dijous, 12 de setembre del 2019

"El mar ressonarà a les meves orelles...Virginia Wolf i Joaquim Ruyra (El mar i la literatura. 2)


Tres mostres més del tema del mar a la literatura...

En primer lloc, Virginia Wolf i "Les Ones"

El mar ressonarà a les meves orelles. Els pètals blancs s'enfosquiran amb aigua de mar. Suraran per un moment i després s'enfonsaran. Portant-me sobre les ones m’hi  trobaré al damunt. 

"Una tarda per mar i altres narracions", de Joaquim Ruyra. Narrativa curta a través de set relats escrits entre 1879 i 1903. 

Després, vinga vogar i mar enfora s’és dit. Anàvem a quatre rems, i en Canari portava el timó. Quin delit! Quin entusiasme! Que era de bon rebre, al front i a les galtes, el buf del vent, impregnat d’una polseta de ruixims! Un garbinet fresc, oratjós i joguiner volava en ample vol per la planura del mar, enravenxinant les ones sense embravir-les. Tot era vida i moviment. Arreu arreu, les ones corrien, rodolaven, saltironaven i tentinejaven amb moviments d’alegre embriaguesa. S’engallaven, traient unes crestes verdes, fines, diàfanes, que, banderejant, s’aprimaven fins a rompre’s en floquets d’escuma. Aquí s’empaitaven, amoroses, petonejant-se amb un decandiment esllanguit i graciós a l’assolir-se; allí s’esbadellaven suaument com una boca que esclafeix a riure. Com un estol de mainada tafanera, venien a palpar i colpejar els costats del gussi, a passar-li per dessota, pegant-li culada, o a esllomar-se bojalment en la roda de proa. 

I una altra narració de Joaquim Ruyra: "Mar de llamp" dins de "Marines i boscatges".

El mar, fatigat per la pressió que sofria, s'enfonsava a trossos, i es botia després amb un panteix pesat, que de moment se feia més visible. Grosses ones se rebentaven ja en la platja i llengüejaven escumoses fins als herbeis. I la remor llunyana augmentava ronca, profunda, solemne, distingint-se a pesar dels altres sorolls més balandrers que atabalaven l'aire. Era la grossa maror de fora, que s'anava atansant. Venia tota blanca d'escuma, fent cavalls enormes que a cada instant, en llurs bots, aixecaven més altes les gropes monstruoses. 



dimarts, 10 de setembre del 2019

Un nou 11 de Setembre. Esperant la sentència. El Tsunami democràtic (Darrer programa, primer de la vuitena temporada, de Vull una resposta)

  Emès el dijous 5 de setembre de 2019


Presenta: Jaume Marfany
Producció: Josep Pedrol i Xavi Portet
Direcció: Jaume Marfany

Convidats:

Laura Camp, Secretariat Nacional ANC

Carla Soler Secretariat Nacional ANC

Francesc Abad analista polític

Josep Cortada membre de la sectorial LGTBI de l'ANC

Davantal

Som a les portes d’un nou 11 de setembre. Diferent i controvertit, com sempre, perquè cada any el context polític i social, les prioritats i les necessitats del moviment independentista han estat, sempre diferents.

L’11 de setembre sempre ha estat una data clau. Des de 2012, les manifestacions i concentracions convocades per l’ANC han estat el punt d’inici, el punt de sortida de les campanyes i accions per aconseguir diferents objectius (el gir cap a l’independentisme de CiU; eleccions; el 9-N; l’1 d’octubre...). Sempre, abans de guanyar cadascun dels objectius, ha calgut guanyar l’11 de setembre.

Enguany, l’11-S hauria de ser l’inici de la segona etapa del procés d’independència. Després de l’11, vindrà una data clau que serà quan es faci pública la sentència del Suprem contra els presos independentistes.

Aquest dilluns, ha sorprès pràcticament a tothom l’aparició de la plataforma “Tsunami democràtic”, una iniciativa qque s’ha presentat a través de les xarxes socials i que en el seu manifest es presenten com una resposta dels ciutadans a la sentència de l’Estat espanyol. Una resposta fonamentada en la lluita no violència i la desobediència civil.

