divendres, 8 de setembre del 2017

Els referèndums es guanyen participant-hi


Els partits unionistes i els seus líders faran boicot al referèndum. És l'únic que poden fer. Si recomanessin anar a votar NO, l'estarien legitimant i, per tant, no ho faran de cap manera.

Crec que els votants d'aquests partits són majors d'edat i els considero intel·ligents per saber molt bé què han de fer i què han de votar. En tot cas, i perquè quedi ben clar, tothom hauria de participar en el referèndum d'autodeterminació de l'1 d'octubre, per molts motius, però bàsicament perquè:

1. El referèndum no té, ni pot tenir, cap límit de participació per considerar-ne el resultat plenament legítim. En cas contrari, es donaria facilitats a l'opció que es considera perdedora a sumar a la seva pròpia abstenció la que ja hi ha estructuralment i que és a l'entorn del 20-30%. 

A més, on és el límit? Hauria de ser un 50%? I per què no un 60%, o un 70%? Un 50% seria legítim i un 49% no?

2. En un referèndum no es tenen en compte els vots en blanc ni tampoc els nuls, només els SÍ i els NO. De la suma d'aquests, el 50% més un vot és l'opció guanyadora,

3. El referèndum és vinculant. L'argument principal que el fa vinculant és la determinació del govern català d'aplicar-ne els resultats. Si guanya el NO, anem a eleccions autonòmiques. Si guanya el SÍ, es declararà la independència i començarà el camí de construcció de la nova República catalana.

Tinguem-ho tots ben present, els del SÍ  i els del NO. Els referèndums es guanyen participant-hi, no quedant-se a casa.

dilluns, 4 de setembre del 2017

Primer van ser les estelades, ara... no fem Marxes de Torxes?


Haig de dir que he dubtat una mica a l’hora d’escriure aquest article. No voldria posar més llenya al foc en un tema i en un debat que considero estèril i, amb tots els respectes, estúpid, però com un dels motius pels quals escric en aquest bloc és el de posar una mica en ordre les meves idees, aquí us el deixo.

Una vegada més, ha tornat el català del lliri a la mà. El català que ha de ser el més honrat, el més noble, el més pur de tots els ciutadans del món. Volem moltes coses. Volem la independència, però –ai las!- ha de ser un camí de puresa total. Hem de meravellar al món, si no, el món no ens reconeixerà.

Primer va ser l’intent, no reeixit, de guardar les estelades a casa en la manifestació per la pau i la llibertat i contra el terrorisme. Ara, no podem fer marxes de torxes perquè el món ens dirà feixistes.  Gent de bona fe -i altres de no tanta- s’acostumen a apuntar a aquestes iniciatives perquè els catalans hem de demostrar que som més “bons i purs” que ningú.

És indubtable que les marxes de torxes utilitzades com a eina política són d’origen feixista. Primer els “camises negres” de Mussolini i més tard els nazis van ser dels primers a fer-les servir. Com també són clàssiques d’organitzacions racistes com el Ku Kux Klan. Res a dir en aquest sentit.

Les torxes també les han fet servir multitud de cultes religiosos en les seves celebracions litúrgiques, encara que majoritàriament les torxes han estat substituïdes per espelmes.

Berlín, 1936. Per als contraris a les Marxes de Torxes, potser deu ser curiós, si més no, que es continuï usant aquest símbol en els Jocs Olímpics, ja que el sue creador va ser l’alemany Carl Diem i els primers Jocs on es va començar afer servir aquest símbol va ser en els celebrats a Berlín el 1936, les anomenades “olimpíades nazis”

Ara bé... diu la dita: “El món és del color del cristall amb què es mira”. Veiem el perquè.

Quin és el símbol d’una torxa?

El foc, com molt bé sabem els catalans, és un element renovador que destrueix els elements negatius (recordeu les fogueres de Sant Joan). La torxa simbolitza il·luminació espiritual i coneixement.  El místic foc interior present en totes les civilitzacions i en les més antigues tradicions, des dels maies fins a Grècia i  Roma.

Una torxa apuntant cap avall representa el concepte de la mort. En canvi, les torces flamejants cap amunt simbolitzen la vida i el poder regenerador del foc. Trobem aquesta simbologia en la mateixa Estàtua de la Llibertat, anomenada “La llibertat il·luminant al món”, que eleva la seva torxa.

