Quan la inclusió esdevé renúncia. (A propòsit d’"Els altres catalans")

La proposta de convertir Els altres catalans en lectura curricular obligatòria a les escoles i instituts de Catalunya no és una iniciativa neutra ni innocent. Presentada com un gest d’inclusió i de reconeixement de la diversitat, amaga en realitat una operació ideològica més profunda: la normalització de l’assimilació lingüística, cultural i nacional de Catalunya a l’Estat espanyol.

El problema no és que el llibre existeixi, ni que es pugui llegir, comentar o contextualitzar críticament. El problema és convertir-lo en relat prescriptiu, com si fos una clau adequada per entendre la Catalunya actual. No ho és. I no ho és perquè parteix d’un esquema que dissol la catalanitat en una idea abstracta de convivència, on la llengua, la cultura i la identitat pròpies deixen de ser eixos vertebradors per convertir-se en elements opcionals.

La noció dels “altres catalans”, tal com s’ha utilitzat políticament durant dècades, no qüestiona l’hegemonia real del castellà ni la subordinació estructural del català. Al contrari: la legitima. Si tothom és català independentment de la llengua que fa servir, de la cultura que practica o del projecte col·lectiu amb què s’identifica, llavors la llengua catalana deixa de ser necessària com a espai de cohesió. I una llengua que no és necessària arrossega, inevitablement, la pèrdua progressiva de la cultura i de la identitat que expressa.

Fer d’aquest relat una lectura obligatòria transmet als alumnes un missatge molt concret: que la integració no passa per incorporar-se a la llengua, la cultura i la identitat del país, sinó que és el país qui s’ha d’adaptar permanentment a la llengua, la cultura i la identitat dominants. Això no és inclusió; és assimilació en una sola direcció, i sempre és la mateixa comunitat la que acaba cedint espai simbòlic, cultural i nacional.

L’escola no pot ser l’espai on es blanquegi aquesta renúncia. Convertir Els altres catalans en lectura curricular sense un marc crític fort equival a institucionalitzar la idea que el català —i amb ell la cultura i la identitat que vehicula— és secundari, negociable, accessori. Que pot ser reconegut de manera simbòlica, però no viscut com a llengua, cultura i identitat de cohesió, de promoció social i de projecte col·lectiu.

A més, aquesta proposta ignora el context actual. Avui el català no és la llengua habitual de molts joves, ni als patis, ni a les xarxes, ni sovint a les aules. Davant d’aquesta situació, reforçar un relat que justifica la desvinculació lingüística, cultural i identitària com a progrés social és una irresponsabilitat pedagògica.

No és casual que ja als anys seixanta hi hagués veus que advertien d’aquest perill. L’article que Manuel de Pedrolo va escriure sobre Els altres catalans, recollit a Prosa de combat, continua sent avui una lectura imprescindible. Pedrolo hi assenyala amb lucidesa que un discurs d’integració que no situa al centre la llengua, la cultura i la identitat catalanes no integra: desactiva. I alerta que convertir la renúncia a aquests elements en virtut moral és una forma sofisticada de submissió.

Per això, Els altres catalans pot tenir interès com a document històric, com a testimoni d’una època concreta, però no pot ser elevat a relat normatiu del present. Fer-ho és perpetuar una visió de Catalunya que accepta la dilució de la seva llengua, la seva cultura i la seva identitat com a preu inevitable de la convivència.

Si volem una escola que formi ciutadans crítics, conscients i lliures, no podem imposar lectures que converteixin la desaparició progressiva d’una llengua, d’una cultura i d’una identitat en un acte de civisme. La convivència real no s’edifica sobre la renúncia, sinó sobre el reconeixement ple. I aquest reconeixement comença, necessàriament, per allò que ens fa existir com a comunitat.

 

Parlar català davant del poder també és un acte polític

Us imagineu una notícia que digués: «Un ciutadà francès ha declarat avui en francès a París davant del tribunal de la seva regió»? La rellegiríem pensant que ens hem perdut alguna cosa. No pas perquè sigui sorprenent, sinó perquè seria ridículament banal. Tan banal que només podria aparèixer en un diari d’humor absurd… o en un país que ha perdut tota noció de la normalitat.

Perquè aquí, al nostre “país piruleta” —definició tan encertada com dolorosa, Furest dixit—, la normalitat és una raresa i la dignitat lingüística és rebuda amb aplaudiments. Parlar català davant d’un tribunal, d’un jutge o d’una autoritat de l’Estat no és un dret exercit amb naturalitat, com hauria de ser, sinó un acte que mereix reconeixement públic, editorials i elogis. No perquè sigui excepcional en si mateix, sinó perquè ho és en el context d’una anomalia estructural que fa dècades que arrosseguem.

