dilluns, 2 de març de 2020

"Yo só aquest que·m dich Ausiàs March" (1. March, l'Escolàstica i l'amor)



Ausiàs March, el poeta de Gandia, s’alça majestuós i planeja per damunt de totes les seves poesies. Els seus pomes, com diu Jordi Rubió: Són com fulls arrencats d’un diari. Les confessions d’un poeta. Ausiàs March és la seva obra, hi viu en cada ratlla. [1] Ell és l’home que va consignant en poemes les seves lluites interiors, els seus fracassos, els seus pecats, els seus remordiments i la seva gran tristesa. Ell és, però, també, el “mestre d’amor” i ningú se li pot comparar en pràctica amorosa:

Doncs, si d’amor     algun parlar m’escapa

Que la raó no·l       lloe ne l’aprove,
No sia algí              que los dits meus reprove.
Dels grans secrets  que amor cobre ab sa capa,
De tots aquells,       puc fer apocalipsi.
Jo de fallint,            amor farà eclipsi.[2]

Ell, “el mestre” és l’únic dipositari de la saviesa en l’art amatori. Si en l’inici d’aquest poema l’autor es dirigeix a un públic molt determinat: Tot entenent amador mi entenga [3], en el darrer vers manifesta que l’únic “entenedor” d’amor és ell mateix.

La impressionant personalitat de March és el detonador que fa esclatar la poesia catalana del segle XV. Tot canvia, a partir de March, i els trets més remarcables d’aquest canvi són:
-        a) l’ús del català –amb la incorporació de lèxic i formes pròpies de la vida quotidiana- en lloc de l’occità;
-        b) l’adopció del llenguatge i de les anàlisis de la realitat pròpies de l’escolàstica;
-        c) una voluntat de duresa, d’autenticitat, de rebuig del sentimentalisme.

Un lector actual que llegeixi Ausiàs March segurament se sorprendrà del to doctrinal, moral, de vegades sentenciós de molts dels seus versos. El bisbe Torras i Bages considerava Ausiàs March com un poeta filòsof, ja que, deia: la seva poesia revela una intensa cultura filosòfica [4]. Trobarem, doncs, en la poesia de March, i sobretot en aquella que està aplegada sota el nom de cants Morals, ingredients culturals procedents de l’escolàstica i de la teologia. El poeta demostrarà abastament la coneixença d’autors com Aristòtil, Sèneca, Ovidi, Virgili i d’altres de cristians com sant Tomàs. En el poema LVII, per exemple, el poeta de Gandia segueix Aristòtil, Sèneca i sant Tomàs i tracta el tema de la mort voluntària, la qual és noble quan el qui s’ofereix a ella ho fa per grandesa d’ànima. Fa una distinció entre el suïcidi (“voluntat iniqua o opinió vana”) i la generosa mort de Jesucrist: 

                              Alguns passats       que voluntat iniqua

                              Los féu morir,         o l’oppinió vana,
                              Aquests no llou,      mas los de penssa sana,
                              Volents morir                    pwe fwer lur arma riqua,
                              Perdent un poch     per l’infinit atendre,
                              Guanyant lo goig    que al Fill de Déu costa.
                              Gran és lo é,          segons aquesta costa,
                              Que per la mort      de tal Hom s’agués vendre.[5]

En el poema LXXXVII podem veure un text relacionat amb el poeta llatí Virgili. A més, podem observar la semblança directa amb uns paràgrafs del llibre III de Lo Somni de Bernat Metge:[6]  

Cell Texion             qui·l buytre·l menga·l fetge

E per tots temps     brota la carn de nou,
En son menjar        aquell ocell may clou;[7]

En el pomea XI, trobem a March parafrasejant un text de Sèneca:[8]

¿Quins tan segurs   consells vas encerquant,
cor malastruch,       enfastijat de viure? [9]

També la doctrina aristotèlica i la seva divisió del bé (profitós, delitable i honest) així com frases del mateix Aristòtil apareixen sovint en l’obra de March:[10]

                              Tres coses són       que lunyen bon voler:
                              Dan, e des-alt         e gran iniquitat.[11]

                              Casqú requer         e vol a son semblant;[12]

L’elaboració d’aquest llenguatge poètic, doncs, beu directament de les fonts de l’escolàstica.  Els “cants d’amor” de March es veuen també impregnats de tota aquesta filosofia que, al costat de la predicació mendicant, obligava que qualsevol formulació teòrica sobre l’amor als segles XIV i XV impliqués l’amor humà amb el sexe i aquest amb el pecat.

La interpretació dels distints tipus d’amor ha depengut sempre de la tendència filosòfica de cada època. Al segle XV, tant la teologia com la ciència mèdica oferiren les seves visions, els seus punts de vista, sobre l’amor. Des del punt de vista moral, la “passió d’amor” és una forma d’idolatria i March no se n’està de consignar-ho quan, adreçant-se a una dona, afirma: vós sou món Déu. Aquesta expressió hiperbòlica amaga en el fons l’expressió rotunda d’un error d’estimació irreparable i fatal. Si l’enamorat pensa de debò que la seva estimada és Déu, vol dir que renuncia a la Redempció i escull la condemna eterna.  L’enamorat, doncs, ha perdut el seny, ha perdut la raó i aquí és on acaba la teologia i comença la medecina.

