dijous, 30 de novembre de 2017

Santiago Espot, no estàs sol


No esteu sols...

Ho hem dit i ho hem cridat centenars de vegades. Recordem un dia i un altre la nostra gent que pateix la repressió de l’Estat espanyol. La nostra gent que està privada de llibertat des de fa setmanes a presons espanyoles. Hem creat caixes de resistència on ens hem abocat de manera massiva perquè tots els represaliats puguin fer front a les multes o a les fiances que se’ls demanen. Mai els deixarem sols.

El proper 12 de desembre, l’Audiència Nacional jutjarà Santiago Espot pels delictes d’injúries a la Corona i ultratge als símbols de l’Estat.  El fiscal l’acusa de dur a terme “un pla preconcebut i planificat per ell mateix amb el deliberat i ferm propòsit de menysprear el cap de l’Estat i l’himne nacional.” L’acusa de ser l’autor del “Manifest per la xiulada a l’himne espanyol i a Felip de Borbó.”

Els càrrecs que se li imputen són molt greus. Constitueixen un delicte tipificat en el codi penal espanyol. Per injúries a  la Corona, es preveuen penes de presó que poden anar de quatre fins a vint-i-quatre mesos. Pel delicte d’ultratges als símbols d’Espanya les penes van des de la multa (se li demanen 14.400 euros) fins a la presó, de set a dotze mesos.

No esteu sols....

Qualsevol persona sotmesa a les accions repressives de l’Estat espanyol, qualsevol persona que pateixi la repressió judicial espanyola, la persecució política de l’Esta, ja sigui en exercici del seu càrrec electe, ja sigui en exercici de la llibertat d’expressió individual o col·lectiva, no pot trobar-se mai sol.

El nostre suport incondicional a Santiago Espot. La nostra solidaritat amb ell. Una solidaritat que cal que es manifesti, també, mitjançant la caixa de solidaritat, si és que, finalment, es veu condemnat a fer efectiva una multa per les accions de què se l’acusa.

Que no acabi passant que l’arbre no ens deixi veure el bosc. Ningú, absolutament ningú, mai no pot caminar sol.

VÍDEO: Escola popular de guerra. Regiment Pirinenc núm. 1 de Catalunya (LA CLAU de la nostra història)

Ja podeu veure el darrer programa de

Emès per ETV Llobregat el dimecres 29 de novembre de 2017
Convidat:

Albert Sangenís, llicenciat en història, president i fundador del Grup d’Estudis de Muntanya Antiga i president de la secció Regiment Pirinenc núm. 1 deCatalunya, Companyia d’Esquí (associació actual de recreació històrica).

Víctor Cucurull, assessor històric del programa i director de la Fundació Societat i Cultura.

dimecres, 29 de novembre de 2017

Per què vull sortir de l'Estat espanyol.- 2 (Reflexions de Joan Guarch)


Tal com dèiem en el primer d'aquests dos articles, el caràcter feixista de l’EE es posa en evidència en múltiples actuacions: 

Mai l’EE i els seus governs han condemnat el franquisme i la dictadura militar feixista implantada el 1939 per la força de les armes.

No solament no s’ha condemnat oficialment el franquisme sinó que se l’ha exaltat amb actes de reconeixement a la División Azul, i a personalitats polítiques i militars addictes al règim franquista.

Es manté El Valle de los Caidos que és un monument faraònic on hi ha la tomba del dictador Franco, i això passa al costat de la prohibició del pla de fosses de la Generalitat i de les obres per la recuperació de la memòria dels soldats ajusticiats durant la guerra civil espanyola.

Estem vivint en un autèntica dictadura amb desenes de persones encausades per fer acudits sobre la policia espanyola com en els casos d’El Jueves o l’actor Eduard Biosca, o per parlar de l’1-O a classe  com en el cas del vuit professors de la Seu d’Urgell, o en el cas d’aprovar una moció contra la presència dels cossos policials espanyols, com en el cas de la causa general oberta  a Reus, o les amenaces de perseguir autors de piulets contra qualsevol expressió d’alguna opinió contraria a alguna actuació de qualsevol representant de l’estat espanyol.

O l’acusació d’enaltiment de “terrorisme” (???) a 4 ciutadans de Poble Lliure per homenatjar a Julià Babia, amb motiu de la seva desgraciada mort en un accident de carretera el 1987.
O les acusacions d’incitació a l’odi en qualsevol piulada per les xarxes.

O l’acusació d’adoctrinament a la quitxalla contra Espanya per part dels mestres a les escoles.

O el tancament de pàgines web, etc...

I tota aquesta actuació feixista culmina amb els encausaments dels dirigents de l’ANC i OC els Jordi’s , de la mesa del Parlament amb la Presidenta Carme Forcadell al capdavant, el Govern legítim de la Generalitat, en pes, i l’empresonament dels Jordi’s, de mig Govern i el forçat exili del President i de l’altre meitat a Bèlgica.

A Espanya es forcen tant, tant, tant les lleis per l’interès de l’Estat Espanyol  que liquiden l’estat de Dret. Parlar de l’estat de dret no justifica ni l’aplicació de segons quines lleis ni la vulneració de drets humans bàsics, perquè la Dictadura Franquista també era un estat de dret, amb les seves lleis franquistes i feixistes i, en altres països, la llei protegia la discriminació racial, o abans l’esclavatge, o la prohibició de vot a les dones, o, o, o... i es va tenir que lluitar contra aquestes discriminacions per abolir-les, per tant en una democràcia el principi bàsic de relació entre comunitats és el lliure exercici de les llibertats civils bàsiques, la lliure expressió de les idees i la victòria d’unes posicions o altres en les confrontacions electorals. El resultat de les mateixes és sagrat.

Però l’actuació de l’EE es pot qualificar d’immunda com s’ha vist en el cas de les clavegueres de l’Estat, denunciades en la operació Catalunya, i pot arribar a ser del tot injustificable en l’afer dels atemptats del 17 d’agost a BCN, en els que , després de la resolució molt eficaç dels mossos d’esquadra, el cos de policia catalana, s’acusa a aquests de tenir informació sobre les activitats de l’imam, cervell dels atemptats i de no haver-la utilitzat, quan resulta que publicat pel diari El País destapa que l’imam Es Satty en realitat era confident del CNI espanyol i hi col·laborava des del 2014.

Què en podem esperar d’un estat que te la visió que el Parlament i el Govern elegits mitjançant eleccions  per la ciutadania, i la mateixa societat civil, constitueixen una organització criminal que es presenta per justificar la rebel·lió contra un estat, segons que expressa la Jutge Lamela en el seu escrit al Tribunal Suprem.

Així ho expressa l'advocat dels consellers Toni Comín i Meritxell Serret, Gonzalo Boye, que s'ha preguntat en un tuit quina mena de democràcia defensa la jutgessa de l'Audiència Nacional Carmen Lamela, que investiga els membres del Govern. "S'imaginen un país democràtic on un jutge presenta com a organització criminal el Govern, el Parlament i la societat civil? Doncs està passant", ha indicat.

Aquesta expressió consta a l’informe que la jutge de l’Audiència Nacional va enviar al magistrat del Suprem Pablo Llarena, en què facilita que tota la causa passi finalment a aquest tribunal. Lamela defensava que s’han d’acumular totes les causes per rebel·lió i sedició “perquè s’estan investigant els membres d’una organització complexa i heterogènia, en què cadascun compleix una funció per aconseguir la secessió de Catalunya i la seva proclamació com a República independent, contravenint l’ordre constitucional”. Ho acompanya amb un gràfic.
Amb tot això només cal que responguem a una pregunta evident... Algú vol romandre dins les estructures d’un estat feixista com aquest?
La meva resposta clara és... jo NO!
Per això cal que, com a país, sortim de l’Estat Espanyol.

dimarts, 28 de novembre de 2017

Tant de bo coincidim en altres vides...Patrícia, sempre en el cor i en el record


La notícia m’ha agafat per sorpresa. Sabia que estava malalta, però desconeixia la gravetat de la malaltia que se l’ha acabat emportant. Tristesa, molta tristesa.

He tingut l’honor i el plaer de conèixer Patrícia Gabancho. Hem coincidit força vegades, primer en relació a la llengua i en els darrers set anys en el camí cap a la independència. Hem compartit uns quants actes organitzats per l’ANC i també ens trobat al plató d’ETV Llobregat en més d’un programa.
Aquesta foto correspon al 20 de març de 2007 (una mica més joves!) en què vam compartir conversa en el programa CAL parlar de llengua. Vam parlar d’ella, dels seus llibres, especialment d’un que havia publicat recentment "El preu de ser catalans. Una cultura mil·lenària en perill d'extinció". Un llibre que ens parlava de cultura. De cultura en general i de la catalana en particular. La Patrícia parlava metafòricament d’un vaixell que entre tots hem carregat amb un molt de la nostra insensatesa i estupidesa; un vaixell que hem anat formant amb les nostres pròpies contradiccions i renúncies. Patrícia Gabancho feia un repàs a tota aquesta càrrega que omplia aquest vaixell que ens conduïa –potser sense remei- cap a la fi de la nostra cultura.

Mai va tenir un no per la CAL ni tampoc per l’Assemblea. Sempre va estar disposada a participar i a col·laborar en la lluita per la llengua, per la cultura i per la independència.
Un altre programa, Raons de pes, que es va emetre a principis de 2012 on vam parlar sobre els mitjans de comunicació a la Catalunya del futur que començàvem a dibuixar.

Molts actes... el 2012, a Lleida, en l’inici de la Marxa cap a la independència. Palautordera, Esplugues, Sant Just Desvern, els premis Coromines....  Recordo el darrer que vam compartir com a ponents, conjuntament amb en Santi Vidal,  i que va ser a Cadaquès on vam passar-hi un parell de dies a casa d’un bon amic comú.

