dilluns, 29 d’abril del 2019

VÍDEO: Les cooperatives i el cooperativisme del segle XXI (Programa 37 de Catalunya segle XXI)

Segona temporada
 Emès el dissabte 27 d'abril de 2019
Direcció. Jaume Marfany
Presentació: Maria Vidal i Jaume Marfany
Producció: Maria Vidal, Guillem López 
Convidats:

Pere Pugès i Dorca vicepresident 5è del Congrés Catalunya i Futur. Vinculat al món immobiliari, primer com a tècnic i després com a president de Cooperatives d’habitatge. Ha format part del Consell Rector de la Federació de Cooperatives d’habitatge de Catalunya. 

Actualment és President de la cooperativa de serveis SERVIMcoop

Gina Rigol, graduada en Dret i ADE 

Alexander Golovin, ponent de la secció política de l'Ateneu

Els resultats de l'independentisme el 28-A. Sensacions agredolces



Una altra nit postelectoral... Tothom content i feliç... Alguns eufòrics... Tots excepte la gent del PP, evidentment.

Segur que hi ha molts factors d’aquestes eleccions generals que, des de l’independentisme, podem considerar com  a positius i valuosos. Sempre, però, depenent del color del vidre amb què ens els mirem. Com deia Salvador Espriu: “La veritat és un espill trencat en mil trossos.”

Si agafem el vidre de les darreres eleccions generals del 2016, l’independentisme ha millorat -i molt- els resultats obtinguts.  El 2016 van obtenir en conjunt 1.111.133 vots. Ahir, en van sumar 1.524.301. 413.168 vots més.

Per partits, ERC va obtenir el 2016, 629.294 vots. Ahir, 1.015.355. Sens dubte una gran victòria. JxCat (que se’l compara sempre amb l’antiga Convergència) 481.839 vots el 2016 i 497.638 ahir. Manté els resultats de fa 3 anys.

Hi ha, però, vidres de diferents colors.

Si agafem el vidre de les eleccions al Parlament de 2015, la suma total de vots que van obtenir les forces independentistes va ser d’ 1.966.508; el referèndum d’autodeterminació de l’1 d’octubre de 2017, el sí a la independència va obtenir 2.079.340 vots i, finalment, en les eleccions del 21-D de 2017 la suma total de vots les forces independentistes va ser de 2.076.640.

Per partits...

2015... JxSí (ERC + CDC) obtenen 1.628.714 vots. La CUP, 337.794.

2017... JxCat 948.233 vots. ERC 935.861. CUP 195.246.

Si mirem el vot independentista en percentatges, segons els diferents vidres, podrem trobar:

2015, vots favorables a partits independentistes 47.80%

2016, 31.09%

2017, 47,50%

2019, 39,38%

Em conec tots els arguments que utilitzen tots els que volen justificar aquesta diferència de resultats. Des del conegut “les generals són diferents” al “els independentistes no participem en les eleccions espanyoles” passant, fins i tot, per aquells que diuen que el que es tractava era de fer un vot útil per frenar la dreta... i algun més que em deixo al teclat.

Estic satisfet dels resultats obtinguts ahir per l’independentisme? La sensació és agredolça... 

Hi ha, és cert, possibles visions positives que no deixo de banda, però per a mi la realitat és que ahir l’independentisme va perdre l’oportunitat de demostrar en unes eleccions generals que té un vot ferm i incombustible. L’oportunitat d’obtenir uns resultats impressionants si, pels diferents camins, no s’haguessin perdut o extraviat més de mig milió de vots independentistes.

L’únic que queda clar és el gran resultat obtingut per ERC que supera qualsevol dels obtinguts abans. Però, com deia en un article recent:

Sumar menys de 2.079.340 vots no ho pot maquillar cap bon resultat partidista, ja sigui d’ERC, de JxCat o del Front Republicà.

diumenge, 28 d’abril del 2019

Les cooperatives i el cooperativisme del segle XXI (DAVANTAL del programa 37 de Catalunya segle XXI)


Els inicis del cooperativisme se situen a l’Anglaterra a principis del segle XIX, en plena revolució industrial. És contemporani amb d’altres moviments obrers i socials com  l’anarquisme, el socialisme, el marxisme, el sindicalisme o la doctrina social de d’Església, que també propugnen la transformació social.

