Maria Mercè Marçal: La maternitat (1)

Els poemaris Sal oberta i La germana, l’estrangera inclouen, entre altres temes, el de la maternitat.

El poema Baula és l’inici de tot; el moment de la concepció de la que seria la seva filla: 

Els 6 de març de mil nou-cents vuitanta,

plegats, i sense esment, insectes de l'incert,

calàrem foc al fruiterar dels núvols.

Caigué la fruita viva sobre l'herba.

Inicialment, Marçal es planteja el gran dubte: tirar endavant com a mare soltera amb l’embaràs o bé recórrer a l’avortament. El jo poètic travessa pel gran dubte sobre el fet de ser mare. Les imatges poètiques que expressen l’estat de dubte de la poeta es reflecteixen en la ruda i l’heura.

La ruda conté propietats abortives i és, en aquest sentit un símbol feminista, perquè l’embaràs i la maternitat representen per algunes teòriques feministes la subjugació a l’home i a la llar.

El poema Ruda és especialment colpidor en aquest moment anímic de la poeta:

[...]
Perquè portes la mort escrita a la semença
i la veig a les fulles, i ha enramat el convit,
no donaré agonia a la saba que et defensa,
no donaré llum al sol, ni tenebra a la nit.

Ofegaré les rels del gran arbre que et serva.
Estroncaré la veu dels petons que hi fan niu.
Faré callar les deus que adollen aquest riu
El verd de la serena i la saó de l’herba.

I alçaré el cor i vi perquè la vida guanyi:
El meu amor serà la ruda que t’escanyi.
[...]
Hoste que has arribat de cop, sense ambaixada!
[...]
Qui ha convocat, d’incògnit, a la taula parada?

La imatge contrària és l’heura. Aquest vegetal mostra una força vital tan extrema que pot acabar ofegant el vegetal al qual s’emparra. L’heura inclou els conceptes de la vida i de la mort, contradicció que remet als conflictes socials de la maternitat. L’experiència de ser mare, que primer és vista com a símbol repressor de la dona, després, és entesa com una força particularment femenina que s’ha de viure amb gaudi i passió. La ruda i l’heura son els elements simbòlics i antagònics. El sentiment de maternitat, però, acaba triomfant.

He desat al calaix la ruda; se’m podria
A les butxaques i al clos de la falda.
Pels descosits sobreeixia, i pels sets...,
I els he embastats amb agullers de pluja.

L’he desada al calaix: potser les arnes
De l’estiu en faran, d’esme, pastura.
Mentre, triomfaran les fulles noves
Al jardí que s’espiga dins de casa.
Sí, he desat la ruda i el reclam
Que obria portes als cavalls de l’ordre.
[...]
He desat al calaix la ruda. I he afirmat
La deu des d’on s’esbalça la tempesta de l’heura