Darrerament, havia de venir al programa LA CLAU de la nostra història. Concretament al que vam fer sobre "Espiritisme i revolta a la Barcelona del segle XIX.T'hi vam convidar fa uns mesos i, darrerament, de nou, fa unes setmanes. Ja no va ser possible perquè la malaltia li ho impedia. Havíem de parlar del teu darrer llibre "Amàlia i els esperits", que és molt més que una biografia. D’una banda, és una història de la Barcelona noucentista, una ciutat en plena expansió, moderna i ambiciosa, que vol esdevenir una gran capital europea. És l’època de Companys, Prat de la Riba, Gaudí, Claramunt, el primer catalanisme, la Revolució industrial, l’Exposició Universal de 1888 i la revolució anarquista de la classe treballadora. A la vegada, també és una història de l’espiritisme, molt popular a l’Europa de l’època tant entre intel·lectuals com entre obrers i petits burgesos. Com ens hauria agradat que ens l'haguessis pogut comentar!

Un dels seus darrers articles (potser l’últim) l’acabava amb aquesta frase que serà bo recordar i tenir ben present de cara als temps que estan per venir:

Tot es pot redreçar, però si us plau, deixem de jugar amb les coses serioses.
 Fem les coses bé, que el temps avança inexorable.

Patrícia...  sempre et recordarem.  En els teus articles, en els teus llibre. En els records de moments compartits. Sempre t’estimarem.

Tant de bo coincidim en altres vides, ja no tan tossuts, ja no tan joves, ja no tan cecs ni obstinats, ja sense raons ni passions, ja sense orgull ni pretensions. Tant de bo. I és que tenim el mal costum d'estimar a mitges, de no mostrar el que sentim als que estan més a prop, tenim el mal costum de trobar a faltar el que més estimem només quan ho perdem, i és llavors quan l'enyorem. Tenim el mal costum de perdre el temps, buscant tantes metes falses, tants falsos somnis. Tenim el mal costum de no apreciar el que de veritat importa, i només quan ho perdem, ens adonem del que de veritat importa. (Charles Bubowski)

El Regiment Pirinenc núm. 1, única unitat militar d'obediència catalana (DAVANTAL de LA CLAU de la nostra història)


El novembre de 1936, la Generalitat de Catalunya, amb lai intenció de  disposar un exèrcit propi,  creava el Regiment Pirinenc número 1. Es tractava de la primera unitat militar d’obediència estrictament catalana des de 1714.

El Regiment Pirinenc núm. 1 de Catalunya va ser l'única unitat militar creada per la Generalitat de Catalunya, com a unitat alpina per a protegir la frontera pirinenca amb dependència directa de la mateixa Generalitat. i constituïda per joves procedents de diferents organitzacions cíviques del catalanisme (Estat Català, Federació Nacional d'Estudiants de Catalunya, Bloc Escolar Nacionalista, CADCI).

Aquesta unitat havia d'operar a la muntanya amb condicions excepcionals i per això era formada per excursionistes, muntanyencs, escaladors i esquiadors, i estudiants universitaris.

Van destacar al Pirineu, defensant Bellver de Cerdanya de l'assalt d'incontrolats de la FAI, i durant els fets de maig del 1937, durant els quals van custodiar el Palau de la Generalitat.

El Regiment Pirinenc núm. 1 va arribar a tenir uns 2.000 membres el març de 1937 i 1.000 d’ells portaven uns mesos lluitant al front del Pirineu Aragonès quan a finals de maig de 1937 el govern central republicà va acabar amb el poder real del Consell de la Generalitat i els va integrar a tots dins de l’Exèrcit de l’Est dispersant-los en les diverses Brigades Mixtes al mateix Pirineu Aragonès. Els altres 1.000 van anar als diversos fronts de guerra.

Per què vull sortir de l'Estat espanyol.- 1 (Reflexions de Joan Guarch)


De tant en tant, en Joan Guarch, un bon company, primer al SN de l'ANC i ara en l'organització del Congrés Participatiu Catalunya i Futur, em fa arribar les seves reflexions i comentaris sobre l'actual moment polítics. Considero que són de lectura interessant i per això em permeto reproduir-les en aquest espai.

Per facilitar-ne la lectura, divideixo en dos el darrer comentari. Aquesta n'és la primera part:

No cal insistir en demostrar que Catalunya és una nació des del segle IX amb la instauració dels comtats catalans a partir de Guifré el Pelós i la independència dels francs a partir de Borrell II. La relació amb les nacions veïnes sempre ha estat de igual a igual. Així va ser amb el regne d’Aragó amb qui es va establir la confederació catalano aragonesa i, posteriorment, va ser també així amb Les Illes, País Valencià, Sicília, Sardenya i Nàpols.

En canvi amb el regne de Castella sempre hi ha hagut problemes. Hi van ser des dels Reis Catòlics i la seva traïció cap el català Colom descobridor d’Amèrica i van continuar al llarg dels segles fins l’atac i conquesta de Catalunya, per les armes, per part dels reis borbons castellans el 1714.

Amb el pas dels anys, i en diverses ocasions, el catalanisme polític accepta iniciar canvis en el tipus de relació amb Castella. I així va arribar el pacte tàcit del 1978 i la definició de l’estat de les autonomies i la redacció d’una Constitució espanyola, malgrat aquesta va ser redactada sota les amenaces de l’exèrcit.