El “Tsunami” sembla nascut de les reunions que han anat mantenint les forces independentistes amb el president Puigdemont i també amb Marta Rovira i Anna Gabriel. L’independentisme de a peu ha rebut aquest “Tsunami” amb opinions per a tots els gustos, des dels que ho veuen com la iniciativa que estaven esperant per guanyar lai independència, fins als que mostren clarament el seu escepticisme i dubten que pugui tenir algun recorregut. 

Pedro Sánchez ha presentat la seva Proposta oberta per a un programa comú progressista. 370 mesures per intentar que Unides Podem faciliti la seva investidura, encara que molts diuen que en realitat és el futur programa electoral del PSOE. Dels 370 punts només un està dedicat a Catalunya on deixa ben clar el seu “no” a un referèndum perquè “trenca la societat” i ofereix un diàleg bilateral a la Generalitat dins la Constitució.

En parlem tot seguit amb els nostres convidats. Som-hi. Comencem!

dimarts, 3 de setembre del 2019

"Tanta llum de mar arreu"...Joyce i T.S. Elliot (El mar i la literatura. 1)



Tanta llum, tanta llum de mar arreu,
com un cos de vent que fuig del temps,
[...]
Estendrem les mans damunt el mar
de cara a aquell futur
que en somnis hem forjat.
(Miquel Martí i Pol/Lluís Llach.
Un pont de mar blava)
Tots, un moment o altra, ens hem quedat extasiats, pensant, reflexionant o, simplement, badant davant del mar. Segurament, el mar és l’únic element capaç de transformar-se contínuament. El mar en calma on les onades gairebé ni existeixen i l’escuma és quasi invisible, El mar embravit pel vent i la tempesta. El mar que t’omple de sensacions i sentiments: basarda, temor, por...tranquil·litat, tendresa, amor...
Si algun tema ha proliferat en la literatura, ja sigui en prosa o poesia, aquest ha estat sens dubte el mar. M’ha vingut de gust, doncs, fer una petita i modesta recerca en el món literari per veure què hi trobava. Tant de bo us animi per llegir l'obra completa.
Una de les millors descripcions del que significa el mar des del punt de vista de les sensacions i els sentiments l’he trobat en aquest text “La poesia del mar” de Rosa Maria Martínez Ascaso:
Qualsevol pot constatar que el mar, aquest immens ésser viu, pot desvetllar en qui el contempla sensacions molt intenses. Fins al punt que la persona més prosaica no pot substreure’s a la seducció de la seva feréstega bellesa. Una atracció que penetra els sentits de forma silenciosa, però impactant. Com quan les onades fugen del vent que, entremaliat, les empaita i, en arribar a la platja, ofereixen un espectacle excepcional: deixen anar bombolles d’escuma que esclaten, esquitxant polsim de sal, en una mena de boira màgica. Aquest gust salobre és l’ADN del mar, allò que, junt amb el seu moviment continu, l’identifica universalment. A més, per aquells que saben escoltar, el mar parla, canta o xiuxiueja amb veu sedosa i suau o amb to fosc i empipat. Són aquestes veus, remoroses o irades, les que interpreten els poetes i les eternitzen en paper imprès. Moltes d’aquestes reflexions individuals, en ser publicades, han ofert al món pàgines poètiques sublims, d’una transcendència perdurable.
La varietat de pensaments sobre el mar i el seu tractament en els poemes és infinita.

Comencem aquest petit recorregut amb el primer capítol d’Ulisses, de James Joyce, en traducció de Joaquim Mallafré

Ombres boscanes suraven en silenci per la pau del matí des de dalt de l’escala fins al mar, en el qual tenia la vista perduda. A la riba, i més enllà, el mirall de l’aigua blanquejava, esperonat per peus lleugers calçats de llum. Pitrera blanca del mar ombrívol. Ritmes entrellaçats de dos en dos. Una mà polsant les cordes de l’arpa, fonent els seus acords aparellats. Cants d’esposalles blanques d’escuma fent pampallugues enmig de la fosca marea.
Un núvol començà a cobrir el sol lentament, enfosquint la badia amb un verd més fosc. S’estenia darrere d’ell, bol d’aigües amargues.
I continuem amb un poema de T. S. Elliot titulat The Dry Salvages 
  