I el més incòmode de tot plegat és que aquesta celebració està plenament justificada. Gestos com els de Joan Laporta són encara avui profundament anormals (i necessaris!). Anormals perquè trenquen una inèrcia feta de renúncies, de traduccions preventives i de submissió educada. En un país normal, ningú no seria notícia per parlar la seva llengua. Aquí, fer-ho continua sent un acte que incomoda, que molesta i que obliga l’altre a recordar que el conflicte existeix.

La paradoxa arriba al seu punt més grotesc quan recordem com, en el judici més important de les seves vides, els nostres representants polítics —jutjats per haver posat urnes— van optar majoritàriament per declarar en la llengua de l’Estat que els havia detingut, empresonat i jutjat. La llengua del poder, la llengua del tribunal, la llengua d’una condemna escrita abans d’escoltar-los. Tot molt pragmàtic, tot molt assenyat, tot molt comprensible. I, tanmateix, devastador.

Perquè en aquell gest hi havia molt més que una decisió pràctica: hi havia la renúncia a convertir la llengua en part del conflicte polític que, de fet, ja ho era. La llengua, com sempre, havia de molestar el mínim possible. No fos cas que algú se sentís incòmode. No fos cas que el jutge hagués de posar-se uns auriculars. No fos cas que el sistema hagués de reconèixer, ni que fos durant uns minuts, que no és neutral.

Mentrestant, l’enemic —amb la seva habitual cortesia institucional— et demana que, si us plau, parlis en castellà. No és per imposar res, és per facilitar. Per entendre’ns tots. És l’educació exquisida de qui mai no ha hagut de canviar de llengua per ser escoltat. La pedagogia amable del domini, que et convida a adaptar-te mentre et recorda qui mana.

Aplaudim Laporta perquè fa el que hauria de ser automàtic. Escrivim editorials (Partal) perquè algú ha estat capaç de no traduir-se a si mateix. Ens sembla valent algú que simplement no ha demanat permís. Potser el problema no és que ho celebrem, sinó que encara ho necessitem. El dia que parlar català davant del poder no sigui notícia, ni heroisme, ni activisme, sinó rutina administrativa, potser aquell dia deixarem de viure en un país piruleta. Fins aleshores, continuarem convertint la normalitat en gesta i la dignitat en excepció.

El català davant el mirall: tres fractures que no podem ignorar

Les dades de l’Enquesta d’Usos Lingüístics de la Població 2023 situen el català davant d’un mirall incòmode però necessari. Ja no es tracta d’una davallada puntual ni d’un desgast anecdòtic. És la constatació d’un procés sostingut i profund que fractura la llengua en tres dimensions —territorial, generacional i social— i que, si no s’aborda amb valentia, pot acabar desdibuixant el paper del català com a llengua de cohesió i vertebració nacional.

La fractura territorial és avui insalvable si no es prenen mesures decidides. A les Terres de l’Ebre, el català és encara la llengua majoritària i habitual (66,8%), igual que a les Comarques Centrals (59,6%) i a Ponent (51,1%) encara que en menor implantació. En aquestes zones, la llengua conserva vitalitat perquè continua sent percebuda com a útil, identitària i arrelada. Però la realitat canvia radicalment quan ens desplacem cap al litoral i, especialment, cap a l’Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB), on només un 24,7% de la població declara fer-la servir de manera habitual. Aquesta dada és especialment preocupant si tenim en compte que més de la meitat de la població de Catalunya viu a l’AMB. Si el català és residual on es concentra el gruix demogràfic, econòmic i cultural del país, ens trobem davant d’una crisi de centralitat lingüística.

La fractura generacional tampoc no pot ser ignorada. La llengua es manté amb força entre les persones majors de 65 anys, però s’ensorra entre els joves. Entre els 15 i els 29 anys, l’ús habitual del català se situa entre el 18% i el 22%, i pot arribar a caure fins al 12–15% a l’AMB. Aquesta és, probablement, la dada més greu. Una llengua sense joves és una llengua sense relleu, sense transmissió ni futur. La paradoxa és evident: els joves coneixen la llengua —la competència lingüística és molt alta— però no l’utilitzen. No perquè la rebutgin, sinó perquè la perceben com una llengua prescindible en la seva vida quotidiana. Si el català no és la llengua de les relacions socials espontànies, si no és present a les amistats, a les xarxes socials, a la cultura de consum, difícilment es mantindrà viu.

