teatre i també narrativa infantil. Recentment ha publicat "La vida promesa", la història d'una utopia. 

Francesc Abad, analista polític

Gabriel Ginebra, creador del #ManagingIncompetence, Gestió de la Incompetència, Conferenciant i Coach i pare de 7 fills, que encara viuen tots a casa

Davantal

Avui és el darrer Vull una resposta de l’any. És com una tradició que en aquestes dates tothom comenci a fer els seus propòsits i desitjos de cara al nou any que som a punt d’encetar.

Tinc un bon amic i company de lluita amb qui vam coincidir en el SN de l’ANC i amb qui, a partir de 2015, hem continuat treballant pels mateixos objectius en àmbits diferents, però, complementaris. Des dels nostres anys a l’Assemblea hem parlat moltes vegades, entre nosaltres, però també amb altres companys de quins serien els acords de mínims que haurien de permetre una confluència independentista.

Uns punts que fossin una proposta de mínims en què el moviment independentista (partits, entitats, la ciutadania...) podríem arribar a estar-hi d’acord i començar a treballar plegats, d’una vegada per totes.

No sentireu res de nou, si més no per a aquells que sempre ens hem mogut en aquesta línia. Des del Vull una resposta ens proposem per a l’any 2021 treballar per fer possibles aquests punts...

.- El nostre objectiu és la independència i la República Catalana.  

.- Denunciem que l’Estat Espanyol ens tracta com a una colònia i això ens legitima a independitzar-nos.

.- Cal constituir tan a nivell local com de país, les màximes estructures republicanes, civils i institucionals, com a fonaments de la propera República.

.-L’ única manera de proclamar la República, és fer-ho amb un acte de ruptura clara i unilateral reivindicant l’esperit de 1-O, i de la Declaració del 27-O i la seva legitimitat.

.-Cal exercir la unitat independentista... dels que la vulguin, sobrepassant la posició dels partits. La unitat es fa realitat definint una estratègia compartida entre tots els que la vulguin, tan a nivell local com de país. Aquesta estratègia és incompatible, localment i nacionalment, amb cap partit del 155.

.-Cal impulsar la inscripció i l’acció del Consell per la República.

Enric Larreula, el nostre convidat d’avui, creu que la utopia és necessària, Avui, al Vull una resposta, en parlarem to seguit amb els nostres convidats. Som-hi. Comencem!

Final

La frase de la setmana l’extraiem del llibre de l’Enric Larreula, “La vida promesa”

“Que l’única llei que hi hagi en la nostra comunitat sigui la llei de la justícia, de l’amor i de la llibertat.”

Avui, un any més, com venim fent des del 2017, us deixarem amb el Poema de Nadal de Roc Casagran perquè un dia més, un any més, un programa més, marxarem amb el pensament posat en tota la nostra gent. Dani Gallardo, condemnat a 4 anys i mig de presó, les més de 2.500 persones que pateixen la repressió, la presó i l’exili. Els volem lliures. Els volem a casa.

Que passeu el millor Nadal possible. Cuideu-vos molt i, com sempre, que tingueu molt bona feina! 

dijous, 17 de desembre de 2020

Jason, una victima més (El soroll i la fúria. 6)

 

Tercer capítol. La visió de Jason, el germà més materialista, cínic, visceral, autoritari, racista, misògin i, també, amargat. Està molt ressentit, en bona part perquè s’ha hagut de fer càrrec de la família després de la fugida de Caddy i que el seu germà Quentin anés a la Universitat de Cambridge. Ha de mantenir la seva mare, el seu germà Benjy, la filla de Caddy, la seva neboda adolescent a qui van posar el mateix nom que el seu germà, Quentin i, els criats negres.

L’acció transcorre el dia de Divendres Sant i està narrada, per primera vegada en el llibre, de forma lineal i directa. Segons Pedro Luís Serna[1]: “La forma utilitzada per narrar el punt de vista de Jason s’assembla molt més a un soliloqui que a un monòleg interior directe que representa el fluir de la consciència [...] Aquesta forma de representar el discurs de Jason té relació amb el tipus de vida que porta i que l’ha portat, assimilant la ideologia del Nord, a convertir-se en l’exponent de les seves característiques.” El títol amb què Serna encapçala aquesta part del treball em sembla del tot adient i encertat: “Jason víctima del passat, el present i el futur.”

En el mateix treball, Serna ens parla de les dues ideologies que es contraposen en la novel·la[2]: “L’humanisme tradicional del Vell Sud, que es veuria reflectit en Quentin, i la amoralitat del naturalisme modern, encarnat en el personatge de Jason. Jason és un reflex més de la incapacitat dels seus pares per tirar endavant la família i la llar en un món al qual no poden adaptar-se lliurats com estan a la contemplació de la desaparició de la seva cultura. Jason arriba a la conclusió que la ideologia del discurs del Nord és l’única que li permetrà sobreviure en el context del Sud modern. [...] Adoptar la ideologia del Nord també li permet oblidar, encara que no sempre, el seu angoixant passat mancat d’amor.”

Vaig continuar pel carrer, però els havia perdut de vista. I allà estava jo, sense fer ombra, donant la impressió d’estar també boig. Com pensaria qualsevol, un està boig i un altre es va ofegar i a l’altra el seu marit la va fer fora de casa. Per quina raó no estaran els altres també bojos? Sempre els sentia mirant-me com a voltors, com si esperessin l’ocasió de dir. No m’estranyava sempre he pensat que tota la família estava boja. Venen un terreny per enviar-lo a Harvard i pagar impostos per sostenir la Universitat de l’Estat que no he vist mai un partit de beisbol i no permetre que es pronunciï el nom de la seva filla a casa i que el Pare després de cert temps no tornés a venir al poble sinó que es quedava allà assegut tot el dia amb l’ampolla jo veia la part inferior de la seva camisa de dormir i les cames nues i sentia el dring de l’ampolla...”

diumenge, 13 de desembre de 2020

Quentin Compson ofegat en l'olor de la mare-selva (El soroll i la fúria. 5)

 

L’ombra de l’incest planeja sobre el relat. Quentin estima bojament la seva germana, però, la impressió que extrec de la lectura és que no hi ha incest físic, sinó moral o espiritual.

Perquè si fos només per a l'infern; ... Si això fos tot d'ella Acabat Si les coses acaben d'acabar ells mateixos ningú més allà, però ella i jo Si només podríem haver fet una cosa tan terrible que haurien fugit de l'infern, excepte nosaltres .. he comès incest pare vaig dir que era jo

Pel cap de Quentin colpeja la idea que ell podria haver protegit la seva germana unint-s’hi davant de qualsevol càstig que ella hagués estat obligada a patir. En paraules de Faulkner “Quentin no estima el cos de Caddy. En el seu cap Quentin sent la responsabilitat de carregar amb els pecats d'ella com si fossin seus.”

Caddy queda embarassada i Quentin explota, s’indigna amb la seva germana pel que ha fet, la noia olor d’arbres i de mare-selva. Ell, l’home del Sud, que estima les seves tradicions, la seva manera de fer i de viure... La dona del Sud (que no té res a veure amb Caddy):

Per què vas deixar que et fes petons petons [...]

No va ser pel que vas fer que et vaig bufetejar. [...] És per haver-te deixat que ho fes un maleït idiota pel que et vaig bufetejar ho faràs ho faràs ara suposo que diràs que vaig enganyar un idiota. Què penses d’això ficar el cap en la. Brins d’herba incrustades a la carn ficant el cap. Digues-ho vaig enganyar un idiota digues--ho

Narrada per Quentin, el més intel·ligent i el més torturat dels nens Compson, aquesta segona part és, potser, el més bell exemple de la narrativa experimental de Faulkner. En aquesta secció observem a Quentin, un recent ingressat a la universitat de Harvard, deambulant pels carrers de Cambridge, reflexionant sobre la mort i sobre la condemna moral a la qual la família ha sotmès a la seva germana Caddy. Com en la primera secció, el relat no és estrictament lineal, encara que els fils conductors de l'estada de Quentin a Harvard per una banda i els seus records d'altra són clarament discernibles.

Una placa al pont commemoratiu d'Anderson (conegut, incorrectament,  com pont Larz Anderson) sobre el riu Charles a Cambridge, Massachusetts, commemora la seva vida i la seva mort. La petita placa de llautó, de la mida d’un maó, es troba a la paret de maó del costat oriental del pont ( Weld Boathouse ), just al nord de la meitat del pont, a uns 18 centímetres del terra, en una petita alcova. Hi diu:

"QUENTIN COMPSON 

ofegat en l'olor de mare-selva

1891-1910".

divendres, 11 de desembre de 2020

Català sense fronteres, reciprocitat ara! "Operación Albatros": Militars i civils per un cop d'estat.