La primera cooperativa, entesa com a associació de persones per a l’activitat econòmica, es constitueix a Anglaterra l’any 1927. Paral·lelament, a Catalunya, també hi començava a haver experiències cooperatives, com la Companyia Fabril de Teixidors a mà  de Barcelona que inicià la seva activitat el 1842. L’Econòmica de Palafrugell o la Canetenca, com a cooperatives de consum, i La Obrera Mataronense o la Ladrillera de Terrassa, cap al 1860.

Segons la Confederació de Cooperatives de Catalunya, operen 4.779 cooperatives a Catalunya, un 22% de les totals a l'Estat Espanyol, que ocupen directament a 38.546 treballadors. La majoria, 3.042, són cooperatives de treball; segueixen les agrícoles, que són 463; les de serveis, 183; les de consum, 128; les d'habitatge, 94; i les d'ensenyament, 86. A més hi ha prop de cinquanta cooperatives de segon grau.

El nombre de cooperatives ha anat creixent des de fa sis anys. Actualment, el cooperativisme dóna feina directa o indirecta a més de 40.000 persones a Catalunya i produeixen vora el 3% del PIB del Principat, amb uns 7.000 milions d'euros en valor de producció.

En paraules del nostre convidat d’avui: “El cooperativisme és en la base del nou paradigma que necessitem construir, basat en un nou model econòmic, sostenible, equitatiu i eficient, en l’apoderament de la ciutadania i en el coneixement universal com a motor principal”.

Avui, parlem del cooperativisme i les cooperatives, aquí, a Catalunya segle XXI

divendres, 26 d’abril del 2019

Joan Brossa, "Des d'un got d'aigua fins al petroli" (Capvespres oberts de la CAL)




Dimarts 7 de maig, a les 19.30h,  i dins del cicle Capvespres oberts, podrem conèixer millor l’obra i la personalitat de Joan Brossa i, més  concretament, del Brossa més reivindicatiu. El títol de la xerrada està manllevat del  seu poemari Des d'un got d'aigua fins al petroli, un recull de poemes de caràcter patriòtic i polític, on reivindica una Catalunya lliure de submissions econòmiques, polítiques o religioses.

La xerrada anirà a càrrec de Glòria Bordons,  pedagoga i investigadora de la literatura. Doctora en filologia catalana i llicenciada en història de l'art. Professora titular de la Universitat de Barcelona i experta en l'obra de Joan Brossa.

Dura Jornada
Les noies demanen capses.
Guaiteu endarrere. S’ha tapat la lluna.
Carbons quadrats pengen del sostre.
Una bala toca el setrill de l’home quotidià
En la lluita quotidiana.
Els pares deixen els fills penjats.
Obriu la porta i teniu-la escombrada.
Hi ha dits foscos amb flors d’or i d’argent.
Una secció de làmines porta a les golfes:
es pon el sol darrere el paisatge.
HI ha un bastó rodó darrere la porta.
L’organització del treball és inhumana.
Són costum els excessos entre les mates d’herba.
La serra al cap, dura jornada!
Cendrosa gent parla de filigranes.
Doneu-li el beure amb una sabata.
Llaurem, amics, lliguem, teixim!
Passem per alt ventalls guarnits,
fonògrafs amagats per dir motades.
Per què ha de trobar nines la gent rural?
Despengi els joves guarida soca.

Si voleu llegir més sobre Joan Brossa, cliqueu aquí i també a Fundació Joan Brossa






VÍDEO: Eleccions a les Cambres de Comerç. Cambres: eines de país. La campanya electoral del 28-A (Darrer programa de Vull una resposta)

SETENA TEMPORADA
  Emès el dijous 25 d'abril de 2019

Presenta: Jaume Marfany
Producció: Josep Pedrol i Xavi Portet
Direcció: Jaume Marfany

Convidats:

Ariadna Benet, consultora de sostenibilitat

Jordi Domingo, advocat. President de la coordinadora  de l'advocacia de Catalunya

