Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Torb. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Torb. Mostrar tots els missatges

dilluns, 27 de febrer del 2023

TORB, un viatge introspectiu, personal, però també geogràfic, històric i polític

 

Torb:  Vent impetuós propi de la regió pirinenca, que aixeca i arremolina la neu, de manera que la visibilitat minva sensiblement.

Aquesta setmana hem presentat al programa Vull una resposta que s’emet per ETV Llobregat i TDT Terramar Penedès, la novel·la d’Eduard Llaudó “Torb”. Una novel·la que no em puc estar de recomanar-la.

Entrevista a Eduard Laudó,  autor de "TORB"

Podríem definir “Torb” com la història d’un viatge introspectiu del personatge principal que reflexiona sobre què l’ha portat fins al present que està vivint. El seu viatge personal, però, el porta, a mesura que es va trobant amb altres protagonistes del llibre, a un viatge i a una meditació paral·lela: la del país. Un país entès com el de la nació completa, els Països Catalans.

Geogràficament ens traslladarem al País Valencià (Cullera, Sueca, la ciutat de València) i reviurem episodis històrics, sobretot de la Guerra Civil, però també de l’anticatalanisme, de la lluita per la llengua, per la unitat lingüística. Viatjarem fins a la Cerdanya de la infantesa d’en Joan Faus –el protagonista principal- caminarem per Isòvol, Meranges, tornarem a viure episodis de la Guerra Civil (la Comuna de Puigcerdà, “El cojo de màlaga”...). I com no podia ser d’altra manera, ens tornarem a situar ens els anys del procés d’independència.

Joan Faus és en certa manera el reflex del país. Ambdós no es troben en el seu millor moment Mentre seguia el seu carrer camí amunt, el Jan intuïa que segurament ell era allò que els nord-americans anomenen “perdedors”...

Mentre avancem en la lectura anirem coincidint amb un munt de personatges històrics, de la 2a República, la Guerra i la postguerra com Stalin, Enrique Castro, Largo Caballero, Casares Quiroga, Durruti, Líster, el Campesino, la Passionària, Galinnsoga, Boby Deglané, Ramon Franco, els Maquis, “El cojo de M’alaga”  conegut com el “Durruti de la Cerdanya... i molts altres.

També del món de la cultura com Josep M. de Sagarra, Blasco Ibáñez, Joan Maragall, George Orwell, Sanchis Guarner, Borja i Moll, Pierre Villar, Foix Pere IV, Leon Tolstoi...

Anarquistes com El Noi del Sucre, Teresa Claramunt (“La verge roja”)...

Les relacions que va establint en el seu viatge introspectiu ens portaran a entrar en temes com el racisme, la transició, les relacions entre el franquisme i el nazisme, les txeques, els milicians, els bombardejos, la Batalla de l’Ebre, l’exili, els camps de concentració francesos,...

La col·laboració catalanista amb els serveis d’intel·ligència francesos, anglesos, nord-americans o polonesos amb els noms dels resistents  i membres del FNC Antoni Andreu, Joaquim Fons, Joan Grau, Magí Colet, Josep Serra i  Manuel Cruells.

Veiem-ne alguns fragments:

De la informació i la desinformació...

En Manel intentà recordar, debades, una afirmació d’Orwell: “A Espanya vaig veure, per primera vegada, informacions periodístiques que no guardaven cap relació amb els fets, ni tan sols la relació que sol existir en una mentida normal...Vaig veure, de fet, que la història s’estava escrivint no pas en termes d’explicar què estava succeint, sinó en termes d’explicar el que havia de succeir segons la línia del partit”

De la llengua al País Valencià:

Si parlem valencià és perquè és la nostra llengua, la que vam heretar dels nostres vells, en la que la nostra mare ens va educar; no la menyspreuem deixant-la en oblit mentre ne parlem altra imposada per llei de força, parlem-la per tot arreu...

La identificació de Castella amb Espanya...

Diversos articles dels anys trenta on es feia relleu d’aquesta identificació entre Castella i Espanya. Recordà el títol d’un d’ells: “Reafirmación de Castilla”. D’haver-lo recordat era un bon exemple: “Un pueblo que hace lo que hizo Castilla tiene, por derecho de conquista, el primer lugar en la historia...Cataluña, Galicia,Vasconia, si no hubiera sido por Castilla, ¿qué hubieran hecho y qué hubieran representado? Absolutamente nada... España nació de Castilla

Identificació que s’estén entre Castella i Sèrbia:

Quan la guerra de Iugoslàvia, abans de saber-se les neteges ètniques, alguns mitjans madrilenys van qualificar Sèrbia com “la Castilla de los Balcanes”.

La independència com a única solució, amb un text absolutament premonitori:

Serà difícil però tard o d’hora haurem d’aconseguir la independència... ÉS l’única possibilitat veritable de progrés, per a nosaltres i per als espanyols....

Segurament és així, però hi ha dos peròs –digué el Manel

[...] El primer la rendició. Cal ser d’una pasta especial per aguantar dempeus en mig d’una tempesta. Els febles i els caragirats faran vores així que caigui el primer mastegot, i alguns fins i tot ens apunyalaran.

