dijous, 30 de juliol de 2015

El català: llengua oficial, llengua nacional, llengua pròpia..? (4 i final)


La independència ens ha de permetre també l’autocentrament que Bernat Joan definia com el fet de mirar-se col·lectivament, des de la pròpia perspectiva i no des de la perspectiva dels altres. Podrem, doncs, canviar també el nostre imaginari col·lectiu, serem també independents mentalment. I aquest ser independents també mentalment ens ha d’ajudar a fer de la nostra llengua la llengua de relació habitual, la llengua comuna dels ciutadans del nou Estat català.

Un nou Estat, malgrat no ser-ne la garantia absoluta, reforçarà sens dubte el paper de la llengua catalana, tant interiorment com exteriorment. Si apliquem les polítiques adequades, i comptant amb la implicació i la participació de la ciutadania, el català anirà poc a poc consolidant-se en els diferents àmbits d’ús, anirà estenent-se en àmbits en què ara té una presència residual. Això farà que en, potser dues generacions, el català, més enllà de conceptes com el d’oficialitat, acabi esdevenint la llengua comuna d’aquest país.

Un nou Estat no és la solució de tots els problemes, tampoc del de la llengua. Un nou Estat és la gran oportunitat que tenim de canviar la societat, de construir un Estat més just, més democràtic. Un Estat que permeti construir un futur millor.

També és la gran oportunitat pel que fa a la llengua.

Aviat, n’estic segur, tindrem aquest nou Estat... Tindrem noves lleis, tindrem una política de normalització lingüística que serà respectuosa, però alhora decidida; aconseguirem en no gaire temps implantar unes polítiques de benestar que milloraran la vida de molts ciutadans per a qui ara, en aquests moments, la llengua, malauradament, no forma part de les seves prioritats.

Si a tot això li sumem uns ciutadans conscienciats de la importància que té la llengua per a una col·lectivitat, per a un país i si, a més, ho sabem fer amb tota la normalitat possible,  Normalitat.... La llengua pròpia d’aquest país, la llengua nacional és la llengua catalana... Cal parlar-ne amb total claredat i normalitat....

Si sabem preservar la nostra cohesió social... Si sabem fer-ho, que estic segur que en sabrem, l’Estat català independent serà també un model pel que fa a la llengua... Un model a imitar per molts.

I permeteu-me que acabi amb unes paraules d’en Xavier Vila:

“La creació d'un estat català independent constitueix una oportunitat per millorar tant en la posició del català com també en la qualitat democràtica de la política lingüística del país. Caldrà imaginació i audàcia per aconseguir totes dues coses. Però el repte de construir un país democràtic i nacionalment sostenible és, com a mínim, apassionant.”

Som uns afortunats de poder viure aquests moments històrics...

El català: llengua oficial, llengua nacional, llengua pròpia..? (3)


En aquest sentit, un dels punts més controvertits és el de si el català ha de ser declarat com a única llengua oficial a Catalunya.

Personalment, no sóc partidari d’usar aquest terme “oficial” per categoritzar la nostra llengua. Crec que és un terme més aviat fosc i amb regust colonial. Prefereixo usar termes més integradors, termes més proclius a la cohesió social, com poden ser el de llengua comuna o llengua nacional.

És possible que el terme llengua oficial podria ser necessari, en una Catalunya independent, per fer front a la situació d’inferioritat de què parteix la llengua catalana i també com a declaració d’intencions inequívoca davant les inquietuds i dubtes que desvetlla el propi procés de normalització lingüística.

Ara bé... comparteixo la idea de la Carme Junyent quan diu que l’etiqueta “d’oficial” soluciona poques coses i, en canvi, pot arribar a empitjorar-ne d’altres. Explica el cas sud-africà personificat en Nelson Mandela:

“Mandela va declarar 9 llengües bantu oficials. Que és tant com dir que no va fer res. Ell, com a president, mai va fer servir la seva llengua en públic, sempre va parlar en anglès. En els darrers anys s’han fet oficials més de 1.000 llengües... Els governs declaren oficial una llengua i els sembla que ja ho han fet tot i no se’n preocupen de res més...”

 Que el català sigui declarat llengua oficial no és per si sol la solució de res. Menys encara ho seria que el nou Estat institucionalitzés i beneís el bilingüisme i declarés català i castellà llengües oficials del nou Estat independent.

Continuo inclinant-me, doncs, per algun dels altres dos termes i amb preferència pel de llengua comuna.

Llengua nacional és una denominació que s’identifica clarament amb la nació, amb la història, amb els avantpassats. En canvi, el terme llengua comuna es relaciona molt més amb l’Estat, amb la idea de cohesió. Llengua comuna és la llengua compartida pels ciutadans, la llengua que els permet exercir precisament la seva ciutadania, els seus drets i deures civils i polítics. És, doncs i alhora, la llengua dels usos públics. 

Som un país, pel que fa la ciutadania, multilingüe. Això és així i ho continuarà sent. La clau, doncs, no està tant en l’oficialitat del català, -i molt menys de beneir el bilingüisme- sinó en les polítiques normalitzadores que sapiguem aplicar des del Nou Estat per tal que el català acabi esdevenint la llengua comuna del país: La llengua primera amb què ens identifiquem... la de les institucions públiques... la del sistema educatiu... i la primera llengua en la intercomunicació.

Les polítiques normalitzadores, el que coneixem com a normalització lingüística, no s’han de veure com un simple procés d’eixamplament de l’ús formal del català. Cal anar molt més enllà per tal d’invertir el procés actual... cal invertir tots els fenòmens, tendències, normes i hàbits en relació al procés de subordinació lingüística que pateix la llengua catalana. Per exemple, modificant l’unilingüisme dels castellanoparlants o el canvi sistemàtic de llengua dels catalanoparlants davant dels primers.

dimarts, 28 de juliol de 2015

El català: llengua oficial, llengua nacional, llengua pròpia..? (2)


Ens trobem, doncs, davant d’una disjuntiva: és del tot imprescindible disposar d’un Estat propi per tal que el procés de normalització lingüística acabi assolint els seus objectius i, per una altra banda, el fet de disposar d’un Estat no representa, per si sol, cap garantia de res.

Hi ha un cas paradigmàtic que sempre esgrimeixen aquells que afirmen que no hi ha relació directa entre sobirania política i normalització lingüística: el cas d’Irlanda.

Per què a Irlanda, malgrat disposar d’un Estat propi, la llengua d’ús continua sent l’anglès? Hi ha molts factors que han provocat aquests situació i que no són en cap cas aplicables a la situació catalana. Tot i així ens han de servir per fer algunes reflexions:

El cas irlandès ens fa evident la premissa que qualsevol societat nacional usa només una eina lingüística de comunicació. Això remarca una vegada més que, malgrat que dues llengües puguin estar oficialment en igualtat de condicions, el que denominem “bilingüisme oficial”, sempre acaba dominant-ne una: la que resulti més útil i necessària per als diversos processos comunicatius.

L’altre punt important que podem extreure del cas irlandès és la importància de la immersió lingüística i que el català continuï sent, per damunt de tot, la llengua vehicular de l’ensenyament.

No cal anar gaire lluny per trobar un altre cas paradigmàtic: Andorra. Estat independent... única llengua oficial el català i, malgrat tot la llengua retrocedeix...

Un altre exemple.. A Letònia o a Estònia, 20 anys després de la independència el rus continua sent força freqüent en les relacions socials i això que ni és oficial ni és d’aprenentatge obligatori.

És evident, doncs, que cal tocar de peus a terra. La independència del país, malgrat ser un factor molt important, podria passar que no fos suficient de cara a l’assoliment de la normalització lingüística.

He promès, però, tenir el somriure als llavis... Parlem ni que sigui una mica dels casos en què s’ha assolit la plena normalització de la llengua nacional.

Bernat Joan va estudiar alguns casos de normalitzacions plenament reeixides: l’hebreu, el polonès, l’hongarès, el finès, l’islandès, el noruec.

Casos com el finès, que només parlava el 40% de la població l’any 1917 i que avui dia és una llengua plenament normalitzada. Una llengua que fins al segle XIX era bàsicament un vehicle de tradició només oral.

L’extraordinari cas de l’hebreu, que ens porta a parlar, més de que normalització, de resurrecció d’un idioma. També és un bon exemple d’establiment d’una llengua comuna, en aquest cas com a llengua d’intercomunicació entre els jueus procedents de diferents parts del món i, per tant, amb llengües pròpies molt diferents.

Hem dit, però, que tocaríem de peus a terra... Després d’assolir la independència com a país, hem de saber utilitzar-la i, a partir de la realitat sociolingüística catalana, veure quins poden ser els camins més adequats perquè el català esdevingui la llengua nacional, la llengua comuna de tots els ciutadans de la Catalunya independent.

Serà, doncs, l’Estat independent la garantia de la recuperació total de la llengua catalana? Serà la clau que obrirà la porta al català a tots els àmbits d’ús?

El català: llengua oficial, llengua nacional, llengua pròpia...? (1)


Reflexions a l'entorn de la llengua catalana en un Estat independent

Fa temps vaig llegir una conferència d’en Gabriel Bibiloni, recollida en el llibre “Fer una llengua és fer una nació” publicat fa prop de 20 anys. El títol de la conferència era suggestiu i engrescador: “La llengua catalana, un futur esplendorós”. 