La tercera fractura, la social, confirma aquest desplaçament. La llengua retrocedeix justament en els àmbits que sostenen el dia a dia: només entre el 30 i el 33% de les famílies transmeten el català com a llengua habitual a casa; entre amics, l’ús baixa al 28–30%; i en l’àmbit comercial només un 36,4% dels clients són atesos en català, una davallada clara respecte al 42% del 2018. L’escola, sovint presentada com a refugi de la llengua, tampoc és l’excepció: malgrat ser llengua vehicular, molts centres constaten que entre els alumnes el català és minoritari fora de l’aula. Els patis parlen castellà, i això ho diu tot.

Aquestes tres fractures —territorial, generacional i social— no són anecdòtiques. Són estructurals. I, si no es corregeixen, poden abocar el català a una pèrdua de funció social i, en conseqüència, a una marginació creixent. No parlem d’extinció immediata, però sí d’un retrocés sostingut que pot acabar convertint la llengua en un fet residual, vinculat a determinats territoris o perfils socioculturals.

Tanmateix, no tot està perdut. Encara hi som a temps. El coneixement de la llengua continua sent molt alt, i en molts territoris el català conserva certa força i presència. Per revertir la tendència, cal una acció col·lectiva i transversal. I “col·lectiva” vol dir tots i cadascun de nosaltres: ciutadans, famílies, joves, professionals, entitats, mitjans, empreses i, evidentment, administracions. La llengua no es defensa només amb lleis (que són necessàries i importants), sinó també —i sobretot— amb usos, actituds i decisions quotidianes.

El català ha sobreviscut a segles d’imposicions, de prohibicions i d’intents d’assimilació. Ara, el seu futur depèn no només de decrets i conflictes, sinó també de la voluntat col·lectiva de seguir fent-lo servir.

Depèn de nosaltres. I encara podem ser-hi som a temps.

Podeu trobar les taules comparatives entre el 2013-2023 clicant aquí

Jordi Pujol: entre les llums i les ombres d’un país

Escric aquest article amb el convenciment que provocarà més d’una incomoditat i, probablement, més d’un detractor. Especialment entre aquells sectors que, sovint, no veuen més enllà del seu propi nas i es mouen dins un dogmatisme caduc, convençuts de ser els únics posseïdors de la veritat. Tant si l'article us agrada com si no, simplement, procuro dir el que penso, però sobretot procuro pensar el que dic, tal com deia el personatge de Mafalda creat pel genial Quino.

Resum (Per als més impacients)

Un article d’El Punt Avui recorda que el 24 de novembre ha de començar el judici contra Jordi Pujol, un procés que, segons el mateix diari, s’origina en una operació de la “policia patriòtica” i part de la premsa per desacreditar líders catalans. Aquesta actuació, impulsada des del Ministeri de l’Interior i desenvolupada de manera oculta, tenia com a finalitat reprimir la mobilització independentista i enfangar els seus dirigents. Aquest és el context polític i judicial que envolta avui la figura de Pujol.

Per a mi, Pujol és sobretot el lluitador antifranquista dels anys seixanta i setanta. Els seus escrits, com Des dels turons a l’altra banda del riu o Construir Catalunya, van tenir un paper clau en la meva formació política: van ser una porta d’entrada al nacionalisme i, finalment, a l’independentisme. Aquella manera de pensar, propera a la socialdemocràcia i a figures com Josep Pallach, em va marcar profundament.

Com a president de la Generalitat, Pujol va liderar la reconstrucció del país després del franquisme: la normalització lingüística, la consolidació d’un sistema educatiu i sanitari moderns, la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió, la cohesió territorial i la projecció internacional de Catalunya. Amb errors i encerts, va contribuir a donar forma a la Catalunya contemporània que avui coneixem.

És cert que hi ha ombres, especialment les vinculades a les controvèrsies familiars dels darrers anys. Però, fent balanç, estic convençut que les llums superen de llarg les ombres. Pujol és una figura complexa, polièdrica, però imprescindible per entendre qui som com a país. I, amb tots els matisos necessaris, continuo pensant que la seva aportació a Catalunya ha estat molt més positiva que no pas negativa.

---

Article complet

Tal com recordava recentment un article publicat a El Punt Avui, “si no hi ha nous elements que ho demorin, el dia 24 de novembre començarà el procés verbal del judici contra l’expresident Jordi Pujol Soley”. Aquell text denunciava l’origen espuri del cas: una operació impulsada per la coneguda “policia patriòtica” i amplificada per una certa premsa igualment “patriòtica”. Tot plegat, una trama oculta i dirigida a enfangar i perseguir líders catalans en un moment d’efervescència cívica, quan el clam d’“Independència!” omplia carrers, places i consciències. Aquest és avui l’escenari en què es jutja, no només un home, sinó també una etapa política que ha marcat la vida del país.