Costa Rica, 14 de setembre de 2005. El govern declara “l’Antorcha de la Independencia” símbol de la llibertat i la pau de Costa Rica i la representació de l’ideal de llibertat i d’independència que els uneix als seus països germans de Centreamèrica.

Cuba, mitjanit del 27 de gener de 1953. Se celebra la primera marxa de torxes en memòria de l’heroi de les guerres de la independència de Cuba, José Martí.  Davant les injustícies de la tirania, (Estudiantil Universitària (FEU) van començar a crear les condicions per rendir homenatge a l’heroi nacional del país.

Hondures, 2015. Es destapa un enorme escàndol de corrupció a l’Institut Hondureny de la Seguretat Social. Una xarxa d’empreses fantasmes en les quals estan implicats membres de la cúpula del partit de govern, el parlament i poderosos empresaris del país.

Mitjançant les xarxes socials, un grup de joves que s’anomenen “Oposición indignada” convoquen un moviment de protesta: “Marchas de las Antorchas”. Durant més de 3 mesos els carrers de ciutats com Tegucigalpa s’omplen de persones de totes les edats i ideologies amb un objectiu comú: exigir justícia davant la corrupció i la impunitat dels corruptes.


Per què a Catalunya?

Vic, 2001. Se celebra per primera vegada “la Marxa dels Vigatans”  (els Vigatans van ser els partidaris de l’arxiduc Carles d’Àustria durant la Guerra de Successió) amb la voluntat d’impulsar l’11 de Setembre, tot recordant els fets de 1714i reivindicar els drets nacionals de Catalunya. Amb el transcurs dels anys s’hi ha afegit la simbologia de les torxes.

Vilafranca, 2003. És la població que inicia les marxes tal com les coneixem actualment. A partir, sobretot, del 2009, s’hi comencen a afegir moltes altres poblacions. L’any 2016 es van celebrar més de 200 marxes de torxes al país.

Quina és la nostra simbologia? (www.marxadetorxes.cat)

La Marxa de Torxes vol serol ser l’expressió popular i col·lectiva de reivindicació nacional del poble català. Un acte que estimuli el nostre caràcter col·lectiu, que ens mostri com el poble que volem seguir essent i que mostrem amb orgull.

Des del primer moment ha estat un acte unitari i transversal, sense cap tipus de manipulació ni tampoc d’utilització partidista. Des del primer moment, hem denunciat de tot allò que atempta contra les nostres llibertats nacionals, contra els nostres drets socials i contra l’exercici de la democràcia.

Acabo ja... Que cadascú miri el món amb el cristall que més li agradi. Si no voleu participar en una marxa de torxes, no ho feu. Si voleu organitzar alguna convocatòria amb espelmes, feu-ho. Ara bé, no intenteu desvirtuar amb la visió del vostre propi cristall un moviment per la llibertar amb més de 14 anys d’arrelament al país.

Només com a mostra, el fragment final del manifest de la Marxa de Torxes del meu poble, Esplugues de Llobregat:

Reivindiquem que la República Catalana que volem és també una exigència social i una garantia de progrés per a tothom. Els catalans i catalanes necessitem un Estat que gestioni els nostres recursos, que creï les infraestructures necessàries per al desenvolupament econòmic i per al benestar de les persones. En definitiva, un estat al servei del país i de la seva gent.

Aquesta nit també som aquí per recordar a tots aquells que durant més de 300 anys, en situacions molt més difícils i complicades, es van jugar la llibertat i la vida per les nostres llibertats. La República Catalana serà el nostre tribut a totes aquestes persones i generacions que ens han precedit i serà també l’herència que hem de deixar als nostres fills i als nostre néts.


dijous, 31 d’agost del 2017

Carta abierta a los demócratas del NO


Apreciados adversarios,

La sociedad catalana, excepto aquellos que se aíslan ajenos a todo lo que les rodea, se divide, básicamente, en dos grandes grupos: De un lado estaríamos los que creemos que la única manera democrática de decidir el futuro político de este país es mediante las urnas, mediante el  voto o, lo que es lo mismo, que esta histórica decisión solo la podemos tomar los propios ciudadanos catalanes.  Según todos los análisis i encuestas un 80% de la sociedad estaríamos de acurdo con esta opción. Del otro lado (aproximadamente un 20%) están los que piensan de manera opuesta. Son los que opinan que la sociedad catalana no puede ejercer este derecho i se manifiestan totalmente contrarios a la celebración del referéndum del 1 de octubre.