En Bibiloni s’endinsava en el túnel del temps i imaginava una Catalunya independent en ple segle XXI. Això, fa 20 anys, coincidiríem tots plegats que formava part del món dels desitjos i dels somnis.

Començava la seva conferència dient: “avancem algunes dècades els nostres rellotges i situem-nos en la Catalunya del segle XXI, unificada, sobirana entre les nacions sobiranes, articulada solidàriament amb els altres estats europeus i amb un pal de bandera a les Nacions Unides. Per primera vegada parlem de la llengua amb l'esperit descansat i els llavis somrients.”

M'agradaria també reflexionar a la manera d’en Gabriel Bibiloni, que és també la manera de l’Assemblea Nacional Catalana, "amb els llavis somrients..."

Parlar de llengua és sempre complicat. És un tema extremadament sensible... El debat sovint és controvertit i algunes vegades pot esdevenir polèmic i fins i tot aspre.

I això és així perquè la llengua forma part del món dels sentiments, del món interior, individual, propi i íntim de cadascú. Un món únicament nostre, ben nostre que cal tractar amb molt de respecte i, sobretot,  amb molta empatia...

A mi no em cal fer avançar gaire el rellotge del temps. Som a prop, ben a prop de la Catalunya independent... I ara que som en l’avantsala de la independència, és el moment de preguntar-nos com serà, des del punt de vista social i lingüístic, l’endemà de la proclamació de Catalunya com a Estat independent.

Ens trobem ja, doncs, en paraules de Bibiloni en una “Catalunya sobirana entre les nacions sobiranes, articulada solidàriament amb els altres estats europeus i amb un pal de bandera a les Nacions Unides...”

Llengua nacional... comunitat nacional... Estat polític... són termes interrelacionats. Existeix una relació directa entre l’espai que ocupa una llengua en una societat determinada i les condicions polítiques establertes en relació a aquesta llengua.

En el món hi ha o hi ha hagut en marxa diversos processos de normalització lingüística. N’hi ha hagut que han reeixit i d’altres que no... o potser no tant....

En Bernat Joan ha estudiat alguns d’aquest processos i estableix que, si hi ha algun punt comú entre els que se n’han sortit, aquest és el de la independència nacional. Això és així perquè la construcció de la llengua nacional només es produeix en el context de la construcció nacional.

Com a norma general, doncs, la independència, la creació d’un nou Estat,  constitueix una condició necessària i indispensable per a la normalització lingüística, si bé no és suficient en ella mateixa.

dilluns, 27 de juliol de 2015

L'edat d'or. 4 (Francesc Parcerisas)


Dins del poemari L'edat d'or, el poema que millor evoca -potser- el pas del temps és el titulat Afaita’t

Contempla’t al mirall, desconegut i igual,
ensopit pel son, sorprès de veure’t.
Aquests solcs o aquesta grisor a les temples
ja els has anat acceptant de grat
--hoste feliç, quasi imprevist,
que no recordes quin dia va aparèixer.
És el preu descarat que et cal pagar
per la fictícia intimitat del cos.
I, ara, comença a afaitar-te.
La fulla, abans ràpida i freda,
ja no llisca, tensa, per la pell
amb frec plaent d’esquí jovenívol:
has de tibar la galta flàccida
amb els dits. No desesperis.
Potser si evites, astut per força,
la marca vergonyant d’un tall
podràs oblidar que l’aliança amb el cos
ja ha començat a dissoldre’s.

El poeta estableix un diàleg amb ell mateix, -home conegut i tanmateix ignorat-, a través de la pròpia imatge que reflecteix el mirall. De nou, el pas del temps i les seves conseqüències se’ns fan evidents a través de la pèrdua de la pròpia joventut. L’home es contempla, és a dir, s’absorbeix d’ell mateix, des de la maduresa. Per uns moments, resta atònit, fins i tot desconcertat, i experimenta una sensació barreja de sorpresa i incomprensió. Aquell igual, comença a ser un desconegut, perquè els anys han creat un profund desconeixement, una profunda ignorància sobre el propi jo.

La vida, les diferents etapes de la vida, se succeeixen unes a altres amb gran rapidesa i un dia qualsevol, quan deixem de mirar-nos per passar a observar-nos, ens adonem de la fugacitat del temps. La joventut comença a quedar enrere i la maduresa, en forma de senyals inequívocs damunt del propi cos, inicia la seva plenitud. Una maduresa que s’entesta en imposar-nos els nous límits i que, tanmateix potser obligats, ens ha fet, ens ha forçat a canviar. Una maduresa que, innocentment, intentem esquivar, intentem negar, malgrat que som nosaltres mateixos els que, constantment, ens la fem recordar.