Vull una resposta. 9a temporada. Emès el 10 de desembre de 2020 per ETV Llobregat

Convidats:

Toni Infante,  portaveu Plataforma Dret a Decidir País Valencià

Zahia Guidoum Joves pel Dret a Decidir del País Valencià.

Lourdes Escardívol, professora de secundària

“El golpe que no cesa”aquest era el títol de l’article de José Ignacio Domínguez publicat a Infolibre el mes d’agost passat. El periodista denunciava l’intent, molt recent, d’enderrocar el Govern de l’Estat aprofitant la crisi del coronavirus. Objectiu: fer viable un govern de “concentración nacional” presidit per Margarita Robles.

Sota el nom “Operación Albatros”, els conspiradors, segons diversos mitjans, podrien arribar a fer-ho fins i tot de manera “legal”, basant-se en l’article 8 de la Constitució que atorga a les Forces Armades la defensa de la Carta Magna, un cas únic a Europa, ja que en els països democràtics la Constitució la defensen els tribunals constitucionals i la justícia.

El dimarts 2 de desembre, també a Infolibre, es publiquen unes conversacions d’un grup de Whatsapp format per militars retirats. Els missatges inclouen proclames colpistes i de violència com algun que parla de “fusilar a 26 millones de hijos de puta”. 

Recentment, el periodista Daniel Bernabé, a Público, ha escrit un article titulat “Movimiento golpista,más allá de la trama militar” en què afirma que tot aquest ”soroll de sabres” d’aquests darreres dies manté una estreta relació amb l’operació “Albatros”. I adverteix que en gairebé tots els cops d’Estat ha existit sempre un component civil que ha fomentat, avalat i fins i tot finançat l’acció militar.

Al llarg de la seva història, l’Estat espanyol sempre ha disposat de “salvadores de la patria” disposats a tot. Ara, segons els 270 comandaments militars disposats “a  revertir la peligrosa deriva de nuestra Patria ante un Gobierno que ha cedido a comunistas, golpistas y proetarras".

El 17 de febrer de 2011, s’apagaven definitivament les emissions de TV3 al País Valencià. Tres anys abans, Francisco Camps havia iniciat la seva particular guerra contra l’emissora catalana amb el tancament del primer repetidor, el de la Carrasqueta.

Des de llavors, i per diferents mitjans, s’ha intentat revertir aquesta situació tan anòmala i injusta. Entre altres, tots recordem la campanya per la ILP “Una televisió sense fronteres” que va arreplegar prop de 750.000 signatures  a favor del dret a tenir lliure accés als canals de televisió emesos en català.

Ara hi tornem de nou. El mes de gener d’enguany es va iniciar a les xarxes socials una nova iniciativa a favor de la reciprocitat plena de tots els mitjans de comunicació en llengua catalana al conjunt del nostre territori, Catalunya, el País Valencià i les Illes Balears i Pitiüses. La campanya Reciprocitat Ara.

En parlem tot seguit amb els nostres convidats. Som-hi. Comencem!

Final

La frase de la setmana del compositor, cantant.. i Premi Nobel de Literatura estatunidenc, Bob Dylan.

No hi ha res tan estable com el canvi.

Marxem amb el pensament posat en tota la nostra gent, la que pateix la repressió, la presó i l’exili. Els volem lliures. Els volem a casa

Tornem la setmana que ve. Que tingueu molt bona feina!

dijous, 10 de desembre de 2020

El darrer passeig de Quentin (El soroll i la fúria. 4)

 

Els lectors acompanyem Quentin Compson en un llarg passeig a través de la ciutat. El protagonista (que ja ha pres la decisió de suïcidar-se) deambula pels carrers mentre, mogut pels records, flueix lliurement el seu pensament i la seva consciència.

Podem ignorar el so durant molt de temps, però després, un tic-tac instantani pot recrear a la nostra ment intacta el llarg desfilar del temps que no s’ha sentit.

El relat ens mostra les associacions que es creen a través dels record i del llarg passeig de Quentin. El germà de Caddy troba una nena petita, una nena que tant el seu germà com els homes de la llei, qualifiquen de “nena objecte”.”-Hola, petita!- La seva cara com una tassa de llet amb uns puntets de cafè en el dolç i càlid buit.” Reflectint un cert paral·lelisme, Quentin l’anomena, germana i intenta, però no ho aconsegueix, “salvar” la nena, ja que no va poder salvar la seva germana de la promiscuïtat. Caddy, per a ell una “verge-puta” que ha trastornat amb la seva sensualitat el concepte que ell tenia de “dona del Sud”.

