dilluns, 16 de març de 2020

"D’Amor en qui s’enclou tot lo meu ésse" (3. L'amor dels trobadors. L'amor d'Ausiàs March)



En les poesies amoroses de March hi podem trobar motes referències a la convenció trobadoresca. Des de la forma que domina en la primera part del corpus marquià –cinc estrofes de vuit decasíl·labs més una tornada de quatre, amb rimes planes i agudes, creuades o encadenades- i que no és altra que l’herència tradicional catalan  a del segle XIV que entronca directament amb els joglars del segle XIII, els Jocs Florals de Tolosa i els tractats que se’n deriven.
Els poetes catalans del segle XIV (Pere i Jaume March, Jordi de Sant Jordi) ja fan conviure els materials trobadorescos amb uns hàbits mentals completament nous. En aquests poetes ja comença a aparèixer l’espai per a la reflexió moral i el recurs a una terminologia filosòfica pròpia d’una formació enciclopèdica i teològica. Ausiàs March, Lexant a part l’estil dels trobadors/qui, per escalf, trespassen veritat [1] sent que ha arribat el moment de deixar de banda la retòrica trobadoresca perquè, per a ell, allò que de veritat compta no és l’experiència més o menys sublim i terrible de la passió, sinó el fet de contrastar aquesta experiència amb tot allò que la ciència diu i ensenya sobre la passió.
La peculiar evolució de l’herència dels trobadors a la Itàlia central va originar la famosa escola que Dant va batejar amb el nom de Dolce stil nuovo. Els poetes d’aquesta nova tendència van cantar un amor espiritualitzat, encarnat en un ésser puríssim anomenat dona angelicata. Dante Alighieri i Francesco Petrarca van ser els màxims exponents d’aquet moviment. Petrarca va dedicar el seu cançoner a idealitzar un dona anomenada Laura. Petrarca, en vida de Laura, no pot aconseguir el seu amor, però li queda una esperança: que ella l’estimi després de morta.
Ausiàs March, en canvi, viu enmig de les contradiccions més esgarrifoses entre la passió arrelada a la carn i les aspiracions a l’amor pur. Petrarca tenia molt clar on trobaria la dama (al paradís, després de morta), però March viu ple de dubtes i en turment, ja que no sap on anirà ell després de mort.
Els poemes de March presenten un clar allunyament de la poesia dels seus predecessors, els trobadors. De tots els poemes que es poden posar com a exemple del pes del pensament i del llenguatge teològic de March, el XXXV és segurament un dels que l’evoca més clarament:
                      Sí co·l precís                     que no·s de mort deliure,
                      Vehent-se prop                 d’aquell seu jorn derrer,
                      Ne prega Déu                   li sia mercener
                      E sap que va                    hon null hom se pot riure,
                      Ne pren a me,                  qui fuig de la mercè
                      D’Amor en qui                  s’enclou tot lo meu ésse.
                      ¡Tant envers ell                me só volgut hirèxer
                      per lo fallir                       qui és comès per me![2]
En la segona part de l’estrofa, March demana l’acceptació del seu amor per part de l’estimada, però el poeta està ofès amb l’amor, perquè en l’amor hi ha un error capital que afecta de ple l’enamorat (“l’amor hereos”). Com diu Lola Badia, però, si ens fixem en la primera part de l’estrofa hi podrem observar una altra dimensió intel·lectual. Comprovarem com la perspectiva de la més alta de les ciències de l’escolàstica presideix jeràrquicament la ment del poeta.
Referent a aquesta primera part de l’estrofa del cant XXXV, Lola Badia escriu:

Cal tenir ben fresc a la ment què és un “prescís” i què significa que un prescís es negui a resar el dia de la seva execució, per tal de poder establir profitosament l'analogia que se'ns proposa. March esperava, doncs, que el seu públic estigués perfectament familiaritzat amb la noció que l'home predestinat a la condemna eterna, el “prescís”, un criminal convicte, (en llatí «praescitum», preconegut, predestinat), com que està totalment al marge de la Gràcia, no té sentit que  pregui a Déu, precisament perquè sap que va allà on «null hom se pot riure», és a dir l'infern.

El prescit és reu de pecat sense remissió i rèprobe: una figura teològicament compromesa, perquè, segons la doctrina de l'església, la predestinació a la Salvació o la condemna no és a l'abast de la coneixença humana. I ara sí que som al cor de la teologia     pròpiament dita. March no és  l'únic poeta del segle XV que, tot i la seva condició de laic, intervé en  discussions sobre la predestinació. Alguns poetes castellans coetanis, que tenen poesies copiades al Cancionero de Baena, també gosaven plantejar aquesta qüestió i tenim moltes veus de clergues que clamen contra aquest  hàbit, segons ells nefast, que       tenen alguns laics de ficar-se en qüestions que no són de la seva competència. Malgrat les pretensions d'exclusivisme de l'estament eclesiàstic, el tema de la predestinació va preocupar de forma general els cristians de la baixa Edat Mitjana i dels principis de la    Moderna: Francesc Eiximenis, per exemple, en els seus compendis de teologia per a laics escrits en català a darreries del XIV (Lo Crestià, la Vida de Jesucrist, el Llibre del àngels, el Llibre de les dones) procura d'ensenyar els perfils del plantejament ortodox d'un problema sobre el qual hi havia una certa inquietud. Els sermons de sant Vicent Ferrer, predicats al pas del XIV al XV, també aborden aquesta qüestió i descriuen, per exemple, la figura del prescit de què parla March. Per tal de situar el problema en un marc més general, cal tenir present que la Reforma de Luter, que s'havia gestat a partir de la segona meitat del XIV i va esclatar al XVI, va fer bandera d'una peculiar gestió del tema de la predestinació en contra de la doctrina oficial de l'Església.

Haver comprovat fins a quin punt un tema genuïnament teològic com és el de la predestinació es fon naturalment amb el discurs sobre l'amor humà mostra que la perspectiva de la més alta de les ciències de l'escolàstica, de fet, presideix jeràrquicament la ment de March, el qual, òbviament, escrivia per a un públic que compartia aquest condicionament intel•lectual. En l'estrofa que hem vist la teologia ocupa un lloc marginal, d'exemple, però si llegim el poema sencer, veurem que, de fet, tota la concepció de l'amor s'articula sobre un esquema teològic. Aquesta familiaritat amb la terminologia i la perspectiva d'interpretació de la realitat de la teologia, es troba tant en March com en Martorell; per això he dit més amunt que convé llegir molts textos del segle XV per tal d'entrar en l'atmosfera mental del nostre poeta. També hi poden ajudar les aproximacions d'estudiosos del problema, com ara Albert Hauf (D'Eiximenis a sor Isabel de Villena, València-Barcelona, 1990).

Si la primera part del corpus marquià està esquitxada de consideracions teològiques com la que acabem d'analitzar, la segona, constituïda per poemes extensos que desenrotllen qüestions morals centralment especulatives, presenta una coloració encara més intensa en aquest sector  doctrinal. Cal advertir que aquesta circumstància afavoreix la intel•ligibilitat del discurs marquià, fins al punt que els qui tenen la perseverança d'arribar en la seva lectura fins als poemes 101, 102 i següents, tenen moltes més possibilitats de connectar amb el missatge  marquià que els qui s'aturen amb “Plena de       seny” i “Llir entre cards”.



[1] Poema XXIII. Vers 1-2
[2] Poema XXXV. Vers 25-32

Cap comentari :

Publica un comentari a l'entrada