La segona part del
llibre es titula “Tornar al mar”. Inclou els versos que la Noemí va escriure en
arribar a Barcelona, al barri de la Barceloneta. Un nou espai, un nou horitzó,
noves esperances... i un mar. En els versos d’Espriu: “Als closos ulls, aquest
mar tan antic”.
El tren m’ha portat
Fins a la ciutat
Que serà la meva còmplice,
I m’ha regalat una llar
...i un mar
[...]
Un “bon dia”,
Un “d’on ets?”,
Un “benvinguda”,
Un “et quedaràs”
...i un mar
El nou petit món que
l’envolta significa, alhora, l’esperança i alhora el temor a l’esdevenidor:
Tinc por de tots i cada un
D’aquells segons terribles
Que et canvien la vida
i que encara han de venir
El record i la
nostàlgia, però, és sempre present. Noemí reflexiona també sobre la mort...
Em fa mal
recordar-te al llit,
malalt.
I em pregunto si la mort és la fi,
o si només ens ho sembla,
I si tots aquests adéus,
que ens van deixar orfes,
són passatgers
o per sempre
La vida resideix en
la senzillesa, en les petites (o potser grans) coses, en els petit detalls...
Feia dies que no mirava el cel
que no sentia els petits sons
que engruna l’albada,
que no saludava la lluna
ni resseguia el seu bonic minvant,
que no estimava el perfum
del capvespre a la cara
Feia dies que em perdia
el millor del dia,
i ni me n’adonava.
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada