En les poesies amoroses de March hi podem trobar motes
referències a la convenció trobadoresca. Des de la forma que domina en la
primera part del corpus marquià –cinc estrofes de vuit decasíl·labs més una
tornada de quatre, amb rimes planes i agudes, creuades o encadenades- i que no
és altra que l’herència tradicional catalan a del segle XIV que entronca
directament amb els joglars del segle XIII, els Jocs Florals de Tolosa i els
tractats que se’n deriven.
Els poetes catalans del segle XIV (Pere i Jaume March,
Jordi de Sant Jordi) ja fan conviure els materials trobadorescos amb uns hàbits
mentals completament nous. En aquests poetes ja comença a aparèixer l’espai per
a la reflexió moral i el recurs a una terminologia filosòfica pròpia d’una
formació enciclopèdica i teològica. Ausiàs March, Lexant a part l’estil dels trobadors/qui, per escalf, trespassen
veritat [1] sent
que ha arribat el moment de deixar de banda la retòrica trobadoresca perquè,
per a ell, allò que de veritat compta no és l’experiència més o menys sublim i
terrible de la passió, sinó el fet de contrastar aquesta experiència amb tot
allò que la ciència diu i ensenya sobre la passió.
La peculiar evolució de l’herència dels trobadors a la
Itàlia central va originar la famosa escola que Dant va batejar amb el nom de Dolce stil nuovo. Els poetes d’aquesta
nova tendència van cantar un amor espiritualitzat, encarnat en un ésser
puríssim anomenat dona angelicata.
Dante Alighieri i Francesco Petrarca van ser els màxims exponents d’aquet
moviment. Petrarca va dedicar el seu cançoner a idealitzar un dona anomenada
Laura. Petrarca, en vida de Laura, no pot aconseguir el seu amor, però li queda
una esperança: que ella l’estimi després de morta.
Ausiàs March, en canvi, viu enmig de les contradiccions
més esgarrifoses entre la passió arrelada a la carn i les aspiracions a l’amor
pur. Petrarca tenia molt clar on trobaria la dama (al paradís, després de
morta), però March viu ple de dubtes i en turment, ja que no sap on anirà ell
després de mort.
Els poemes de March presenten un clar allunyament de la
poesia dels seus predecessors, els trobadors. De tots els poemes que es poden
posar com a exemple del pes del pensament i del llenguatge teològic de March,
el XXXV és segurament un dels que l’evoca més clarament:
Sí co·l precís que no·s de mort deliure,
Vehent-se prop d’aquell seu jorn derrer,
Ne prega Déu li sia mercener
E sap que va hon null hom se pot riure,
Ne pren a me, qui fuig de la mercè
D’Amor en qui s’enclou tot lo meu ésse.
¡Tant envers ell me só volgut hirèxer
per lo fallir qui és comès per me![2]
En la segona part de l’estrofa, March demana l’acceptació
del seu amor per part de l’estimada, però el poeta està ofès amb l’amor, perquè
en l’amor hi ha un error capital que afecta de ple l’enamorat (“l’amor
hereos”). Com diu Lola Badia, però, si ens fixem en la primera part de
l’estrofa hi podrem observar una altra dimensió intel·lectual. Comprovarem com
la perspectiva de la més alta de les ciències de l’escolàstica presideix
jeràrquicament la ment del poeta.
Referent
a aquesta primera part de l’estrofa del cant XXXV, Lola Badia escriu:
Cal tenir ben fresc
a la ment què és un “prescís” i què significa que un prescís es negui a resar
el dia de la seva execució, per tal de poder establir profitosament l'analogia
que se'ns proposa. March esperava, doncs, que el seu públic estigués
perfectament familiaritzat amb la noció que l'home predestinat a la condemna
eterna, el “prescís”, un criminal convicte, (en llatí «praescitum», preconegut,
predestinat), com que està totalment al marge de la Gràcia, no té sentit
que pregui a Déu, precisament perquè sap
que va allà on «null hom se pot riure», és a dir l'infern.
El prescit és reu
de pecat sense remissió i rèprobe: una figura teològicament compromesa, perquè,
segons la doctrina de l'església, la predestinació a la Salvació o la condemna
no és a l'abast de la coneixença humana. I ara sí que som al cor de la teologia
pròpiament dita. March no és l'únic poeta del segle XV que, tot i la seva
condició de laic, intervé en discussions
sobre la predestinació. Alguns poetes castellans coetanis, que tenen poesies
copiades al Cancionero de Baena, també gosaven plantejar aquesta qüestió i
tenim moltes veus de clergues que clamen contra aquest hàbit, segons ells nefast, que tenen alguns laics de ficar-se en
qüestions que no són de la seva competència. Malgrat les pretensions
d'exclusivisme de l'estament eclesiàstic, el tema de la predestinació va preocupar
de forma general els cristians de la baixa Edat Mitjana i dels principis de la Moderna: Francesc Eiximenis, per exemple, en
els seus compendis de teologia per a laics escrits en català a darreries del
XIV (Lo Crestià, la Vida de Jesucrist, el Llibre del àngels, el Llibre de les
dones) procura d'ensenyar els perfils del plantejament ortodox d'un problema
sobre el qual hi havia una certa inquietud. Els sermons de sant Vicent Ferrer,
predicats al pas del XIV al XV, també aborden aquesta qüestió i descriuen, per exemple,
la figura del prescit de què parla March. Per tal de situar el problema en un marc
més general, cal tenir present que la Reforma de Luter, que s'havia gestat a partir
de la segona meitat del XIV i va esclatar al XVI, va fer bandera d'una peculiar
gestió del tema de la predestinació en contra de la doctrina oficial de
l'Església.
Haver comprovat
fins a quin punt un tema genuïnament teològic com és el de la predestinació es
fon naturalment amb el discurs sobre l'amor humà mostra que la perspectiva de
la més alta de les ciències de l'escolàstica, de fet, presideix jeràrquicament
la ment de March, el qual, òbviament, escrivia per a un públic que compartia
aquest condicionament intel•lectual. En l'estrofa que hem vist la teologia ocupa
un lloc marginal, d'exemple, però si llegim el poema sencer, veurem que, de
fet, tota la concepció de l'amor s'articula sobre un esquema teològic. Aquesta
familiaritat amb la terminologia i la perspectiva d'interpretació de la realitat
de la teologia, es troba tant en March com en Martorell; per això he dit més
amunt que convé llegir molts textos del segle XV per tal d'entrar en
l'atmosfera mental del nostre poeta. També hi poden ajudar les aproximacions
d'estudiosos del problema, com ara Albert Hauf (D'Eiximenis a sor Isabel de
Villena, València-Barcelona, 1990).
Si la primera part del corpus marquià està esquitxada de consideracions
teològiques com la que acabem d'analitzar, la segona, constituïda per poemes
extensos que desenrotllen qüestions morals centralment especulatives, presenta
una coloració encara més intensa en aquest sector doctrinal. Cal advertir que aquesta
circumstància afavoreix la intel•ligibilitat del discurs marquià, fins al punt
que els qui tenen la perseverança d'arribar en la seva lectura fins als poemes
101, 102 i següents, tenen moltes més possibilitats de connectar amb el
missatge marquià que els qui s'aturen
amb “Plena de seny” i “Llir entre
cards”.
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada