Català i immigració: el discurs que desvirtua la realitat

En tanto en Cataluña quedase un solo catalán y piedras en los campos desiertos, hemos de tener enemigos i guerra (Francisco de Quevedo)

Abans de res el resum per als "impacients...."

Polèmica per l’espectacle Esas latinas: L’obra ha generat controvèrsia, però el debat públic ha estat dominat pels qui la defensen, tot sovint des de l’esquerra espanyolista, més que no pas pels crítics.

Desviació del focus: S’intenta diluir l’acusació de catalanofòbia barrejant-la amb racisme o llibertat d’expressió, deslegitimant així les crítiques legítimes.

El català, víctima de manipulació discursiva: Es presenta la defensa del català com a “supremacista” o “pogromista”, tot i ser una llengua minoritzada en lluita per sobreviure. Aquesta retòrica busca culpabilitzar moralment els catalanoparlants.

Mitjans afins al relat assimilacionista: Publicacions com Diario Red, La Directa, Catalunya Plural i La Futura equiparen l’exigència de català en espais públics amb actituds racistes, cosa que l’article denuncia com una forma d’assimilació cultural disfressada d’antiracisme.

Crítica terminològica severa: L’ús del terme “pogromista” per parlar de política lingüística catalana es considera una manipulació greu i insultant.

Paradoxa de la dreta i la llengua: Es denuncia que s’acusi el catalanisme de compartir tàctiques amb l’extrema dreta, quan històricament ha estat l’espanyolisme (també d’extrema dreta) qui ha atacat el català de manera sistemàtica.

Resposta a Ione Belarra: Les declaracions de la líder de Podemos, que acusa la Generalitat de voler fer “polítiques racistes”, es consideren injustes i desinformades. L’article defensa que més competències podrien permetre polítiques migratòries més justes.

Crítica a la falsa equidistància: Dir que el català pot discriminar, malgrat estar en situació desfavorable, és una manera subtil d’afavorir el castellà com a llengua dominant per defecte.

La llengua no és una estructura opressora: Equiparar-la a una eina de poder és erroni. El català és una eina de cohesió i supervivència cultural, no d’exclusió.

Dret col·lectiu a viure en català: La defensa de serveis públics en català no és excloent sinó una mesura de justícia i continuïtat cultural.

Conclusió amb rerefons sobiranista: La crítica de fons és contra l’Estat espanyol, que tant des de la dreta com des de l’esquerra no accepta la sobirania catalana. Josep Pla ho resumiria així: “el que més s’assembla a un espanyol de dretes és un espanyol d’esquerres.”

Article complet

L'espectacle Esas latinas, del col·lectiu Teatral Sin Papeles, ha desencadenat una polèmica notable, però crida l'atenció com la major part del ressò mediàtic sembla venir dels qui el defensen o en justifiquen el contingut, més que no pas dels que n'han fet una crítica. Molts discursos públics (sobretot de les esquerres espanyolistes) han volgut desviar-ne el focus, barrejant les acusacions de catalanofòbia amb conceptes com el racisme o la llibertat d'expressió, sovint per diluir-ne el rerefons o desacreditar-ne els crítics. 

Per molt que alguns sectors intentin presentar la defensa del català com una forma de “supremacisme lingüístic” o una expressió “pogromista”, aquesta retòrica desvirtua completament la realitat d’una llengua minoritzada en lluita per la supervivència. Darrera d’aquest discurs hi ha una estratègia política ben coneguda: desactivar la normalització lingüística mitjançant una culpabilització moral del parlant de català.

Els articles recents publicats a Diario Red, Directa, Catalunya Plural i La Futura són una mostra d’aquest corrent. Tots parteixen d’una confusió perillosa: equiparar exigències bàsiques d’ús del català en espais públics amb actituds racistes o excloents. I cal dir-ho clar: això no és antiracisme, és un nou intent d’assimilació lingüística i cultural, o sigui, nacional.

L’article de Diario Red utilitza una expressió extremadament greu i fora de lloc: “No fa falta referir-se als assalts feixistes de Torre Pacheco per tenir present una dinàmica nacional pogromista” (Atenció al terme!)[1]

Associar el conflicte lingüístic català amb els pogroms, que històricament fan referència a massacres antisemites, és una irresponsabilitat terminològica. Això és convertir en opressió el que, en realitat, és una resistència davant d’un procés de substitució lingüística secular. És una manipulació gravíssima dels termes.

A més, s’hi afegeix que “la llengua s’utilitza com a barrera racista” o com a “tàctica conscient per part de l’extrema dreta”. Però vet aquí la paradoxa: és precisament l’extrema dreta espanyolista la que més ha atacat el català al llarg dels anys, a l’escola, als jutjats, a les institucions. I ara es pretén que defensar el català... també sigui d’extrema dreta?

En aquest sentit, les darreres declaracions de la Secretària General de Podemos, Ione Belarra, no només són injustes, sinó profundament irresponsables i alimenten una visió esbiaixada del debat sobre les competències en immigració a Catalunya. Afirmar que la Generalitat vol aquestes competències “per fer polítiques racistes” i competir amb l’extrema dreta és una simplificació barroera que nega la trajectòria antiracista de molts col·lectius i institucions catalanes. Aquesta acusació ignora deliberadament que una major proximitat institucional pot permetre polítiques més humanes i eficients, adaptades a la realitat del territori i pensades amb la complicitat d’entitats de defensa dels drets dels migrants. Reduir l’autogovern a una suposada voluntat repressiva és projectar sobre els altres els propis prejudicis centralistes. I és també una manera ben cínica d’evitar el debat de fons: qui ha mantingut la llei d’estrangeria i ha permès durant anys batudes racistes no ha estat pas la Generalitat, sinó governs espanyols —inclosos aquells en què Podem ha participat.

En un dels textos de La Directa, es pregunta provocadorament: “Si haguessin parlat anglès, els haurien intentat ajudar en anglès? Si haguessin parlat xinès, haurien almenys tret el traductor?” La resposta és òbvia: si una persona arriba a França o al Quebec i no entén la llengua, se li ofereixen recursos, però ningú no qüestiona la centralitat del francès. Aquí, en canvi, es vol que el català sigui optatiu, com si fos una molèstia o una excentricitat local.

La frase “Una llengua en situació desfavorable pot ser igualment una eina de discriminació” conté una perversió subtil però molt perillosa del discurs sobre els drets lingüístics. Pretendre que una llengua minoritzada com el català —amb segles de repressió al darrere i una presència desigual en àmbits com la justícia, l’administració o l’audiovisual— pot ser un instrument de discriminació és desviar l’atenció del problema real: la vulnerabilitat d’aquesta llengua en el seu propi territori. Equiparar la defensa del català a una forma d’exclusió no només és una fal·làcia, sinó que contribueix a erosionar les polítiques de normalització lingüística que intenten corregir una situació de desavantatge històric. El que realment discrimina no és parlar català, sinó impedir-ne l’ús o considerar-lo un obstacle. Aquest tipus de discursos, sovint revestits de falsa equidistància, acaben afavorint el bilingüisme desigual, on una llengua —el castellà— domina sistemàticament, i l’altra —el català— ha de demanar permís per existir.

