Les eleccions espanyoles de 1933. La història de Catalunya dia a dia. La censurada illa de Xàtiva. Cerimònies fúnebres i poder municipal a la Catalunya Baix Medieval

 

LA CLAU de la nostra història. Programa 234. Emès el
13 de juny de 2023 per ETV Llobregat i TDT Terramar Penedès

Canal LA CLAU de la nostra història al YouTube

Benvingudes i benvinguts a una nova CLAU de la nostra història. Programa 234

En el davantal d’avui continuarem parlant d’eleccions i més concretament de les eleccions generals anticipades del 19 de novembre de 1933, les primeres on van poder votar les dones i que van suposar un gir de 180 graus en els polítiques catalana i espanyola.

A Catalunya es va produir un daltabaix de les esquerres, però per motius diferents dels d’Espanya. Hi havia una decepció general amb les expectatives que havia generat la plataforma de Macià i Companys. El govern de Catalunya era una olla de grills, havia patit derrotes de gran envergadura davant el govern central i les disputes entre els independentistes de Macià i els federalistes de Companys consumien les energies i el prestigi d’aquell govern.

Del 1931 al 1933, dos fets van condicionar la política del president Macià. Per tal de disposar d’autonomia financera, es va projectar convertir el Banc de Reus en el banc públic de Catalunya. Quan Indalecio Prieto (PSOE), ministre d’Hisenda de la República, va tenir notícies d’aquesta negociació, va provocar la fallida i desaparició del banc el 7 de juliol de 1931.

Després del 1932, dirigents de la FAI espanyola van venir a Catalunya per controlar la CNT, el sindicat majoritari en el món obrer català i a fer fora els seus líders catalans. És important recordar que anys més tard, amb l’assassinat de Miquel Badia, un dels fundadors d’Estat Català i ex Comissari d’Ordre Públic de la Generalitat es posarien de manifest unes relacions molt sòrdides entre la FAI i Falange Española.

El govern de Catalunya, sense recursos econòmics propis, no podia implementar les lleis progressistes que haurien deixat sense arguments els “submarins” de la FAI. La correlació recursos-polítiques es posaria especialment de manifest amb la negociació de l’Estatut de 1932, aprovat per gairebé tots els ajuntaments del país i referendat pel 99% de la ciutadania, va patir l’erosió del ribot a les Corts de Madrid.

En la campanya electoral de 1933, la dreta espanyola va prometre derogar l’autogovern català i avortar els processos estatutaris basc, valencià i gallec. Tot plegat va fer que ERC passés dels 31 diputats a només 18.  En canvi, la Lliga va passar de 4 diputats el 1931 a 24 el 1933. A Espanya, el PSOE —el principal partit de l’esquerra— perdria la meitat de la seva representació (de 115 a 58) i la CEDA, el Partit de Lerroux i el Partido Agrario Espanyol  van obtenir la victòria.

L’error del govern de Catalunya va ser confiar en Espanya. Van continuar confiant-hi en els Fets d’Octubre de 1934. Hi van continuar creient a l’esclat de la Guerra Civil el 1936 confiant en la CNT-FAI. I també el 1938, quan la Societat de Nacions i la Creu Roja van proposar la creació d’una zona desmilitaritzada d’administració internacional entre la Tordera i el Pirineu, i el president Companys ho va rebutjar argumentant que Catalunya es devia a la República espanyola per guanyar la guerra.

Final

La frase de la setmana de la pel·lícula “El rei Lleó”

“El passat pot fer molt de mal, però tens dues opcions: fugir-hi o aprendre’n.”

Tornem la setmana que ve. Us esperem aquí per descobrir plegats noves CLAUS de la nostra història.

Que passeu una molt bona setmana!

A un pam de la independència. El conflicte inevitable. Les institucions (Jordi Martí Monllau)

 

En Jordi Martí Monllau ha publicat recentment al digital de cultura "Núvol" tres articles que formen part de l’assaig “Devolució”. De la gran quantitat d’articles relacionats amb la independència que contínuament es publiquen, em semblen dels més encertats, que posen el dit a la nafra i fan que ens interroguem tots plegats. 