Dins d’aquesta nova relació entre les nacions i regions de l’anomenat Regne d’Espanya es redacta l’Estatut Català del 1979. Amb el pas dels anys es va veient una tendència cada cop més accentuada de recentralització de les competències que regeix la Generalitat Catalana.

En aquesta tessitura, Catalunya, planteja un nou Estatut. S’aprova per part del Parlament català la redacció d’un nou text estatutari. Aquest es porta al Congrés de Madrid i es retallat abastament pels partits espanyols, que arriben a enfotre-se’n amb la famosa frase del socialista Guerra, “nos hemos cepillado el Estatut”. Tot i això aquest redactat és aprovat pel Congrés espanyol i també pel Parlament Català tot i les reticències d’alguns partits polítics catalans.

Aquest redactat, escapçat, és portat a la seva aprovació per un referèndum del poble de Catalunya i aquest, amb una escassa participació, l’aprova.

I aquí comença la enèsima traïció de les elits espanyoles cap el poble de Catalunya.

El partit del PP amb l’actual cap de govern M. Rajoy, inicia una recollida de signatures per impugnar-lo davant el Tribunal Constitucional, que nomenat per la majoria absoluta del govern del PP, acaba beneint el que, en realitat, és un cop d’estat governamental contra una part del propi territori espanyol, és a dir Catalunya.

El Tribunal Constitucional no té cap competència per carregar-se un Estatut aprovat pels dos parlament i referendat pel poble.  És una flagrant vulneració de la pròpia Constitució Espanyola que aquest Tribunal pretén interpretar i fer complir. És una vulneració flagrant del que ells tan falsament pregonen, l’Estat de Dret.

I el poble comença les seves mobilitzacions massives en contra d’aquesta ingerència de les elit castellanes contra Catalunya. Es fa la manifestació del 10/7/2010, convocada per Òmnium Cultural, en la que hi participen  1.000.000 de persones .

Sistemàticament es repeteixen les manifestacions milionàries tots els onzes de setembre fins el 2017, sense que l’Estat espanyol (EE) tingui en compte, de cap manera, el que reclama una importantíssima part de la ciutadania catalana.

Després que l’EE hagi rebutjat tota negociació durant aquesta anys i rebutjat fins a 18 vegades la realització d’un referèndum acordat sobre la independència de Catalunya, la Generalitat el convoca l’1 d’Octubre del 2017.

I aquesta decisió provoca que l’EE es treu la careta d’Estat democràtic i es presenta amb la seva més clara posició com a estat feixista que no ha trencat amb la seva estructura franquista.

En front a la ciutadania que vol exercir el seu dret a votar el seu futur, l’EE porta a la pràctica una brutal operació policial de caire i estil militar contra els ciutadans catalans i vulnera en repetides ocasions les seves llibertats civils i polítiques  i els principis dels Drets Humans contravinent acords internacionals signats i ratificats per l’EE. 

Finalment aplica l’article 155 de la Constitució per donar una pàtina de legalitat a la seva actuació anticonstitucional. Dissolt el Parlament català, cosa que no ho permet el 155, i convoca eleccions, cosa que tampoc permet el 155 doncs la única persona autoritzada a fer-ho és el President de la Generalitat. Un segon cop d’Estat del govern espanyol contra Catalunya.

El caràcter feixista de l’EE es posa en evidència en múltiples actuacions. En veurem alguns exemples en el proper article.

dilluns, 27 de novembre de 2017

Plou a Catalunya... o la subjectivitat lectora


Està a punt de ploure. Hi ha coses, doncs, que temem, malgrat saber del cert que passaran. Quan la pluja cau, impecable i directa, ens resignem sense sospirar. En pocs segons, l’àrbitre ha baixat de la cadira, les  raquetes de recanvi i les tovalloles han desaparegut al fons de tot de les bosses, els recollidors de pilotes despleguen una gran lona flexible i fosca.

Llavors ja no tenim res més per fer. Davant la pantalla del televisor, gairebé sentim l’olor dels til·lers de Rimbaud en les avingudes de juny. Com els autèntics espectadors, deixem vagarejar la ment mentre esperem. Hi ha aquesta tranquil·litat, aquest no-res, aquest París suspès de la porta d’Auteuil. Tota la tecnologia, tot el frenesí publicitari i esportiu focalitzats en el torneig prenen un caire de lentitud melancòlica. La setmana que ve farà bon temps a la final, ho sabem del cert, la terra serà d’un color vermell arena i els teleobjectius desplegaran el morro monstruós. Però ara tot és una mica avorrit, ve de gust una tassa de te, posar-nos un jersei encara que fa ci bon temps. Plou a Roland-Garros.

Plou a Catalunya....

Aquest és un fragment d’un magnífic conte de Philippe Delerm, titulat “Plou a Roland-Garros” publicat dins del recull “La migdiada assassinada".

El final, “Plou a Catalunya...” és una llicència que m’he permès des de la meva subjectivitat de lector. El conte m’ha transmès unes sensacions força diferents de les que, segurament, pretenia l’autor. La meva interpretació, lliure, més que subjectiva, potser massa imaginativa, m’ha conduït fins al meu país i –digueu-me obsessiu o, fins i tot, paranoic- a la “suspensió” d’un partit molt diferent: el que fa segles lliurem per la independència.

I aquesta interpretació tan personal d'un text em permet comentar el paper del lector i de la seva funció interpretativa en l'obra literària.

Joan Fuster deia que la veritable encarnació d’un text, d’una obra, es produirà en l’acte de lectura. És el lector el que, lliurement, farà la seva interpretació del text que està llegint. En paraules de Montserrat Roig: “De De la subjectivitat de l’autor (idees, pensament) a l’objectivitat (llibre) per tornar de nou, a través dels lectors, a la subjectivitat.”

Michel Foucault ens deia que l’obra és una categoria inestable perquè no és res més que un punt d’encontre de discursos i d’infinites interpretacions. ÉS el lector –afirmava- qui dóna forma a l’obra; la rep com si fos un trencaclosques desordenat i la reescrius des de la seva pròpia interpretació, les seves pròpies lectures i experiències viscudes. I pontificava: “això vol dir que hi pot haver-hi tantes obres com lectors”

Roland Barthes escrivia que “el text existeix com a tal a partir de l’escriptura de l’autor i de la participació activa del lector.” La participació activa del lector esdevé un element clau dins de l’obra literària. El lector, qualsevol lector, deixa de ser un element secundari que s’esforça a  “interpretar” què li vol comunicar l’autor i passa a ser un investigador de significat i de possibles relacions existents dins del text.

Els anys, les diferents èpoques literàries han comportat l’evolució dels autors, però també i molt important, la dels lectors. Els “nous” autors han posat al descobert, encara que sempre ha existit i sempre ha estat present, la figura del lector. De la comunió entre emissor i receptor, i de la multiplicitat d’intencions i interpretacions que se’n poden derivar, en pot sorgir un millor aprofitament i assumpció de tot allò que conforma el fet literari.

Aquesta comunió entre autor i lector la definiríem amb el concepte d’interactivitat;  un concepte estretament lligat a l’estètica de la recepció, per a la qual el paper central de la literatura resideix en el lector i en l’acte de llegir. Més encara, interpreta aquesta interactivitat com un eix central del fet literari. Com  diu Jaime Alejandro Rodríguez, referint-se a aquest concepte en relació a l’estètica de la recepció: “El texto se entiende así como el depósito de claves que se le ofrecen al lector para su juego interpretativo.”

divendres, 24 de novembre de 2017

21-D: Autonomisme, "processisme" o independència?

 
Han passat moltes coses en aquest país des de l’1 d’octubre. Se’ns han intentat explicar des de diferents bandes. Algunes coses les hem pogut entendre. Altres, encara ens queden molt fosques, plenes d’ombres.

Ho vaig escriure fa dies, ens van canviar el guió. La ciutadania, una majoria si més no, estàvem preparats per dur a terme el guió que ens havíem proposat entre tots. Un guió que, n’érem ben conscients, implicava la més que probable utilització de la violència per part de l’Estat espanyol. Sobtadament, però, el guió va canviar, davant la sorpresa dels que esperàvem una defensa radical i decidida de la nova República catalana.

Després, gairebé se’ns ha prohibit l’autocrítica. Jo també penso que en aquest relat només hi ha un culpable i aquest és l’Estat espanyol. No cal donar-hi voltes. Tampoc no puc censurar uns polítics que s’ho han jugat tot, i encara menys un govern que pateix presó o és a l’exili. El meu agraïment i la meva solidaritat amb tots ells. Ara bé, això no vol dir que no puguem fer un exercici d’autocrítica, sobretot per intentar entendre perquè, després de l’1 d’octubre, se’ns va canviar el guió.

Aquest canvi implicava acceptar les eleccions, imposades i il·legítimes, del 21-D. L’objectiu, se’ns va dir, aprofitar-lo per repetir el referèndum de l’1 d’octubre, en el terreny de joc espanyol i davant l’atenta mirada de la comunicat internacional. Ens havia de servir, deien, per tornar al 27 d’octubre, després de la declaració d’independència i de proclamació de la República.

El nou guió, pel que sembla, presenta unes giragonses amb què no comptàvem.

Una via negociada que permeti recuperar, d’entrada, les institucions. ERC i el PDeCAT van defensar ahir públicament l’establiment d’una relació bilateral amb el govern espanyol després dels comicis del 21-D. Argumenten la necessitat d’apostar per aquesta via, que marcaria un punt final respecte a l’anterior legislatura, en un intent de recalcular els tempos i readequar-los a la realitat política postprocés.

Marta Rovira: ERC presentarà per al 21-D un programa independentista que apostarà pel diàleg amb l'Estat. Ha subratllat que els republicans mai han prioritzat la via unilateral.

Tots hem llegit les darreres informacions que ens arriben sobre les intencions de dues de les tres candidatures independentistes que es presenten a les properes eleccions del 21-D. A tots ens han arribat rumors –infundats o no- sobre intencions amagades de formar un nou tripartit després de les eleccions. Una mena de front d’esquerres que ja ha planejat anteriorment sobre el procés d’independència, sobretot en aquell impàs que va anar del 27 de setembre fins la retirada de Mas, quan semblava que les noves eleccions eren inevitables i la temptació d’ERC per encapçalar un front d’esquerres era més que evident.

No hi ha cap independentista que no prefereixi una sortida dialogada al conflicte entre Catalunya i Espanya. No hi ha cap independentista que no apostaria per un referèndum pactat amb l’Estat. Una cosa són els desitjos i un altre de molt diferent les realitats. Tots sabem que amb l'Estat espanyol no hi ha diàleg possible. Mai, i vull remarcar-ho, mai, acceptaran un referèndum d'autodeterminació, perquè mai acceptaran que Catalunya sigui un subjecte polític sobirà. La sobirania, caigui qui caigui, per a ells sempre raurà en el poble espanyol en el seu conjunt. I estan disposats a tot, i torno a remarcar, a tot, per defensar la unitat i la sobirania d’Espanya. Aquesta actitud no és pas nova, només cal que feu un repàs a la història espanyola.

Abandonar o deixar en un racó la via unilateral és tant com dir que viurem en un règim autonòmic durant unes quantes dècades. Un règim autonòmic que encara serà més vigilat i controlat.  Seria retornar al punt de partida del 2010, però en una situació encara pitjor pel que fa al control i la repressió que l’Estat exercirà contra Catalunya.

Les eleccions del 21-D sempre han estat unes eleccions trampa. S’hi podran donar tres resultats: la victòria del NO (que descarto); la victòria de l’independentisme, però amb uns resultats similars als del 27-S i això implicaria, amb sort, un retorn al bucle del “processisme” i, la tercera opció, que el vot independentista superi el 50% del total de la participació. Aquesta darrera situació seria l’única que faria viable tornar al punt on ho vam deixar el 27 d’octubre, amb la independència “simbòlicament” declarada. Ens permetria declarar-la efectivament i aplicar la llei de transitorietat (que, per cert, sembla completament oblidada i de la qual ja ningú parla).

Però... deixar de costat la via unilateral fa que això sigui completament impossible.

Digueu-me ingenu... Encara conservo un bri de confiança en els nostres representants. Encara espero que es faci realitat i que no acabi, també, fulminat per “l’intent de recalcular els tempos i readequar-los a la realitat política postprocés” que, en altres paraules, significa el retorn a l’autonomia. Espero, el bri de confiança encara m’ho permet, que tot sigui producte d’una nova “estratègia” d’aquestes que els pobres mortals del carrer no entenem, però que els que “sí que en saben” ens diuen que ens portarà a la victòria.

La independència de l’Estat espanyol només es podrà aconseguir per la via unilateral. No hi ha cap més sortida. La resta no són més que cants de sirena o terceres vies que no condueixen enlloc. I sí, és cert, la unilateralitat significa enfrontament amb l’Estat, un enfrontament dur que de ben segur comportarà violència de tot tipus per part d’un Estat espanyol que està disposat a tot i que mai transigirà en la cessió de sobirania. Però això, crec, la majoria de nosaltres ja sabíem i sabem que pot passar.   

Esperem els resultats del 21-D i, sobretot, esperem què fan els nostres representants el dia després. Si opten per la via autonomista o per continuar en un bucle "processista" que no sabem quan s’acabarà,  crec que bona part de la nostra gent se’n tornarà a casa i alguns retornarem a les anomenades “trinxeres”.

El meu bri de confiança encara em diu que això no pot passar. Perquè, si passés, on quedaria l’esforç de tanta gent durant aquests darrers anys? On quedaria l’1 d’octubre? De què hauria servit el sacrifici dels líders de l’ANC i d’Òmnium i del govern mateix?

Alguns, ja ho sabeu, ja fa molts anys, vam fer una promesa:

No ens rendirem mai!

dijous, 23 de novembre de 2017

VÍDEO 17è simposi la història censurada de Catalunya (Darrer programa de LA CLAU de la nostra història)

Ja podeu veure el darrer programa de


Emès per ETV Llobregat el dimecres 22 de novembre de 2017
Convidat:

Albert Codinas, empresari i llicenciat en Història Contemporània, president de la Fundació Catalunya Estat i president de l’Institut Nova Història, per conèixer de primera mà com s’ha desenvolupat aquest simposi.

Víctor Cucurull, assessor històric del programa i director de la Fundació Societat i Cultura.

dimecres, 22 de novembre de 2017

17è Simposi sobre la història censurada de Catalunya (DAVANTAL de LA CLAU de la nostra història)


L’Institut Nova Història ha celebrat el cap de setmana passat, 17 i 18 de novembre, a Arenys de Munt,  el 17è simposi sobre la historia censurada de Catalunya. Hi ha intervingut trenta-set ponents d’àmbits diversos que van des de la historiografia a la filologia, tot passant per la química o l’enginyeria, entre altres.

Les diferents ponències del simposi tenen una durada de només deu minuts. Són, en paraules també de Jordi Bilbeny, “petits tastets dels quals esperem que se’n puguin fer estudis profunds”. 