L’article de Catalunya Plural afirma: “Quan les persones migrades qüestionen estructures de poder —incloent-hi la llengua—, sovint es troben amb un mur de resistència i deslegitimació.” Aquest plantejament és legítim quan es parla de burocràcia, racisme laboral o accés a serveis. Però quan es parla de llengua, es cau en una tergiversació: la llengua pròpia d’un territori no és una estructura de poder assimilable a una institució opressora. És l’únic recurs que té una comunitat per transmetre el seu llegat cultural i nacional. Exigir a un catalanoparlant que renunciï a la seva llengua per ser empàtic és el contrari de la integració. És submissió.

Els textos insisteixen que el català pot arribar a ser “restrictiu, antipàtic, enutjat i finalment irrellevant” si es fa servir com a condició. Però això és una falsedat: el català no s’exigeix com a filtre excloent, sinó com a eina comuna. És la llengua que ha d’unir, no pas la que divideix.

Demanar que l’atenció sanitària, educativa o administrativa sigui en català no és excloure ningú: és protegir un dret col·lectiu amenaçat. Com diu Carme Junyent: “El català és una llengua de la gent que el parla, no d’un grup ètnic, ni d’una raça, ni d’una classe social.”

Presentar el català com a obstacle, com a imposició o com a eina racista és, en el fons, una forma de deslegitimar la seva supervivència. El que cal és ampliar l’empatia cap als qui volen viure en català, no retallar-la en nom d’una suposada inclusió que en realitat normalitza l’hegemonia del castellà com a llengua de comunicació per defecte.

En definitiva, el que podem llegir en aquests mitjans de comunicació o declaracions recents (que no són les primeres) com les d’Ione Belarra no fan més que reforçar una vella intuïció ben arrelada en el catalanisme i que, segons diuen, va ser Josep Pla que la va resumir amb cruesa: “el que més s’assembla a un espanyol de dretes és un espanyol d’esquerres”.

Quan es tracta de Catalunya, les diferències ideològiques sovint s’esvaeixen i es reforça una mateixa voluntat de control, de negar la sobirania i de caricaturitzar qualsevol aspiració nacional com a perillosa o retrògrada. Aquest patró recurrent evidencia que l’alliberament nacional de Catalunya no pot passar per un canvi de govern a Madrid, sinó per trencar definitivament amb un estat que, tant des de la dreta com des de l’esquerra, mai no ha estat disposat a acceptar-nos com a nació lliure i sobirana.

---

[1] Tot i que no és un mot recollit habitualment als diccionaris normatius catalans, el seu significat es pot entendre per derivació, com en altres llengües romàniques: Pogrom: un atac violent i organitzat contra un grup ètnic o religiós, especialment contra els jueus. -ista: sufix que indica una persona que practica o és partidària d’alguna cosa

L’ANC davant el seu repte més gran: resistir, reformar, liderar

 L’article és extens. Per això, per als impacients a qui se us faci massa llarg llegir-lo, us passo en primer lloc un resum de les idees principals.

Respecte per la pluralitat dins l’independentisme:

El text parteix del principi que totes les idees i estratègies cap a la independència són legítimes i enriquidores. La diversitat d’opinions hauria de reforçar el moviment, no dividir-lo.

Crisis interna a l’ANC:

La dimissió en bloc del Secretariat Nacional ha evidenciat una situació de desorientació i fragmentació dins l’ANC i, per extensió, dins el moviment independentista.

Debat sobre la direcció i la governança:

L’elecció de Lluís Llach com a president va ser clara i democràtica, però un sector minoritari (encapçalat per Josep Punga i amb suport de Josep Costa) va intentar bloquejar-ne l’elecció mitjançant estratègies obstructives.

Crítica al bloqueig intern:

Aquestes actituds no es veuen com a discrepàncies ideològiques legítimes, sinó com a intents de desestabilitzar l’organització des de dins, repetint patrons del passat.

L’ANC com a peça clau del moviment:

Malgrat els problemes, l’ANC continua sent l’eina organitzativa més potent del moviment independentista, amb una estructura territorial i una base activa arreu del país.

Perill de dividir i començar de zero:

Crear alternatives o estructures noves només fragmentaria l’esforç col·lectiu. Cal reconstruir sobre el que ja existeix, no desfer-ho per ressentiment o impaciència.

Estratègia per la independència:

La independència no s’aconseguirà només amb majories parlamentàries o amb més llistes electorals, sinó amb mobilització, voluntat política real i organització des de la base.

Debat sobre la llista cívica:

La idea no és nova i forma part de l’estratègia de l’ANC des del 2014. El problema actual no és la proposta en si, sinó com, quan i amb quin suport es presenta.

Crítica a Josep Costa i el seu sector:

Les seves actuacions es consideren un intent de bloqueig polític disfressat de crítica democràtica, debilitant així l’ANC i tot el moviment civil independentista.

Reivindicació de la lleialtat i el respecte democràtic:

El text reclama estabilitat, acceptació de les majories i debat lleial com a condicions imprescindibles per avançar junts cap a l’objectiu comú: la independència.

Article complet

En plena crisi interna i amb un independentisme dispers, l’Assemblea ha de recuperar el rumb i refer el vincle amb la base per tornar a ser motor del canvi

Abans d’endinsar-nos en el contingut d’aquest article, cal deixar ben clar un principi fonamental: totes les idees, estratègies i tàctiques encaminades a assolir la independència són plenament respectables. En un moviment tan ampli i divers com l’independentista, cada persona o col·lectiu té el dret —i el deure— de defensar i promoure la seva visió amb l’objectiu que sigui compartida per la majoria. La pluralitat d’enfocaments no només és legítima, sinó també necessària i saludable. Com en qualsevol família, també dins les diverses famílies independentistes, les diferències d’opinió haurien de ser enteses com una riquesa i una oportunitat per enfortir el debat, madurar el projecte i avançar amb més solidesa cap a l’objectiu comú.

Dit això...

El recent comunicat i les dimissions en bloc del Secretariat Nacional de l’Assemblea han accentuat encara més la sensació de desorientació i fragmentació dins el moviment independentista. A un escenari ja marcat per l’enfrontament i la desconfiança entre els partits polítics, i per l’auge preocupant del nacionalpopulisme en l’àmbit català, s’hi afegeix ara una divisió creixent entre les pròpies bases de l’independentisme. Aquesta conjuntura no només enterboleix el futur immediat de l’Assemblea com a actor clau, sinó que posa en qüestió la capacitat de tot el moviment per avançar de manera cohesionada i efectiva.

L’independentisme català hauria d’haver après que la unitat no és la uniformitat i que, de fet, la diversitat de veus pot esdevenir una gran força quan es gestiona amb intel·ligència col·lectiva. L’article de Vicent Partal a VilaWeb, titulat “L’ANC, entre la dissidència i la cohesió”, capta amb lucidesa aquest equilibri delicat però imprescindible, defensant una Assemblea viva, debatent i plural, però que no perdi el seu rumb ni la seva capacitat d’incidir. En contraposició, l’article crític de Josep Costa i el seu sector presenta un relat de fractura interna des d’una òptica maniquea, que interpreta la discrepància com a rebel·lió i la direcció com a opressió. Aquesta visió no només és parcial, sinó perillosament corrosiva.

Els fets parlen per si sols. En les darreres eleccions a la presidència de l’ANC, Lluís Llach va rebre un suport molt majoritari: 3.268 vots en les votacions generals i 43 vots del Secretariat Nacional per ser elegit president. Per contra, Josep Punga —candidat alternatiu— en va obtenir només 25 per a la presidència. No obstant això, el senyor Punga no es va retirar, i el seu grup va forçar repeticions de votació que només tenien un objectiu: bloquejar l’elecció de Llach. I quan es va retirar, el mateix bloc minoritari va orquestrar una nova estratègia: votar en blanc per impedir que el candidat escollit democràticament ocupés la presidència.

