dijous, 26 de març de 2020

"Comunitat de veïns", el microconte del dia (Dia 14 del confiament. Dia 11 de l'Estat de setge)


Confinament, dia 14
Dia 11 de l'Estat de setge

Viatjarem amb un cavall alat,
aquest vespre silenciós
cap a racons inexplicables, deserts,
salvatges...
                                 (Ja t'ho diré)

Avui ens posem al dia en els microcontes que ens fa arribar en Joan Pinyol. A partir d'ara, només un microconte cada dia. 

MICROCONTES PER AL CONFINAMENT 

TRETZÈ DIA (DIMECRES 25 DE MARÇ)

Microconte 13 : Dret d’admissió
Un dia, en plena ruta cap a la capital, Jack i el seu gos van aturar el viatge per dinar. Escolliren un restaurant de muntanya i triaren una taula de la terrassa exterior. Era un plaer que des de sempre havien compartit els dos. Mentre esperaven el cambrer van fixar-se en els del seu entorn. S’adonaren que tothom menjava amb una discreció i a una velocitat ben pròpies de la fi del món. Poc després va arribar el cambrer i de seguida va demanar que se separessin una mica amb l’excusa que aquella mena de companyia de taula podria crear molèsties a algú. Acostumats a aquesta mena de tractes, no van posar-hi cap objecció. El cambrer però, insistí que aquell no era un lloc apte per a servir-los als dos i, quan Jack i el seu gos van exigir que els fes saber les veritables raons, el cambrer, al qual penjava una mica de bava del costat esquerre del llavi, els digué que ja estaven cansats d’éssers amb olor de suat, la cara plena de grans, capaços de deixar caspa a les butaques i demanar postres després de dos plats. No va caldre que afegís que allí només servien aigua i ossos pelats. Definitivament , aquell no era un lloc per a Jack. 

Joan Pinyol 
(Del llibre Noranta-nou maneres de no viure encara a la lluna. Ed. Setimig, 2001) 
 www.escriptors.cat/autors/pinyolj
#CompartimCultura

CATORZÈ DIA  (DIJOUS 26 DE MARÇ)

Microconte 14 : Comunitat de veïns
El dia que la jove parella s’instal•là definitivament en un dels pisos de la planta d’aquell bloc tan poblat, el primer que van decidir de fer fou conèixer el veí més proper del replà. Després de presentar-s’hi, amb la cordialitat que demanen aquesta mena de casos, el veí els digué que tenia molt de gust de conèixer-los i que, per al que fos necessari, podien disposar d’ell.

Només uns quants dies més tard trucà a la seva porta la noia i, quan el veí li qüestionà el motiu de la visita, ella, amb una lleugera caiguda d’ulls, li confessà que estava necessitada d’una cosa important: de l’amor que no sentia des de feia temps. Poc després la porta que els separava es tancà, i no pas entre els dos. 

Joan Pinyol 
(Del llibre Noranta-nou maneres de no viure encara a la lluna. Ed. Setimig, 2001) 
 www.escriptors.cat/autors/pinyolj
#CompartimCultura

Cap comentari :

Publica un comentari a l'entrada