Colom, Dant, “La vida es sueño”, Shakespeare, Cervantes i el Tirant lo Blanc, Casos pràctics de traducció sistemàtica al Segle d’Or castellà, la censura anticatalana, el Lazarillo de Tormes... i molts altres formen part de les ponències que es van poder escoltar en aquest 17è simposi.

Per introduir el programa d’avui, res millor que citar algunes de les paraules amb què Jordi Bilbeny va inaugurar el simposi:

“Som un poble vençut, «però no derrotat». No som un poble definitivament derrotat. Som un poble viu, en moviment, en lluita per reconquerir la nostra llibertat política. Som, però, un poble vençut... i no per les epidèmies de còlera o de pesta, ni per les picades de mosquit. Som un poble vençut pels exèrcits espanyols i francesos. Pel sistema judicial espanyol i francès. Per l’ordenament polític francès i espanyol.

Hauríem d’anar amb molt de compte, doncs, quan parlem d’objectivitat històrica. Quan ens fem passar per historiadors o intel·lectuals objectius. Perquè, si la història l’han escrita els vencedors, és que nosaltres no l’hem escrita. Nosaltres, pel cap baix, només hem tingut accés a les fonts historiogràfiques que els vencedors han escrit i ens han deixat consultar. I donar crèdit a ulls clucs, amb confiança absoluta, a unes fonts oficials, redactades per historiadors oficials, addictes al poder dels vencedors, o reescrites pels seus censors de torn, a sou també de l’estat hegemònic i del poder omniscient, és una actitud tan poc crítica com rigorosa.

Per més títols i reconeixements acadèmics que tinguem, si no som capaços de discernir dins d’un relat històric concret què hi ha de fet autèntic i verídic o de garbellar les dades que ha escrit l’autor de les introduïdes pels censors, és que no estem qualificats per comprendre la història. Entre d’altres coses, perquè ens ha passat una cosa força comuna dels lectors superficials: que hem confós «la història» amb «el relat històric». Hem confós «la història» amb «les històries».

Si en ple segle XXI veiem un cop rere un altre que el llegat d’Espanya és la repressió, la negació del diàleg, la violència institucional, els cops de porra bestials, l’espoli econòmic i patrimonial, la difamació, l’insult, la vexació, el menyspreu a la informació, l’odi a la diferència, la manipulació informativa fins a nivells grotescos, la persecució lingüística i cultural, el linxament polític, ¿què no s’hauria d’haver donat quan la Inquisició controlava la vida intel·lectual i política dels catalans dels segles XVI i XVII?”

dimarts, 21 de novembre de 2017

Vàrem fer una promesa: res de rendir-se! (Per als presos polítics catalans)


No surrender és una cançó de l'àlbum de Bruce Springsteen Born in the USA

El 8 de juliol de 2017, Vilanova de Bellpuig va aconseguir unir 1.004 músics per interpretar aquesta cançó (Veieu el vídeo de més amunt).

La lletra de No surrender m'ha semblat molt apropiada per als moments polítics, incerts i plens de tensió que viu Catalunya. Molts de nosaltres, alguns ja fa molts anys, també vam fer una promesa similar. Una promesa que volem complir i que ens agradaria transmetre als compatriotes, als nostres presos polítics, tancats a presons espanyoles.

No ens rendirem!

Ens vam haver d’escapar de classe,
havíem de fugir d’aquests ximples.
Vam aprendre més d’una cançó de tres minuts
que el que vam aprendre a l'escola.

Aquesta nit escolto el so de tambors del  barri.
Puc sentir que el meu cor comença a bombejar.
Dius que estàs cansat,
i que només vols tancar els ulls
i seguir als teus somnis.

Vam fer una promesa;
vàrem jurar que sempre la recordaríem:
Res de retirar-se, nena, res de rendir-se!

Con soldats en una nit d’hivern,
amb el jurament de defensar.
Res de retirar-se, nena, res de rendir-se!

Ara, els rostres joves es tornen tristos i vells;
I¡i els cors de foc, creixen freds.
Vam jurar que seríem germans contra el vent.
Jo estic a punt per tornar-me jove de nou,
i escoltar la veu de la teva germana
cridant-nos des de casa, cfeuant el camp obert.

Bé, potser podríem ficar-nos en algun lloc
                                       amb aquests tambors i aquestes guitarres                                                           
Vam fer una promesa;
vàrem jurar que sempre la recordaríem:
Res de retirar-se, nena, res de rendir-se!

Germans de sang sota la nit tempestuosa
Amb el jurament de defensar
Res de retirar-se, nena, res de rendir-se!

Aquesta nit als carrers, els llums es tornen tènues.
Les parets de la meva habitació em cauen a sobre.
Hi ha una guerra allà fora encara propagant-se;
dius que ja no és cosa nostra guanyar.

Jo vull dormir, sota tranquils cels,
al llit de la meva amant
Amb un país obert de bat a bat en els meus ulls
i aquests romàntics somnis al meu cap.

Vam fer una promesa;
vàrem jurar que sempre la recordaríem:
Res de retirar-se, nena, res de rendir-se!

RES DE RENDIR-SE!