Si voleu, podeu visitar l'espai de Lletra on trobareu un col·loqui virtual amb en Francesc Parcerisas.

dijous, 23 de juliol de 2015

Josep Planchart... Bon viatge per als guerrers....


Josep Planchart i Martori serà un altre lluitador que no podrà veure la independència. Nascut l'any 1918, ha mort avui a l'edat de 96 anys.

Conegut com a Pepitu, va ser militant d’Estat Català des del 1936. Va lluitar a la Guerra Civil espanyola i en els Fets de Maig de 1937. Durant la Segona Guerra Mundial va passar informació als aliats i va combatre el franquisme des de les files d’Estat Català i del Front Nacional de Catalunya.

Serveixin aquestes ratlles com a record i homenatge a Josep Planchart, independentista i lluitador per la llibertat.

Serà blava i tranquil.la la mar. 
Serà espessa i verda la vall. 
Serà gran i dolça la muntanya. 
Serà un dia que durarà anys.

Gent de mar, de rius i de muntanyes, 
Tindran mar i prats i rius i boscos. 
Tindran tot. I es parlarà de vida. 
Les ciutats seran rius plens de gent. 
Floriran flors i cants i alegries.

Floriran crits i cors i paraules. 
En el dia que durarà anys, 
braços lliures i boques i mans.

dimarts, 21 de juliol de 2015

Fent possible allò que semblava impossible


Molts deien que era impossible. Alguns la van negar des del primer moment i uns quants hi van posar totes les dificultats possibles perquè no fos realitat. Malgrat tot, ahir es va presentar la candidatura unitària (que no pas única) “Junts pel sí”.

Malgrat tot, el 27 de setembre, el votant que cregui en la independència com la millor i, el que és més important encara, l’única eina possible per canviar i millorar la societat catalana, disposarà pel cap baix de dues opcions: podrà votar la candidatura unitària formada, de moment, per CDC, ERC, l’ANC i Òmnium o, si ho prefereix, podrà votar la candidatura de la CUP.

Som en una cursa d'obstacles i per etapes en què, només la victòria en cada una d’elles, ens pot conduir a la victòria final en la carrera. Ens hem preparat a consciència. Durant anys hem fet múscul i ens hem entrenat físicament i mental. Som ja a la línia de sortida de la primera etapa, com totes les que vindran, decisiva, perquè perdre-la significaria quedar-nos sense opcions de guanyar la cursa.

Aquesta vegada no hi ha marxa enrere. Aquesta vegada va de debò. Aquesta vegada la història ens espera al tombar de la cantonada.

27 de setembre, final de la primera etapa per guanyar el futur. Ningú dels que hem arribat fins aquí pot ara defallir. No sé si, d’aquí al 27-S, serem capaços de sumar més gent al procés d’independència. És complicat, però farem tot el que estigui a les nostres mans.  Ara bé, el que cal, per damunt de tot és mantenir intacta la nostra força actual. Cap del milió nou-cents mil vots del doble sí del 9 de novembre es pot perdre o malmetre en opcions que no siguin clarament, nítidament independentistes.

I el primer dia de la campanya electoral, l'11 de setembre, demostrarem al món sencer la nostra decisió i convenciment, demostrarem a tothom la nostra força. Convertirem la Meridiana de Barcelona en la Via Lliure cap a la República catalana. La Via Lliure cap a un nou país, cap a un país millor, cap a un país per a tothom. 

I aquesta vegada, quan arribi el 27-S, no fallarem. Perquè estem preparats; perquè tenim la il·lusió, la força i el convenciment que ens cal; perquè sabem que el futur només depèn de nosaltres.

Perquè som la força de la gent, que està fent possible allò que semblava impossible. 

L'edat d'or. 3 (Francesc Parcerisas)


L’amor a la paraula, a la llengua, al poema. Un amor entrelligat, formant un tot amb la paraula, en el poema Un dia com aquest. El poeta intenta recuperar un amor a través del record i no té altra eina que l’escriptura, que el poema, que la paraula; i, només amb aquesta unió entre amor, record i paraula, podrà –podrem- viure el present.

Voldria saber amb quines paraules
poder escriure aquell record,
[...]
Potser fou un dia com aquest
que comença allò que el manté
pertorbadorament viu: el seu record.
Fins les olors semblen les mateixes.
I torna a seure i a lluitar amb les paraules...

L’amor a la vida en els poemes Paisatge i Magnolier a Hammersmith. En el primer, el poeta s’extasia en la contemplació de la vida en ella mateixa. Les figures, els gestos, els fets més quotidians d’un dia qualsevol a la platja són observats –els observem- des d’una posició privilegiada.