Dentro de este amplio y diverso 80% de la sociedad catalana, están los que creen que el único camino posible para construir un país mejor, un país de futuro, es mediante la independencia, mediante la herramienta que representa un Estado independiente. Otros compatriotas, como vosotros, no son partidarios de la independencia de Cataluña, pero están dispuestos a defender su posición con argumentos, con el debate democrático y, sobre todo, como demócratas que son, no tienen ningún miedo a consultar al pueblo. No tienen ningún miedo a las urnas y al voto. Al contrario, están convencidos que es el único camino posible para terminar con el largo contencioso histórico entre Catalunya i España.

El próximo 1 de octubre, la ciudadanía de este país será convocada a participar en un referéndum de autodeterminación. Las urnas deberán ser las que decidan cuál debe ser el modelo de Estado que queremos para Cataluña. Se trata de un hecho de extraordinaria trascendencia y que, sea cual sea el resultado final de la consulta a la ciudadanía, afectará a todos los que vivimos en esta, hasta ahora, comunidad autónoma española.

Desde el movimiento independentista que impulsa este proceso y que, evidentemente, está por el SÍ en el referéndum, una inmensa mayoría, por no decir todos, hubiéramos querido un referéndum acordado con el Estado español. Creo que lo hemos intentado por todos los medios posibles, hasta 18 veces y, últimamente, mediante el Pacto Nacional por el Referéndum que ha reunido cientos de entidades sociales, culturales y políticas. El objetivo del Pacto era claro: impulsar un acuerdo entre los gobiernos del Estado y de la Generalitat que permitiera la celebración de un Referéndum con todas las garantías y vinculante, para que la ciudadanía catalana pudiera votar sobre su futuro político como nación. Nadie podrá decir que no lo hemos intentado.

Ahora bien, todos sabemos que para que haya un referéndum acordado se necesita que las dos partes estén dispuestas a pactar. Nosotros, los partidarios de la  independencia, desde hace mucho tiempo que estamos sentados en la mesa de negociación y, hasta el último momento, hemos esperado i deseado que nuestro interlocutor también se sentara. Los resultados ya los conocéis y no es necesario que los volvamos a repetir: la respuesta del Estado español ha sido la amenaza constante y la persecución y represión política, jurídica y mediática.

Nuestra determinación para poder ejercer el derecho a votar el próximo 1 de octubre es firme y creo que todos, incluso el Estado, son conscientes que no hay posibilidad de marcha atrás. Tanto la determinación de nuestros representantes políticos en el Parlamento (mayoría absoluta) como la de la ciudadanía que estamos por el SÍ. Vosotros, a los que me permito llamar "los demócratas del NO" conocéis nuestra determinación y sabéis que estamos dispuestos a hacer lo que sea necesario, siempre de manera cívica, pacífica y democrática, para que sea el pueblo, donde reside la soberanía, el que decida el futuro de este país. Sabéis que no vamos a ceder ni un solo milímetro.

Las cartas ya están sobre la mesa El referéndum tendrá las garantías de cualquier otro referéndum: habrá urnas, habrá colegios electorales, habrá censo, habrá oportunidad para defender las dos opciones de voto, habrá observadores internacionales…. El referéndum será también vinculante. Así lo ha confirmado el gobierno de la Generalitat que está dispuesto i decidido a aplicar los resultados: declaración de independencia si gana el SÍ. Elecciones autonómicas si gana el NO. 

Más allá  del SÍ i del NO, pero, nos unen muchas cosas. Todos queremos un futuro mejor, un país mejor para nuestros hijos y nietos. A todos nos une también el respeto a la democracia por la cual muchos de vuestros padres o abuelos, o quizás vosotros mismos tanto hemos y habéis luchado. 

En nombre de este respeto a la democracia, hagamos realidad este referéndum. Hagamos juntos el camino hasta el 1 de octubre para dar la voz al pueblo y para que sean las urnas -y sólo las urnas- las que con voz bien alta y clara nos marquen el camino del futuro. Reforcemos -juntos- la propia democracia en su expresión más genuina: las urnas y el voto ciudadano.