Josep Ferrer, exrector de la UPC. Membre de la direcció de la Crida

Virgili Delgado, assessor i consultor d'empreses


Davantal 

Empresonament de Jordi Sánchez, Jordi Cuixart i dels consellers del Govern català. El processament per rebel·lió del major Trapero, la intendenta Laplana i l’ex-cúpula dels Mossos. L’acusació de terrorisme contra els nou joves d’Altsasu i el manteniment en presó preventiva durant un any i mig. Més d’una any de presó preventiva per a dos activistes anarquistes que, després  van ser absolts.  Dos anys i un dia de presó per als tretze rapers de la Insurgència acusats de terrorisme, incitació a l’odi, injúries a l’Estat i altres. Gairebé dos anys en presó preventiva per a Sandro Rossell i el seu soci Joan Besolí i que ahir van quedar absolts dels delictes que els imputaven.

Tots aquests casos tenen en comú un nom: la jutgessa Carme Lamela, condecorada fa un parell d’anys per l’ex-ministre Zoido amb la Creu de Plata del Mèrit de la Guàrdia Civil i la medalla al mèrit policíac. El mes de setembre passat,  va ser ascendida de l’Audiència espanyola a la sala segona del Tribunal Suprem espanyol.

Continua el judici contra el procés a Madrid i continua també la campanya cap a les eleccions del proper diumenge. La dreta espanyola segueix fent de Catalunya, i dels atacs a l’independentisme català, el focus principal d’una campanya que, en comptes d’intentar aportar alguna solució política al conflicte Catalunya-Espanya, es dediquen a practicar la crispació, l’insult i l’amenaça com a principal argument electoral.

Entre les eleccions espanyoles del 28 d'abril i les europees i municipals del 26 de maig, hi ha unes altres eleccions, les que tindran lloc per renovar les cambres de comerç de Catalunya. Seran entre el 2 i el 8 de maig. Tot i la seva rellevància, sovint, passen desapercebudes. Fins al punt que, fins ara, la participació ha estat amb prou feines de l'1% del cens potencial.

En parlem tot seguit amb els nostres convidats.

Som-hi. Comencem!      

dimarts, 23 d’abril del 2019

Feliç dia... i que sapiguem on volem anar!




Un nou Sant Jordi. Per a algunes bones persones, segon any lluny de casa. 

Per a tots els que, arreu del món, pateixen la repressió i la injustícia.

I també per a tots vosaltres....

Feliç dia a totes les princeses que volen muntar a cavall, que no esperen avorridament a ser salvades i que es mengen a queixalades la rosa de massapà! 

Feliç dia a tots els cavallers que saben més i volen més que tacar-se de sang, que són creatius i nobles amb sí mateixos i que es deixen salvar quan els fa falta! 

Feliç dia a tots els dracs que lluiten per trobar el seu lloc al món, que repten els prejudicis del seu entorn per a redescobrir-se i oferir tot el que duen dins! 

Feliç dia a totes les persones que gaudint de qui són i d’on vénen segueixen obertes a pensar –en gran i en veu alta- el lloc cap a on volen anar! 
Joana Raspall
Recordes com ens duien
aquelles mans les roses
de sant Jordi, la vella
claror d’abril? Plovia
a poc a poc. Nosaltres,
amb gran tedi, darrera
la finestra, miràvem,
potser malalts, la vida
del carrer. Aleshores
ella venia, sempre
olorosa, benigna,
amb les flors, i tancava
fora, lluny, la sofrença
del pobre drac, i deia
molt suaument els nostres
petits noms, i ens somreia.

Salvador Espriu
"El caminant i el mur"

Eleccions 28-A: Un sol objectiu, sumar més de 2.079.340 vots (Per a ments atordides, o no mentalment clares)


Les properes convocatòries electorals em provoquen sensacions diverses. Fa ja uns quants dies escrivia sobre una tristesa vaga i ombrívola... Avui em plau fer-ho sobre un determinat estat d’ànim, el d’estar atordit, o no mentalment clar, sobre alguna cosa. És a dir, sobre la confusió.

Hi ha diferents accepcions del mot confusió. Em quedo amb la que he citat abans i també amb aquestes dues:

Estat d'un aplec de persones o de coses mesclades de manera que no es poden distingir les unes de les altres, posades totes juntes de qualsevol manera.
Error consistent a prendre una persona o una cosa per una altra a causa de no haver-ne distingit les diferències.
Atordiment... Diuen que hi ha independentistes que pensen votar PSC en les eleccions del 28-A. Diuen que cal frenar les possibilitats d’un tripartit de dretes que podria acabar amb l’autonomia catalana. Diuen que això ara és prioritari.

No mentalment clar... Diuen que a hores d’ara hi ha un 20% d’indecisos de cara al 28-A.

Persones que no es poden distingir les unes de les altres... Diuen que el missatge que van transmetre, tant Jordi Sánchez com Oriol Junqueras, és molt similar pel que fa a uns continguts més aviats tebis.... 

El president dels Estats Units Harry Truman va dir: Si no els pots convèncer, confon-los... i crec que ho estan aconseguint. Massa confusió dins del moviment independentista i, en paraules de Frank Sinatra, Brindo per la confusió dels nostres enemics... És el que, a hores d’ara, deuen estar fent des de les oligarquies que sustenten l’Estat espanyol.

I la confusió s’alimenta també des de les files independentistes. Salvador Cardús escrivia un article sobre l’estat actual de confusió i, entre altres coses, afirmava que “No és que no hi hagi horitzons clars: és que s’han esborrat els camins i tot és una aventura. I no hi ha cap exploració que es faci amb un full de ruta previ.”

No hi ha un objectiu clar i concret ni cap estratègia vàlida ni, encara menys, cap estratègia conjunta per arribar-hi. Per què?

Jaume Sastre, activista de les Illes que –recordareu- va protagonitzar una vaga de fam de 41 dies per defensar l’ensenyament en català, ha piulat un fil molt interessant en què posar el dit a la nafra sobre els principals problemes que provoquen aquesta confusió entre l’independentisme:  

Malament anam quan en un moviment de lluita transversal algú, qui sigui, és considera insubstituïble, més independentista que ningú o que el seu partit és "l'única" força que pot alliberar la nació. Amb aquesta mentalitat, el referèndum de l'1-O no hauria estat possible.
Des de fa mesos sembla que més enllà dels presos l'independentisme no té vida. Tot gira entorn dels presos i els familiars que han acabat copant les llistes. Ara posen línees vermelles, ara les lleven. Posen Sánchez de president a Espanya, el lleven, ara el tornen voler...
En resum: la repressió selectiva de Felipe VI ha fet perdre al moviment independentista de masses l'autocentrament, la iniciativa, la unitat d'acció i ha convertit la presó en el centre neurálgic de presa de decisions. Al meu parer, ús urgent trencar aquest cercle viciós.
Un any i mig de presó ha desconnectat els presos de la realitat d'Espanya que degenerant en la catalanofòbia visceral, genocida i racista. Encara mantenen la falsa esperança de la dona violada que s'autoganya dient-se que la parella un dia canviarà.
Els presos no ens demanen el vot per la independència, de fet han tret la paraula del programa. Ens el demanen per la llibertat com si fos possible treure'ls de la presó sense la victòria republicana. No és estrany que votants seus acabin votant PSOE.
Avui fa exactament un any escrivia un article que vaig titular “Presos, repressió, fer República.. " Entre altres, deia amb matisos el mateix que escriu Jaume Sastre:

La repressió continuarà, amb o sense 155, amb o sense govern. Caldrà separar clarament els dos fronts: l’antirepressiu i el "fer República". Si barregem les dues lluites estarem condemnats al fracàs en els dos fronts. [...] que pot dedicar tots els seus esforços, sense la càrrega emocional que representen els presos, a fer República. Abans de res, caldrà aclarir d’una vegada per totes què significa aquesta expressió “fer República”. Tot seguit és indispensable una única direcció política, una única estratègia que ens permeti avançar en aquest camí.
Desitjo i espero que d’aquí al 28-A es “faci la llum” en les ments confoses (aquells que pensen votar PSC, el 20% d’indecisos, els que no volen votar...) i entenguin que tot el que tot el que no sigui igualar o superar el resultat global en nombre de vots de l’independentisme en els eleccions del 21 de desembre de 2017 (2.079.340 vots) significarà un pas enrere per al moviment independentista en el seu conjunt.

