dijous, 29 de juny de 2017

L'impacte de la Gran Guerra en la cultura catalana. 1 (VÍDEO darrer programa LA CLAU de la nostra història)

Ja podeu veure el darrer programa de

Emès per ETV Llobregat el dimecres 28 de juny de 2017

L'impacte de la Gran Guerra en la cultura catalana (1)

Convidats:

Jaume Comas, actor, llicenciat en art dramàtic i doctor en història. Entre molts altres, ha treballat al Teatre Lliure, amb grans directors com Lluís Pascual, Pere Planella o Fabià Puigserver. També ha estat diverses temporades a la Companyia Flotats i al Teatre Nacional de Catalunya.

Ha participat en obres com Eduard II, Romeu i Julieta, Una jornada particular, El dret d’escollir, Mort de dama, Canigó, Fedra o el Poema de Nadal.

També ha participat en diverses obres per a la televisió com Nissaga de poder, Laberint d’ombres, Majoria absoluta, Porca misèria, Ventdelplà i darrerament, la Riera.

La seva veu és inconfusible... La veu catalana d’actors com   Roger Moore, Burt Lancaster, Jack Nickolson, Dustin Hoffman i molts d’altres.

Actualment fa recerca d’història del teatre. Ha publicat poesia i ha escrit teatre infantil i narrativa.

Víctor Cucurull assessor històric del programa i director de la Fundació Societat i Cultura

dimarts, 27 de juny de 2017

L'impacte de la Gran Guerra en la cultura catalana. I ( DAVANTAL de LA CLAU de la nostra història)


El 28 de juny de 1914, l'arxiduc Francesc Ferran d'Àustria era assassinat a Sarajevo. Aquest va ser el detonant que va fer esclatar la Gran Guerra o Primera Guerra Mundial. El 28 de juliol, Àustria declarava la guerra a Sèrbia. A partir d’aquí, la majoria d’estats europeus es van veure implicats en el conflicte.

Els camps de batalla van esdevenir autèntics inferns i es van utilitzar per primera vegada els gasos asfixiants. Es calcula que van morir 10 milions de soldats.

L’Estat espanyol va romandre neutral. La primera guerra mundial, doncs, no va arribar a Catalunya, però sí que va influir-hi de manera determinant, sobretot en la seva entrada a la modernitat artística, social i política. La neutralitat de la ciutat va fer tornar els artistes catalans que s'havien instal·lat a París per beure de les avantguardes.

Barcelona es va convertir en un silenciós, però implacable escenari de guerra on els espies de tots els països en guerra van desplegar la seva activitat durant els quatre anys del conflicte.

¡Bella Ciutat d'Ivori qui vius de ta fulgor! 
ets la Ciutat de Marbre del món exterior 
esdevinguda aurífica dins un esguart d'amor.

La ciutat d’ivori... que va preconitzar Guerau de Liost, va conviure amb una Barcelona nocturna molt activa. Els prostíbuls de luxe del Raval.... El Paral·lel, que es va convertir en la principal artèria cultural de la ciutat gràcies a les fortunes aconseguides pels industrials barcelonins, grans proveïdors de manufactures i armes per aliats. La cocaïna i la morfina es van convertir en drogues d’ús públic i desmesurat als cafès i cabarets de la Rambla del Centre o del carrer Nou de la Rambla.

Paral·lelament a tot això, Barcelona va ser la ciutat que va centralitzar totes les energies del canvi cultural i artístic. Mentre Europa estava immersa en el terrible conflicte bèl·lic, Barcelona vivia la gran revolució industrial, l’eclosió de la societat de masses i  l’aparició de nous mitjans d’expressió artística com la fotografia, el cartellisme i el cinema.

En aquest context evolucionà en el temps una nova orientació cultural, amb voluntat de reconstrucció nacional, que s’anomenà noucentisme. El nou corrent, teoritzat per Eugeni d’Ors a les pàgines de La Veu de Catalunya, elaborà un nou classicisme. L’entroncament del noucentisme amb l’avantguarda es va portar a terme a través de la generació del 1917.
Barcelona va esdevenir un dels centres de prosperitat mundial i de renovació profunda, cosa que va portar Josep Maria de Sagarra a afirmar en les seves memòries que «en aquells anys Barcelona va liquidar el seu segle XIX».

A LA CLAU de la nostra història d’avui ens endinsarem en l’impacte de la Gran Guerra en la cultura catalana. 

diumenge, 25 de juny de 2017

Arnau Mir de Tost, molt més que un Senyor de la guerra (VÍDEO darrera CLAU de la nostra història)

Ja podeu veure el darrer programa de
Emès per ETV Llobregat el dimecres 21 de juny de 2017

Arnau Mir de Tost, molt més que un Senyor de la guerra

Convidats:

Jaume Garcia Esteve, Historiador i professor de secundària

Víctor Cucurull assessor històric del programa i director de la Fundació Societat i Cultura

dissabte, 24 de juny de 2017

Entrevista a Jordi Sánchez, president ANC (Darrer programa Vull una resposta)

Emès el dijous 22 de juny de 2017

Parlem amb Jordi Sànchez, president de l'Assemblea Nacional Catalana. Després tertúlia d'actualitat política.

Presenta: Magda Gregori
Producció: Josep Pedrol i Xavier Portet
Direcció: Jaume Marfany

Convidats:
Jordi Sànchez, president de l'ANC
Aurora Madaula, historiadora
Bernat Tresserras, politòleg
Marc Guerrero, periodista
Jaume Marfany, activista. Vicepresident CAL

Del 9 de juny a l’1 d’octubre. De l’anunci de la data i la pregunta del referèndum a la seva celebració. Què passarà fins aleshores? Els propers mesos seran de tot, menys d’espera. Caldrà anar concretar quina serà la cobertura legal del referèndum. I, alhora, també anirem descobrint els moviments del govern espanyol per intentar dinamitar aquesta votació. El govern català actua amb certa discreció per no desvetllar algunes cartes abans d’hora i poder guanyar la partida. Però què farà Rajoy? I quin paper juguen en tot aquest trencaclosques les entitats sobiranistes?

Si aquest procés va començar i ha d’acabar al carrer, probablement veurem nous acte i mobilitzacions els propers mesos. Per això, avui ens acompanya Jordi Sànchez, president de l’Assemblea Nacional Catalana.

No venen dies de grisos sinó de molt matisos. Com canta l’estimat Titot, endavant les atxes. De seguida, ens hi posem.

Som-hi. Comencem.  

divendres, 23 de juny de 2017

Jo també hauria xiulat o... mai no caminaràs sol


Tota protesta naix de la necessitat que algú té d’expressar el seu desacord amb la posició política d’altri. I en aquest sentit tota protesta és una forma de participació en el debat públic. Evidentment que hi ha regles que poden limitar la protesta, bàsicament per a evitar accions violentes. Però com més respectuós és un país amb el dret de protesta, generalment més democràtic és el seu funcionament i més sana, intel·lectualment parlant, la seua societat.

Aquest és un fragment de l’editorial del 19 de juny del director de Vilaweb, Vicent Partal.

L’he volgut recuperar després de llegir, indignat, però no sorprès, que Santiago Espot serà jutjat a l'Audiència Nacional per "injúries al rei" i "ultratge als símbols d'Espanya".  El jutge considera que Catalunya Acció, i ell com a principal responsable, van dur a terme un acte de menyspreu a Espanya.

Indignat, però no sorprès. Ja fa molt de temps que sabem que l’anomenada transició del 78 només va ser un miratge. El “Caudillo” va deixar-ho tot “atado y bien atado” i el  franquisme encara és ben present en bona part de les institucions de l’Estat i en determinats partits i organitzacions, algunes majoritàries, que han fet del territori espanyol el seu vedat, polític i econòmic, on campen lliurement.

Cal no oblidar que la pròpia Audiència Nacional és filla directa del Tribunal d’Ordre Públic (TOP), màxima encarnació de la repressió franquista contra els grups opositors. Sobte, encara, que determinades accions puguin ser considerades com a delictes i jutjades per l’Audiència Nacional. Aquest ens es va crear amb uns objectius concrets. Reprodueixo literalment: “La seva especialitat era (i és) l’àmbit penal i, concretament, la persecució dels delictes tipificats en l’àmbit del terrorisme (als quals caldria afegir el crim organitzat, el narcotràfic, la falsificació de moneda i els que tenen la corona i membres del govern com a objectiu), el reial decret fundacional va optar per donar una aparença de tribunal ordinari al nou òrgan centrant les seves competències en el crim organitzat i dotant-lo de sales contencioses administratives i socials, encara que aquestes últimes amb un marge d’activitat molt reduït.”