A l’Europa cristiana dels segles XIV i XV l’amor s’associava amb passió i, per tant, amb desordre i pèrdua del control racional. Diu Lola Badia parlant de Llull i de Jordi de Sant Jordi:

El cervell posseeix materialment tres cambres, cèl•lules o ventricles. El primer ventricle, situat al darrera del front, estatja la funció sensitiva de copsar i reunir les dades dels cinc sentits externs (vista, oïda, olfacte, gust, tacte). El ventricle frontal també coordina les dades de fora, que ara esdevenen imatges sensibles, i les passa al segon ventricle, situat al darrera d'aquest, al damunt del paladar, on resideix la funció fonamental del coneixement sensitiu, que és la de relacionar aquestes imatges les unes amb les altres, inicialment per a valorar-les com a favorables o desfavorables en la subsistència immediata. El tercer ventricle, situat a la nuca, és la memòria sensitiva, entesa com un arxiu permanent d'imatges. L'enorme prestigi de la tradició trobadoresca havia transformat la passió amorosa en centre d'interès primordial per als homes de lletres, en principi per a exaltar-la, però després també per a debel•lar-la. L'òptica naturalista, al•ludida més amunt, vehiculada per la literatura mèdica, situava el tema central de la lírica entre les disfuncions del coneixement sensitiu, concretament les vinculades a les operacions del segon ventricle. La passió d'amor deriva d'una hipertròfia en la valoració de la imatge sensible de l'ésser estimat; la funció del segon ventricle que es desregla sol anomenar-se cogitativa o estimativa (Llull, però, en diu fantasia).

Durant l’Edat Mitjana aquesta “passió” es va coneìxer amb el nom d’amor hereos (del grec eros) i se la considerava una malaltia suficientment greu com perquè figurés, no només en els manuals de medecina, sinó també en els vademecum (anomenats viàtics). Arnau de Vilanova, prestigiós metge lleidatà, va dedicar un tractat en llatí al tema de la “malaltia d’amor” i la ciència, per tal de trobar-hi un remei, va donar naixement als levotaris, que eren un conjunt de receptes que permetien guarir qui estigués posseït per aquesta malaltia. (Bernat Metge fa una paròdia dels levotaris en la seva obra irònica “La medicina apropiada a tot mal”).

La literatura catalana anava plena de descripcions del “mal d’amor”. Un poema de Jordi de Sant Jordi presenta un debat o confrontació entre tres contendents (lo cor e•ls ulls e mon fin pensamen) que es disputen els favors d’una dama. En aquest poema es recull una descripció dels principals símptomes de l’amor:
                             
                              E vets açí                 en quin treball ten gran
                              Visch quescun jorn    que bella dona fa:
                              Vey d’una part           los ulls qu’estan ploran,
                              E d’autra•l cor            angoxosos qie•s perdra
                              Y el pensament         en pensar occupats

En llegir March, doncs, hem de tenir en compte els referents morals de l’època, tot el cos de pensament científic i religiós que circulava sobre la passió amorosa. D’aquesta manera, ens podrem fer càrrec dels problemes de consciència d’Ausiàs March, del seu permanent estat de contradicció, del seu sentit de culpa pel fet d’estimar profundament, desitjar la dona i sentir que no podia fer res per evitar-ho.



[1] Rubió i Balaguer, Jordi. De l’Edat Mitjana al Renaixement. Figures literàries de Catalunya i València. Obres completes. Volum 10, p. 180-181. Barcelona. Publicacions de l’Abadia de Montserat.
[2] Poema LXXXVII, V. 325-330
[3] Íd. V. 1
[4] La Tradició catalana, part II, cap. V.
[5] Poema LVII. Vers 33-40.
[6] En aquest poema, March introdueix una analogia entre els seu estat d’enamorat i el gegant mitològic Tició (Texion), un dels criminals que els clàssics situaven dins del Tàrtar, el recinte tancat del més enllà. Virgili en parla al llibre sisè de l’Eneida i també Sèneca en la tragèdia que porta el nom de Hercules furens. Bernat Metge en fa menció en Lo Somni III, 2 (los voltors menysprearen lo fetge de Tició) quan el poeta Orfeu fa una descripció de l’infern clàssic tot mesclant textos de Sèneca, Dante i Virgili.
Els predicadors cristians barrejaven sovint l’infern de la doctrina oficial de l’església amb el Tàrtar clàssic. El Tixió de March és, doncs, un producte natural d’aquesta mena d’aiguabarreig cultural, presidit sempre, però, per l’església.
[7] Poema XIII. Vers 17-19.
[8] Ausiàs March realitza en aquests versos una adaptació d’una frase de la tragèdia Agamemnon, de Sèneca. És la que pronuncia Clitemnestra moguda per la seva passió d’amor vers Egist, quan, amb un punyal a la mà, assassina el seu marit:
Coratge pereós, quins segurs consells vas cercant? Per què•t debats, que la millor via ja és determenada, ço és: que mats ton marit. (traducció de Tomàs Martínez per a la col•lecció “Els Nostres Clàssics”).
[9] Poema XI. Vers 1-2
[10] Les idees d’Ausiàs March sobre el bé, el plaer, la virtut i l’amor procedeixen fonamentalment d’Aristòtil i de la Summa de sant Tomàs. Tot el seu cançoner es basa en la gran teoria escolàstica de la qual manlleva doctrina i fórmules.
Amadeu Pagès, en la seva obra “Auzias March et ses prédecesseurs”, recorda que la doctrina aristotèlica, de la mateixa manera que admet tres causes d’amistat, també en recull tres d’odi: la injustícia, el desplaer i el mal. Aquests tres conceptes escolàstics es corresponen en el vocabulari marquià amb els de iniquitat, desalt i dan.
En referència al vers 9 del poema XIII, recull unes paraules d’Aristòtil: Uns, entre ells Empèdocles, han dit que l’amistat consisteix en una certa semblança, i que “els éssers que s’assemblen són amics”.
[11] Poema XL. Vers 9-10
[12] Poema XIII. Vers 9

Cap comentari :

Publica un comentari