Sumar menys de 2.079.340 vots no ho pot maquillar cap bon resultat partidista, ja sigui d’ERC, de JxCat o del Front Republicà.

dilluns, 22 d’abril del 2019

La preocupant actitud d’ERC en el camí cap a la independència. (Article de Joan Guarch)



Ja fa temps, vaig compartir en aquest espai digital un seguit d’articles d’un bon company: en Joan Guarch. Us comentava que amb en Joan vam compartir moltes hores de feina, algunes discussions i moments extraordinaris (i alguns també de complicats...) a l'ANC. Vam ser companys al Secretariat Nacional i, a hores d'ara, encara compartim objectius i projectes en aquest camí de construcció de la nova República catalana, sobretot dins d'exigents.cat
Avui torno a compartir, amb els que bonament ens vulgueu llegir, un altre article d’en Joan Guarch, interessant i, tant si hi esteu o no d’acord, de lectura recomanable. 


Fa uns anys enrere molts pensàvem que si l’antiga CDC, la del 2010, post manifestació en contra de la sentència de l’Estatut, la de després dels dos mandats del tripartit  de Maragall i Montilla, la que comandava l’Artur Mas, si aquesta CDC no entrava de ple en la lluita per la independència del país, no ho aconseguiríem.

Però la CiU d’Artur Mas, la de després de la manifestació de l’11 de setembre del 12, fa un pas endavant i entra de ple en la lluita per la independència, tant és així que Mas acaba convocant, el 9 de Novembre del 2014, la consulta sobre la independència de Catalunya.

Mas convoca les eleccions plebiscitàries del setembre del 2015, les eleccions post 9N i s’aconsegueix fer una candidatura unitària entre CiU i ERC, Junts pel Si. I aquesta majoria independentista, amb Puigdemont com a President, ens porta a l’1 i al 27 d’octubre.

Quan hi estem més a prop, quan superant el 155 i la convocatòria il·legal d’eleccions per part de l’estat espanyol, el 21 de desembre del 2017,  tornem a aconseguir la majoria parlamentaria, aquest cop anant per separat JxC i ERC, i després de la victòria de JxC, és quan comença a sortir la incomprensible actitud d’ERC.

És sabut que ERC, no vol entendre que aquesta lluita és transversal. En ella hi participen amplis sectors de la societat que van des de classes mitjanes i mitjanes altes, representades per partits conservadors, liberals i catòlics, tradicionalment de centre i de dreta, passant per sectors de classe mitjana de baix poder adquisitiu, de classe treballadora, proletariat amb un gran component immigratori, representats per sectors de l’esquerra socialista i comunista i fins a sectors de l’esquerra més radical i crítics amb el sistema, que tots plegats configuren un moviment amplament transversal i que no pot estar representat, només, per sectors del centre esquerra, diríem que socialdemòcrates.

No es pot fer una lectura social des de la vella manera d’entendre la política, no es pot voler reeditar el tripartit del 2003 al 2010, perquè en queden exclosos molt amplis sectors del país. El tripartit va portar al país al màxim del funcionament autonomista, amb la redacció del nou Estatut, retallat il·legalment pels sectors de la dreta més reaccionaria. Ara, estem en un altre estadi del procés cap a l’alliberament. És la lluita de TOT EL PAÍS per defensar la democràcia i aconseguir la República.

Tots aquests sectors republicans esmentats tenen un únic objectiu comú, implantar la República. I això no s’aconsegueix amb pactes amb els partits que no es defineixen ni d’una manera ni de l’altra i molt menys amb els partits unionistes espanyols que varen votar a favor d’aplicar, il·legalment, l’article 155.

ERC, en canvi, creu que l’objectiu és ampliar la base social, però aquesta només s’amplia definint i practicant què és la República i explicant i demostrant les bonances d’aquesta front al paper involucionista de tots els partits signants del 155.

Ampliar la base no s’aconsegueix no concretant com, no s’aconsegueix exercint una deriva autonomista amb pactes amb els Comuns i el PSOE, (que, per cert, ja comencen a veure l’actual inconsistència d’ERC i ja proclamen que ERC no és de fiar), i molt menys amb actituds d’anar contra gairebé tot i tothom. Com per exemple dient que amb el 50% no és suficient o amb afirmacions d’alguns dels seus dirigents, com Sergi Sol, que diu: “l’independentisme crispat ha fet moltíssim mal però, per sort, no és al carrer”, i molt menys quan es fan afirmacions com: “hi ha una part de l’independentisme que és com un càncer”.