Actituds com aquesta, que s’han anat repetint al llarg del mandat,  no responen a un desacord ideològic legítim, sinó a una clara voluntat de condicionar l’Assemblea des d’una minoria de bloqueig. Aquest sector té noms i cognoms, i són exactament els mateixos que ja van intentar impedir que Jordi Pesarrodona accedís al càrrec en el mandat anterior, trencant pactes i sembrant la discòrdia.

L’Assemblea ha estat, des del seu naixement, un reflex fidel de la transversalitat del moviment independentista, i això ha implicat —com és natural— la convivència de criteris i sensibilitats diverses dins del seu si. Els diferents secretariats nacionals, des del 2011 fins avui, han estat escenari de debats intensos, discrepàncies i, en alguns moments, de tensions que han anat més enllà del que seria desitjable. Però això no és cap anomalia, sinó el signe d’un organisme viu i democràtic. Els que vam formar part d’aquelles primeres etapes —del 2011 al 2015— ho podem testimoniar amb autoritat: també hi va haver moments difícils, discussions i desacords, però res no va impedir que l’Assemblea avancés amb força. De fet, quan aquells primers equips vam tancar etapa el 2015, ho vam fer deixant una entitat forta, cohesionada i amb una capacitat de pressió real sobre els partits polítics, contribuint decisivament a situar la independència en el centre de l’agenda política del país. Aquell esperit de perseverança i lleialtat al projecte comú hauria de continuar sent avui la brúixola del moviment.

L’Assemblea continua sent, malgrat totes les tensions internes i els embats externs, l’eix vertebrador del moviment independentista català. És l’única organització amb una estructura territorial i sectorial arrelada arreu del país, amb una xarxa de base que —tot i estar parcialment desactivada— continua latent i preparada per reactivar-se quan se li proposi un horitzó clar i engrescador. Ignorar aquest actiu, menystenir-lo o voler substituir-lo per iniciatives noves sorgides del malestar o de la impaciència no és només una mostra de miopia estratègica, sinó una temptativa de fragmentació que recorda els pitjors vicis de l’independentisme històric previ a l’embranzida popular dels darrers anys. Començar de zero, crear estructures paral·leles o alternatives, només pot conduir-nos a dispersar esforços, dividir energies i, pitjor encara, posar en risc tot el que s’ha construït des del 2012 fins avui. És hora de reconstruir sobre el que ja tenim, no de dinamitar-ho per orgull o ressentiment.

També cal fer una reflexió estratègica de fons que sovint es desdibuixa enmig de les batalles internes: la independència no vindrà de tenir una majoria al Parlament, ni de sumar una nova llista electoral a les ja existents, moltes de les quals ja no es poden considerar independentistes sinó, a tot estirar, autonomistes o catalanistes. Ja hem tingut majories al Parlament, i hem comprovat que sense voluntat política real, compromís i una estratègia clara, aquestes majories serveixen de ben poc. Pensar que amb una “quarta (o cinquena) llista” —sense les condicions prèvies per convertir-la en una candidatura plebiscitària— s’obrirà un nou escenari de ruptura és, si més no, ingenu. La força per assolir la independència mai no ha vingut dels partits polítics. Ha vingut de la base, de la mobilització sostinguda i de l’organització civil, com es va demostrar fins al 2015 i, amb més intensitat encara, a l’1 d’octubre de 2017. Va ser el poble organitzat, persistent i desobedient qui va empènyer tot un país cap a un referèndum d’autodeterminació. L’Assemblea ha de recuperar aquest esperit: ser la punta de llança del moviment, no una corretja de transmissió dels càlculs electoralistes. I per fer-ho, cal cohesió, debat, però també lleialtat al projecte comú.

És important recordar que la llista cívica —o candidatura de país— ha estat present en els fulls de ruta de l’ANC des dels seus inicis. Ja el 2014, la Declaració d’Arenys de Munt parlava d’una candidatura d’ampli consens amb un únic punt programàtic: la declaració d’independència i l’inici del procés constituent. El que s’està discutint des de fa temps i que es troba en l’origen dels enfrontaments que han acabat derivant en aquestes dimissions, no és tant la idea en si, sinó la manera, el moment i les condicions per dur-la a terme. I aquí és on cal estratègia, paciència i intel·ligència col·lectiva.

El problema no és la llista cívica, sinó com s’hi arriba. Si es presenta com una quarta (o cinquena) llista en unes autonòmiques, sense haver generat una onada de suport transversal, pot acabar sent contraproduent. La llista ha de ser fruit d’una estratègia compartida, no d’una urgència partidista ni d’un desig de capitalitzar la frustració.

La reforma dels estatuts (demanada des de fa molt de temps per diversos sectors) era totalment necessària i ja vaig explicar-ne els motius en aquest article.

És per tot això que la crítica destructiva de Josep Costa i els seus aliats no ajuda, ans al contrari. Pretendre substituir una direcció escollida democràticament mitjançant el bloqueig intern és una forma de xantatge polític, disfressat de crítica legítima. I això debilita l’ANC i, amb ella, el conjunt de l’independentisme civil.

Cal tornar a valorar la discrepància lleial, el debat obert i el respecte a les decisions col·lectives. L’Assemblea no pot ser una entitat esclava dels equilibris interns ni de les revenges polítiques. Necessita estabilitat per treballar, i això implica que la minoria accepti la voluntat de la majoria, com es fa en qualsevol organització democràtica.

La unitat no vol dir pensar igual, però sí remar en la mateixa direcció. I aquesta direcció, si ha de ser útil al país, ha de néixer del consens, no del bloqueig.

De la discriminació al gag oficial o... “Sin Papeles”, sense respecte: quan riure és agredir.

El passat 9 de juliol, durant la presentació de l’Informe 2024 de l’Observatori de les Discriminacions de Barcelona, l’Ajuntament va acollir un acte suposadament artístic protagonitzat pel col·lectiu teatral “Sin Papeles”. El que havia de ser una reflexió sobre les discriminacions es va convertir en un número que ridiculitzava obertament la llengua catalana i les persones que la parlen. I això, en un acte institucional. Ironia? No. Cinisme i humiliació planificada.

L’escena va parodiar cursos de català amb una caricatura burlesca: sardanes, crits com “Parla català!” i una posada en escena que associava la llengua amb un folklorisme ridícul i descontextualitzat. L’humor, quan denuncia el poder, pot ser una eina brillant; però quan es gira contra una llengua minoritzada en el seu propi territori, no és crítica: és violència simbòlica.

La frase final de l’escena, que plantejava una falsa dicotomia entre parlar català i tenir accés a la sanitat, el treball o la documentació, és especialment greu. Presentar la llengua com un privilegi a contraposar amb els drets fonamentals és un relat trampós, carregat de supremacisme i desinformació. Com si la defensa del català fos incompatible amb la justícia social. Com si el català, simplement, molestés.

Encara més alarmant és la complicitat institucional. L’acte va ser organitzat per l’Ajuntament, i la seva directora, Camila Pinzón Mendoza, ha justificat l’escena com una proposta artística per generar debat. Però el que ha generat no és debat, sinó una ferida: el missatge que la catalanofòbia pot tenir altaveu públic i subvencionat.