"The Dry Salvages" (El Salvatges sec) és el tercer poema que compon els "Quatre quartets."  El títol prové del nom d'una formació de roques marines a la costa de Cape Ann, Massachusetts, on el poeta passava temps de petit:.

l riu és endins nostre, el mar ens envolta per tot arreu;
El mar és la vora de la terra també, el granit
Fins al qual arriba, les platges on tira
Les seves mostres d'una altra creació més primitiva
L'estrella de mar, el límul, l'espinada de balena;
Les piques on brinda a la nostra curiositat
Les algues més delicades i l'anèmona marina.
Llança a l'aire les nostres pèrdues, la xarxa esquinçada,
Trossos d'olla per a llagosta, el rem trencat
I els equips d'estrangers morts. El mar té moltes veus,
Molts déus i moltes veus.

diumenge, 1 de setembre del 2019

"Quan els homes viuran d'amor"


Aquests darrers dies d'estiu he pogut anar seguit la sèrie que ha emès TV3 "Un poble francès". M'ha semblat una molt bona sèrie . El darrer capítol acaba amb una cançó "Quand les hommes vivront d'amour"

Aquesta cançó la va compondre, el 1956, el cantant quebequès Raymond Lévesque. La lletra la va escriure durant la guerra d'Argèlia i es va convertir en una crida a favor de la pau i de l'humanisme.

Us deixo amb la lletra original i la versió catalana de Marina Rossell amb l'esperança que, potser algun dia, encara que nosaltres ja siguem morts, el món pugui arribar a viure d'amor.


Quand les hommes vivront d'amour
Il n'y aura plus de misère
Les soldats seront troubadours
Mais nous nous serons morts mon frère

Dans la grande chaîne de la vie
Où il fallait que nous passions
Où il fallait que nous soyons
Nous aurons eu mauvaise partie...

Quand les hommes vivront d'amour
Il n'y aura plus de misère
les soldats seront troubadours
Mais nous, nous serons morts, mon frère...

Dans la grande chaîne de la vie,
Pour qu'il y ait un meilleur temps
Il faut toujours quelques perdants,
De la sagesse ici bas c'est le prix
quand les hommes vivront d'amour
il n'y aura plus de misère,
les soldats seront troubadours
Mais nous, nous serons morts, mon frère...

Quand les hommes vivront d'amour
Il n'y aura plus de misère
les soldats seront troubadours
Mais nous, nous serons morts, mon frère..
  

Quan tothom viurà d'amor
ja no hi haurà mai més misèria
els soldats seran trobadors
però potser no ho podrem veure.

Del llarg camí d'haver viscut
d'haver somiat d'haver lluitat
d'haver estimat i d'haver perdut
ens n'ha quedat un gest amarg.

La història sempre ha estat així
i perquè arribi un temps d'amor
cal que la mort faci el seu joc
de què ens serveix, doncs, saber tant?

La vida és un camí de sang
cal ser-hi i caminar
passant la rella pel vell camp
solquem la terra del demà

A la versió catalana he trobat a faltar una estrofa, que he intentat traduir: 

A la gran cadena de la vida, 
per un moment millor 
sempre comporta alguns perdedors, 
la saviesa aquí és el preu 
quan els homes viuran d'amor

dimecres, 28 d’agost del 2019

“Una dona, ho sé prou, se’n recordarà" (La passió segons Renée Vivien. 9 i final)




I em veureu caminar cap a l’atzur, asseure’m enmig dels déus,
davant el festí d’estrelles
La passió segons Renée Vivien es clou amb la “Monodia final”. [i]Un text poètic extraordinari construït per Maria Mercè Marçal traduint alguns poemes de Renée Viivien, entrellaçant-los i recreant, a la manera marçaliana, la poesia de Vivien.