Indignat, però no sorprès. Estic segur que tampoc ha agafat de sorpresa en Santiago Espot.  En aquest article a El Món, afirma: “No podem votar, no podem tenir seleccions, no podem tenir corredor mediterrani i tampoc la gent pot xiular". Tots els Estats que estan a punt de perdre un territori fan tots els possibles per evitar-ho, i l'Estat espanyol aplicarà el Codi Penal per evitar que l'independentisme creixi".

Indignat, però no sorprès. Estic segur que tampoc estaran sorpresos els partits polítics i les organitzacions independentistes. M’agradaria que tampoc se sorprenguessin tots els partits i les organitzacions, simplement, democràtiques.

Jo no hi era, a la final de 2015. Si hi hagués estat, de la mateixa manera que els milers i milers de persones que hi havia a l’estadi, també hauria xiulat. Perquè hi tinc tot el dret a manifestar la meva repulsa, protesta, blasme, censura... a la institució monàrquica i a l’estat que representa, un estat que menysprea, reprimeix i espolia el meu país.

Jo també hauria xiulat.  Perquè hi tinc tot el dret i faig meves les paraules finals de l’editorial d’en Partal:

“Així doncs, que proteste tothom qui vulga protestar i que proteste tant com li calga. És un dret i aquesta consideració no admet matisos ni interpretacions de cap mena. A més, no us sembla que faríem el ridícul si intentàssem construir un país nou a còpia d’ofegar-ne o menystenir-ne una part?” 

Hem mostrat el nostre suport a regidors, a expresidents i exconselleres, a la presidenta i als encausats de la Mesa del Parlament. Hem dit que “Mai no caminaran sols”. Estem obligats, doncs, a fer costat a qualsevol persona sotmesa a les accions repressives de l’Estat espanyol i a defensar tothom que pugui ser objecte de persecució política. 

Ningú, absolutament ningú, mai no pot caminar sol.

dijous, 22 de juny de 2017

Seguint la Flama, avancem sense por!


24 de juny.... la festa més estesa i unitària dels Països Catalans.

24 de juny. La nit del solstici d’estiu. La nit més curta de l’any. La nit del foc. La nit de la Flama que baixa del cim del Canigó.

La Flama i la pròpia Nit de Sant Joan ens uneixen com a poble. És l'única festa que celebrem de forma conjunta arreu: les festes de Perpinyà, les fogueres d'Alacant, els salts de cavall a Ciutadella de Menorca, les baixades de falles al Pirineu i Andorra, les revetlles populars a Catalunya i el País Valencià... La Flama esdevé, doncs, un acte d’afirmació i de reivindicació nacional dels Països Catalans.

Avui, ara i aquí cal reivindicar més que mai la Nació completa.

Avui, ara i aquí, al Principat, on ja s’albiren els nous aires de llibertat, cal pensar més que mai en els Països Catalans, la Nació completa, negada i ignorada per molts i que exigeix, cada vegada més, el nostre coratge i determinació.

Avui, ara i aquí, quan queden menys de 100 dies perquè aquesta part  de la Nació que és el Principat, decideixi quin ha de ser el seu futur, la Flama del Canigó ens recorda, any rere any, que som un sol poble, unit per una llengua, una història i una cultura comunes que, com la Flama que es regenera cada any al cim del Canigó, referma i renova cada any el seu compromís d’esdevenir algun dia un poble lliure.

Passen els segles, però quan s’apropa la Nit de Sant Joan, el foc apareix, any rere any, com l’element purificador per excel·lència. El foc que allunya els mals esperits.

Disposem-nos, doncs, a allunyar de casa nostra els mal esperits que ens neguen el dret a ser, que ens neguen el dret a construir el nostre propi futur. Allunyem-los avui, amb l’esperança i la confiança que ben aviat els allunyarem per sempre.

Avui, ara i aquí recordem un fragment del missatge de la Flama de 2014, que va escriure l’enyorat Carles Capdevila:

“Som gent amb un passat mil·lenari que ens impressiona i ens cohesiona, però que és insignificant al costat del nostre futur.

“Som història, som present i som voluntat de continuar sent amb alegria. Toquem de peus a terra i, seguint la Flama del Canigó, avancem sense por.”

AVANCEM SENSE POR!

Visca la Flama del Canigó!
Visca els Països Catalans! 
Visca la terra!

Serveixi d'abraçada virtual (L'esperit del paper)


L'altre dia escrivia un article que titulava "Algú, algun dia..." en reconeixement a la meva gent, la gent de l'Assemblea, els voluntaris i voluntàries de l'ANC.

Quan el 2015 vaig haver de deixar el Secretariat Nacional de l'ANC, vaig escriure una carta de comiat en què, entre altres coses deia: 

"No tinc cap dubte, però, a l’hora de destacar quina ha estat la millor experiència durant aquests anys: la gent, conèixer i compartir tantes hores amb gent d’arreu del país i també de fora de Catalunya. He tingut l’immens plaer de conèixer molts de vosaltres personalment i, gairebé a tothom, a través del correu de comunicació interna. [...] .

El meu agraïment a tots els que , en un moment o altre, hem coincidit en aquest camí cap a la independència. [...] I, especialment i per damunt de tots, gràcies a vosaltres, a la gent de les AT, de les AS i de les AE i a tots els associats i simpatitzants d’aquesta gran organització que és l’Assemblea. El meu més profund agraïment i reconeixement. Sou vosaltres els que heu fet possible allò que semblava impossible! "

Una d'aquestes persones extraordinàries que he tingut l'honor de conèixer durant aquests anys ha estat l'Eduard Casas. Si la memòria no em falla, crec que ens vam conèixer personalment el juliol de 2013, en les Jornades sobiranistes “Rius de Llibertat-Jornades per un Nou Estat”, de les quals va ser organitzador i impulsor. 

L'Eduard, a més de la seva feina d'activista a l'ANC, és moltes coses més. Entre altres, forma part d'un col·lectiu gironí de poetes, pintors  i artesans, que van pels pobles, convidats pels ajuntaments, i mostren la seva feina artística. Treballen conjuntament un tema i l'expliquen des de l'òptica de cadascú.

Vull compartir, amb els que de tant en tant em llegiu, un magnífic poema que m'ha fet arribar. En podeu trobar molts altres al seu bloc.

Serveixi d'abraçada virtual per a l'Eduard i per a tots vosaltres. 

L’esperit del paper 

He mirat, un altre cop,
darrere  els fulls que escric,
i sempre  t’hi trobo. 

Sojornes altívament
entre lletres i frases disposades
en aparent  ritme
i convincents significats.

Em mires i vigiles
en  cada nou mot que hi escric,
saps de cert, on rau la línia
d’allò possible,
i allò desitjable,
i menystens tota la resta
amb un despit humiliant. 

Perquè no he sabut
trobar encara la raó
de tot allò que estimo,
entre el que és
i entre el que sé.

dimecres, 21 de juny de 2017

El mercader de Venècia (5 i final. Les tres metàfores)


Shakespeare disposava, entre altres virtuts literàries, del do, de l’habilitat en l’ús de la metàfora. En El mercader de Venècia, se n’hi poden trobar tres, de metàfores: la de la lliura de carn, la de l’elecció dels tres cofres i la dels anells.

L’explicació a la metàfora de la lliura de carn la podem trobar, potser, en l’escena I de l’acte IV quan en el judici, i per defensar amb arguments la seva petició,  Shylock exposa al Dux la relació que per a ell existeix entre el que demana –la lliura de carn d’Antonio -i els esclaus propietat dels nobles venecians. Shylock acaba dient:

Aquesta lliura de carn que us demano
És meva; l'he comprada molt cara, i vull tenir-la.
I, si me la negueu, ai de les vostres lleis!
Els decrets de Venècia ja no tindran cap força.

La lliura de carn d’Antonio és el seu esclau i els esclaus venecians  no són per als seus amos res més que tantes altres lliures de carn. D’aquesta manera, Shylock no només exigeix allò que per llei li pertoca, sinó que fa una condemna explícita de la hipocresia cristiana que manté l’esclavitud i, amb ella, la potestat d’un home de disposar de la vida d’altri. Ni més ni menys que el que demana Shylock amb el compliment del contracte.

Diverses són les lectures que es poden fer de la metàfora dels tres cofres. Una, potser la més òbvia, seria de quina manera cal valorar les persones. Les persones poden tenir unes qualitats externes que, a vegades, són les més fàcils d’observar i també d’apreciar. Com a valors externs, però, poden ser només superflus, ficticis i formar part d’un embolcall, potser bonic, potser atraient, però que en el fons no és res més que un continent que el temps, les situacions i els anys poden arribar a marcir.  Existeixen, però, un altre tipus de valors més difícils de detectar i d’apreciar. Uns valors que són vertaders i permanents, que no depenen per res de l’embolcall amb què puguin estar adornats i que són el contingut, els que formen i configuren la realitat de les persones: els valors i les qualitats internes de l’ésser humà.

S’han donat altres lectures, si més no interessants i curioses, a la metàfora dels cofres. Freud, l’any 1913, presentava aquesta metàfora en el context d’un mite astral. El psicoanalista relacionava el cofre d’or amb el sol i amb el príncep de Marroc. El de plata es relacionaria amb la lluna i amb el príncep d’Aragó i el de plom amb l’estel i amb Bassanio. Aquesta lectura, que en principi no sembla gaire lògica, podria ser-ho si tenim en compte l’època en què es va escriure l’obra en què la concepció del món girava a l’entorn de l’home, la terra, el sol la lluna i els estels. En el fons, però, Freud substitueix els cofres per dones i, eliminant tot vestigi astral, hi busca una explicació purament humana: un home, tres dones i una elecció. Una altra lectura ha estat la d'interpretar els tres cofres com una figura, la de la mare en el curs de la vida d’un home. Aquestes figures representatives de la mare serien: la mare pròpiament dita, l’esposa i la mare terra que l’acull després de la mort.

La metàfora dels anells té relació amb el judici pròpiament dit. En el judici, Shylock demana que es compleixi la llei al peu de la lletra, és a dir, demana que la lletra de la llei sigui la que prevalgui sobre l’esperit. El cas dels anells és força similar. La metàfora demostra que és molt important el fet de guardar una promesa, però al mateix temps reconeix que allò que és important de veritat són els fets i no les paraules. L’important és l’amor i no la promesa. L’important és l’esperit i no la lletra

dilluns, 19 de juny de 2017

Arnau Mir de Tost, molt més que un senyor de la guerra (DAVANTAL de LA CLAU de la nostra història)


Al voltant de l’any 1000, als dominis de Tost, centrats en una vall força desconeguda del que actualment és l’Alt Urgell, naixia Arnau Mir de Tost. Orfe de pare, de ben jove aviat tingué un important paper a la cort comtal d'Ermengol II d'Urgell. L’any 1031 va prendre per muller Arsenda, també de llinatge noble.

Arnau Mir de Tost i la seva decidida esposa establiren, al llavors humil castell de frontera de Llordà, la base de la seva empresa de conquesta. Arnau Mir transformà el castell de Llordà en la fortalesa més poderosa de la Catalunya comtal, i l’emprà com a eficient màquina de guerra per preparar les seves operacions contra Al-Andalus. En poc temps assolí el ple control de la Conca Dellà i arribà als contraforts del Montsec. Ben aviat comprengué que la clau de volta del sistema defensiu andalusí era la poderosa alcassaba d’Àger.

El castell i vila d’Àger, enmig d’una altura que domina la vall, era una força tinguda per inexpugnable, per tant es tractava d’un bastió molt eficaç per assegurar la dominació musulmana a la Noguera i a Mig Segre. Àger va caure el setembre de 1034, per després, cap a l’any 1041, ser altre cop ocupat per forces musulmanes. Més tard va ser conquerida novament als musulmans, però aquests la recuperaren altre cop. Finalment, i per tercera vegada, Arnau Mir de Tost conquerí la vall definitivament.

Un cop esvaït el perill musulmà, Arnau Mir, nomenat senyor d’Àger pel comte d’Urgell, es va lliurar a una febril tasca de repoblació i ordenació del territori conquerit. Va fortificar la vall i va atreure, mitjançant avantatjoses cartes de població, nous contingents de gent a la frontera. Fou el responsable de la repoblació i l’estructuració del Prepirineu lleidatà.

Segons sembla, Arnau Mir de Tost va ser un dels precursors catalans de l'exèrcit professional, origen de les milícies almogàvers, que tanta fama tindrien com a temible força de xoc anys més tard durant l'expansió catalanoaragonesa a la Mediterrània.

Per la seva habilitat com a militar, va ser nomenat general dels exèrcits mancomunats dels comtats d'Urgell i Barcelona. Com a feudatari dels comtats de Barcelona, Pallars i Urgell, cap a 1060, Arnau Mir de Tost era un dels principals senyors de guerra de la marca catalana.

La fama i renom que assolí Arnau Mir de Tost perdurà durant molt de temps en el país, i la presència de la abadia de Sant Pere d'Àger, exempta i rica, permetrà la pervivència secular d’una devoció enorme cap el seu fundador.

Avui coneixerem una mica millor la figura d’aquest senyor i gran militar català del segle XI, amb Jaume Garcia Esteve Historiador i professor de secundària.

Els empresaris volem saber (Darrer programa de Vull una resposta)

Emès el dijous 15 de juny de 2017

Parlem amb David Poudevida, president del Fòrum empresarial Creiem en Catalunya, organitzadors del cicle de conferències "Els empresaris volem saber". Després tertúlia d'actualitat política.

Presenta: Magda Gregori
Producció: Josep Pedrol i Xavier Portet
Direcció: Jaume Marfany

Convidats:
David Poudevida, empresari i president de Creiem en Catalunya
David Fernàndez, empresari, membre del Cercle Català de Negocis
Mireia Galceran politòloga
Jaume Marfany, activista. Vicepresident CAL

Els empresaris volem saber. Aquest és el títol d’un cicle de conferències que intenta donar la veu a persones del sector per expressar el seu punt de vista i els seus dubtes sobre els reptes que planteja l’economia catalana. Aquest cicle ja s’ha celebrat, amb un gran èxit d’assistència, a Tarragona, Lleida i Girona. I aquest proper 20 de juny arribarà a Barcelona. Una conferència que radiografiarà el futur econòmic i empresarial del país. Els empresaris tenen por? Votaran aquest proper 1 d’octubre encara el referèndum sigui unilateral? Quines conseqüències pot tenir això per a l’economia catalana? Avui nosaltres  volem escoltar què hi diuen els empresaris. 

Fa uns mesos, Antoni Abad, president de la CECOT, deia: "Els empresaris catalans fa dècades que plantegem la necessitat de tenir un país homologable internacionalment. O canviem el país o canviem de país. Refundar o fundar". .

De seguida, ens hi posem. Som-hi. Comencem. 

diumenge, 18 de juny de 2017

La important simbologia de la bandera estelada


La simbologia és l’estudi dels símbols. Un símbol no és res més que la representació sensorial d’una idea que guarda un vincle convencional i arbitrari amb l’objecte que el representa. La simbologia d’un país es refereix a tots els símbols que permeten reflectir la identitat nacional L’himne, la bandera i l’escut són exemples de símbols que forment part de la simbologia d’un país.

El segle XXI sembla voler portar-nos a l’arraconament de la simbologia i  de l’ús dels símbols, sobretot pel que fa a les nacions i a la identitat nacional. Els símbols, però, han marcat tota la nostra història,  han conviscut amb nosaltres i ens han acompanyat i conduït fins aquí. No lluitem només pels símbols, només faltaria, però sí lluitem també pel nostre símbols que ens han definit i marcat com a nació diferenciada.

En el programa Vull una resposta del 8 de juny passat, la Fundació Reeixida ens va presentar el seu projecte vexicol·lògic  de la bandera estelada.

És interessant conèixer algunes particularitats del símbol de la bandera estelada que, malauradament, alguns desconeixem. Quina és la simbologia que distingeix la bandera estelada?

Comencem pel triangle. Un triangle que ha de ser equilàter, és adir, els tres costats iguals. El triangle equilàter està intrínsecament relacionat amb l’humanisme.  Triangle equilàter, tres punts equidistants, tres costats iguals, tres angles iguals.

Tradicionalment, és el símbol de la divinitat. Tres costats, la trinitat, sempre present en diverses mitologies religioses. La trinitat egípcia: Osiris pare, Horus fill, Iris mare. La trinitat cristiana: Pare, Fill i Esperit Sant. El  triangle equilàter com a símbol del Deu cristià. També hi és present en la iconografia hindú... i en la simbologia masònica: el triangle equilàter format per quatre triangles idèntics.
Més enllà de la simbologia que acompanya històricament el triangle equilàter, en la nostra bandera representa l’estabilitat i la simplicitat. L’estel de cinc puntes.... L’estel solitari simbolitza, per ell mateix, la llibertat i, en una bandera, la independència del país que representa.

L’estrella de cinc puntes, coneguda també com a pentagrama, estel pitagòric o pentagle, és un símbol antiquíssim, usat ja en la cultura mesopotàmica.  Tot prové de la matemàtica i de la proporció àuria o número auri. L’origen de la proporció àuria alguns l’han situat en l'antiga civilització babilònica, basant-se en la relació entre aquesta proporció i les estrelles de cinc puntes trobades en tauletes de fang del 3200 aC. Raons molt properes a l'àuria s'han trobat en les posicions i proporcions de les piràmides de Giza, de manera que sembla que els primers que usaren la raó àuria foren els antics egipcis.

L’estella pentagonal o pentàgon estrellat era el símbol dels seguidors de Pitàgores. El motiu? Doncs que el pentàgon regular i les seves diagonals, que formen una pentalfa (o pentacle), amaguen unes quantes propietats relacionades amb la raó àuria. 
Aquesta relació fa que el pentagrama es vinculi amb la proporció divina i és símbols de saviesa, harmonia, perfecció i representació dels éssers vius i del creixement orgànic. Hi és present en l’estructura de nombroses flors  i d’alguns animals com, per exemple, l’estrella de mar.

També s’associa als cinc sentits i, per tant, a l’ésser humà. A l’Edat mitjana apareixen nombroses representacions d’una figura humana inserida dins d’un pentàgon. 

I, molt important, vigilem la col·locació de l’estrella de cinc puntes dins del triangle, sempre equilàter. Observem atentament aquesta imatge: 



divendres, 16 de juny de 2017

El mercader de Venècia (4, La comèdia i l'equívoc sexual)


El paper de l’equívoc sexual és omnipresent en la comèdia en general i en la de Shakespeare en particular. És un tema força recorrent que permet jugar molt amb el doble sentit i la complicitat del públic per produir escenes d’un humor moltes vegades hilarant. Rosalina de Al vostre gust (1599) o Viola de Nit de Reis (1601-1602) en són exemples molt aconseguits. També en El mercader de Venècia trobem el paper de la noia que es vesteix de noi, en aquest cas Porcia, a fi d’intervenir en el judici per la demanda de Shylock.

Quan es va estrenar l’obra en el segle XVI, a Anglaterra no es considerava adequat que les dones pugessin a un escenari. Aquesta norma imposada pels codis morals de l’època, obligava que els papers femenins fossin representats per nois joves que encara no haguessin canviat la veu i, d’aquesta manera, s’acostessin tan com fos possible al físic i veu d’una noia. Amb el pas del temps, els codis morals van anar modificant-se i avui dia, evidentment, el paper femení  d’una obra teatral pot ser representat per una actriu. Això no treu, però, que segons sigui el criteri de cada director es pugui recórrer –ja sigui per tradició o per acostament a l’obra original -a la utilització d’actors per als papers femenins (pensem, per exemple, en les representacions sacres com El Misteri d’Elx). Això sí, actualment per motius estrictament artístics que no tenen res a veure amb els motius inicials de l’època isabelina.

El fet que els personatges de Porcia i Nerissa es disfressin de noi i assumeixen el paper masculí d’un advocat i el seu passant defensors d’Antonio, provoca que es produeixi el fet artístic de la representació dins de la representació. En efecte, els actors que personifiquen a Porcia i Merissa executen una doble escenificació. Per una banda, com a actors, interpreten el SEU personatge, aquell que l’autor ha escrit i que el director d’escena els ha encomanat. Per una altra, i ja dins del personatge i dins de la història, és aquest, el personatge imaginari, el que efectua una altra interpretació dins de l’obra.

dijous, 15 de juny de 2017

Els templers catalans (VÍDEO darrer programa LA CLAU de la nostra història)

Ja podeu veure el darrer programa de
Emès per ETV Llobregat el dimecres 14 de juny de 2017

Els templers catalans

Convidats:

Josep Maria Sans i Travé és arxiver i historiador. Llicenciat en història medieval ha estat professor de la Universitat de Barcelona i director tècnic de l’Arxiu Històric de Protocols de Barcelona. Dirigeix, des del 1982, les publicacions de la Fundació Noguera.

Ha estat també cap del servei d’arxius de la Generalitat de Catalunya i des del 1992, de l’Arxiu Nacional de Catalunya.

És autor, entre d’altres, d' Història del Tallat. Els papers de Salamanca (Història d’un botí de guerra). Els templers catalans (La rosa i la creu). La fi dels templers catalans

En el període 2003-04 assumí la direcció general del patrimoni cultural. L’any 2006 ingressà, com a acadèmic numerari, a la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona i, el 2008, a la Reial Acadèmia de Doctors de la Universitat de Barcelona.

Víctor Cucurull assessor històric del programa i director de la Fundació Societat i Cultura

dimarts, 13 de juny de 2017

Els templers catalans (DAVANTAL de LA CLAU de la nostra història)


A principis del segle XII, després de la primera Croada, es va fundar l'Orde dels Pobres Cavallers de Crist i del Temple de Salomó, també anomenada l’Orde del Temple, una de les més famoses ordes militars de l’Edat mitjana. Els seus membres són coneguts normalment amb el nom de cavallers templers.

Els templers utilitzaven com a distintiu una capa blanca on hi havia dibuixada una creu vermella. Militarment, els seus membres es trobaven entre les unitats més ben entrenades que van participar en les croades.

La Cavalleria del Temple a Aragó i Catalunya va ser l'Orde del Temple que agrupava les comandes templeres d'Aragó, de Catalunya i de Navarra, al capdavant de la qual hi havia el Mestre de l'Orde del Temple.

El 22 de març del 1312 el papa Climent V va decidir acabar amb l'orde del Temple. Va promulgar la butlla Voxin excelso i va suspendre l'orde religiós i militar. En el procés hi ha un judici brutal amb el rei de França i l’Església contra els templers, que són condemnats injustament. Dos anys després de la promulgació de la butlla, a França, l'últim mestre templer, Jacques de Molay, va ser cremat a la foguera, acusat d'heretgia. La màquina inquisitorial, liderada pel rei francès Felip IV, havia arrencat confessions de tot tipus als monjos guerrers.

Els templers de la Corona catalano-aragonesa van ser els últims a caure. En tots els processos contra els templers catalans, no n’hi ha cap ni un que assumeixi ni accepti la més mínima irregularitat. Són jutjats amb acusacions falses, els apliquen la tortura i els condemnen per sempre.

Avui, a LA CLAU de la nostra història coneixerem una mica millor qui eren els templers catalans de la mà deJosep Maria Sans i Travé.

diumenge, 11 de juny de 2017

Carles I i Felip II a la Murtra (VÍDEO darrer programa LA CLAU de la nostra història)

Ja podeu veure el darrer programa de
Emès per ETV Llobregat el dimecres 7 de juny de 2017

Carles I i Felip II a la Murtra

Convidats:

Daniel Ibáñez, investigador d'HistoCat i autor del llibre La mort de Carles I a la Murtra. De les abdicacions de Brussel·les a l’assassí Felip II.
Víctor Cucurull assessor històric del programa i director de la Fundació Societat i Cultura

Algú, algun dia...(En reconeixement al voluntariat de l'ANC)


Algú, algun dia, d’alguna manera. els reconeixerà públicament tot el que han fet, fan i faran...

Es lleven ben d’hora. Sempre són els primers d’arribar al lloc perquè són els que ho han de preparar tot. S’ajunten en grups i reben les darreres instruccions.  Es col·loquen una armilla de color ben viu i, si és un dia com avui, una gorra perquè hauran de passar motles hores a ple sol.

Cal preparar-ho tot. Banderes, pancartes, domassos, tanques, carpes, cadires... el que calgui.

Quan la gent comença a arribar ells ja són cadascun al seu lloc. Tranquils, amables, gairebé tots amb un somriure còmplice als llavis, atenen la gent, donen indicacions, situen tothom al seu lloc. Amatents, vigilen que tot surti bé.

Quan acaba l’acte, la gent marxa cap a casa... Ells encara tenen feina. Cal recollir tot allò que han muntat a primera hora. Quan l’espai de l’acte ja s’ha buidat de gent, encara els podreu veure amunt i avall per deixar-ho tot com ho han trobat. Avui dinaran o soparan tard.
He tingut l’honor de conèixer-ne molts. Els he vist de totes maneres i en totes les situacions possibles. En paradetes, en actes, en sopars... En manifestacions, en concentracions... Repartint fulls, parlant amb la gent... ordenant, coordinant, vigilant, muntant, desmuntant...Els he vist de bon matí, quan el sol tot just comença a albirar-se i els he vist a plena nit. Els he vist amb fred i amb calor. Sota la pluja i sota un sol de justícia.

Fa molts anys que els veig. Són gent normal, com tu i com jo, però semblen fets d’una altra fusta. Són incansables, incombustibles, resistents, magnífics, extraordinaris.

Són la meva gent. Son els voluntaris i voluntàries de l’Assemblea Nacional Catalana. 

N'estic segur. Algú, algun dia, d’alguna manera, els reconeixerà públicament tot el que han fet, fan i faran...