N’he volgut fer una síntesi amb l’objectiu que us animeu a llegir els articles complets.

1.     A un pam de la independència

La independència és, des de fa anys, la idea sobre la qual gira el catalanisme. Sense independència, diem, res no és possible i, per tant, per poder construir el país que volem cal, primer, ser independents.

Dues maneres d’arribar-hi: La primera, delegar la responsabilitat de fer la independència en uns representants polítics a través del vot. La segona, que la ciutadania n’assumeixi la responsabilitat, tot i sent conscient dels sacrificis que pot comportar. La tàctica en tots dos casos és “saltar la paret”, ja sigui per delegació o tots alhora i... feina feta.

Som radicals i abrandats a les xarxes i conformistes i mansos al carrer. Ens creiem que n’hi ha prou amb voler, que voler és poder. En conseqüència, no ho hem volgut prou; els polítics –sobretot ells- menys que ningú perquè no volen sacrificar res. Ens han traït- diem- i ara som a la recerca de nous lideratges que ens portin a la independència. I ens planyem contínuament. Com que no tenim la independència, no podem fer res de res. Indignats, impotents, esperem que algú faci alguna cosa i atònits veiem que ningú fa la primera passa.

Com que no tenim un text legal que ens digui que som independents, no som lliures i, per tant, no podem fer res. Sense estat propi, no hi ha camí a fer, no hi ha estratègia ni tàctica, no hi ha lluites que ens hi portin, només hi ha l’objectiu final. Ens centrem a pensar en l’objectiu, en la victòria i no en el combat que cal fer per guanyar.

Potser perquè hi ha algun independentisme al qual li fa por el combat. Potser perquè el catalanisme és, en general, refractari al conflicte i pel qual la lluita és només metafòrica. Conflicte? Si no som ni capaços de mantenir la llengua arreu i amb tothom.

No és només la covardia d’un país benestant. Potser també intuïm que ens movem en un país nacionalitzat només a mitges i que es desnacionalitza a passos agegantats per nacionalitzar-se en clau castellana. El clam “som un sol poble” nega la realitat i no volem entrar en conflicte amb els que, des d’aquí mateix, no volen esdevenir una nació plena. Llavors pensem que en el marc d’un estat propi potser ens en sortiríem. Ens sentim febles i sense aquest estat propi no som capaços d’enfrontar-nos als reptes que se’ns plantegen. Volem tenir l’estat sense combat, només amb victòria.

Cal ser forts com a nació per poder guanyar i no pas a l’inrevés. “Si pensem que els catalans podem doblegar la voluntat de l’estat actual, com no hauríem de tenir en compte que els espanyols de Catalunya podrien, per la seua banda, i almenys amb la mateixa eficàcia, doblegar la voluntat d’un estat català assolit per la via dels fets consumats?”

2.     El conflicte inevitable

El conflicte és inevitable. Hem de fer-hi front amb dignitat i pacíficament, però no podrem evitar la tensió amb aquella part de la ciutadania que no comparteixen el nostre horitzó d’independència.

No som nosaltres els que triem el conflicte que, malgrat tot, és el motor de la història i la causa del canvi. Si no ho assumim haurem de pensar que preferim més no ser conscients de la realitat i, per tant, pagar-ne el preu. Si és així, la nostra història mil·lenària no durarà gaire temps.

No ens en sortirem amb una jugada mestra que ho canviarà tot. Haurèm de jugar tot el partit. No n’hi haurà prou amb petites victòries o manifestacions, sinó a través d’una afirmació nacional constant, persistent i desafiadora amb l’enemic i que ens vol assimilar i amb els seus col·laboradors. Conflicte real darrere conflicte real. Refermar, completar i redefinir la nació. Quan la nació tingui solidesa s’esdevindrà la independència que serà la conseqüència del combat mantingut per impedir l’assimilació. Combat arreu, en tota situació i en tot moment. Desobediència a les lleis que ens oprimeixen i ens subordinen a un altre poble.