I encara, al fons de tot, sota l’arbreda,
vora el got escumós que es vessa
tacant aquests papers, vosaltres mateixos,
incrèduls, misteriosos, potser escèptics,
gaudint amb mi d’aquest excés de vida.

En el segon, els sentits fan sobresortir la imatge de la bellesa de dins d’un mar de vida. Per damunt d’adversitats, infortunis i mort, emergeix el símbol lluminós de la vida.

¿Què importa que aquí tot siguin parets esfondrades,
llaunes, taulons vells, signes i cendres d’una pols efímera?
Tot aquell que hi passa només veu aquest magnolier
magnífic
que embauma l’aire blavenc d’un carrer sense sortida:
rebel entre runes, dreçat amb l’orgull altiu del jovençà. 

Sabem que, en un i altre poema, el que tenim davant dels ulls és Vida. Una vida que, malgrat totes les adversitats, estimem. Una vida de la qual –afortunats-, tenim la sort de gaudir-ne.

dilluns, 20 de juliol de 2015

L'edat d'or. 2 (Francesc Parcerisas)


L’amor de Epístola per a unes noces.

El sentiment que aboca el camí fet en companyia. Anys, temps, records, poden enfortir també l’amor. La quotidianitat, les coses més senzilles, el conviure –que no és el mateix que viure- poden també consolidar, refermar i intensificar l’amor.

Vull que aleshores recordem, sense esforç,
el que hem anat aprenent, com infants, dia
a dia: la placidesa de l’abraçada,
la seducció dels mots i el confort callat
d’anar creixent en uns temps que són els nostres
perquè hem volgut acceptar-ne les tristeses,
les passions, l’espai fosc i el lent oregi
càlid del repte amable de viure junts.

Un sentiment, però, que com retrata el poema Pluja, si bé pot resultar enfortit amb el pas del temps, també, embolicat en la fina i tensa teranyina teixida pels anys, pot esdevenir fugisser, temporal i, com tot, arribar a la mort.

Que aquest xàfec lletós, fred, gris,
abans que el dia fosc s’ajaci
serà la gota suspesa del fullam convuls
on veurem, nítida sota la claror que mor,
la fragilitat del temps que ens arrossega.

dijous, 16 de juliol de 2015

L'edat d'or. 1 (Francesc Parcerisas)


El poemari L'edat d'or, de Francesc Parcerisas, ens parla del pas del temps, del record, de la vida i de la mort. Ens parla també de l'amor... de l'amor divers... de diversos amors...

En els poemes Triomf del present i Retrobament hi podem trobar el triomf d’un determinat tipus d’amor: l’amor que respira valentia, gosadia, audàcia; l’amor que és atrevit, que s’arrisca.

Només a la cambra anònima
d’un hotel, al llit on jeuen,
com si justament avui
acabessin de trobar-se,
llurs cossos evocaran,
sense vergonya, els anys
que, d’amagat d’ells mateixos,
gairebé sense saber-ho,
no han fet res més que esperar-se.

En canvi, en el poema Matí al bar, hi trobem l’antítesi d’aquest amor. És l’amor ple de dubtes, d’indecisions. L’amor poruc. El primer, és un amor que s’ha fet fort en el record. No en un record enyoradís, nostàlgic de temps “sempre millors”, sinó un record que enforteix, perquè forma part de la mateixa vida i perquè ens ajuda a configurar-nos com a éssers humans. Aquest tipus d’amor redescobreix la vida contínuament, sempre, i ho fa amb, contra i malgrat el temps. Un amor per al qual el passat només existeix en tant que esdevé present i, per tant, també futur. El segon amor, en canvi, és feliç només en una distància que ha estat creada pels propis amants. Una barrera infranquejable, sí, però perquè ells així ho han volgut.

No hi ha hagut mai res.
Mai no han creuat una paraula.
I encara seguiran així dies i dies,
tot observant-se de lluny, indecisos,
canviant només la timidesa del somrís
per aquesta felicitat de la distància:
un fil a punt de trencar-se

dimecres, 15 de juliol de 2015

De nou, tots junts en el mateix vaixell



Darrera mirada al passat....

Malgrat que el procés gaudia de molt bona salut, ens agradi o no, havia perdut una certa embranzida després del 9N. Hi havia una certa divisió entre els principals partits i les organitzacions de la societat civil hem passat per uns mesos en què estàvem descol·locades, perquè havíem perdut el comandament efectiu del procés i perquè les energies generades arran del 9N s’havien convertit en desencís i preocupació.

Mirem al futur....