Helena González Fernández, en les VI Jornades Marçalianes, ens proposa:

Una lectura diferent de la “Monodia Final” de La passió segons Renée Vivien, proposo, deia, “llegir la Monodia Final com un text autònom que amb la mateixa força dels textos-manifest de la primera dècada del segle XXI proclamen l’orgull de les dones lesbianes”, així, doncs, la primera de les ponències ja relacionava Marçal amb les escriptures dissidents del post feminisme del segle XXI i obria el camí a dues idees relacionades amb l’obra marçaliana que estarien presents al llarg de totes les ponències: dissidència i extrema modernitat.[ii]
La mateixa autora, a La passió segons Renée Vivien, ens explica que la monodia és un collage compost per versos de Vivien amb un text original a continuació. Helena González en “Anem a Mitelene” argumenta que

En sentit estricte, la «Monòdia final» és el cant d’una única veu, la narradora de La passió, en el moment en què pren consciència de la seva mort. Aquesta mena d’autobiografia testamentària, que arranca amb les dates i llocs de naixement i mort de Renée Vivien, s’obre precisament així per indicar el seu caràcter pòstum. Com és habitual en les disposicions testamentàries, inclou una declaració de darreres voluntats que s’hauria de llegir amb una significativa distància irònica. La monodia clou amb una darrera voluntat: «Oblidem doncs el que acabo de dir», però aquesta negació de reconeixement es fa servir com a figura de distància, com a manera d’apel•lació que sacseja qui llegeix, i que de fet té prou evidència per no oblidar tot el que s’ha dit, i alhora com una via per resoldre el final sense caure en la valoració moralista i dogmàtica i, per descomptat, com un desafiament a la història mateixa.
“Anem a Mitelene” ens fa veure “com es percep clarament en la disposició visual de la monodia, cada vers insinua l’esquelet d’un poema i alhora serveix per titular cadascun dels divuit fragments de la monodia. El poema resultant de les restes poètiques de Vivien dóna lloc a aquest poema (de la narradora de La passió).”

1 Una dona, ho sé prou, se’n recordarà.
2 Sovint no temo res sinó l’oblit.
3 Heus ací el palau del dolor.
4 Com un serpent colgat, la pena ja s’adorm.
5 Era ahir la viatgera solitària…
6 M’estimbaré en els teus ulls on s’extasia la tristesa.
7 Oh forma que les mans no saben retenir…
8 Faré dels teus cabells una mortalla per enterrar els meus somnis.
9 L’odi ens ha unit, molt més fort que l’amor.
10 Vosaltres que em jutgeu, no sou res per a mi.
11 Oh dolçor dels meus cants, anem a Mitilene!
12 Creix com un goll el meu amor feudal.
13 El capvespre ha enrogit els arbres violeta.
14 Avui soc casta com la lluna.
15 Més enllà de la mort persisteix el Desig.
16 Una dona, ho sé prou, no ens oblidarà...
17 Si algú parla de mi, sens dubte mentirà.
18 Oblidem, doncs, el que acabo de dir.

Aquells que naixeran després de nosaltres, en aquest món on els cants no són sinó ranera, llançaran un sospir cap a mi que estimava amb angoixa profunda, cap a tu, oh Desig meu. En el demà, que la sort fila i trena, els éssers futurs no ens oblidaran. 
Més enllà de la mort persisteix el Desig



[i] Podeu llegir alguns fragments de la Monodia final a https://ja.cat/YwRDD
[ii] Helena González Fernández. Anem a Mitelene. Les estrangeres i l’orgull.  https://ja.cat/p9lDL

dilluns, 26 d’agost del 2019

11-S de 2019: "Ser-hi sempre. Anar-hi sempre"


Som a les portes d’un nou 11 de setembre. Diferent i controvertit, com sempre, perquè cada any el context polític i social, les prioritats i les necessitats del moviment independentista han estat, sempre diferents.

L’11 de setembre sempre ha estat una data clau. Des de 2012, les manifestacions i concentracions convocades per l’ANC han estat el punt d’inici, el punt de sortida de les campanyes i accions per aconseguir diferents objectius (el gir cap a l’independentisme de CiU; eleccions; el 9-N; l’1 d’octubre...). Abans de guanyar cadascun dels objectius ha calgut guanyar l’11 de setembre.

Enguany, en aquest sentit, res ha canviat. Cal guanyar, una vegada més, l’11-S.

Fent un repàs als anteriors 11-S, m’he adonat que tot està ja dit. Així que comparteixo amb vosaltres allò que he escrit des del 2012 fins ara. Crec que pràcticament tot és encara vàlid, si més no, pel que es pot extreure del contingut dels diferents missatges. Tot és vàlid, encara, per a aquest 11-S de 2019, potser el que marcarà l’inici de la tercera etapa del procés d’independència.