Tot passejant ens trobem amb la reconstrucció literària dels moviments migratoris sud-americans, italians, negres... el futur dels uns i la decadència dels altres. Alguns han trobat similituds amb “El somni d’un home ridícul” de Dostoievski, si bé el protagonista creat per l’autor rus acaba refusant la idea del suïcidi i decideix viure.

És un capítol per llegir, també, poc a poc i amb la màxima concentració possible. Com ja hem dit, Faulkner fa servir frases molt llargues, incisos i incisos dins dels incisos... sense punts, sense comes... Velem-ne un exemple quan  recorda fragments de la conversa que va tenir amb Caddy (“la seva olor era com la dels arbres” - deia Benji) després de saber que ha quedat embarassada i que es vol casar (“amb algú haig de casar-me”- diu Candy):

després em va parlar d’ell amb les mans encreuades sobre els genolls mullats la cara girada vers la llum grisosa l’olor a mare-selva hi havia llum a l’habitació de la mare i en la de Benji on T.P. l’estava posant al llit

l’estimes

la seva mà va avançar no em vaig moure va tantejar el meu braç i em va agafar la mà i se la va posar sobre el pit el seu cor bategava

no no

llavors vol dir que et va obligar a fer-ho que el deixessis que ho fes era més fort que tu i ell demà el mataré ho juro el pare no té perquè assabentar-se fins després i llavors tu i jo ningú ho ha de saber podem agafar els diners de la meva matrícula de la Universitat Caddy l’odies veritat veritat

[...]

"... ella va tornar a reclinar-se sobre els braços que abraçaven els seus genolls

tu mai no ha vas fer una cosa així veritat

que no vaig fer què

el que jo vaig fer el que jo

sí, sí i moltes vegades amb moltíssimes noies

Llavors em vaig posar a plorar em va tocar de nou amb la mà i jo plorava recolzat en la seva brusa humida

[...]

"... sóc dolenta de totes maneres no pots evitar-ho", diu Caddy.

dilluns, 7 de desembre de 2020

Quentin: "Els rellotges maten el temps" (El soroll i la fúria. 3)

 

Remenant una mica pels “calaixos” de la xarxa he trobat un article  “Rescatando a Caddy y Quentin”, de Sandra Becerril que reprodueix una analogia entre els versos de Macbeth i els personatges de “El soroll i la fúria” feta per Elisabeth Kerr.

El camí a la mort polsegosa (el senyor Compson)

Mor, mor vela fugaç! La vida no és més que una ombra errant (Quentin)

jugador deficient Que apuntala i realça (Jason)

la seva hora a l'escenari I després ja no s'escolta més. (la senyora Compson)

És un conte relatat per un idiota, ple de Soroll i Fúria, (Benji)

Quatre capítols. Quatre narradors. Quatre visions de la realitat.

La novel·la, com ja hem pogut veure, comença amb en Benji (abans Maury) contemplant a través de la tanca el camp de golf construït en el terreny venut pel seu pare abans de 1910. Benjy recorda la seva germana, Caddy (epicentre de la narració) i, mitjançants els records intercalats, salts temporals, el fluir del pensament del nen de tres anys que és Benji, s’nicia la crisis que anirà augmentant en el capítol següent.

La novel•la no ens descriu cap dels personatges, ni tampoc el seu caràcter, el de Quentin tampoc. Són les interaccions que anem trobant a mesura que llegim les que ens poden ajudar a confegir una certa imatge dels protagonistes. Una imatge que sempre serà subjectiva, la nostra pròpia visió de Benji, de Quentin, de Caddy o de Jason

El segon capítol ens trasllada a Cambridge on Quentin està estudiant gràcies a la venda del terreny que ara és un camp de golf. Llegirem què fa, què pensa, en Quentin durant el que serà el darrer dia de la seva vida.

En “El soroll i la fúria” pren un significat especial el temps, tant en la seva redacció com en el seu contingut. El trobem simbolitzat en el paràgraf en què Quentin explica el moment que el seu pare, Jason, li regala un rellotge, el mateix que, de generació en generació, havia anat passant de pare a fill. Representa el llinatge dels Compson però també el temps... també el temps que li queda de vida a Quentin. La impossibilitat de dominar, de sotmetre el temps: “El pare deia que els rellotges meten el temps”, diu Quentin.