El procés, però, és obert i viu. Ha quedat ben demostrat. El procés, malgrat tot, és imparable. Ha fet falta, però, generar noves propostes que ens permeten reprendre el camí superant el pitjor dels esculls: la divisió interna entre dos dels tres puntals del procés, els partits polítics i la societat civil.

L’ANC s’ha continuat basant en la mateixa estratègia de sempre: per aconseguir la majoria social inqüestionable cal que hi hagi la màxima unitat social i política que la promogui. Només amb l’expressió democràtica d’aquesta majoria social es podrà aconseguir el reconeixement internacional indispensable per a la constitució del nou Estat independent.

La consulta interna als membres de l’Assemblea ha servit per veure quina era l’autèntica posició dels associats a l’entorn de la candidatura de país i sobre si l’ANC, com a actor polític que és, havia d’intervenir en l’escenari actual per tal de capgirar la situació política, ara per ara no gaire engrescadora.

Finalment, els partits, si més no, CDC i ERC, i la societat civil han arribat a un bon principi d’acord per anar junts, en una candidatura de país, a les eleccions del 27-S.

La CUP sembla que no s’hi afegirà. De fet era més que previsible, però això, no només no serà dolent, sinó que serà bo per al procés que estarà ben blindat des del centre-dreta a l’esquerra anticapitalista, passant evidentment pels sectors de centre-esquerra i de l’esquerra més tradicional.

Ens falta saber els punts concrets de l’acord. Alguns ja s’han començat a filtrat i crec que anem pel bon camí.

Amb el president Mas com a nou president de la Generalitat el 28-S i l’Oriol Junqueras com a vicepresident, recuperem el capital polític que representen ambdues persones i els dos partits que dirigeixen. Un capital que augmentarà quan s'hi afegeixin representants d'altres forces com Moviment d'Esquerres o Demòcrates de Catalunya

Els cinc primers noms de la llista són adequats i engrescadors. Segurament podrien haver-ne estat d’altres, però crec que la majoria del món independentista se sentirà ben representat.

Per a l’endemà del 27-S es preveu un govern de coalició. Espero que la CUP n’acabi formant part, com crec que seria desitjable per a tothom i beneficiós per al procés.

Encara ens falten molts detalls. Aquest pacte ha de ser un gran pacte d’Estat que, per començar ens digui quines seran finalment les persones que configuraran la candidatura de país. Estic convençut que no caurem en l’error de farcir la llista de figures mediàtiques. Segurament algunes és imprescindible que hi siguin, però sobretot el que necessitarà aquesta llista són persones qualificades en el seu àmbit, decidides, sacrificades i valentes.

Gent que ens permeti disposar d’un govern i d’un parlament molt fort per tal de garantir l’estabilitat del país i perquè tinguem la garantia plena que el procés d’independència no s’aturarà per res. Un govern i un parlament que condueixi amb mà ferma el calendari, els terminis, les negociacions, la política internacional, el procés constituent...

Aquest nou govern s’enfrontarà a un doble repte: fer  que el país funcioni amb la màxima normalitat possible i, alhora avanci amb pas ferm i decidit cap al procés constituent i la declaració d’independència. Necessitem la gent més preparada, tant des del vessant professional com des del tarannà i la manera de ser.

I tot això ara és més possible que mai. Després d’uns mesos d’incerteses, novament estem tots junts en aquest vaixell. Nosaltres, aquest nosaltres ampli, que inclou la societat civil, els partits i les institucions farem possible la victòria clara i inqüestionable de l’independentisme en les propers eleccions.

I el 28-S començarem a construir entre tots la nova República catalana independent.