Hi ha figures que, per la seva magnitud i trajectòria, formen part íntima de la memòria col·lectiva. Jordi Pujol i Soley és una d’aquestes figures que no deixen ningú indiferent. Amb llums i ombres —com tots els que assumeixen responsabilitats colossals— però amb una llum pròpia que ha il·luminat dècades de vida nacional catalana.

Abans de ser president, Pujol era un jove que arriscava la llibertat i la vida per defensar la dignitat d’un poble trepitjat. L’empresonament del 1960 arran dels fets del Palau de la Música continua essent una imatge poderosa: un país silenciat que, a través d’ell i de molts altres, s’aixecava discretament però amb fermesa.

Per a mi, personalment, aquell Pujol —el dels anys seixanta i setanta— va ser decisiu. Jo arribo a l’independentisme a través del nacionalisme, i en aquesta convicció profunda hi pesen moltes persones, entre elles Jordi Pujol. Els llibres que va escriure en la clandestinitat, com Des dels turons a l’altra banda del riu o Construir Catalunya, van ser per a tota una generació molt més que textos: van ser respiradors d’aire fresc en temps de silenci forçat. Aleshores, Pujol respirava socialdemocràcia i tenia una mirada propera a Josep Pallach. Aquell era el nacionalisme que m’interpel·lava. I sí: només el vaig votar una vegada (potser dues?), però la influència d’aquell pensament no ha desaparegut mai.

Quan Pujol arriba a la presidència de la Generalitat, Catalunya és encara un projecte fràgil, recuperat després de quaranta anys de dictadura. Amb encerts i errors, amb decisions discutibles i altres de molt encertades, impulsa una obra de país innegable: la normalització lingüística, l’escola catalana, la sanitat pública moderna, els mitjans de comunicació, la vertebració del territori i la projecció internacional.

Durant més de dues dècades, el país descobreix que no només pot governar-se, sinó que pot creure en si mateix. Aquella etapa va modelar la Catalunya contemporània, i això forma part del seu llegat, ho vulguin reconèixer o no els seus adversaris.

La trajectòria de Pujol té un final ple de turbulències, marcades per irregularitats familiars que han tacat el seu perfil públic. És just mirar-les de cara i analitzar-les. Però és igualment injust pretendre que les ombres ho engoleixin tot. Cap figura complexa es pot explicar només des del seu costat fosc.

Cal posar tota la seva trajectòria damunt la taula: ha estat un dels principals arquitectes de l’autogovern modern, impulsant la reconstrucció institucional del país i dotant-lo d’estructures sòlides després de la dictadura. Al mateix temps, ha estat un defensor tenaç de la llengua i la cultura catalanes, promovent-ne la protecció i normalització en tots els àmbits. També ha actuat com un motor de confiança col·lectiva, ajudant molts catalans a creure en les pròpies capacitats del país. En moments polítics complexos, ha exercit un lideratge capaç de marcar rumb i orientar el debat nacional. Tot plegat l’ha convertit en un referent —amb llums i ombres, com qualsevol trajectòria llarga— per a més d’una generació.

Jordi Pujol és una figura complexa, plena de contradiccions, com ho són totes les persones que fan història. Però negar la seva aportació seria negar una part important de nosaltres mateixos. La Catalunya d’avui, amb tots els seus reptes i esperances, és hereva d’una feina immensa que va contribuir a posar el país dret, a dignificar-lo i a fer-lo créixer.

Mirar Pujol amb matisos no és un acte de debilitat: és un acte de maduresa. La seva llum, malgrat tot, continua sent intensa. I és per això que, en el balanç final, Pujol té —sí, sense cap mena de dubte— moltes més llums que ombres.

Onze anys del 9N: El dia que Catalunya va dir prou

Fa onze anys, el 9 de novembre de 2014, Catalunya va viure una jornada que marcaria un abans i un després en la seva història recent. Malgrat la suspensió del Tribunal Constitucional i les amenaces del govern espanyol, més de 2,3 milions de ciutadans van sortir de casa per participar en el procés participatiu conegut com el 9N. Entre col·legis improvisats, urnes de plàstic i milers de voluntaris, la ciutadania va demostrar una convicció ferma: la voluntat de decidir el futur del país.