Els qui afirmen això, evidentment no s’estan referint a ells com a càncer, sinó l’independentisme d’altres que no son ells. I amb quina autoritat poden dir semblant bestiesa? Per casualitat estan en possessió de la veritat absoluta i venen a redimir als altres independentistes, que, pooooobreeeeets, no saben el que fan?

Tampoc s’aconsegueix amb afirmacions com les de Joan Tardà: “L’independentisme ha de reconèixer que el referèndum mai podrà ser independència si, independència no”. Doncs sembla que és la pregunta més simple i clara per poder veure i comptar qui està a favor i qui en contra, i per això l’Estat Espanyol va tenir tot l’interès que no es pogués comptabilitzar el resultat. Per tant hem d’embolicar-ho perquè no sigui prou clar?

O també afirmant que: “La millor manera de desactivar l’adversari és més república i menys estelada”, al mateix temps que el President del Parlament, Roger Torrent, impedeix la investidura del President Puigdemont i s’afirma que les Lleis de desconnexió i transitorietat eren simbòliques.

O haver exigit la DUI a l’octubre del 2017 i ara rebutjar la unilateralitat per tal de culminar el procés independentista, tal com afirma Toni Comin que fan alguns dirigents concrets d’ERC, als qui demana que si fan aquest canvi radical de posicions polítiques, n’haurien d’explicar els motius , com a mínim.

O voler arraconar l’actuació del President Puigdemont, menyspreant que avançar cap a la República, es vulgui fer sobre realitats virtuals i paradisos imaginaris al núvol, i desacreditant, sense dir-ho, el projecte del Consell per la República, impulsat des de Waterloo, tal com diu Sergi Sol, un dels ideòlegs d’ERC i ma dreta de Junqueras.

El que és clar és que d’aquesta manera, amb aquest sectarisme partidista no anem enlloc. Anar contra tot i tothom, desqualificar els demés si no sustenten les meves idees i al mateix temps no concretar res, no porta en lloc.

El nostre procés cap a la independència és tan potent que està fent entrar en crisis a tots els partits, fins ara convencionals, no solament catalans sinó també espanyols i fins i tot arriba a molts partits europeus.

Aquesta crisi dels partits es veu amb les crítiques que els arriben d’amplis sectors socials però es concreten amb els migrats resultats obtinguts en les conteses electorals, expressió del rebuig ciutadà a les seves posicions partidistes.

El que exigim a tots els partits és la voluntat d’asseure’s a parlar i consensuar estratègies comunes de país per poder anar implantant la república, sense les prepotències de cap actor que es cregui en possessió de la veritat absoluta, com dèiem abans.

Necessitem la força de tots i la única manera que els partits sobiranistes ho puguin arribar a entendre és que, si no rebutgen posicions autonomistes, no tinguin el recolzament majoritari, a Catalunya, en les properes eleccions al Congrés espanyol. I si encara persisteixen, tampoc el tinguin en les eleccions al Parlament Europeu. Sols en els resultats electorals es podrà veure el recolzament social que tenen les seves posicions.

Hem de treballar perquè aquesta unió estratègica de TOTES LES FORCES INDEPENDENTISTES es pugui plasmar en una llista unitària quan convoquem les eleccions al Parlament de Catalunya, i ja sabem qui ha preconitzat fer, des del 21D, una llista unitària. Però, com deia al començament, si ERC no s’asseu a parlar i consensuar de tu a tu un camí conjunt, amb totes les forces independentistes, malauradament, tampoc ho aconseguirem.


dilluns, 15 d’abril del 2019

VÍDEO: El feminisme del segle XXI (Programa 36 de Catalunya segle XXI)

Segona temporada
 Emès el dissabte 13 d'abril de 2019
Direcció. Jaume Marfany
Presentació: Maria Vidal i Jaume Marfany
Producció: Maria Vidal, Guillem López 
Convidats:

Carme Porta, tècnica en imatge fílmica, política i activista del moviment feminista català. Va ser regidora de l’Ajuntament d’Esplugues de Llobregat, diputada per ERC de 1999 a 2006 i secretària de Polítiques Familiars i Drets de la Ciutadania del Departament d'Acció Social i Ciutadania de la Generalitat de Catalunya de 2006 al 2011.

