"Bilingüisme social" = subordinació i substitució del català pel castellà

 

El 2 de gener d’enguany, el bon amic Francesc Abad publicava a Racó Català l’article titulat “Dades per a una revisió del’editorial d’en Partal i de l’article d’en Marfany” en què mostrava el seu desacord amb un article meu del 31 de desembre publicat per L’Unilateral amb el títol “Serrat... l'èxit de la política del bilingüisme”.

En Francesc analitza i interpreta les dades sociolingüístiques amb una visió, crec, exageradament optimista. És bo i convenient tenir una visió positiva de la situació actual que pateix la llengua catalana, sempre, però, partint de la base de la crua realitat en què es troba. L’única manera de solucionar un problema és afrontar la realitat.

El meu article partia de l’exemple de Serrat per fer una crítica a la política del bilingüisme que no pas al fet que els ciutadans d’aquest país siguem capaços d’expressar-nos en català i en castellà o, i seria molt convenient, en més llengües encara. La Catalunya monolingüe fa temps que va morir i és bo que així sigui. Ara bé, un tema és que siguem ciutadans bilingües, trilingües o quadrilingües i una altra molt diferent quina ha de ser la llengua franca del país, és a dir la llengua comuna, la llengua en què ens entenguem i fem servir de manera habitual i quotidiana.

Per tant, el primer que cal analitzar és què significa la política del bilingüisme, el bilingüisme social.

La política del bilingüisme és un element clau (no pas l’únic) en el procés de castellanització de Catalunya. Per “política del bilingüisme” cal entendre la ideologia política que s'amaga darrere de l’anomenat “bilingüisme social”. Us recomano la lectura de “Llengua i República. El Manifest Koiné argumentat” on trobareu aquest terme(i molt més!) molt ben explicat i argumentat. Miraré de sintetitzar-ho una mica...

Tot parteix de l’entramat juridiconormatiu de la cooficialitat, la “doble oficialitat” que moltes vegades sentireu en boca dels nostres polítics de la Generalitat. Aquesta pretesa “doble oficialitat” no ha servit gaire per fer efectiu l’ús de la llengua catalana, ni tampoc per evitar-ne la degradació, però si que ha servit – i molt!-  per fer invisible la progressiva subordinació i substitució del català al castellà en la gran majoria d’àmbits socials (exemple Serrat). Ha servit per tergiversar la presència del castellà a Catalunya i fer-lo aparèixer com un fet natural i, fins i tot, immemorial en el temps. 

Immemorial en el temps... Des de l’Estat espanyol sempre se’ns ha venut el mite d’una Catalunya bilingües des de fa centenars d’anys. Aquest mite ja ha estat desmuntat en diversos estudis, el més recent en el treball de Francesc Bernat i Baltrons,; Carles De Rosselló Peralta i Mireia Galindo Solé, “El Castellà a la Catalunya Contemporània: Història d’una blingüització “. Si bé és cert que algunes de les elits del país (una minoria, minoria) van començar a castellanitzar-se a partir del segle XVI, el procés d’extensió del castellà entre les classes populars catalanes no es comença a produir fins al tombant dels segls XIX i XX. Només una dada,: a finals del segle XIX, el 75% dels catalans desconeixia la llengua castellana. La bilingüització més massiva de Catalunya no es va produir fins ben entrat el segle XX i no ha culminat fins a l’arribada de població immigrada castellanoparlant (i d’altres procedències) i fins a la introducció dels mitjans de comunicació monolingües castellans (pensem principalment en la televisió als anys 60 del segle XX). En aquest moment és quan el castellà és present a tot el territori, no abans.

Tornem a la política del bilingüisme...

El “bilingüisme social” ha servit i serveix per vehicular una idea: la idea que Catalunya és un país que té la circumstància insòlita de ser naturalment i normalment “bilingüe”, perquè tant el català com el castellà són llengües normalment naturals de Catalunya i que cada ciutadà pot triar lliurement de parlar-ne l’una o l’altra..

Pau Vidal, escriptor i traductor, en un article titulat “El bilingüisme és un salconduit per viure només en castellà” afirma que dels nouvinguts arribats durant el segle XXI només un 6% té el català com a llengua de relació. “Socialment parlant, la ideologia del bilingüisme és un problema per a les llengües dominades perquè les aboca a la residualització. El “bilingüisme aa la catalana” pressuposa igualtat de condicions jurídiques, que a l’hora de la veritat no es donen. Aquest “bilingüisme a la catalana” ha consolidat la creença d’àmplies capes de l’emigració que el bilingüisme és un salconduit per viure en castellà sense fer cap esforç d’aproximació a la llengua del país.”

Algunes de les dades sobre la situació sociolingüística del català (i només referides al Principat perquè en la resta dels Països Catalans la situació és encara pitjor) no conviden de cap manera a l’optimisme amb què les interpreta en Francesc. Per exemple:

Catalunya, llengua habitual d’ús

Llengua	Total població		Percentatge
	2003	2018	2003	2018
Català	2.584.900	2.305.100	46%	36,1%
Castellà	2.650.300	3.104.600	47,2%	48,6%

Catalunya, llengua inicial

Llengua	Total població		Percentatge
	2003	2018	2003	2018
Català	2.584.900	2.305.100	46%	36,1%
Castellà	2.650.300	3.104.600	47,2%	48,6%

Evidentment, i malgrat ser un element clau, tot plegat no és només culpa de la política del bilingüisme. El retrocés en l’ús del català a Catalunya (en altres zones dels Països Catalans la situació és molt pitjor) no és deguda únicament a un sol factor. Hi han influït i continuen influint-hi  múltiples aspectes. 

En citaré alguns en el proper article. 

Serrat... l'èxit de la política del bilingüisme

 

El debat no és nou ni tampoc està resolt. Cal diferenciar entre l’obra artística i les idees, la moral, el comportament de l’autor?

El timbal de llauna, deixa de ser una bona obra literària perquè l’autor, Günter Grass, va confessar que havia estat membre del cos de combat de les SS nazis? Hem de deixar de llegir Ezra Pound o T.S. Elliot perquè eren antisemites? Madame Bovary no és digne de lectura perquè Flaubert era un pederasta? Mario Vargas Llosa ha de ser un escriptor “prohibit” perquè és nacionalista espanyol i anticatalà?

Us explico una petita història...

Fa molts, molt, però que molts anys.... Sant Adrià del Besós... El pati d’una escola... Hi havia un recital –mig prohibit, mig tolerat- de gent molt jove que cantava en català. Òndia, en català!

No sé encara com (només teníem 16 anys) vam aconseguir els diners per a dues entrades, encara que, sense ni un duro, vam haver de tornar a peu fins a Barcelona. Recordo aquell pati que ara (si més no fa uns quants anys) és un camp de futbol. Un entarimat de fusta situat en un lateral i unes quantes cadires plegables que ens havíem de col·locar nosaltres mateixos. Damunt de l’entarimat una cadira solitària, també plegable i, davant per davant, un vell micro. Als laterals de l’improvisat escenari uns altaveus rudimentaris que amb prou feines si aconseguien fer-nos arribar la veu del cantant.. Només un noi jove i unes 50 persones de públic.

Recordo el recital, no només amb l’enyorança pròpia dels anys (els transcorreguts i els propis), sinó també amb emoció. La mateixa emoció que vam sentir llavors en escoltar aquelles cançons cantades en català. Aquelles lletres amb què ens identificàvem, que ens feien vibrar i despertar la nostra sensibilitat, que ens feien viure i reviure nous anhels i sentiments.

Des de llavors, en Serrat va formar part de les nostres vides. El seguíem (quan podíem), cantàvem les cançons, compràvem i escoltàvem els discos. El vam defensar “a morir” quan els fets d’Eurovisión i, també, cert, ens vam sentir una mica traïts quan va començar a cantar en castellà. Tot i així, discos com Mediterráneo, els poemes de Machado, i algun altre esporàdic, han format part de la nostra vida.

Doncs sí... m’agrada el Serrat... el “primer” Serrat, el que cantava en català, el que musicava poemes de Machado, de Salvat Papasseit... el Mediterráneo...

És cert que costa de separar aquest Serrat del “posterior”... Del Serrat d'unes cançons que ja no ens arribaven de la mateixa manera. Sobretot, manllevant en Partal, del Serrat “socialista del cantó de Ciudadanos”. Del Serrat que es manifestava públicament en contra del referèndum de l’1 d’octubre. Del Serrat que va afirmar que la independència de Catalunya seria perjudicial en àrees com la salut, la sanitat i que ens farien fora de la UE. Del Serrat que va dir que el procés, a Catalunya, creava una situació de gran fractura social que costaria molt de temps de recuperar.

Del Serrat que el dia del seu comiat dels escenaris, a Barcelona, a Catalunya, es va atrevir a dir “...sí, mejor, en castellano que nos entenderemos todos”, i que va acabar el seu comiat a casa seva en la llengua imposada.

Comparteixo (com acostuma a passar) l’editorial d’avui d’en Partal. No repetiré, doncs, les seves reflexions. La covardia s’encomana, cert... i cal centrar-nos més en les nostres actituds, en quiina és la resposta, individual i col·lectiva davant de la humiliació, del supremacisme i de la provocació dels que ens volen sotmesos i assimilats.  

Serrat respon fil per randa a un perfil determinat de ciutadà català, nascut al país i que parla català. Correspon a la molt bona definició d’en Partal “És el cantant dels socialistes, i més recentment de l’ala Ciutadans dels socialistes.”

Possiblement, al Palau Sant Jordi va haver-hi molta covardia... Però també vam poder veure una bona mostra de l’èxit de la política del bilingüisme, del bilingüisme social imposat per l’Estat espanyol (“Para que se consiga el efecto sin que se note el cuidado...”). “Bilingüisme social”... l’etiqueta ideològica que vol donar l’aparença de normalitat a una situació totalment anormal. La població s’acaba convencent que la coexistència de dues llengües en un mateix territori és un fet natural i, com diuen a Llengua i República “ i això comporta una situació de convivència pacífica, enriquidora  i democràticament ordenada.

La política del bilingüisme ha tingut molt més èxit que la repressió pura i dura. El bilingüisme social ha aconseguit emboirar o amagar del tot la realitat, que no és altra que el conflicte lingüístic existent al país. Un conflicte que converteix cada vegada més el català en la llengua subordinada i ens condueix , si no som capaços d’aturar-ho, a la substitució lingüística.

Una recent enquesta de la Plataforma per la Llengua ens oferia unes xifres esgarrifoses:

Un 50,9% de les persones que diuen tenir el català com a llengua habitual creuen que canviar al castellà quan algú els parla en aquesta llengua no implica cap amenaça per al català.

El percentatge és més escandalós si prenem com a base la totalitat de la població del Principat (tant si té el català com a llengua habitual com si no la té) , el percentatge s’eleva fins al 70,4%.

Al Sant Jordi va haver-hi molta covardia, cert... i també aplaudiments... i, molt més greu encara, gent que no va trobar res d’estrany ni reprovable en l’actitud del cantant.