Desobeir, confrontar, desafiar. Plantar cara, no de manera reacitva ni improvisada, sinó amb estratègia planificada. Defensar la llengua i l’escola catalana. Defensar un espai comunicatiu per als Països Catalans. Combatre la repressió política i la desigualtat legal. Dificultar que puguin disposar com vulguin dels nostres recursos. I tot plegat no fer-ho a través d’actes simbòlics, sinó amb accions concretes que els facin entendre que som una nació que no admet de cap ser reduïda i assimilada a una altra.

3.     Les institucions

La desobediència no pot venir mai de les institucions de govern. Les institucions catalanes per molt febles que siguin no poden ser mai respectades si elles mateixes es converteixen en rebels. Les institucions no poden capitanejar el camí cap a la independència. El pes l’ha de portar la ciutadania. La via institucional només pot transcórrer sobre carrils legals.

Insistir que les institucions han de desobeir acaba sent un recurs mental: com que ens fan por les conseqüències de la desobediència, exigim que sigui un altre la que la practiqui. Reclamem que siguin els polítics que, per la seva condició d’autoritats legals són els que menys possibilitats de desobeir tenen.

La ruptura és possible si pots instaura, immediatament, un nou estat, sinó és inviable.

Les institucions de govern existeixen perquè hi ha consens, interior i exterior, sobre la seva legitimitat. Perquè les institucions és girin contra l’estat cal primer haver construït un nou consens i, molt important, disposar d’una capacitat coercitiva superior a la de l’estat contra el qual es revolta. Si les institucions catalanes són rupturistes amb la legalitat existent i no tenen capacitat coercitiva, deixen de ser una referència institucional i passen a no tenir cap mena de poder. En la disputa política, si ets el feble, no t’ho pots permetre.

Si volem tenir èxit cal engegar processos viables. Podem “autoenganyar-nos dient que el problema no ha estat tenir una estratègia absurda sinó uns polítics poc valents, de manera que tot el que cal és tornar-hi, però amb uns altres polítics. Perquè les guerres no es guanyen amb els genitals, sinó amb el cap (i aquí penso que allò que potser sí que ens manca són polítics intel·ligents…).”

"La ciutat dels nens", conversa amb Teresa Roig. Pactes postmunicipals. Què farà l'independentisme el 23-J?

Vull una resposta. 11a temporada. Emès el 12 de juny de 2023 per ETV Llobregat i TDT Terramar Penedès 

Canal Vull una resposta de YouTube 

Convidats

Teresa Roig, escriptora. Autora, entre d'altres, de L'herència de Horst, Premi Setè Cel 2007, Pa amb xocolata, El primer dia de les nostres vides, Premi Roc Boronat 2010, L'arquitecte de somnis, i La ciutat dels nens

Olga Amargant, advocada

Guillem López, jurista

L’independentisme arribarà, com ja va sent habitual, dividit a les eleccions generals espanyoles del proper juliol. Quina serà l’actitud que tindrà l’independentisme “civil, és a dir els votants? Doncs... també arribaran força dividits als comicis del 23 de juliol.

Per començar hi ha diferències d’opinió entre els que creuen que l’independentisme ha de continuar tenint presència al Congrés de l’Estat i els que pensen que a Espanya no s’hi ha d’anar a fer res.

Entre els que pensen que sí, que l’independentisme té coses a fer al Congrés, aniran a votar, malgrat tot i per diferents motius, els partits independentistes que s’hi presentin. Les raons que té per votar aquest ampli sector de l’independentisme van des de la lleialtat al “seu” partit (encara que sigui amb pinça al nas) fins a creure que l’abstenció o el vot nul no serveixen per res més que per enfortir les opcions “constitucionalistes”.

Hi ha els que diuen que és del tot absurd votar en unes eleccions del país que et domina, t’espolia i et reprimeix i del qual et vols separar. Aquests s’afegiran al sector de l’independentisme que creu que cal castigar els partits polítics i que ja s’ha fet notar durant les darreres municipals.