Pel que fa a, Esas latinas, segons descriu la fitxa de l’espectacle, és una proposta que "busca visibilitzar i denunciar les múltiples violències, la vulneració de drets i les situacions de discriminació que les dones migrants viuen a Espanya". Suposadament, es tracta d'una obra basada en casos reals i que representa "realitats que les travessen (a les protagonistes) en el seu dia a dia". "S'aborden testimonis de vides marcades per l'experiència migratòria, el gènere, la raça, l'origen, la colonialitat i la identitat. S'exposen les categories imposades, el tracte diferencial en l'àmbit laboral, les narratives colonials en l'educació i les dificultats del procés d'integració", afegeix la fitxa, entre altres qüestions.

És particularment interessant l'article de l'Alternatiu titulat La performance anticatalana ‘Esas latinas’ s’ha programat regularment des del març i ha estat promoguda amb fons públics:

Tal com denuncia L’Alternatiu, Esas latinas s’ha convertit en una performance habitual a partir del març i es manté gràcies al suport de fons públics. Aquesta obra, creada i encarnada per dones migrades d’Amèrica Llatina, es presenta com una crítica punyent a les violències i discriminacions que pateixen. No obstant això, el seu continu finançament i programació regular plantegen una paradoxa inquietant: un discurs que pretén qüestionar estructures de colonialisme s’anomena a si mateix “anticatalà” quan el poder institucional català exerceix el control de la seva difusió, tal com assenyala L’Alternatiu. 

Així, Esas Latinas esdevé un reflex ampli de les tensions entre emancipació i la instrumentalització cultural: si bé el teatre social és un canal potent per donar veu al silenci, el seu abast i finançament esdevenen mecanismes de legitimitat institucional. En lloc de trencar les estructures dominants, sovint les reprodueix. La crítica de L’Alternatiu ens recorda que cal exigir coherència entre les formes de suport públic i la capacitat real d’empoderament dels col·lectius representats. No basta amb visibilitzar si no s’acompanya amb autonomia crítica i diversificació de les narratives des de baix.

L'alterntiu remarca que darrere d'aquest grup teatral hi ha l’entitat Periferia Cimarronxs SCCL, que els últims tres anys ha rebut prop de 350.000 euros en subvencions a càrrec del contribuent català i canalitzades, majoritàriament, a través del mateix Ajuntament de Barcelona i de la Generalitat de Catalunya.

Segons s’adverteix en un Racó Català, aquest cas no és una anècdota. És un avís. Aquest tipus de menyspreu ja és present a serveis públics, botigues o consultes mèdiques. Primer era una mirada; després, una humiliació; ara, una actuació institucional. I demà? La normalització absoluta de la burla i la impunitat. La llengua no és un obstacle. És un dret. I ridiculitzar-la, especialment des d’un escenari públic, no és humor: és un acte de dominació cultural. 

La Plataforma per la Llengua, la CAL i Òmnium ja han denunciat els fets. I cal fer-ho. Però també cal exigir responsabilitats. No pot ser que mentre augmenten les discriminacions reals contra catalanoparlants la resposta institucional sigui un acudit catalanòfob.

En aquest sentit, les disculpes promulgades per l’Ajuntament són totalment insuficients. Al·legar que el gag “no estava en el guió revisat”, com va dir la segona tinenta d’alcaldia, Maria Eugènia Gay, és una excusa de malalts que ningú no es creu. A més, en cap cas, això no deslliura cap responsabilitat: la imatge pública de l’Ajuntament ja ha estat cremada.

Demanar perdó dient “vam cometre un error de supervisió” no és suficient. Els partits com Junts, ERC i Barcelona en Comú han qualificat les explicacions d’“insuficients” i han reclamat responsabilitats polítiques. No hi ha cap justificació creïble per a un escenari que ataca directament la llengua catalana —una paràbola de marginació entre la salut i el treball—, i caldria que aquesta disculpa és acompanyada d’accions concretes, cosa que, evidentment, no passarà.

Terra de Marca XXI: Amb ulls del Penedès: entrevistes que connecten cultura, territori i identitat.

Terra de Marca XXI, el programa impulsat per ETV Grup Terramar Garraf-Penedès-Tarragonès, amb la col·laboració de la Plataforma Sobiranista del Penedès Tot República, continua consolidant-se com un espai de referència per a la divulgació cultural, social i històrica del territori penedesenc i entorn. Amb una periodicitat regular i un format accessible, el programa dona veu a persones, projectes i idees que configuren l’esperit de la comarca.

Gràcies al seu canal https://www.youtube.com/@TerradeMarcaXXI-u5x, ara és possible veure o recuperar tots els capítols de manera còmoda, oberta i gratuïta. Una oportunitat excel·lent per als qui no van poder seguir-los en emissió o per als qui volen tornar a escoltar els testimonis més destacats.

📌 Algunes de les entrevistes i reportatges emesos: .

• Eneko Bidegain Aire (febrer 2025): escriptor i periodista, nascut a Baiona, Iparralde. Català a l’escola: immersió o doble xarxa.
•  Neus Oliveras Samitier i Pere Martí Bertran (febrer 2025): Any Guimerà.  Rosa de Lima i altres proses.
• El Pla Territorial del Penedès (febrer 2025): En parlem amb Pere Batlle arquitecte, màster en arquitectura del paisatge.
• El mapa de la vergonya (març 2025): Entrevista amb Tot República sobre un petit estudi, sense pretensions exhaustives, que demostra un a un, fotografia a fotografia, els 143 incompliments de la Llei de Política Lingüística que hem estat capaços d’inventariar en dues setmanes voltant pels carrers de Vilafranca.
• Ramon Marrugat Cuyàs (març 2025): Institut Estudis Penedesencs. “Secció del parlar penedesenc”, amb la voluntat d’aplegar material i ordenar-lo en un Recull lèxic penedesenc.
• Teresa Costa-Gramunt (març 2025) escriptora de múltiples registres (crítica literària, assaig, ficció, poesia) i múltiples focus: la filosofia, la tradició espiritual, tant oriental com occidental, la psicologia (amb una devoció especial per Carl Gustav Jung), el disseny gràfic (és fundadora de l’Associació Catalana d’Exlibristes) o la grafologia. L’hem convidada a Terra de Marca XXI per parlar sobre el mal. Sobre el seu darrer llibre Cambres fosques. Reflexions sobre el mal.
• Lluís Sanahuja (abril 2025): Ànima morta. La novel·la s'ambienta al Penedès i explica la convulsa història familiar de dos personatges, la qual va estar marcada pels mateixos fets que van destarotar tot el país.
• Josep Maria Tort Miralles (maig 2025): autor d’El sepulcre oblidat. Un viatge en el temps fins al Penedès del segle XI. Connectarem el passat i el present de Santa Maria dels Gorgs i, entre altres, les figures d’Ermengarda, el seu fill Mir Geribert i la seva segona esposa, Guisla de Besora. Ermessenda de Carcassona i el seu  nét Ramon Berenguer I.
• Dolors Sans (maig 2025): L’escultora de la Festa. La construcció de la imatgeria festiva és un procés artesanal que comença amb el disseny i continua amb la creació de l’estructura amb materials lleugers, que equilibren per facilitar-ne el moviment i la decoren amb tècniques tradicionals i modernes per donar-li vida festiva. Figures implicades en la dinamització cultural i social de la comarca, comparteixen les seves trajectòries i reptes de futur en el marc d’un Penedès viu i transformador
• Cathrine Bergsrud (juny 2025): la pintora nascuda a Noruega el 1969 i que des del 1991 ha fet de Catalunya la seva llar i font d’inspiració. Resident a Torre‑Ramona, Subirats, ha desenvolupat un estil figuratiu lirico‑poètic, especialment en oli, que fusiona la llum mediterrània amb arrels nòrdiques, creant atmosferes evocadores i espirituals.L’a
• L’Ateneu rural del Penedès (juny 2025): revitalitzar el món rural des de la col·lectivitat i l’autogestió. Parlme de sostenibilitat, repoblament i iniciatives innovadores per revitalitzar els entorns naturals i humans.
• El mil·lenari de Sant Sebastià dels Gorgs (juny 2025): Episodi dedicat a aquest indret emblemàtic. El Monestir de Sant Sebastià dels Gorgs és molt més que un conjunt de pedres mil·lenàries: és una finestra a la Catalunya medieval, al món benedictí, a les relacions de poder i a l’art religiós romànic
• Joan Jané (juliol 2025): Biògraf i amic de l’escultor Josep Cañas, comparteix reflexions sobre la vida i obra d’un dels grans referents artístics del segle XX. Una conversa íntima, plena d’anècdotes i memòria viva.·.