dimarts, 14 de juliol de 2015

Osona: Mentre uns es discuteixen, el altres construeixen

Article publica a Tribuna.cat 
“La Constitució catalana no ha de ser només dels independentistes, ni dels polítics ni dels experts, ha de ser de tothom.”
Aquest era el lema que figurava en un dels cartells que rebien els participants al 1r Debat Constituent d’Osona, que va tenir lloc el passat dissabte al mati a les instal·lacions de la Universitat de Vic. El debat estava organitzat per l’ANC i Òmnium d’Osona en el marc del projecte Reinicia Catalunya.
Som un gran país i ho som perquè està format per gent extraordinària. Digueu-me on, si no, trobareu que més de 100 persones decideixin, en un matí calorós de juliol, dedicar 4 hores del seu temps lliure a pensar, debatre i fer propostes per al futur, propostes per a un nou país, per a un país millor.
Mentre els nostres polítics continuen representant un sainet amb aires de tragicomèdia (que ja dura massa!), la societat civil, una vegada més, demostra que manté la il·lusió i que amb el seu esforç està completament decidida a construir un nou país. Un futur basat en els 10 eixos de la República catalana que formen part de la campanya d’estiu engegada per l’ANC.
Dissabte vam poder assistir a una gran jornada. L’inici del procés constituent basat en els objectius del projecte Reinicia Catalunya. La convenció constitucional que ha d’incorporar els diferents formats de democràcia –democràcia participativa, representativa i directa-  podem dir que va donar el tret de sortida dissabte a la Universitat de Vic.
En el marc d’una organització impecable i a partir d’una dinàmica de treball dissenyada per Très amb accent obert, els participants es van distribuir en petits grups per debatre sobre vuit àmbits de treball que anaven des de l’educació fins al model econòmic, tot passant per llengua i cultura, agricultura i medi ambient, acció social, salut, empresa i ocupació, esports i organització territorial.
El 1r Debat constitucional d’Osona ens demostra, novament, que aquest procés d’independència l’està liderant la societat civil. Una societat, com hem dit abans, disposada a fer el que calgui. Una societat preparada per debatre, enriquir i aportar idees i propostes  que han de fer de la Constitució de la nova República catalana el marc àgil, modern, obert i democràtic en què hi pugui cabre, en què es pugui fer realitat aquest país de futur que volem cadascun de nosaltres.
La desconfiança, la malfiança, el recel i, fins i tot, l’animadversió entre els partits sobiranistes impedeix una i altra vegada la unitat independentista davant el 27-S i, encara més greu, davant el procés que cal iniciar a partir del 28.
Mentrestant, la societat civil continua treballant incansablement, poble a poble, barri a barri. Mentre uns es barallen per noms i sigles, la societat civil assumeix la seva responsabilitat en la construcció de la Catalunya del futur.
Mentre uns es discuteixen, els altres construeixen.

dilluns, 13 de juliol de 2015

Del més sublim al ridícul només hi ha un pas


Entre les múltiples frases que va deixar anar Napoléo I, n'hi havia una que deia:

"Del més sublim al ridícul només hi ha un pas"

Durant aquests darrers anys hem estat frega, gairebé tocant el més sublim.... I ara, a 76 dies del moment més important de la nostra història moderna i contemporània, som a punt de caure en el ridícul més espantós.

Avui he escoltat Pilar Rahola a RAC1. Tots coneixem i sabem com és la Pilar. A mi, de vegades, em desperta sentiments contradictoris, però d'un cosa n'estic segur, de la seva honradesa i valentia. No ha tingut mai por a dir el que pensava sobre qualsevol tema, per espinós que aquest fos. No té pèls a la llengua i diu sempre el que creu que ha de dir.

Avui comparteixo les seves opinions (sense que serveixi de precedent) i us en reprodueixo els talls que m'han semblat més interessants i punyents:

"Estic a favor d'una llista unitària independentista... Ara bé, fa mesos que fem el ridícul..."

"L'espectacle sembla el d'un pati d'escola... La situació actual és patètica on prioritzen els interessos personals i de partit per sobre del bé comú."

Rahola ha carregat també contra les entitats:

"Òmnium vol quedar bé amb tothom..."

"L'ANC escull un president a qui després, el seu Secretariat Nacional, no li fa cas"

"Els líders polítics arriben a considerar "normal" enviar un missatge a Europa dient que ells no hi han de ser perquè la ciutadania pugui votar".

Potser m'equivoco, però crec que hi ha molta gent que ara mateix està tenint uns pensaments similars... i això, a 76 dies del 27-S, és greu, molt greu.

Malgrat tot, mantinguem encara ni que sigui un bri de confiança en els nostres representants, ja siguin polítics, ja siguin d'organitzacions civils. Hi som a temps, encara, de redreçar-ho i de capgirar la situació.

Hi som a temps, encara, d'assolir allò que és sublim i de no caure en el més profund ridícul.

dijous, 9 de juliol de 2015

Santi Pons, vigatà de l'any. Sempre a prop del cor.



Aviat farà un any....

El mes d’agost de 2014 ens va arribar una notícia colpidora: la mort d’en Santi Pons, advocat, membre fundador de l’ANC d’Osona i un dels principals activistes del 13D. I per damunt de tot, per a mi, un gran company i amic.

El vaig conèixer el 2012 i junts vam formar part del primer Secretariat Nacional de l’ANC. Hi ha persones amb qui des del primer moment, i no saps ben bé per què, estableixes un vincle de complicitat. Sense que gairebé ni el conegués, a través de la seva mirada, de la seva veu, del que deia, fent servir sempre arguments, assenyat, però contundent, amb geni i  energia quan calia, es va guanyar de seguida la meva confiança, admiració i afecte.