Hamlet, el "ser i no ser" i el procés (Reflexionem amb Hamlet? -2)


Acte tercer, escena primera. Probablement el monòleg més conegut de la literatura universal i que Shakespeare posa en boca de Hamlet, el príncep de Dinamarca.

Hamlet és un home a qui roseguen els dubtes. L’assassinat del seu pare i la deslleialtat de la seva mare desperten en ell un fort sentiment de venjança, però també de desesperació. Es pregunta quin sentit té viure i si, potser, la mort seria el deslliurament dels seus sofriments.

Toni Albà va ser el primer que vaig escoltar fent una al·legoria dels versos del soliloqui de Hamlet i relacionant-los intrínsecament amb la realitat actual. El seu "Ser o no ser catalans" ha recorregut durant molt de temps el país.

Particularment, i com ja deia en el primer post, les meves personals cabòries fan que també en faci una interpretació més que lliure i, sobretot, més que subjectiu del monòleg. Veiem-ne els primers versos: 

Ser o no ser, aquest és el dilema:
si a l’esperit li és més noble sofrir
els cops i els dards de la ultratjant Fortuna,
o armar-se contra un mar de sofriments
i enllestir-los lluitant. [...]

Podem escollir entre ser súbdits o ciutadans. Súbdits sotmesos als dictats d’un Estat que, tant si en som conscients com si no, ens oprimeix i reprimeix. Ser súbdits, que és com no ser persones lliures. Tanmateix, tenim el dret i el poder d’escollir i podem elegir ser ciutadans que exercim el nostre dret a la llibertat. El veritable “ser”.  ¿Seguim aguantant, doncs, estoicament els “cops i els dards” fins a considerar-los el resultat lògic d’una situació normal o “som”, i ens aixequem fermes i lluitem contra el poder que ens sotmet?

Hamlet continua el seu debat intern...

[...] Morir, que és com dormir
res més; dir que amb el son finalitzem
els mals del cor, les mil ferides naturals
que la carn va heretar. És un final
per desitjar devotament. Morir, dormir,
i potser somiar; aquest és el destorb:
perquè els somnis que habiten en el son de la mort,
un cop ja ens hem desprès d’aquesta pell mortal,
ens imposen respecte, és aquesta la causa
que fa que les desgràcies durin tant.

Si esdevenim súbdits sotmesos, no som, dormim el son dels ignorants, el son dels abduïts sense personalitat pròpia, el son dels conformistes. És el son que ens permet aguantar els “cops i els dards” i les “ferides” que ens infringeixen. Altrament, si ens mantinguéssim desperts seríem incapaços de resistir la manca de llibertat.

Dormir, sí... però no pas somiar. El somni es destorbaria. El somni potser seria la nostra pròpia consciència que ens burxaria constantment perquè ens despertéssim.

[...] Perquè, si no, qui podria aguantar
les fuetades i les burles d’aquest temps,
l’insult de l’opressor, l’ultratge del superb,
tot el dolor de l’amor menyspreat,
la lentitud de la justícia,
la insolència dels càrrecs, i el desdeny
que dels indignes rep la gent de mèrit, [...]

Són els versos més actuals que, no només ens podem aplicar en la nostra situació actual, sinó que són d’una modernitat extraordinària que no coneix de fronteres, ni de països, ni de races, ni de llengües.

[...] si pogués un mateix donar-se el cop de gràcia
amb un simple punyal? Qui portaria el pes
d’una vida cansada de queixes i suors,
si no fos per la por d’alguna cosa
més enllà de la mort, aquest país no descobert
que no deixa tornar de les seves fronteres
a cap dels viatgers, que ens confon el desig,
i ens fa suportar els mals que ara tenim
més que fer-nos volar cap als que ens són desconeguts?
Així, doncs, la consciència ens fa covards a tots,
i així el color natiu de la resolució
queda esblaimat pel pàl·lid deix del pensament;
i els projectes més alts i de més importància,
per aquesta raó desvien el seu curs,
i perden fins i tot el nom d’acció. [...]

En aquest fragment, Hamlet dubte entre viure o morir, entre afrontar la vida, i per tant dur a terme la venjança i tots els sofriments que comporta, o posar fi a tot amb el suïcidi. Permeteu-me que faci volar la meva imaginació interpretativa...

Què ens impedeix despertar-nos i acabar amb la nostra trista i pobra situació de súbdits sense personalitat pròpia? La por al que hi ha més enllà. La por al que no coneixem. La por a abandonar la tranquil·litat i la calma del son dels ignorants per afrontar les exigències de la llibertat. La por a esdevenir ciutadans i, per tant, a assumir les nostres pròpies responsabilitats.

Sentíem el desig de llibertat i havíem pres una determinació. Però el nostre pensament s’ha amarat de por i esdevenim covards. I aquell “projecte més alt i de més importància, desvia el seu curs”. Canviem guió i projecte i substituïm l’acció per una boira de propòsits incerts.

Però ara, silenci. Bella Ofèlia!
Nimfa, que siguin recordats els meus pecats
en les teves pregàries.

Que siguin recordats els meus –els nostres- pecats... i, si és possible, perdonats.