Amb capítols que oscil·len entre els 20 i 30 minuts, Terra de Marca XXI es presenta com una finestra oberta a les persones i als valors del territori. Cada episodi esdevé una peça de memòria col·lectiva que documenta el present per projectar-lo cap al futur.

Descolonitzar la ment, catalanitzar la vida o... la llengua no és neutral

El 28 de maig d'enguany ens deixava Ngũgĩ wa Thiong'o,  escriptor, acadèmic i activista kikuiu (llengua de la família bantu parlada principalment pel poble gĩkũyũ de Kenya). Entre altres, va escriure Descolonitzar la ment (Publicat en català per Raig Verd el 2017)

En un món marcat per les seqüeles del colonialisme, la llengua no és només una eina de comunicació: és una eina de poder, un contenidor de cultura i un mirall de la identitat. Aquesta és la tesi que defensa amb contundència l'escriptor kenyà Ngũgĩ wa Thiong’o al seu assaig Descolonitzar la ment. El llibre, escrit des d’un context africà, ressona de manera profunda en altres realitats de dominació lingüística, com la que viu encara avui la llengua catalana dins l’Estat espanyol.

Thiong’o parteix d’una idea fonamental: la llengua no és neutral. Cada llengua transmet una manera de veure el món, una estructura mental i cultural pròpia. Quan una llengua s’imposa per sobre d’una altra, com va fer el colonialisme europeu a l’Àfrica o l’espanyolisme a la península, no només s’introdueixen paraules noves, sinó que es substitueixen valors, símbols i referents. És un atac a la identitat.

En el cas català, aquest procés no s’ha fet amb violència física explícita, però sí amb violència simbòlica i institucional. L’escola, els mitjans de comunicació, la legislació i, fins i tot, els algoritmes han contribuït a situar el català en una posició de minoria i de subordinació. Encara avui, molts infants i joves són escolaritzats en entorns on el català és reduït a una assignatura més o es veu com un requisit administratiu, però no com la llengua natural de relació i pensament.

Thiong’o denuncia com el colonialisme educatiu ensenya a menysprear la pròpia llengua. I a Catalunya també hem viscut això. Durant dècades, i encara avui, el missatge dominant ha estat que parlar castellà és més útil, més modern, més universal. Això genera una alienació mental: saber-se català, però pensar en castellà; viure en català, però consumir en castellà; tenir llengua pròpia, però usar-ne una altra per sentir-se part del món. Aquest és el triomf més profund del colonialisme: el moment en què la dominació es fa interna, mental, autoimposada.

Thiong’o també parla de la literatura. A l’Àfrica, molts autors escriuen en anglès o francès. Ell hi veu una contradicció: com pots alliberar un poble si escrius en la llengua del dominador?. Aquesta reflexió ens interpel·la de ple: quants creadors catalans decideixen expressar-se en castellà per tenir més visibilitat, per arribar a més públic, per “no tancar-se”? És legítim, però no és neutre. Cada renúncia a la llengua pròpia és també una petita renúncia a explicar el món des d’aquí, des de nosaltres.

Per això, descolonitzar la ment és un acte profundament polític. No és només parlar català a casa o amb amics, sinó fer-lo servir com a llengua de pensament, de creació, de ciència, de resistència. No es tracta de rebutjar cap llengua, sinó de recuperar el dret a viure plenament en la pròpia. I això implica desfer-se de l’auto-odi inculcat, del complex d’inferioritat, de la por de molestar.

Parlar català avui no és només un dret cultural: és una forma de resistència activa. És rebutjar la invisibilització, la folklorització, la subordinació. És continuar la lluita per una llengua que, malgrat tot, continua viva perquè hi ha qui no es resigna.

Ngũgĩ wa Thiong’o ens recorda que recuperar la llengua és recuperar la llibertat. I això val tant per l’Àfrica postcolonial com per Catalunya. Descolonitzar la ment vol dir deixar de demanar permís per ser qui som. I començar a viure, parlar, pensar i crear plenament en la nostra llengua.

Una ANC més eficient i independent: per què cal canviar els estatuts?

L’Assemblea Nacional Catalana (ANC) ha estat, des de la seva fundació, una de les expressions més potents de la societat civil catalana en favor de la independència. Una força que va emergir des de baix, articulant milers de persones de sensibilitats diverses al voltant d’un objectiu comú: l’autodeterminació de Catalunya. Però tota eina política, per més rellevant que sigui, ha de revisar-se periòdicament si vol seguir sent útil. I això és exactament el que persegueix la proposta de reforma dels estatuts que ara s’està debatent: actualitzar l’estructura de l’ANC per adaptar-la als nous reptes, corregir disfuncions i preservar-ne la natura fundacional.

La reforma planteja canvis en diversos àmbits —organitzatius, institucionals, disciplinaris i econòmics— que, lluny de diluir la força de l’entitat, la reforcen. Perquè l’ANC pugui continuar sent un actor central en l’escenari polític català, necessita deslliurar-se de les inèrcies que l’han paralitzada els darrers anys i blindar el seu caràcter independent, transversal i cívic.

Una ANC al marge de les llistes: força des de la societat civil

Un dels aspectes centrals de la reforma és la voluntat de desvincular de manera clara i efectiva l’ANC de qualsevol intent de participació en l’àmbit electoral. Aquesta no és una mesura de renúncia, sinó de protecció. L’ANC no és ni ha estat mai un partit polític. El seu paper és pressionar, mobilitzar, sacsejar consciències, denunciar renúncies i empènyer per la via de la radicalitat democràtica. És des d’aquesta posició —independent i insubornable— que pot ser realment útil.

Experiències com Primàries Catalunya o la llista cívica, tot i néixer amb bones intencions, han demostrat com de perillós és barrejar les funcions de la societat civil amb les estratègies pròpies dels partits. Van generar tensió interna, van desenfocar el debat i, en última instància, van diluir la identitat de l’ANC com a espai de trobada ampli i plural.

Amb la nova proposta d’estatuts, es blinda aquest principi: queda prohibida la promoció o implicació directa o indirecta en qualsevol llista electoral, i només es podria revertir aquesta posició mitjançant un doble filtre molt exigent —dos terços del secretariat nacional i una majoria qualificada del 65% en consulta a la base. Això garanteix que qualsevol canvi d’orientació sigui fruit d’un debat sòlid i àmpliament compartit, no d’un impuls conjuntural o d’una maniobra tàctica.