No tengo ninguna duda de que unos y otros respetaremos el resultado, sea cual sea.

Apreciados adversarios, nos encontraremos el próximo 1 de octubre en las urnas.

diumenge, 27 d’agost del 2017

Una visió humana de l'economia (Arcadi Oliveres. Congrés Catalunya i Futur)



Iniciem la crònica del debat de la segona taula rodona: La construcció d'un nou paradigma. Hi van participar Arcadi Oliveeres, Miquel Puig, Josep Pinyol i Imma Tubella

Una visió humana de l’economia
Arcadi Oliveras trencà el gel de la segona taula rodona amb una sentència tràgica: “mai com fins ara la Humanitat ha tingut tants recursos a la seva mà, i mai ha fet patir tant als seus pobladors. Tenim de tot, i la gent pateix”. Capgirar aquest sistema “francament desastrós” serà molt complicat mentre les noves generacions no concebin l’economia com aquella disciplina que administra els recursos escassos de la naturalesa per a cobrir les necessitats humanes. Lamentablement, els estudis econòmics impartits en els centres de batxillerat i les universitats prescindeixen de l’esfera moral.

Aconseguir incorporar la dimensió humana en l’estudi econòmic és un pas previ imprescindible per crear un nou model econòmic basat en l’economia solidària, el decreixement i la lluita contra l’especulació. En el trànsit cap aquest nou paradigma, Oliveras proposà quatre mesures cabdals: abandonar l’euro, que promou les devaluacions de l’economia mitjançant la lluita salarial; fomentar la creació d’una banca ètica, que sigui responsable socialment; aplicar la Taxa Tobin sobre les transaccions financeres; i finalment, reduir la jornada laboral de la classe treballadora per aconseguir un repartiment més extensiu del treball. Unes accions que, malgrat la seva ambició, difícilment seran aplicables sense la creació d’un sindicat internacional: “si les transnacionals poden operar a nivell mundial, els sindicats no han de limitar-se a l’àmbit estatal”, subratllà.

Els reptes que Catalunya ha d’afrontar en un futur immediat, tanmateix, han de superar l’estricte àmbit econòmic. Expresident de l’Associació Justícia i Pau, Oliveras recordà que Catalunya va votar l’any 1986 contra l’OTAN. Si Catalunya vol esdevenir un país socialment avançat, necessita erradicar tot de control social i militarització, aprofundint en aquells aspectes de la seguretat humana que sí tenen una incidència real en el benestar de les persones: majors controls ambientals, en el transport, en els productes alimentaris, etcètera.

Evitar la temptació d’identificar enemics externs serà la millor manera de protegir els drets polítics que tots els ciutadans han de tenir garantits.  Catalunya ha d’obrir-se sense por al món, permetent la lliure circulació de persones en les seves fronteres i obrint els seus braços especialment a les persones més desafavorides, com són els refugiats. En aquesta línia, ha de tenir un paper actiu en la comunitat internacional, esdevenint un catalitzador de les iniciatives més progressistes que es desenvolupen en el Consell Europeu.

dijous, 24 d’agost del 2017

Dissabte no "amaguem" l'estelades!


DISSABTE NO "AMAGUEM" LES ESTELADES!
POSEU-HI UN LLAÇ NEGRE EN SENYAL DE DOL!
Ha començat a córrer per les xarxes un missatge que demana que a la manifestació de dissabte no hi anem amb estelades o símbols independentistes.
La manifestació de dissabte és per la PAU i la LLIBERTAT.... Per la LLIBERTAT!
La nostra bandera és símbol de llibertat. Els colors blau i blanc es relacionen amb els ideals de la Revolució francesa, que són els mateixos colors de la bandera dels EUA. El triangle és la simbologia de la república. El color blau representa la humanitat i al bell mig llueix l’estel blanc, símbol de la llibertat.
Per quina raó hem d'amagar l'estelada o qualsevol altre símbol? No em valen els arguments de la prudència per evitar enfrontaments. Els independentistes no provoquem cap mena d'enfrontaments.
Som a 37 dies de l'1 d'octubre. En moments molt durs hem actuat col·lectivament com un país madur, com un autèntic Estat. No és el moment d'amagar-nos.
Llegiu el comunicat de l'ANC i seguiu-ne les instruccions:

No es pot construir un país nou amb velles mentalitats (Ramon Folch. Congrés Catalunya Futur)


Debat inaugural Congrés Catalunya i Futur. Intervenció del Sr. Ramon Folch i Guillèn, catedràtic de biologia, especialista en sostenibilitat, gestió i divulgació ambiental, Fundador de DEPANA, director de les grans obres «Història Natural dels Països Catalans» i «Biosfera»

Informació i eficiència no són conceptes forçosament complementaris. Una coneguda paradoxa intel·lectual alerta que el control exhaustiu d’una solució poc eficient dificulta la recerca d’apostes més racionals. Folch ho il·lustrà amb un bon exemple:  disposar d’un coneixement pràcticament absolut del funcionament dels motors de combustió interna ha obstaculitzat la investigació de motors electrònics. Sigui per mimetisme o temença, les propostes més innovadores queden arraconades.

La prosperitat de les futures generacions implica, no pas l’optimització d’unes eines desfasades, sinó del mateix sistema enèrgic. Metafòricament parlant, no convé substituir la barca vella per una de nova, sinó construir un pont nou que sigui més estable. En aquest sentit, Folch defensà l’abandonament del model productiu sustentat en el carboni com una opció política de primera magnitud, que fins i tot podria ser recollida com a principi constitucional. Aconseguir que cada usuari sigui un potenciar d’energia suposarà un canvi revolucionari de primer odre. Entre altres virtuts,  permetrà l’abandonament de la via termonuclear –poc respectuosa pel territori i poc eficient des d’una perspectiva econòmica –i la independència factual respecte els tercers països d’on actualment importem energia.

Els catalans,hem de ser modestos però no pas pusil·lànimes. Saber que vivim en una petita part del món, i tanmateix, creure’ns que en aquesta porció de terreny que ens ha tocat viure podem superar l’estancament de l’actual model amb fórmules fins ara no explorades.

Ramon Folch va concloure la seva intervenció insistint que cal reballar per un nou país, però que aquest ha de ser també nou. No podem construir un nou país amb velles mentalitats


dimarts, 22 d’agost del 2017

Catalunya laboratori de la societat postcapitalista? (Marina Subirachs. Congrés Catalunya i Futur)


Primera taula rodona "Els reptes del segle XXI" en què van participar Josep Fontana, Marina Subirachs i Ramon Folch. (Crònica de Guillem Carreras)

El desarrelament d’una societat cada cop més bipolaritzada
(Marina Subirachs)

“S’està creant un sistema de classes socials a nivell internacional”, resumí Marina Subirachs. La burgesia decimonònica estava arrelada a un territori i en conseqüència tenia un alt interès en el progrés social dels treballadors. Actualment, estem vivint la consolidació d’una classe burgesa d’abast transnacional que ha canviat radicalment els seus objectius. Ja no opera en l’àmbit estatal, i en conseqüència, no mostra la menor preocupació en destrossar societats senceres. De fet, aquesta classe és completament inaccessible a les persones que desposseeix. Les classes treballadores són incapaces d’identificar-ne seus dirigents, que poden restar al marge de qualsevol reivindicació o protesta.

Un procés de desarrelament que també està afectant amb molta intensitat les classes treballadores. Tot i ser explotats i sofrir unes condicions de vida molt dures, els proletaris tenien un lloc al món. Una xarxa de protecció i solidaritat que els protegia i oferia unes garanties essencials. Lamentablement, aquests sistemes informals d’ajuda mútua han estat destruïts. Grans masses de persones es mouen a través del món sense res, desvinculats de tota dimensió humana.

En aquest context de polarització social accentuada, alertà Subirachs, “Catalunya ha de decidir en quin bàndol es posiciona”. Expressat en altres paraules: escollir quins estrats socials han de liderar el model social. Si una classe cosmopolita formada majoritàriament per tècnics que reforcen la base ideològica del capitalisme o una classe mitjana local, arrelada al territori i que, amb la seva activitat productiva, en generi un retorn directe.  Per Subirachs, la tria és clara: “per les seves característiques, Catalunya es podria convertir en un laboratori de com pot ser la societat postcapitalista. Un banc de proves per sospesar canvis profunds en el sistema de producció i serveis” que tinguin el benestar de la ciutadania com a prioritat bàsica.