dilluns, 23 de març de 2020

"Per un futur màgic", el microconte del dia (Dia 11 del confinament. Dia 8 de l'Estat de setge)


Confinament, dia 11
Dia 8 de l'Estat de setge

El temps no compta, ni l'espai, 
qualsevol nit pot sortir el sol
                                   (Sisa)

Això va per llarg... Espero que en Joan Pinyol tingui contes suficients per anar-nos-els enviant i que jo els pugui reproduir i compartir-los amb vosaltres.

MICROCONTES PER AL CONFINAMENT 

SETÈ DIA (DIJOUS 19 DE MARÇ)

Microconte 7 : Per un futur màgic
Enmig de la pinya de nens i nenes que omplien la plaça principal de San Miguel de Allende, l’Evaristo també va agafar un globus d’aire calent i hi va lligar una carta en què explicava que s’havia portat molt bé durant el darrer any i en la qual figuraven tots els regals que li agradaria rebre per part dels Reis de l’Orient.

Però just en el moment en què tots els altres van omplir el cel amb globus i desitjos, l’Evaristo es va fer enrere i, tot clavant una ungla, va fer esclatar sorollosament les seves il•lusions. Acabava d’arribar a la conclusió que uns reis que a l’hora de rebre missatges no eren capaços d’adequar-se a les noves tecnologies no eren gaire de fi…

VUITÈ DIA (DIVENDRES 20 DE MARÇ)

Microconte 8 : Grandeses
En un racó de bosc d’un país diminut vaig trobar una petitíssima fulla d’arbre i vaig voler cedir-la al Museu de la Miniatura de la capital més petita del món.

Una vegada dins, vaig seguir les breus explicacions que ens regalava en poc temps un guia de curta edat i, després de la fugaç visita, el vaig distreure un momentet per comunicar-li la meva intenció. Però ja no vaig ser-hi era a temps. Pel camí havia perdut la petita fulla. No pas al minibús que m’havia portat –perquè en entrar al Museu encara la duia al mig del palmell de la mà–, però sí una vegada dins, en algun raconet d’aquelles modestes instal•lacions.

Mentre em disculpava breument, vaig notar un pessic al turmell. El conductor d’un dels trenets que s’exposaven havia abandonat feia escassos segons la maqueta per retornar-me l’obstacle que impedia el pas al seu comboi.

Després d’agrair-li el gest, vaig regalar-li la fulla perquè li fes de para-llum i, abans de córrer cap a les estretes vies, m’ho va agrair amb un petó en un dit del peu. Tot i que era petit de mida, l’homenet tenia un cor molt gran.

Joan Pinyol (Del llibre Glops 
(Ed. Petròpolis, 2009) 
www.escriptors.cat/autors/pinyolj

Cap comentari :

Publica un comentari