Eficiència institucional: superar el bloqueig

Una altra de les propostes clau és la modificació de la norma dels dos terços per a l’elecció de càrrecs com el secretari general. Fins ara, la necessitat de reunir una majoria qualificada per a qualsevol designació ha provocat situacions de bloqueig que han debilitat greument el funcionament de l’ANC. El cas del càrrec de secretari general, vacant durant mesos per falta d’acord, és un exemple que crida a la responsabilitat.

La nova proposta manté dues rondes amb la regla dels dos terços, però si no s’aconsegueix el consens, s’activa una tercera votació on n’hi ha prou amb majoria absoluta. Això no és una renúncia al consens, sinó una eina per evitar la paràlisi. El consens real no és aquell que exigeix unanimitats impossibles, sinó el que s’aconsegueix des de la voluntat de construcció col·lectiva, però amb la capacitat de decidir. Perquè una entitat viva no es pot permetre el luxe de quedar-se aturada per sempre.

La governabilitat és una condició indispensable per a la legitimitat. Sense lideratges escollits, sense capacitat de decisió, l’ANC queda exposada a la frustració de la seva base i al descrèdit públic. La reforma, doncs, és una mesura de salut democràtica.

Recuperar l’experiència: un capital a no perdre

En paral·lel a la regeneració, la proposta de reforma inclou un punt essencial per a la maduresa de qualsevol organització: saber aprofitar el talent acumulat. L’actual article 21.1 impedeix que una persona que ja ha estat secretària nacional més de quatre anys, encara que sigui en períodes alterns, torni a presentar-se. Aquesta limitació, pensada per garantir la renovació, acaba essent un fre injust per a perfils amb experiència i capacitat que encara poden aportar molt.

La reforma manté l’esperit renovador, però l’ajusta: després d’un període d’espera equivalent a dos mandats (vuit anys), es permetria tornar a presentar candidatura. Això no promou la permanència, sinó que evita l’exclusió sistemàtica de qui ha demostrat compromís i solvència.

Obro un parèntesi, abans que algun malintencionat comenci a ser més papista que el Papa...En cas que s’aprovi la modificació dels estatuts, no tinc previst en cap cas tornar a presentar la meva candidatura com a secretari nacional de l’ANC. Com una de les primeres dues-centes persones que van contribuir a la fundació de l’Assemblea i vicepresident fins al 2015, considero que el meu cicle ja s’ha completat i que vaig exercir la meva responsabilitat en el moment que em corresponia. L’entitat necessita renovar-se, incorporar nous lideratges i noves perspectives per continuar sent útil al país en el context actual. Amb tot, això no vol dir que s’hagi de renunciar a l’experiència acumulada per part de moltes altres persones que, tot i haver format part del secretariat nacional en etapes anteriors, tenen encara molt per aportar. Hi ha perfils amb una combinació de trajectòria sòlida, encara joves, que es veuen avui injustament exclosos a causa d’una limitació estatutària excessivament rígida. En un moment com l’actual, marcat per la necessitat de lideratges solvents i coneixement institucional, aquesta reforma pot contribuir a recuperar veus valuoses i, alhora, a garantir el necessari equilibri entre renovació i continuïtat... Tanco parèntesi...

El lideratge no és només una qüestió de novetat. En moments de transició i bloqueig, comptar amb persones amb bagatge pot marcar la diferència entre la improvisació i la solidesa. La combinació d’energia nova i experiència contrastada és la fórmula ideal per a una entitat resilient i amb visió de futur.

Independència real: blindatge davant influències externes

Una ANC realment independent ha de garantir que les persones que en formen part no estiguin condicionades per càrrecs o lleialtats externes. Per això, una de les propostes de la reforma és l’ampliació del règim d’incompatibilitats: a més de la ja existent entre ser secretari nacional i tenir un càrrec polític significat, s’hi afegeix la prohibició de tenir càrrecs orgànics en partits o associacions —fins i tot si són independentistes.

Aquesta mesura, que pot semblar restrictiva, és en realitat una garantia de neutralitat. La transversalitat que defineix l’ANC no és compatible amb interessos o estratègies de cap sigla. Qui pren decisions a l’entitat ha de fer-ho pensant només en l’ANC i el país, no en posicionaments o relacions amb tercers.

Així mateix, es proposa reforçar la coherència i imparcialitat del règim sancionador. Ara com ara, les sancions greus i molt greus són competència del mateix secretariat nacional, mentre que les lleus les gestiona el Comitè Deontològic. Aquesta duplicitat pot generar confusió o arbitrarietats. Unificar tota la potestat sancionadora en el Comitè Deontològic assegura un tractament objectiu i tècnic dels conflictes, lluny de possibles pressions polítiques.

Arbitratge propi i sobirania interna

Un altre punt especialment important és la reforma del sistema d’arbitratge intern. Fins ara, en cas de conflictes no resolts, alguns membres del secretariat han recorregut al Tribunal d’Arbitratge de Barcelona. Aquesta via judicial externa no només és aliena a la lògica assembleària, sinó que pot posar en perill la sobirania de l’entitat.

El nou model proposa un sistema mixt: primer, mediació interna; si aquesta falla, arbitratge acordat entre les parts; i, en cas de desacord, serà el Comitè Deontològic qui designarà els àrbitres. Això assegura un circuit de resolució de conflictes íntegrament dins l’ANC, reforçant la seva autonomia i evitant l’externalització de problemes interns.

Transparència i responsabilitat econòmica

Finalment, la reforma planteja millores substancials en la gestió econòmica. L’ANC administra recursos importants que provenen principalment de les quotes dels seus afiliats. És imprescindible que aquests diners es gestionin amb màxima responsabilitat, eficàcia i coherència amb els objectius fundacionals.

La nova proposta preveu que les assemblees territorials hagin de justificar adequadament qualsevol petició per rebre una part superior de les quotes locals, i que totes les despeses es vinculin estrictament a les finalitats de l’entitat. Això no és un control centralitzador, sinó un exercici de corresponsabilitat. Només amb criteris clars, equitat i transparència es pot construir una ANC que sigui també exemple de bones pràctiques.

Conclusions: cap a una nova etapa

La reforma dels estatuts de l’ANC és, en conjunt, una aposta per l’eficiència, la independència i la qualitat democràtica. Lluny de ser una revisió superficial o oportunista, respon a les lliçons apreses en els darrers anys i a la necessitat urgent de preparar l’entitat per als nous reptes del moviment independentista.

Blindar-se davant l’electoralisme, superar bloquejos interns, recuperar talent, assegurar neutralitat, resoldre conflictes amb maduresa i gestionar recursos amb responsabilitat: tot això és el que pretén la reforma. I tot això és exactament el que cal per tornar a fer de l’ANC una eina potent, legítima i insubornable.

El país necessita una Assemblea que estigui a l’altura del seu paper històric. I això només serà possible si sap mirar endins, fer autocrítica i posar les bases d’un funcionament més coherent, just i funcional. Aquesta reforma és, per tant, un pas imprescindible cap a una ANC renovada, madura i plenament útil per als temps que venen.

De la modèstia a l'opressió: El vel com a cavall de Troia del fonamentalisme

 

Un dels debats més complexos i polèmics que ha anat guanyant pes en les últimes dècades en les societats occidentals és el del vel islàmic. Lluny de ser un simple complement de moda o un signe de devoció religiosa, el vel s’ha convertit en un símbol carregat de significats contradictoris: per a algunes, una expressió de llibertat religiosa; per a moltes altres, una eina d’opressió patriarcal. Aquesta ambivalència genera confrontacions que sovint amaguen una qüestió de fons molt més profunda: el xoc entre valors fonamentals de les societats democràtiques —com la igualtat de gènere, la llibertat d’expressió o la laïcitat— i les ideologies d’arrel fonamentalista que instrumentalitzen la religió per mantenir estructures patriarcals.

Les sensibilitats que anomenarem “progressistes” estan dividides: mentre alguns activistes de l’esquerra defensen que vetar el vel és una forma d’«islamofòbia» i una treva intolerància envers una minoria religiosa, d’altres alerten que no es pot justificar un símbol de submissió contra els valors d’igualtat en nom del multiculturalisme En aquestes manifestacions, Xavier Diez[1] adverteix que gran part de l’esquerra «woke» ha caigut “de quatre potes en el parany” del reaccionarisme, enfrontant el vell feminisme liberal amb aquesta nova retòrica identitària. És en aquest context que cal analitzar el vel islàmic no com un simple vestit religiós, sinó com un instrument polític de control social.

Abans d’entrar en el debat polític, convé aclarir què entenem per «vel islàmic». Hi ha moltes variants, de vegades confoses entre si. Des de la més radical com la burka fins al simple mocador que tapa només els cabells. [2]

En la pràctica hi ha molta variabilitat regional i estilística. Tots aquests tipus de vels poden diferir en visibilitat i llibertat de moviment, però en molts casos s’usen en contextos molt semblants: restituir la dona com a subjecte essencialment privat i passiu.

El vel sovint es justifica amb referències a l’Alcorà i a la tradició islàmica, però la realitat és matisada i complexa. En el Corà –que no és un manual d’estil detallat– hi ha algunes instruccions generals sobre la “modèstia femenina”. Per exemple, el verset 24:31 diu, en traducció literal, que s’ha de demanar a les dones creients que «baixin la mirada, guardin la seva castedat i que portin els seus vels (khumur) sobre el pit»[3]. És a dir, el Corà recomana cobrir el pit i ser moderades amb els «ornaments» visibles (que sovint s’interpreten com cabells o joies). Fins i tot amb aquesta cita, però, cal notar que el text no prescribeix explícitament el vel integral ni defineix quantes parts del cos s’han de cobrir; enel fons depèn de la interpretació jurídica i cultural.

Històricament, el vel no és un invent islàmic. Com recorda la historiografia, ja en antigues civilitzacions mesopotàmiques, perses o grecoromanes les dones de l’elit portaven vel com a senyal de respecte i distinció social[4]. La primera referència coneguda que fixa qui ha de portar vel és una llei assíria de fa més de tres mil anys, on es prohibia el vel a esclaves i prostitutes i l’obligava a les dones «honorables»[5]. Així doncs, la pràctica de cobrir-se el cap o el cos ha passat per diversos significats segons el temps i el lloc. Dins l’Islam, va consolidar-se més tard, ja en l’època de les califes. El cas il·lustratiu és el de l’any 33 de l’Hègira (vers 33:59 de l’Alcorà), quan se sol·licita a les dones portar un mocador o túnica exterior en públic com a segell de protecció[6]. Fins aleshores la norma era més flexible.

En resum, l’Alcorà incita a la moderació i a cobrir parts del cos per modèstia, però no imposa un vel complet per llei. La forma que això agafa en cada cultura no depèn tant de la religió com de les dinàmiques de poder. Històricament, en temps de pau o més tolerants l’Islam ha conviscut amb diversos nivells de vestir; en temps d’ultraortodòxia s’han extremat aquestes normes.

En l’actualitat, molts moviments islamistes manipulen el discurs del vel com a arma ideològica. Els governs i partits islamistes sovint expliquen que portar vel és una expressió de «llibertat religiosa» o d’orgull identitari, però en la pràctica el converteixen en una imposició que restringeix la llibertat de les dones. Un cas paradigmàtic és el Marroc: el Partit de la Justícia i el Desenvolupament (PJD) – una formació islamista que ha governat el país – promou una visió del vel com a símbol de resistència cultural, tot amagant les seves aspiracions teocràtiques.

Un exemple recent és el de Najia Lotfi, econòmica marroquina exparlamentària del PJD, que va anar a Catalunya a presentar-se mediàticament com a “dona musulmana” parlant en favor del vel. Com assenyala l’escriptora Najat El Hachmi, Lotfi “es va erigir en representant de totes les dones que pertanyen a aquesta confessió religiosa, amagant que ella no només és creient, sinó militant d’un partit islamista”[7]. És més, va ser diputada del PJD i forma part d’un partit que té per “objectiu final l’establiment d’un estat islàmic basat en la xaria”[8]. Per tant, la seva apel·lació a la “llibertat religiosa” amaga un relat enverinat: el vel deixa de ser un gest privat i passa a ser reivindicació política.

D’altres diputades islamistes marroquines han generat episodis similars. Per exemple, Amina Maelainine, també del PJD, sempre compareix públicament amb vel, però el gener de 2019 va esclatar la polèmica quan va aparèixer una foto seva sense vel a París[9]. Aquella imatge –que ella mateix va negar inicialment i desqualificar com a muntatge– va encendre el debat sobre què vol dir ser “modesta” o “tradicional” i qui fa complir aquestes normes. El fet que una foto privada desvetlli tensions en un partit islamista demostra fins a quin punt el vestit femení pot convertir-se en instrument de lluita ideològica.

En resum, el vel ha estat instrumentalitzat per l’islamisme com a bandera patriarcal, tot remarcant que és un suport a la «llibertat de les dones musulmanes», però en realitat l’usa per difondre el seu projecte de segregació i supremacia religiosa. Aquests discursos només busquen “blanquejar” el fonamentalisme. Tots els intents de defensar el vel en nom de la tolerant multiculturalitat acaben servint els interessos dels qui volen imposar l’ordre de la xaria i la primacia del patriarcat. Cal tenir clar que la “llibertat religiosa” de la dona musulmana no es pot reduir a portar vel: de fet, una dona també hauria de poder triar no portar-lo, sense por a represàlies.

La contradicció entre la retòrica emancipadora i les pràctiques repressives és patent quan comparem discursos i fets. D’una banda, figures com Najia Lotfi o certs defensors del multiculturalisme defensen el vel com una elecció personal o una celebració cultural que “visibilitza” la dona musulmana. D’altra banda, en molts països musulmans i règims teocràtics la negativa a portar vel suposa un risc immediat de sancions o de coses molt pitjors.

Per exemple, a l’Iran islàmic el hijab és legalment obligatori des de fa dècades: segons les lleis introduïdes després de la revolució de 1979, totes les dones (incloent-hi menors i fins i tot visitants estrangeres) han d’anar amb hijab en públic[10]. El blog de la Universitat d’Essex recorda que des de l’abril de 1983 «el hijab es va fer obligatori per a totes les dones iranianes». Qui incompleix pot patir sancions econòmiques, “classes de reeducació religiosa” o fins i tot detenció per la temuda policia de la moral. Això no té gaire a veure amb una llibertat de tria genuïna: és una coacció estatal que s’amaga amb el pretext de la religiositat.