Començo, però, pel 2013. Em sembla una bona introducció...

Sonen les campanes de la Seu Vella de Lleida. Cerco les mans de les persones que tinc al costat i ens enllacem fortament. Tinc un nus a la gola i per la meva ment desfilen, de manera ràpida, imatges com en un flasback cinematogràfic.
Torno a principis de 2010, pocs mesos després de les consultes d’Arenys de Munt i em sembla sentir la veu de Jose Josep M. Ximenis animant-me a participar en el Moviment Independentista, embrió de l’actual Assemblea Nacional Catalana (ANC)... Esplugues decideix, la consulta del 20 de juny de 2010. La Conferència Nacional per l’Estat propi del mes de març de 2011. La meva experiència al Consell Permanent de l’ANC, encara en l’etapa constituent. L’assemblea constituent de l’ANC el març de 2011. El primer Secretariat Nacional (SN). La manifestació de l’11 de setembre de 2012. Les darrers eleccions a SN. El càrrec de Vicepresident...
Tantes i tantes experiències viscudes! Sembla tan llunyà aquell gener de 2010! Han passat tantes coses en aquest país!
11-S de 2012... La Marxa cap a la independència...

Els dies que falten fins a l’11 de setembre seran dies d’activitat frenètica. Som en mesos de vacances i de descans... l’ANC, però, no fa vacances. L’ANC no descansarà fins a aconseguir la independència.
Us demanem un esforç amb la mirada posada en aquest 11 de setembre històric. Només depèn de nosaltres. Si anem junts, units per un sol objectiu. Si tots i totes, en la nostra diversitat i complexitat, ens posem darrera de la pancarta Catalunya nou Estat d’Europa... si ho fem i estic segur que ho farem... ningú absolutament ningú ens podrà aturar!
Tothom  a Barcelona l’11 de setembre! Tot el país en marxa sobre Barcelona per l’Estat propi!
L’endemà de l’11-S del 2013.....

La cadena humana de l’11 de setembre forma part d’aquesta manera de fer que és la Via Catalana cap a la Independència. I el poble que ha estat capaç de fer una acció d’aquesta magnitud és capaç de convèncer a tothom que la independència no és el final de res, sinó que és el principi de tot. Que la independència és la gran oportunitat. La gran oportunitat de trobar vies de solució per als problemes que tenim com a societat. La gran oportunitat d’un futur millor per a tothom. La gran oportunitat de millorar, de construir una societat amb més justícia social, amb més aprofundiment democràtic, una societat més pròspera, una societat de futur en què puguin viure millor els nostres fills i els nostres néts.
Ara, cada vegada més, és el moment de la unitat d’acció. Societat civil, polítics, govern i institucions estem obligats a fer junts aquest camí cap a la llibertat.
El 2014 l’objectiu era el 9-N...

L'11S és el dia clau en aquesta cursa per etapes. L'11S és la meta volant, aquella meta situada en un port de muntanya de dificultat considerable. És aquella meta que cal guanyar de manera inqüestionable per demostrar al món sencer en general, i a l'Estat espanyol en particular, la nostra ferma decisió de votar i guanyar la nostra independència.
L'11S és l'espai on demostrarem una vegada més on és l'autèntica força del procés; en la força de la gent. Aquest 11S ha de ser recordat com el més important de tota la història del país. Un 11S que ha de superar la manifestació del 2012 i la cadena del 2013. Un 11S que serà la clau de volta que ens conduirà a votar i guanyar el 9N
El 2015 amb el 27-S en el punt de mira....

L’11-S guanyarem el carrer i el diumenge 27 de setembre, la independència guanyarà a les urnes. Guanyarà a la manera d’aquest país: democràticament i pacíficament. Guanyarà de manera inqüestionable i les candidatures que incorporen en el seu programa la independència començaran la construcció d’un nou país.
Això és el que passarà el 27 de setembre... Ara bé, que ningú esperi un camí de roses, ni d’aquí al 27 ni molt menys encara a  partir del 28.
L’Estat espanyol ho està intentat tot i està fent servir tots els mitjans de què disposa, guerra bruta inclosa. Ho sabíem i estic segur que estem preparats per afrontar el que calgui. El camí que encara ens toca recórrer és llarg i ple d’entrebancs. Aquesta evidència, però, en cap cas ens ha de fer disminuir la nostra capacitat d’il•lusió i de convenciment. En cap cas ha de reduir la nostra força i coratge, ans al contrari, ha de ser el detonant que  ens esperoni, més si cal, de cara al 27 i el post 27.
Ens queda, encara, molt a suportar, molt a patir. Ens queda, encara, molt a fer. Però res ens pot aturar. Tenim la il•lusió, el convenciment, la força i el coratge. Tenim la força de la gent.
Sabem que només depèn de nosaltres.
2016...40 anys de l'11-S de Sant Boi...

Queden pocs dies per a un nou 11 de Setembre, que torna a ser, malgrat ens acusin de reiteratius, decisiu i històric. De fet, tots els 11-S han sigut, en major o menor grau, històrics i, molts, decisius per avançar en el camí de les llibertats nacionals i socials. És bo recordar-ho enguany quan es commemoren 40 anys d’un històric i decisiu 11-S a Sant Boi de Llobregat.
Cada 11-S ens ha apropat una mica més a la independència. I és convenient remarcar-ho avui, quan algunes veus alcen la bandera del pessimisme, d’un pretès cansament i desencís. ’un hipotètic estancament del procés. Quan altres veus es queixen d’un suposat “processisme” que ha estancat el procés, que no avança i que, diuen, ja fa massa anys que dura. Uns i altres creuen que estem perdent posicions i reclamen tirar pel dret de manera urgent i ràpida.
Nosaltres som a punt... A punt pel que calgui.
A punt per a la República, sí, però també a punt per mostrar el suport a les nostres institucions i als nostres representants. Suport i, alhora exigència, per tal que siguin fidels al mandat del 27-S. A punt per fer front a les accions polítiques i judicials que ens puguin venir des de l’Estat espanyol. A punt per defensar el nostre model educatiu i lingüístic. A punt pel referèndum. A punt per proclamar la independència.
2017... a 20 dies del referèndum...

L’1 d’octubre una part de la Nació, nosaltres, les generacions afortunades, podem fer el pas definitiu per la recuperació de les llibertats perdudes. La victòria del SÍ en el referèndum d’autodeterminació obrirà el camí a la constitució de la nova República catalana independent.
Confiança, determinació i coratge.
La confiança ens donarà el coratge que necessitarem per reforçar la nostra determinació. Ni un pas enrere per assegurar l’exercici del nostre dret a l’autodeterminació. Ni un pas enrere per assegurar la victòria del SÍ  i la proclamació de la nova República catalana.
L’1 d’octubre votarem i l’1 d’octubre guanyarem, per tots els que ens han precedit. Pels nostres fils i pels nostres néts. Per un país de futur. Per un país millor. Per un país lliure.
I, finalment, el 2018. L’independentisme de l’1 d’octubre...

Sí... Avui, com ahir i com demà. exigim la llibertat dels empresonats, el retorn dels exiliats i expressar el suport a tots els que avui en dia pateixen la repressió de l’Estat espanyol. Sempre serem amb ells, mai els deixarem sols. Ara bé, cal deixar ben clar, cal remarcar-ho una i altra vegada que són molt més que presos polítics... s’han convertit en veritables ostatges del govern espanyol. No podem confiar en la justícia espanyola perquè els ostatges només són alliberats mitjançant pactes polítics d’igual a igual...i això només serà possible si som capaços de fer efectiva la independència i la República catalana.
Nosaltres, la gent, vam fer el que havíem de fer. L’1 d’octubre va ser una gran victòria i així l’hem de veure, així l’hem de recordar, així l’hem de reivindicar.
El passat, passat està. Malgrat tot, el passat, passat està. A l’Assemblea vaig aprendre moltes coses. Entre altres la de mirar sempre endavant i pensar i actuar sempre en positiu. Mirem enrere, doncs, només per aprendre dels errors comesos i per evitar que no es tornin a repetir.
El passat, passat està, Tenim al davant tres dates claus.. la primera, avui mateix, 11de setembre, en què hem de tornar a demostrar i a demostrar-nos que res ha canviat, que som aquí, com sempre, disposats a fer efectiva la independència i la República catalana. Després vindran  l’1 d’Octubre i els judici als presos polítics. Preparem-nos, posem tots els esforços a reforçar la nostra determinació i coratge. Som majoria els que volem una República catalana independent. Ara per ara, eixamplar la base social mai pot ser l’objectiu dels independentistes. En tot cas, augmentar aquesta majoria que ja vol la República, serà la conseqüència inevitable de la nostra actuació, del nostre missatge, de la nostra feina en pro de les llibertats nacionals i socials.
11-S de 2019... El bon amic Francesc Abad em va recordar, en un darrer article que us recomano el patriota Antoni Massaguer:

Per vèncer cal ser-hi sempre. Per vèncer cal anar-hi sempre.
Anar-hi, anar-hi, anar-hi sempre.

divendres, 23 d’agost del 2019

“On cercar-te, sinó en els mots..." (La passió segons Renée Vivien. 8)


Fa uns sis mesos, s’extingia a París, sense que es pugui precisar exactament quina va ser la causa d’aquest final prematur, la vida d’una jove que tenia aproximadament trenta anys d’edat. Entre els seus familiars, molt pocs, perquè vivia en soledat, alguns van parlar d'una malaltia de llanguiment; altres van denunciar el suïcidi i van afirmar que la noia es deixava deliberadament morir de fam, per disgust de la pròpia existència. En qualsevol cas, aquesta mort és un misteri, ja que es fa difícil d’acceptar el final d’una vida tan jove. Una noia a qui se li podia haver aplicat la frase popular “Ho tenia tot per ser feliç”. A la seva bellesa, s’hi van afegir la fortuna i un altre regal que, només de tant en tant, es combina amb els dos primers: el talent, el talent autèntic i deliciós. Sota el pseudònim de Renée Vivien havia publicat alguns dels millors versos que han aparegut en la nostra llengua francesa. La seva mort va passar totalment desapercebuda. Amb prou feines unes poques notes breus en diaris, amb informació variada i necrològiques curtes.[i]
Després que, el 1907, la baronessa Zuylen l’abandonés per un home, Renée es va sentir sola, decebuda i frustrada. Tota la seva vida va ser una recerca de l’amor, d’un amor que mai va ser com ella desitjava. Poc a poc, se li esvaeix la il·lusió per la vida i es lliura a tota mena d’excessos. Finalment, i després de més d’un intent de suïcidi, moria el 18 de novembre de 1909, a l’edat de només 32 anys, segons diuen d’una pneumònia.

La construcció d’un ritual i la litúrgia religiosa envolten l’escenari de la mort de Pauline M. Tarn produïda el 1909. La poeta va morir als 32 anys d’inanició, una mort que té diverses interpretacions, entre la més literària, la interpretació de Natalie Barney que parla d’un suïcidi per flors (Goujon,1986: 123-124). En tot cas, mort misteriosa que encara obre més expectatives, en un ambient asfixiant, envoltada de petits budes, espelmes i flors. Marçal l’envolta d’una mort mítica, seguida per indicis divins a l’estil dels descrits en l’Evangeli cristià. Així, com en la mort de Crist, es produeixen signes extraordinaris que anuncien la mort de Renée Vivien. En aquest cas París queda a les fosques a les onze del matí d’un dimecres “la nit s’abatia sobtadament sobre París, a la manera dels ocells de presa, i enun moment tot va quedar a les fosques” (18). Encara més, fenòmens atmosfèrics terribles com ocells que cauen morts i terratrèmols es produeixen per anunciar la mort de Beatriu (Dante, 1999: 83), en una relació que estableix paral·lelisme entre Crist / Beatriu / Renée Vivien.
La raó de la mort és la passió, amorosa i literària, viscuda sense concessions, radical. [ii]
M.M. Marçal va titular el seu llibre La passió segons Renée Vivien. És la metàfora perfecte del que va ser la vida de la poeta, un recorregut a imatge i semblança d’una passió: amor, dolor, sofriment, desig...

