L'Estat espanyol amb l'extrema dreta fent d'acusació. Foto Vilaweb
Ha començat el “Judici de la
vergonya”. Un judici que, malauradament, ha passat a formar part del procés
d’independència i que marcarà en bona part les accions i mobilitzacions que
entitats i partits engegaran contra la repressió i per reivindicar el dret
d’autodeterminació. Un judici que, sigui quina sigui la sentència, si els
acusats no són absolts, marcarà, no només el futur del procés independentista,
sinó, també, el futur de la democràcia i de l’Estat de dret a l’Estat espanyol.
En Jordi Graupera, que es
mou per twitter com peix a l’aigua, ha penjat un fil força interessant i que
convida a la reflexió sobre el passat més recent, el present i, sobretot, el
futur. Comencem pel passat...
Tenim un relat dels fets d’octubre
que crec erroni. Coincideixo amb en Graupera mb la idea que expressa en
aquesta frase: “La foto important i reveladora del primer d'octubre
no és la de la policia pegant, sinó la de la gent votant en un referèndum
d'autodeterminació.” Aquest és un relat força compartit, l’1 i el 3 d’octubre
va ser una autèntica victòria de la gent. En Graupera no en parla, però el
relat es desdibuixa amb els fets posteriors i fins arribar al 27 d’octubre.
La proclamació, fallida, de
la República catalana tancava la primera etapa del procés d’independència. La
via eslovena, de la llei a la llei, va fracassar. No hem sabut, però, construir el relat. Ens
hem entestat a buscar culpables i traïdors en comptes de veure-ho com el que va
ser: una batalla en aquesta gran guerra amb l’Estat. Una batalla important i
perduda, però que significa l’inici de la segona fase. La primera batalla que
ha situat el procés i el conflicte a un nivell a què mai no havia arribat.
Penso que en Graupera la
clava quan escriu que les sensacions que ens arriben des de l’Estat, però també
des de sectors independentistes, coincideixen: “La independència és impossible, sou massa febles. Uns ho expliquen des
de l'autoritat, els altres des de la repressió.
Uns fan servir l'amenaça, els altres la pena. Tots dos mantenen la
unitat d'Espanya des de la por. Sou febles, la independència és impossible.”
El mes d’octubre de 2017 ens
va portar la repressió i els empresonaments. Objectiu: deixar el moviment sense
lideratge ni direcció política. En això se n’han sortit. Des de finals de 2017,
enfrontament partidista; manca de lideratge; manca d’estratègia unitària;
excessiva dependència dels líders empresonats o a l’exili. La repressió ha
introduït un factor nou en el procés que ha provocat un canvi important en els
objectius del moviment. La lluita antirepressiva i per la llibertat dels presos
ens ha desbordat i ha deixat en un segon pla la lluita per la independència.
“Ni
la pena ni la feblesa poden ser els nostres valors polítics. Res destrueix més
ràpidament una consciència política que entendre's com una víctima [...]
No és veritat ni que siguem
febles, ni que la independència sigui impossible.” Totalment
d’acord. La independència és possible i ni la timidesa ni la feblesa formen
part de l’estratègia per aconseguir-la. I aquí és on, potser, en Graupera i jo
no coincidiríem al cent per cent.
Després del fracàs de l'estratègia "de la llei a la llei" penso, sincerament, que només ens queda un sol camí per aconseguir la independència i que ha de començar per establir una estratègia compartida per totes les forces independentistes. I
quan em refereixo a “totes les forces” vull dir les “tres potes del tamboret”:
partits, institucions i societat civil.
Caldrà una estratègia
unilateral basada en la suma de la desobediència civil i la legitimitat
democràtica. Legitimitat que ja tenim, però que hem de continuar refermant en
les properes eleccions que s’acosten: municipals, europees i unes més que
possibles eleccions espanyoles avançades. També, no hauríem de descartar unes
eleccions catalanes que, cas de convocar-les, haurien de ser amb caràcter
constituent.
Durant els propers mesos, en
qualsevol d’aquests escenaris, es pot produir l’esclat republicà que provoqui
la repressió màxima de l’Estat. A diferència de la tardor de 2017 el Govern, la
majoria del Parlament i la majoria del poble català han d’estar preparats per defensar
els nostres dirigents i les institucions. Preparats per resistir mitjançant una
estratègia compartida de desobediència civil fins assolir un Acord de Pau
gràcies a una intervenció o una mediació internacional.
I aquí és on es podrà saber
si som febles o som forts. La desobediència civil comporta més repressió, més
detinguts, més empresonaments. Tothom n’ha de ser conscient, polítics,
dirigents i l’avantguarda civil que haurà de suportar el vessant més dur de la
repressió. Demostrarem que som forts i guanyarem la independència si ens sentim
i som capaços de tirar endavant aquesta estratègia de desobediència civil. Serem
febles i haurem d’esperar temps millors si no ens sentim amb forces per
combatre l’Estat d’aquesta manera.
Cal tenir molt clar que
significa desobediència civil i quin és el repte que han d’assumir els nostres
representants i la societat civil. Reprodueixo uns textos molt il·lustratius de
Josep Pinyol:
“La
desobediència civil ha de tenir un caràcter de masses per ser efectiva en la
lluita per la independència i, en els països amb eleccions, ha d’anar
acompanyada de la legitimitat democràtica guanyada a les urnes. Els desordres
públics fets per persones que eviten ser identificades per eludir l’acció de la
justícia no poden ser considerats desobediència civil. [...] La indignació i la
ràbia d’un moment no poden determinar la via de la desobediència...”
“Les
campanyes de desobediència civil han d’implicar grans masses de població i han
de ser compartides per les organitzacions cíviques i les formacions polítiques,
en especial quan s’ha d’aplegar la insubmissió amb la legitimitat democràtica
de les institucions. Les accions insubmises que no formen part d’un pla general
i que no estan molt justificades, causen molt de patiment sense generar avenços
vers l’exercici dels drets inalienables conculcats. La desobediència civil no
es pot confondre amb una insurrecció de baixa intensitat perquè requereixen una
actitud d’empatia fins i tot amb els opressors, creure’ls susceptibles de ser
commoguts pel patiment que infligeixen, com veurem en l’apartat següent.”
“Un
moviment unilateral basat en la insubmissió no-violenta i la legitimitat
democràtica guanyada a les urnes no té altra sortida que la negociació amb
l’Estat opressor. Nelson Mandela des de la presó va buscar la interlocució uns
personatges tan depravats com els dirigents blancs sud-africans, però exigint
en tots els anys de negociació l’abolició de la constitució racista. El mateix
va fer Gandhi amb el virrei britànic i missions enviades des de Londres, sense
renunciar mai a la independència. El republicanisme català ha de negociar amb
el Govern espanyol sobre l’exercici del dret a l’autodeterminació i ha de condicionar
els pactes polítics a les Corts espanyoles i les relacions entre Govern
espanyol i la Generalitat als avenços en els Acords de Pau.”