En Santi, els seus familiars, amics i companys d’Osona ho saben molt bé:  era una persona alegre, amb unes ganes extraordinàries de viure que t’encomanava cada vegada que comparties amb ell les reunions (fins i tot aquelles tan dures del primer any) les accions, les activitats o, encara més, quan tenies una conversa més relaxada amb altres companys al voltant d’una taula.  

Demà divendres, a 2/4 de 8 del vespre, a l’Auditori Marià Vila d’Abadal de l’Edifici el Sucre de Vic, en un acte organitzat per l'Ajuntament de Vic, El Vigatà Independent i Ràdio Vic, en Santi rebrà, a títol pòstum, el guardó “El Vigatà de l’Any”.

Santi, te’l mereixes... Això i molt més... Estic content per tu, per la teva memòria; però sobretot estic content pels teus pares, en Josep i la M. Victòria, i per la Noe, la teva companya inseparable. Aquest reconeixement a la teva persona i a la teva feina és també un reconeixement per a ells. Un reconeixement que pugui servir, ni que sigui una mica, per omplir el gran buit que vas deixar.

Demà, em sap molt de greu, no podré ser-hi, per compartir amb ells l’emoció d’aquest acte. Ja ho saps, Santi, la feina és la feina, encara n’hi ha molta, i un compromís amb ‘ANC d’Olesa de Bonesvalls m’impedirà de ser a Vic.

Et garanteixo, però que demà seràs amb mi a Olesa, com en tants altres actes... i jo seré amb tu, amb els teus pares i amb la Noe, a Vic.

Al bell mig del menjador tinc penjat un quadre d’una estelada de tela, cosida a mà, amb el lema de Francesc Pujols “El pensament català rebrota sempre i sobreviu als seus il·lusos enterradors." Me’l van regalar en Josep, la M. Victòria i la Noe. Mentre jo visqui sempre ocuparà aquest lloc principal de casa meva.

Darrera del quadre em vau escriure aquestes paraules: “...amb agraïment per portar el nostre estimat Santi prop del teu cor”

Santi... sempre et portarem en el cor i en la memòria:

“En el demà, que la sort fila i trena, els éssers futurs no ens oblidaran.

I em veureu caminar cap a l’atzur, asseure’m enmig dels déus, davant el festí d’estrelles...”

Santi, Josep, M. Victòria, Noe... Un petó molt fort.

dimecres, 8 de juliol de 2015

Llista unitària sense polítics?


Després dels resultats de la consulta que l’ANC va fer als seus associats el passat cap de setmana, han quedat molt lluny i oblidats aquells auguris que molts s’havien encarregat de difondre: serà un debat estèril, tensionarem la gent de l’ANC, provocarem la divisió entre els associats o, la més agosarada i terrible predicció, això significarà el final i el trencament de la pròpia Assemblea Nacional Catalana.

Com hem pogut comprovar res de res. La consulta ha servit per veure quina era l’autèntica posició dels associats a l’entorn de la candidatura de país i sobre si l’ANC, com a actor polític que és, havia d’intervenir en l’escenari polític per tal de capgirar la situació actual, no gaire engrescadora.

El resultat no ofereix dubtes:  Més de setze mil socis i sòcies de l’organització van anar a votar (tres vegades més que en els darreres eleccions al SN). El SÍ va obtenir el 96,02% dels vots i el NO es va quedar en només un 3,41%.

Els polítics, però, els costa molt estar.se quiets i ràpidament han aparegut amb una nova proposta: llista unitària, sí, però només de la societat civil,  sense polítics. La CUP, amb el beneplàcit d’ERC afegeix que només seria perquè en 3 mesos es convoquessin eleccions constituents.

Hi ha moments en què penso que ja no em pot sorprendre res... Però cada vegada m’adono que la meva capacitat de sorpresa no té límits i que va en paral·lel a la capacitat d’embolicar la troca que sembla que tinguem els catalans i, molt particularment, els independentistes.

Era aquesta llista la que demanava l’ANC? No. Insistiré una vegada més a risc de fer-me pesat: l’ANC ha demanat sempre una llista de país integrada per polítics dels partits que li donessin suport i independents.

És possible una llista unitària formada només per gent procedent de la societat civil? La resposta és que sí i, a més, és factible.

¿És aquesta la solució perquè el 27-S guanyi clarament l’independentisme i, sobretot, perquè el 28-S pugui començar sense més dilacions el procés d’independència i, alhora, el país compti amb un govern fort i estable que garanteix la normalitat quotidiana?

Tinc els meus dubtes. Dependrà de molts aspectes que caldria negociar i acordar entre la societat civil i els partits que donessin suport a aquesta suposada llista unitària.

M’agradaria reflexionar sobre el tema en un proper article.