"L'amor es proposa, com l'art, crear bellesa, una il·lusió de bellesa absoluta, per als ulls de la persona estimada. Com Beatriu per Dante. La sinceritat fa entrar en aquest espai d'irreal meravella la lletgesa i la banalitat del real." Això ho diu Pauline (Renée) i aquí s'insinua tot. Tot vol dir com Pauline veu el món i, en conseqüència, la relació forçosa i mai de grat que hi estableix. I això és la passió. L'amor i el sofriment. L'amor, sempre impossible, il·lusori -perquè si no coneixeríem el paradís perdut-, i el sofriment, la realitat colpidora que viola la meravella i la bellesa per la seva lletjor i la seva banalitat. Continuant amb la importància del fragment citat més amunt, la comparació amb Dante no és arbitrària. De fet, al llarg de la novel·la veiem com les referències al poeta i la seva musa són molt presents. Marçal pren la parella del Renaixement com a paradigma de la relació entre amor i bellesa i amb això explica el sentit que té l'amor entre dones. Segons Pauline hagués estat impossible que la relació de Dante i Beatriu fos a la inversa perquè la bellesa, diu, és femenina.[iii]
Un començament i un acabament arbitrari imposats per l’autora obren i tanquen el relat de manera formal, sense que això afecti l’estructura interna. Per començar, totes tres parteixen d’una mateixa situació davant de l’amor passió (no de l’amor matern, per exemple, que rebutja la Vivien, però desitja Sara T.). Sara explica l’experiència de “viure a mercè de la passió durant quatre anys. D’una passió en espiral, com un d’aquells gorgs que xuclen…[…] com en un cercle de miralls: la passió d’una dona cap a una altra dona”.[iv]
Com deia la princesa Kerimée “Renée va ser visitada per la paraula” i va fer de la paraula, del poema la seva passió, la seva vida. Sara T. ens recorda la importància d’aquesta paraula quan visita el cementiri de Passy, on és enterrada Renée. Ens diu que ha estat a punt de dur-li flors (ella que mai en porta per ningú). Ha pensat a dur-li lliris o violetes, per alimentar –diu- una aparença de llegenda piadosa.

¿On cercar-te, si no en els mots, els teus, els dels altres, els meus mateixos, llançats, com una canilla mal ensinistrada, a la caça i captura d’un fantasma? ¿Com donar-te cos, encarnar-te, arrelar-te, fer que la meva sang recorri la teva ombra i, sense substituir-la, la converteixi en vida, en saba en moviment? [v]
L’(a)mor(t) violeta... Renée va viure sempre immersa en les violetes. En les flors, en el color. L’habitació on va morir estava folrada amb teles de color morat. La musa, la dama de les violetes. El record sempre present, sempre amarg, sempre dolorós de Violet Shillito.

Je place sous la protection des violettes
Mes adorations très humblement muettes…
Ô vous les violettes ![vi]
Em poso sota la protecció de les violetes
Les meves adorades, silencioses i humils ...
Oh, les violetes!

 Ja l’any 1902, Renée escrivia el poema “Devant le mort”

O Morte que j’aimais, ô Pâleur étendue
Dans l’immobilité des néants noirs et froids,
Je n’ose t’apporter que les fleurs d’autrefois
Et mes sanglots païens sur ta beauté perdue. [vii]
O Mort que jo estimava, oh pal•lidesa estesa
En la immobilitat del no-res negre i fred,
M’atreveixo a portar-te només les flors del passat
I els meus sanglots pagans per la vostra bellesa perduda

Final de l’epitafi de Renée....

La meva ànima s’extasia
I s’apaivaga i s’adorm,
Havent, per amor de la Mort
Perdonat aquest crim, la Vida


[i] Les relíquies de Renée Vivien https://ja.cat/MYGZg
[ii] Cap a l’ordre simbòlic femení: La passió segons Renée Vivien. Lluïsa Julià
[iii] Sanz Datzira, Josep. "Maria-Mercè Marçal . La passió segons Renée Vivien ", Lletra de Dona. https://ja.cat/Qep4y
[iv] Roser Cabré. La passió segons Renée Vivien i el miratge miracle del mirall
[v] .M.Marçal. La passió segons Renée Vivien. Pàg. 78
[vi] Sous la protections des violetes. Poema complet https://ja.cat/wdFka
[vii] Devant la mort. Poema complet https://ja.cat/m3NX1