Entre aquests sectors independentistes, per variar, també hi ha divisió i no s’acaben de posar d’acord en si és millor abstenir-se o fer vot nul.

Si l’independentisme creu que cal fer un vot de càstig (abstenció o nul) ho ha de fer ara, a les eleccions espanyoles, per  tal que si acaba representant un alt percentatge pugui esdevenir, realment, un revulsiu per als partits. Pensar en un vot de càstig a les eleccions al Parlament de Catalunya (2025 o potser abans?) o en una pretesa quarta llista cívica, podria resultar molt contraproduent per al futur d’una independència a curt o mitjà termini. Bàsicament per dues raons:  La primera és que deixar la Generalitat autonòmica en mans de les forces unionistes seria debilitar enormement la pota institucional. Alguns em direu que “pel que fa ara la Generalitat...”, doncs espereu a veure què faria en mans dels amants de la constitució espanyola.

La segona, i molt important sobretot des de la visió internacional, seria la de la pèrdua de la legitimitat que comporta el vot. Fins ara, la legitimitat d’exigir la independència i d’aplicar els resultat de l’1 d’octubre es manté ferma perquè l’independentisme ha guanyat de manera rotunda les darreres eleccions. Una hipotètica pèrdua d’aquesta majoria parlamentària, acompanyada de la divisió interna del moviment, ens faria retrocedir, potser, unes quantes dècades.

En parlem tot seguit amb els nostres convidats. Som´-hi. Comencem!

Final

La frase de la setmana extreta de la pel·lícula “El senyor dels anells”

“Només tu pots decidir què fer amb el temps que se t’ha donat”

Marxem amb el pensament posat en la nostra gent que és tota la que pateix la repressió, la presó i l’exili. Els volem lliures. Els volem a casa. 

Tornem la setmana que ve. Que tingueu molt bona feina!

La força de la gent. 20 de juny, un projecte sòlid i realista (2a Conferència Nacional per l'Estat Propi)

 

2a CONFERÈNCIA NACIONAL PER L’ESTAT PROPI

34è. COMUNICAT. 20J: ENTREM EN LA FASE FINAL

El proper dimarts, dia 20 de juny, a 2/4 de 8 del vespre i a l’Ateneu Barcelonès, farem la presentació de la fase final de la 2a Conferència Nacional per l’Estat propi. Una fase final que començarà l’1 de juliol, amb la reobertura del debat telemàtic del Full de ruta de país (www.mxi.cat) i la convocatòria de l’assemblea de cloenda, prevista pel 30 de setembre d’enguany.

L’acte del proper dimarts no serà un acte festiu ni un acte per llepar-nos les ferides i seguir buscant culpables del perquè no vam saber arribar fins el final, l’octubre de 2017. És difícil dir, i fer, que sigui un acte diferent als que estem acostumats, però serà un acte amb uns quants components nous que, al nostre entendre, hauran de marcar el camí a seguir a partir d’ara.

L’acte està concebut com una presentació del que hem fet fins ara i, sobretot del que plantegem que hem de fer des del moviment independentista per crear les condicions adequades per instaurar la República catalana al més aviat possible, des del reconeixement de la necessitat de canviar la correlació de forces actual.

El component bàsic de la primera etapa del procés d’independència es manté inalterable: la força de la gent. Una força que primer hem de saber recuperar per augmentar-la després. Però venim de quasi sis anys de desencís, de frustració col·lectiva i només un projecte sòlid i realista pot fer que la força de la gent torni a ser el motor que necessitem.

Aquest nou projecte, aquest nou Full de ruta de país, deixa clar que el paper troncal li correspon, ara més que mai, a la societat civil organitzada i que els dos braços del moviment -partits i Consell de la República- han d’actuar d’acord amb l’estratègia general acordada pel conjunt del moviment. Quan es parla de societat civil organitzada no ens referim a l’ANC o Òmnium, les dues peces clau de la primera etapa, sinó a una nova estructura de fronts i projectes que es planteja en el projecte de Full de ruta i que representen una nova forma d’organització molt més adequada per fer front a la repressió que l’Estat espanyol intensificarà en la mesura que el moviment independentista torni a prendre la iniciativa.

L’acte del proper dia 20 incorpora i dona protagonisme a representants de la resta de països que conformen la nació catalana, que ens fan costat i, alhora, ens demanen que reprenguem la lluita en tot allò que és essencial per a la supervivència de la nostra nació, com la llengua i la cultura, però també en tots els altres camps que ens permetin avançar en la construcció d’una societat més justa, més lliure, més igualitària .

L’acte acabarà amb una Crida a la participació en la fase final de la 2a Conferència, signada per més de 400 persones que van ser protagonistes -sovint de forma anònima- en els moments més importants de la primera etapa del procés d’independència de Catalunya.

Ara més que mai, el futur és a les nostres mans.

12 de juny de 2023  

Votar, abstenció, vot nul... Què ha de fer l'independentisme davant les espanyoles del 23-J?

 

La pregunta política del moment... què ha de fer l’independentisme davant les eleccions espanyoles del 23 de juliol?

El moviment independentista està constituït per la societat civil (la gent), les institucions (Generalitat, ajuntaments, Consell de la República, etc.) i els partits polítics que volen representar el moviment en el seu conjunt. És la imatge metafòrica que he fet servir abastament durant els darrers anys del tamboret de tres potes que no més es manté estable si compta amb les tres potes fermes i ben aferrades. Pretendre que el tamboret farà la mateixa funció per la qual ha estat dissenyat amb només una o dues potes és pretendre un impossible.

En aquestes eleccions espanyoles tenen vital importància les decisions que prenguin dues de les potes, els partits polítics i la gent.

Pel que fa als partits, i després de l’abstenció produïda en les darreres municipals, han començat a moure fitxa. El Front democràtic del president Aragonès és una proposta més per “salvar” Espanya de la dreta i l’extrema dreta.  La llista única proposada per Junts a ERC és intentar la quadratura del cercle i, per tant, està condemnada al fracàs absolut ja des de l’inici. Propostes de l’estil del Carod Rovira de llistes encapçalades pels joves que estan patint la repressió derivada de l‘1 d’octubre tenen també molt poc recorregut. Possiblement, tot acabi, com a màxim, amb alguna mena d’acord  programàtic comú  que els permeti més una neteja de cutis que no pas una acció política unitària.

Pel que fa a la gent... Alguna reflexió...

L’independentisme “civil” arribarà, com ja va sent massa habitual, dividit al 23  de juliol. Uns continuaran votant, malgrat tot i per diferents motius els partits independentistes que s’hi presentin. Les raons que té aquest ampli sector de l’independentisme van des de la lleialtat al “seu” partit (encara que sigui amb pinça al nas) fins a creure que l’abstenció o el vot nul no servei per res més que per enfortir les opcions “constitucionalistes”. Una mica és el que ha passat en les darreres municipals: s’ha castigat durament a ERC (més de 300.000 vots perduts; un 36% de pèrdua de vot) també a la CUP (més de 43.000 vots perduts; un 25% de pèrdua de vot) i, atenint-nos a les xifres, no ho ha fet amb Junts que fins i tot ha guanyat alguns vots em relació al 2019. Hi ha hagut càstig en forma d’abstenció o vot nul? Evidentment, sí, però, la realitat és que un 80%  del vot independentista ha continuat votant partits independentistes.

La divisió de l’independentisme és tan esperpèntica que fins i tot no ens acabem de posar d’acord en si és millor abstenir-se o fer vot nul.

Si l’independentisme creu que cal fer un vot de càstig (abstenció o nul) ho ha de fer ara, a les eleccions espanyoles, per  tal que si acaba representant un alt percentatge pugui esdevenir, realment, un revulsiu per als partits. Pensar en un vot de càstig a les eleccions al Parlament de Catalunya (2025?) o en una pretesa quarta llista cívica podria resultar molt contraproduent per al futur d’una independència a curt o mitjà termini. Bàsicament per dues raons:  La primera és que deixar la Generalitat autonòmica en mans de les forces unionistes seria debilitar enormement la pota institucional del tamboret. Alguns em direu que “pel que fa ara...”, doncs espereu a veure què faria en mans dels amants de la constitució espanyola.

La segona, i molt important internacionalment, seria la de la pèrdua (ni que fos temporal) de la legitimitat que comporta el vot. Fins ara, la legitimitat d’exigir la independència i d’aplicar els resultat de l’1 d’octubre es manté ferma perquè l’independentisme ha guanyat de manera rotunda les darreres eleccions. Una hipotètica pèrdua d’aquesta majoria parlamentària, acompanyada de la divisió interna del moviment, ens faria retrocedir unes quantes dècades.

El tamboret de tres potes, fermes i aferrades. La independència només és possible si hi som tots.

Les tupinades espanyoles. La història de Catalunya dia a dia. L'Atles català. Als orígens de la sardana

LA CLAU de la nostra història. Programa 233. Emès el 6 de juny de 2023 per ETV Llobregat i TDT Terramar Penedès

Canal LA CLAU de la nostra història al YouTube

Davantal

Benvingudes i benvinguts a una nova CLAU de la nostra història. Programa 233.

El proper 23 de juliol hi ha convocades eleccions al Congrés espanyol. Un bon moment, doncs, per parlar de les poques vegades que s’ha pogut votar dins de l’Estat i, més concretament del frau electorals que es coneix com a “tupinada”.

La denominació de “tupinada” prové del fet que es guardaven paperetes de vot dins d’un tupí, olla petita amb una sola nansa i s'afegien o se sostreien de l'urna electoral a conveniència del resultat desitjat.

Les tupinades van ser especialment freqüents durant l'alternança política que hi va haver en el poder a l'Estat espanyol entre el Partit Liberal i el Partit Conservador durant alguns anys de la Restauració monàrquica entre el 1874 i el 1923. Es va instaurar el sistema polític conegut com el turnisme, el torn pacífic o simplement el torn, un sistema que consistia en l'alternança al govern dels dos partits dinàstics (conservador i liberal) basada en el sistemàtic frau electoral,, la tupinada, que feia que el govern que convocava les eleccions sempre les guanyava.

El sistema del torn pacífic va funcionar gràcies a la corrupció electoral i a la utilització de la influència i el poder econòmic de determinats individus, els cacics, sobre la societat. El caciquisme va ser un fenomen que es va donar a la majoria de territoris de l’Estat, però allà on va assolir més desenvolupament va ser a Andalusia, Galícia i Castella.

Les tupinades es van constituir com una pràctica habitual a totes les eleccions. Més enllà d’afegir o sostreure vots, també es va aconseguir amb l’establiment d’un sistema electoral on tenien un major pes els districtes rurals (més fàcilment manipulables que els districtes urbans) i altres trampes sistemàtiques com manipular les votacions amb els “vots de Llàtzer” (vots de morts que ressuscitaven com el Llàtzer dels Evangelis). Així, el triomf del partit que convocava les eleccions, perquè havia estat requerit pel monarca per formar govern, era convingut prèviament i s’aconseguia gràcies al falsejament dels resultats. Amb la manipulació de les eleccions el partit governant s’assegurava una àmplia majoria parlamentària. En definitiva, el parlamentarisme de l’Espanya de la Restauració era una ficció.

Més de 40 anys de falsa democràcia i parlamentarisme van desembocar el 1923 en la dictadura de Primo de Rivera. Ja no es tornarà a votar a l’Estat espanyol fins al període 1931-1936 i, després del llarg període del franquisme, fins al 1977. En més de cent anys, a l’Estat espanyol hi ha hagut més de 40 anys de parlamentarisme fraudulent, tres anys de guerra i gairebé 50 anys de dictadures. Deixarem per definir la democràcia parlamentària imposada per la transició política del 78...

Final

La frase de la setmana de l’escriptor austríac d’origen jueu Stefan Zweig

“En la història, igual com en la vida de l'home, lamentar-se no fa tornar una ocasió perduda.”

Tornem la setmana que ve. Us esperem aquí, per descobrir plegats noves CLAUS de la nostra història.

Que passeu una molt bona setmana!

Analitzem els resultats de les municipals. Què ha de fer l'independentisme davant les espanyoles del 23-J?

Vull una resposta. 11a temporada, emès el 5 de juny de 2023 per ETV Llobregat i TDT Terramar Penedès

Canal Vull una resposta de YouTube 

Convidats

Lourdes Escardívol, mestra, membre assemblea representants CxRepública

Francesc Abad, analista polític

Víctor Cucurull, historiador 

Davantal

Una setmana després, encara continuem analitzant els resultats de les municipals del passat 28 de març.

Tothom ha perdut vots, amb l’excepció de Junts i del PP. També Vox, evidentment perquè era la primera vegada que s’hi presentava. En números rodons, el PSC ha perdut 55.000 vots, Comuns 99.000, la CUP 43.000 i el gran derrotat ha estat ERC amb més de 302.000 vots perduts.

Durant aquests darrers dies s’ha parlat molt de la gran bufetada a l’independentisme parlamentari. Un dels nostres convidats d’avui, l’analista polític Francesc Abad, ens diu que això no és tan clar com pot semblar a primer cop d’ull.

Abad remarca que l’abstenció de vot independentista, sempre parlant en relació a les municipals del 2019, ha estat del 18,26%, però que aquesta abstenció ha afectat de manera especial i majoritària a ERC que ha tingut una pèrdua de vot del 36,59% i també a la CUP,  que ha perdut gairebé un 25% dels vots. Mentre que Junts no només no ha perdut vots, sinó que n’ha guanyat. La realitat és que més del 80% dels votants independentistes han continuat votant partits independentistes.

Un cas especial ha estat Barcelona. Sigui o no pel vot de càstig a l’alcaldessa Colau, el 18,26% de l’abstenció independentista del país, a Barcelona només ha estat d’un 7,4%. Trias ha incrementat el vot un 89% en relació al 2019 i ERC l’ha disminuït en un 53%.

La pregunta ara és... què ha de fer l’independentisme en les properes eleccions espanyoles?

El Front democràtic del president de la Generalitat és el clàssic “que ve el llop, que ve el llop” o d’aquell eslògan de fa uns quants anys “si tu no vas ellos vienen”. En resum, salvar Espanya de la dreta i l’extrema dreta,.

Junts va fer la proposta impossible, la quadratura del cercle: la llista única. S’ha parlat també de repetir l’Entesa dels Catalans del 1977, una candidatura única al Senat. Carod Rovira s’ha despenjat amb una candidatura encapçalada per l’activista Dani Gallardo, que anirà a presó per una manifestació de protesta per la sentencia contra líders polítics catalans. Més propostes... incloure als programes uns mateixos punts acordats com podrien ser; no investir cap president espanyol si no accepta el dret d’autodeterminació de Catalunya. Fer servir sistemàticament la llengua catalana als plens. Denúncia dels greuges de tot tipus que pateix el país... Diferents propostes que van acompanyades de la del sector independentista que propugna l’abstenció o el vot nul a les eleccions espanyoles.

En parlem tot seguit amb els nostres convidats. Som-hi. Comencem!

Final

La frase de la setmana... una frase feta extreta del món pagès

“La collita més esguerrada és la que no està sembrada”

La repressió continua... Aquests dies hem tingut la sentència definitiva del Suprem que condemna Dani Gallardo a 4 anys de presó. Avui mateix ha tingut lloc als Jutjats de Tarragona el judici contra dos joves denunciats durant les protestes contra la sentència de l’1O...i amb la Generalitat actuant com a acusació.

La repressió continua ... per tant, nosaltres continuem marxant amb el pensament posat en la nostra gent que és tota la que pateix la repressió, la presó i l’exili. Els volem lliures. Els volem a casa.

Tornem la setmana que ve. Que tingueu molt bona feina!