Canal de LA CLAU de la nostra història al YouTube
Benvingudes i benvinguts a una nova CLAU de la nostra
història. Programa 256
Fa unes setmanes, el diari ARA publicava l’article de
Laura Serra “Llengua. Radiografia de la immigració a Catalunya”. Entre altres
dades molt interessants, ens deia que avui en dia el 70% de la població viu en llars
on algun dels membres ha vingut de fora, siguin avis, gendres o oncles. El
47,5% de la població catalana té el castellà com a llengua inicial, i un gens
menyspreable11,6% parla a casa una altra llengua, ni català ni castellà.
En els darrers 20 anys, han arribat a Catalunya prop de
dos milions cinc-centes mil persones de 187 nacionalitats i 300 llengües
diferents. Les causes d’aquesta arribada massiva són degudes en molt bona part
al model social i econòmic imperant al nostre país que no és altre que el d’un capitalisme
salvatge que imposa una economia basada cada vegada més en el sector serveis.
Tal com diu l’economista Miquel Puig:
“Es creen llocs de treball poc qualificats i mal remunerats en un país
que té molts universitaris. Tenim una taxa de natalitat baixíssima i una taxa
de graduació universitària altíssima; és a dir, hi ha pocs joves i més de la
meitat estudien a la universitat. Hi ha una distorsió: els universitaris no
troben feina perquè no hi ha llocs de treball per a ells i, en canvi, falta
gent per a ocupar aquests llocs de treball poc qualificats.”
Aquest creixement demogràfic desmesurat per un país
partit com el nostre comporta tot un seguit de problemes socials, educatius,
sanitaris, d’habitatge i, evidentment lingüístics i culturals. Pel que fa a
l’habitatge, s’esdevé una autèntica segregació urbanística. Barris sencers,
pobles on la immigració és majoria. L’entorn, un element clau perquè una
persona de fora s’incorpori a la llengua del país, ja no existeix.
Poca gent abandona el seu país si no és per buscar
seguretat, feina i unes condicions de vida més favorables. La gran majoria de
la immigració viu en una situació totalment inestable, tant des del vessant
social com laboral. Les seves prioritats no passen per aprendre una llengua com
el català que ha deixat de ser un ascensor social i que tampoc no és la llengua
franca, la llengua de comunicació habitual, la llengua imprescindible per viure
a Catalunya.
Aquest darrer punt és el que destacaria per damunt de
tots: si no hi ha necessitat, no hi ha interès ni motivació. Si el país,
l’administració, el món polític, el món empresarial i sindical, la societat
civil i nosaltres mateixos individualment com a ciutadans, no som capaços de crear aquesta necessitar, aquest
interès, aquesta motivació, l’immigrant optarà únicament pel castellà i, en el
millor dels casos, s’esforçarà només per entendre el català. El nouvingut ve a
treballar, a guanyar-se la vida. Vol aconseguir una situació social i econòmica
millor i més justa per a ell i la seva família. Si comprova que, per viure a
Catalunya, n’hi ha prou amb saber el castellà, no cal dir que optarà per aquest
estatus lingüístic.
En cap cas, però, cal culpar la immigració del procés de
regressió en què sembla haver entrat el català pel que fa al seu ús social. El
fet que la immigració no es decideixi a aprendre i fer servir la llengua del
país, no és res més que un altre símptoma d’aquesta preocupant situació
sociolingüística que arrosseguem des de fa molt de temps i que no acaba de
redreçar-se.
Final
La frase de la setmana del filòsof danès del segle XIX
Søren Kierkegaard
“Hi ha dues maneres d'enganyar-se. La primera consisteix
a creure el que no és veritat; la segona, a negar-se a creure el que és
veritat."
Tornem la setmana que ve. Us esperem aquí per descobrir
plegats noves CLAUS de la nostra història.
Que passeu una molt bona setmana!