És membre de Xarxa Feminista, de l’associació de Ca la Dona i de Bollos en Teoria. Col·laboro amb La Independent, mitjà digital Feminista i sóc membre de la Xarxa Internacional de Dones Periodistes i Comunicadores.

Gina Rigol, graduada en Dret i ADE 

Lajaina Maltouh, politòloga 


dissabte, 13 d’abril del 2019

En la mort de Neus Català... "no tenir por de la vida / ni de la mort."



En record de  Neus Català, símbol de la lluita contra el nazisme i el feixisme.

“Bon viatge per als guerrers...”

Plaer de vida, de Montserrat Abelló

Plaer de viure, d’estar
asseguda i contemplar
com cau la tarda.

Tarda d’un gris lluminós
ara que el dia s’allarga
I ser feliç com Epicur

amb el poc que vull
al meu abast.

I, en no esperar
ja res d’un més enllà,
no tenir por de la vida
ni de la mort.

El feminisme al segle XXI (DAVANTAL del programa 36 de Catalunya segle XXI)


El feminisme és un moviment social i polític que s’inicia formalment a finals del segle XVIII, sense adoptar encara aquesta denominació, i que suposa la presa de consciència de les  dones, com a grup o col·lectiu humà, de l’opressió, dominació i explotació de què han estat i són objecte per part del col·lectiu d’homes en una societat eminentment masclista i patriarcal.

Tradicionalment s'ha dividit el feminisme en diverses "onades" o etapes històriques. La primera onada de teoria feminista va suposar el naixement de la consciència de l'opressió de la dona en diferents àmbits i va articular-se a través de reivindicacions sobretot de caràcter polític o legislatiu, encaminades a assolir una situació de progressiva igualtat entre homes i dones a l'esfera pública. La segona onada va ampliar el camp de lluita per denunciar el patriarcat que imperava, fins i tot de manera inadvertida per a la societat, en diverses esferes de la vida quotidiana. La tercera, per la seva banda, va abandonar el concepte d'un sol feminisme, per acceptar diversitat de concepcions de gènere i la seva relació amb altres esferes.

El feminisme català de principis del segle XX és de signe cultural i social. En aquella època, les feministes catalanes impugnaren alguns dels patrons socials tradicionals que relegaven les dones a la casa i reivindicaren un paper actiu per a les dones a la societat que trencava amb el seu aïllament social i la seva marginació tradicional dels afers públics i culturals.

Les Primeres Jornades Catalanes de la Dona, el juny de 1976, van trencar el silenci després de molts anys de dictadura. En aquella dècada, les reivindicacions se centraven en l’educació i el sexisme, l’abolició de les lleis que generaven discriminació, la legalització dels anticonceptius, el dret al propi cos, l’eradicació de la prostitució, la defensa de les prostitutes i l’amnistia per a les dones empresonades per delictes específics.

A la dècada dels vuitanta del segle passat, els grans canvis legislatius i la creació d’un feminisme més institucional, tot i suposar un gran avenç van ser insuficients per assolir la transformació social profunda que buscava i busca el moviment feminista.

Quins són els reptes que afronta el feminisme del segle XXI? En parlem tot seguit aquí, a Catalunya segle XXI.

Vull una resposta, La Clau, Catalunya segle XXI ara també a Canal Costa Catalana ( Garraf, l’Alt i el Baix Penedès, el Tarragonès, l’Alt Camp i la Conca de Barberà)



Des d’ara, els programes Vull una resposta, LA CLAU de la nostra història i Catalunya segle XXI (i altres programes emesos per ETV Llobregat) es poden veure també al Canal Costa Catalana.

El nou canal del grup Televisions Digitals Independents (TDI) ja emet en període de proves a les comarques del Garraf, l’Alt i el Baix Penedès, el Tarragonès, l’Alt Camp i la Conca de Barberà.

Les freqüències que utilitza són 54 UHF: Tarragona (Camp de Tarragona) 30 UHF: Vilanova i la Geltrú (Garraf)

Una bona notícia per a la gent d’aquestes comarques.