Quan l'ombra de el marc de la finestra es va projectar sobre les cortines, eren entre les set i les vuit en punt i llavors em vaig tornar a trobar a compàs, escoltant el rellotge. Era el rellotge de l'avi i quan el pare me’l va donar va dir, “Quentin, et lliuro el mausoleu de tota esperança i desig; gairebé resulta intolerablement apropiat que el facis servir per assolir el “reductio absurdum” de tota experiència humana adaptant-lo a les teves necessitats de la mateixa manera que el va adaptar a les seves o a les del seu pare. Te’l dono no perquè recordis el temps, sinó perquè l’oblidis durant un instant i no esgotis les forces tractant de sotmetre’l.” Perquè mai es guanya una batalla, va dir. Ni tan sols es lliuren. El camp de batalla només revela a l'home la seva pròpia estupidesa i desesperació, i la victòria és una il·lusió de filòsofs i imbècils.

Encara que Quentin ens explica molts aspectes de la seva vida a Jefferson, juntament amb els seus criats negres, la narració del segon capítol se centra bàsicament amb la relació amb Caddy, la seva germana petita. L’element principal que els connecta és l’aigua del riu.

divendres, 4 de desembre de 2020

Dues entrevistes: Joan Ballester i el mapa dels Països Catalans. Francisco Garrobo, activista de Nou Barris, condemnat a tres anys i mig de presó

Vull una resposta. 9a temporada. Emès el 3 de desembre de 2020 

per ETV Llobregat i Terramar

Convidats:

Oriol Falguera,  Fundació Reeixida

Francisco Garrobo, activista veïnal  Nou Barris 

“Bienvenidos a una nueva era” així ha saludat Gabriel Rufián l’aprovació dels pressupostos espanyols a Madrid. Esperant aquesta nova era, ara i aquí, continuem convivint o, més aviat, malvivint amb la pandèmia que ja ha causat més de 19.000 morts als Països Catalans, 16.000 d’aquests a Catalunya. La nova era que ens espera es trobarà amb el dolor de famílies senceres, ja sigui per la mort o el contagi d’algun familiar o amic, ja sigui pel treballador que s’ha quedat sense feina. Es trobarà també amb els immensos problemes de la petita i mitjana empresa, dels autònoms, dels petits comerços.

El 1967 el TOP, tribunal de Orden Público demanava cinc anys de presó per a Joan Ballester i Canals. El seu delicte, el de “propaganda il·legal i clandestina”, era l’edició d’un mapa dels Països Catalans. Joan Ballester va ser editor i llibreter, al front de la seva llibreria Públia, coneguda també com a llibreria Ballester. Per damunt de tot va ser un activista lingüístic, cultural i polític. El seu mapa i el seu lema “De Salses a Guardamar i de Fraga a Maó” van fer dir a Joan Fuster que era la maniobra més eficaç mai feta pels Països Catalans.

Ara. Fundació Reeixida ha reeditat el mapa Països Catalans amb la divisió comarcal, la primera del segle XXI i amb el nom dels autors. Reprodueix una edició de 1971 que modifica detalls d’una primera original de 1962.

Aquesta setmana, Adrià Sas, activista de Vilafranca del Penedès ha estat condemnat a 3 anys i mig de presó per un delicte d’atemptat contra l’autoritat i un delicte de lesions lleu. La Generalitat es va personar com a acusació particular i va demanar cinc anys i mig de presó. Malgrat que des de fonts oficials s’havia dit que retirarien l’acusació, finalment no ho van fer. Un dels testimonis de l’acusació era Jordi Arasa, condemnat a dos anys i quatre mesos de presó per haver fet servir violència extrema contra manifestants el 2011.

La setmana passada vam conèixer una sentència similar. Francisco Garrobo, activista veïnal de Nou Barris era condemnat a 3 anys i mig de presó pels talls a la Ronda de Dalt durant la vaga del 8 de novembre de 2017. El seu company Moisès ha estat condemnat a un any de presó.

El Vull una resposta d’avui canvia una mica la seva estructura habitual. Farem dues entrevistes. Primer, parlarem amb Oriol Falguera de la Fundació Reeixida i després amb Francisco Garrobo l’activista de Nou Barris.

Així que, som-hi. Comencem!

Final

La frase de la setmana d’una sèrie televisiva “Anatomia de Grey”

“No importa si creixem si envellim. Sempre estem ensopegant, fent-nos preguntes. Eternament joves.”

Marxem com sempre amb el pensament posat en tota la nostra gent, gent con Francisco Garrobo o Adrià Sas, la gent que pateix la repressió, la presó o l’exili. Els volem lliures. Els volem a casa.

Tornem la setmana que ve. Que tingueu molt bona feina!