I el segon, però? –preguntà l’Elisabet.

No heu conegut el salvatgisme de què és capaç el nacionalisme espanyol –digué el vell.

Unes frases del Clemente, un seixantí nascut en un poblet de Lleó, antic emigrant a Alemanya i treballador de cent feines diferents:

Todo va de uniformes. ¡Coño! Guerreras, sotanes y togas también. Unos matan, los otros prometen la gloria y vida eterna a quien mate, y los otros lo ungen de legalidad.

Los uniformes son como las orejeras de los burros, que solo dejan mirar en una dirección.

Us recomano la lectura de “Torb”, un viatge als episodis personals del Joan Faus, però també a determinats episodis històrics que encara marquen el present, entre els que destaca el de la Guerra Civil. Episodis que ens seran relatats des del punt de vista dels diferents personatges amb el que això representa pel que fa a la diversitat de matisos.

dimecres, 22 de febrer del 2023

Parlem amb Eduard Llaudó de la novel·la "TORB". Què passa a l'ANC?

Vull una resposta. 11a temporada. Emès el 20 de febrer de 2023 per ETV Llobregat i TDT Terramar Penedès

Canal Vull una resposta de YouTube 

Convidats

Eduard Llaudó i Àvila  enginyer agrònom i escriptor. Autor de “Torb”.

Francesc Abad, analista polític

Josep Pinyol, historiador

Feia temps que es veia venir. Les notícies que ens arribaven sobre les relacions en el sí de l’Assemblea eren força preocupants. Tot va arrencar del mateix dia de les eleccions dels càrrecs del Secretariat Nacional amb el trencament unilateral d’un pacte previ entre Dolors Feliu i Jordi Pesarrodona. A partir d’aquí tot ha anat de mal en pitjor fins arribar a les dimissions que es vn produir dissabte passat. 13 dimissions de secretaris nacionals acompanya de la renúncia a continuar sent vicepresident d’en Jordi Pesarrodona.

Els dimissionaris acusen el Secretariat Nacional i al Comitè Permanent de pèrdua de la democràcia interna, d’abús de poder per part de la Presidència i alguns membres del CP. Argumenten també que han patit la manca de respecte  per part d’algunes persones.

La presidenta Dolors Feliu, en darreres declaracions, ha dit que en cap cas  no pensa dimitir, que ja fa temps que hi ha discrepàncies dins del SN, que és una qüestió de fons ideològic i que de vegades costa acceptar les decisions assembleàries, sobretot quan es perd. També ha afirmat que el que més divisió ha generat és el debat sobre si convé o no presentar una llista cívica a les properes eleccions autonòmiques. "Tothom no està d’acord en presentar-se a les eleccions en una llista cívica perquè hi ha gent que no ho veu clar dins l’ANC. Hi ha qui hi veu més els contres que els pros", ha dit.

De les declaracions de la presidenta i també de molts mitjans i opinadors semblaria que els problemes es troben en la llista cívica i això no és cert. La gran majoria de l’independentisme està a favor d’una llista cívica (el que en els anys anteriors de l’ANC en dèiem “candidatura de país”). Els dimissionaris també estan a favor d’una llista cívica. El problema rau en com arriba ser realitat aquesta llista que no hauria de ser l’objectiu principal de l’ANC, sinó el final d’una estratègia ben elaborada.

La creació d’una llista cívica cal que es faci sense presses, amb el màxim consens i amb el suport majoritari del moviment independentista. Si la llista cívica acaba sent la “quarta llista independentista” el resultat pot acabar sent decebedor. Si arriba el cas, la llista cívica només es pot presentar a unes eleccions quan s’hagin creat les condicions necessàries per convertir-les en plebiscitàries i que es produeixi una victòria d’aquesta llista que ens pugui conduir a fer efectiva la independència.

La llista cívica (candidatura de país) ha estat sempre, des dels primers anys, un objectiu en els diferents fulls de ruta de l’Assemblea. De fet, és tornar a la Declaració d’Arenys de Munt de l’ANC del 13 de setembre de 2014 on es deia: “Preparar una candidatura d’ampli consens polític i social que concorri a aquestes eleccions amb un punt programàtic únic: la declaració d’independència i l’inici del procés constituent.”

Llavors no va ser possible. No ens dedicarem a enumerar els errors que tots plegats vam cometre, l’ANC inclosa... I, segurament, va ser des de l’Assemblea que vam cometre l’error més greu, el de fer un pas al costat i deixar-ho tot a mans de la baula més feble de tot el procés: els partits polítics.

Final

La frase de la setmana de l’escriptor i periodista Mark Twain

Cada vegada que us trobeu al costat de la majoria, és el moment de fer una pausa i reflexionar.

Marxem amb el pensament posat en la nostra gent que és tota la que pateix la repressió, la presó i l’exili. Els volem lliures. Els volem a casa.

Tornem la setmana que ve. Que tingueu molt bona feina!