El cas més greu actualment és l’Afganistan sota els talibans. Aquest grup ha imposat normes extremament restrictives: a mitjans de 2022 el règim talibà va decretar que totes les dones han d’anar vestides de «cap a peus» en públic, mostrant només els ulls, i recomanant l’ús de la burca[11]. En paraules de l’NPR: «The Taliban says women in Afghanistan must wear head-to-toe clothing in public… recommends they wear the burqa»npr.org. Aquesta decisió va ser presentada pel govern talibà com una salvaguarda “per a la puritat” i la moral, però significa la repressió total de la mobilitat i la visibilitat de les dones. No es pot considerar una “elecció lliure” quan una jove que opta per no cobrir-se rep amenaces, multes o violència per part de militars i vianants armats.

Fins i tot en països musulmans menys extremistes, el missatge patriarcal és clar: la dona ha d’adaptar-se a un ordre conservador. Al Marroc, encara que no hi ha una llei que obligui formalment al vel per a totes les dones, l’atmosfera social i política les pressionen a portar-lo sovint. Entitats islamistes i certs sectors familiars continuen imposant que la dona «honorable» no mostri el rostre, reprodueixen normes seculars de control sexual (noms com nuss o awra, honor familiar) i inculquen la creença que sense vel les dones són «vagabundes» o «objectes sexuals» fàcilment temptadors (un discurs ultra patriarcal). El sistema actual és aparentment diferent (les marroquines poden anar al cafè sense vel, mentre que a l’Iran no), però el fonament mental no difereix tant: controlar el vestit femení és controlar els cossos i les vides de les dones.

Aquestes situacions evidencien la contradicció: si de veritat el vel fos només un element de llibertat religiosa, no caldria imposar-lo amb policia i càstig. El que succeeix és que, sota la retòrica de lluitar contra l’occident o protegir la “modèstia”, s’amaga la voluntat de segrestar els drets femenins. Mentrestant, a Occident s’hauria d’advertir amb fermesa que la suposada «tolerància» de determinats sectors polítics, que inclouen de manera acrítica qualsevol pràctica cultural, pot convertir-se en complicitat amb l’opressió.

El debat actual demana claredat: no es pot caure en la fal·làcia que tenir una societat pluralitzada obligui a acceptar l’exercici de “llibertats” contraposades. El feminisme universal reclama que la condició social de la dona s’elevi sobre tota forma d’imposició. Com ben diu Xavier Diez, «cada vel és també una esmena a la totalitat dels principis liberals, laics, de tolerància i pluralitat que havien caracteritzat la construcció de societats lliures».[12] És a dir, el vel islamista se situa frontalment en contra d’allò que entenem per convivència democràtica i igualitària.

En nom del multiculturalisme i d’un mal entès progressisme, alguns poden preferir silenciar o matisar la crítica. Però cal tenir molt present que la defensa de la diversitat cultural no pot implicar relativitzar l’opressió. Afirmar que l’ús obligatori del vel és una tradició inqüestionable equival a fer un pas enrere en els drets de les dones. Les que pateixen violència masclista, persecució o discriminació durant dècades en països com l’Iran, l’Afganistan o el Marroc no ho fan en virtut d’una «llibertat de culte», sinó d’una llei del més fort que les relega a ciutadania de segona.

En conclusió, cal denunciar sense complexos la instrumentalització del vel islàmic per part dels fonamentalismes. No és raonable relativitzar la seva imposició sota l’argument de la llibertat religiosa. Per a moltes dones, el vel no és sinònim de llibertat sinó de reclusió; una manera de fer-les invisibles sota l’escut d’una «modèstia» forçada. Mantenir el vel com a element obligatori a milions de dones i, alhora, presentar aquest acte com a empoderador és una contraposició que sols serveix a agendes patriarcals.

Les societats democràtiques han de subratllar que la defensa dels drets humans implica el dret de les dones a escollir tant portar-lo com no,  però mai a patir coaccions públiques. I això significa deixar clar que, al marge de la diversitat cultural, hi ha certes formes d’opressió que no es poden excusar ni banalitzar en nom de la tolerància.

Alhora, la convivència multicultural només és possible si hi ha respecte mutu. Això implica no només exigir tolerància a la societat d’acollida, sinó també assumir per part dels qui arriben el respecte als valors fonamentals de la societat receptora, com ara la igualtat de gènere, la llibertat individual, la cultura pròpia i la llengua del país. L’acollida no pot ser una porta oberta a discursos contraris als drets humans, al retrocés de la dona o als valors propis lingüístics i culturals; al contrari, ha de reforçar la cohesió entorn d’uns mínims compartits. En aquest sentit, la llibertat no pot ser coartada per l’ús de símbols que, més que opcions personals, s’han convertit en eines d’una ideologia patriarcal que vol imposar-se, també, a les nostres democràcies.

Ni en nom del relativisme cultural  ni de la diversitat no podem sacrificar allò que ens ha costat segles conquerir.

---

[1] Diez, Xavier “El vel” https://elmon.cat/opinio/el-vel-977357/

[2] •  Burca (burka): vestit de teixit rígid que cobreix completament cap i cos, amb una reixeta obertura als ullstermcat.cat. És l’exemple extrem més conegut (usualment associat a l’Afganistan talibà).

•  Hijab (mocador de cap): terme genèric per al mocador que cobreix els cabells i el coll de la dona, però deixa la cara descoberta. Termcat.cat. És la forma més habitual en molts països musulmans avui.

•  Niqab (nicab): mocador que cobreix els cabells, el coll i la cara, excepte els ullstermcat.cat. Es diferencia del hijab en què tapa la cara (total o parcialment), excepte una franja per als ulls.

•  Xador (chador): peça àmplia, generalment de color negre, que cobreix cap i cos (i de vegades la cara), molt associada a les dones xiïtes d’Iran i Afganistantermcat.cat. Deixa sovint el rostre al descobert, però el cos va completament ocult.

•  Xaila: mocador rectangular que cobreix el cap i també les espatllestermcat.cat. No arriba a cobrir tot el cos; amb el temps, algunes dones el combinen amb vestits més amples.

•  Amira: mocador de dues peces (una gorra ajustada més un drap llarg) que cobreix cabells i colltermcat.cat. És còmode d’usar i no amaga la forma del cos.

Khimar (hijab tipus capa): peça llarga similar a una capa que cobreix els cabells, coll, pit i espatllestermcat.cat. Penja per damunt del tors fins a la cintura o més baix

[3] https://quran.com/an-nur/31

[4] https://ca.wikipedia.org/wiki/Vel

[5] https://ca.wikipedia.org/wiki/Vel

[6] https://quran.com/an-nur/31

[7] El Hachmi , Najat https://www.ara.cat/opinio/mentides-hipocresia-d-islamista-cafe-d-idees_129_5401127.html

[8] El Hachmi , Najat https://www.ara.cat/opinio/mentides-hipocresia-d-islamista-cafe-d-idees_129_5401127.html

[9] Peregil, Francisco. El País https://elpais.com/internacional/2019/01/20/actualidad/1547982907_193810.html

[10] “Llei del hijab a l'Iran al llarg de les dècades: la batalla contínua per la reforma” https://www.essex.ac.uk/blog/posts/2022/10/12/hijab-law-in-iran-over-the-decades-the-continuing-battle-for-reform#:~:text=clothes%20assets,Muslims%20and%20foreigners%20visiting%20Iran

[11] “Els talibans ordenen a les dones que portin roba de cap a peus en públic” https://www.npr.org/2022/05/07/1097382550/taliban-women-burqa-decree#:~:text=The%20Taliban%20says%20women%20in,similar%20restrictions%20during%20the%20Taliban%27s

[12] Diez, Xavier “El vel” https://elmon.cat/opinio/el-vel-977357/