El 9N va ser molt més que una votació simbòlica. Va esdevenir un acte col·lectiu de desobediència democràtica, una demostració que una part molt important de la societat catalana havia perdut la por i ja no reconeixia l’autoritat de l’Estat espanyol en una qüestió que considerava de sobirania. El missatge era clar: “Ja no obeïm Espanya”.

Passat l’entusiasme, va aparèixer la pregunta inevitable: i ara què? Els resultats no podien tenir efectes jurídics, però sí polítics. L’Assemblea Nacional Catalana (ANC) reclamava un mandat democràtic clar a través d’unes eleccions anticipades amb caràcter plebiscitari. Calia actuar de pressa: si no se celebraven abans del febrer del 2015, el calendari municipal i estatal podia ajornar-les fins al 2016, posant en risc la mobilització i la il·lusió popular.

El debat no era només sobre el quan, sinó també sobre el com i el qui. L’ANC proposava una candidatura unitària de país, que agrupés forces polítiques i socials per presentar un programa comú inspirat en el Llibre blanc per a la transició nacional. Es tractava de convertir unes eleccions en una expressió de voluntat col·lectiva, posant les bases del nou Estat i transmetent al món la imatge d’un poble cohesionat. La unitat, insistien, era essencial per mantenir la confiança.

L’ANC demanava eleccions immediates, en un termini màxim de tres mesos. El president Artur Mas va recollir el guant i va acceptar la proposta: una candidatura única de país per culminar el procés. Però només quinze dies després, Oriol Junqueras desmuntava aquesta possibilitat. La gent, sorpresa, es preguntava com era possible que un procés tan costós s’encallés en una negociació entre dues persones, per molt alt que fos el seu càrrec. La unitat no va ser possible, i un any després —massa tard— tot desembocava en la candidatura de Junts pel Sí, que, tot i representar un pas endavant, quedava lluny de la idea inicial d’una llista única de país.

Aquell 9 de novembre, l’independentisme també obrí un altre front: la internacionalització del conflicte. L’ANC va impulsar una recollida massiva de signatures per denunciar davant d’organismes internacionals la manca de democràcia de l’Estat espanyol. En dotze hores s’hi van recollir 1.386.628 signatures de ciutadans i 3.703 de càrrecs electes, totes amb acta notarial. El registre havia de lliurar-se a institucions com les Nacions Unides, el Parlament Europeu o l’OSCE per fer visible la voluntat democràtica del poble català més enllà de les seves fronteres. No se’n va saber mai el desenllaç.

Amb la perspectiva del temps, el 9N del 2014 va ser l’inici d’una nova etapa. Va demostrar que, fins i tot sense reconeixement legal, un poble pot organitzar-se i desobeir pacíficament per defensar el seu dret a decidir. Onze anys després, aquella jornada continua sent recordada com el moment en què la ciutadania catalana va mostrar la seva maduresa democràtica i la seva determinació de construir el propi futur.

Els castellanoparlants, nou grup oprimit a Catalunya

L’Audiència de Barcelona ha decidit condemnar a dos anys de presó i a una multa de 9.000 euros un home pels seus comentaris a X contra la família de Canet de Mar que va exigir un 25% de classes en castellà. La sentència, que molts mitjans espanyolistes han celebrat com una fita “històrica”, va més enllà del cas concret: per primera vegada, un tribunal reconeix els castellanoparlants com a “grup vulnerable” a Catalunya.

Sí, ho heu llegit bé: els castellanoparlants, a Catalunya, “grup vulnerable”.

Més enllà de no compartir els continguts de les piulades, la sentència que es fonamenta en el delicte d'odi, de fer servir la violència i la discriminació contra persones pel fet de fer servir el castellà i ser espanyoles, és del tot kafkiana. La mateixa llengua que és oficial arreu de l’Estat, que és la llengua de la justícia, de l’exèrcit, del govern, dels mitjans públics, de la majoria de canals privats, de les plataformes audiovisuals, i de la pràctica totalitat de la legislació. Una llengua que no necessita cap protecció perquè és, literalment, la llengua del poder. I ara, segons la justícia espanyola, resulta que cal defensar-la dels catalans.

El gir és tan grotesc com revelador. El que abans s’imposava amb baionetes, ara es fa amb togues. Allò que s’aconseguia amb exèrcits i decrets, avui s’executa amb codis penals i sentències. I tot amb la mateixa finalitat: mantenir el català i els catalans en un estat de submissió.

La llengua catalana ha resistit segles de persecució. Ha estat prohibida als tribunals, a les escoles, a les esglésies, als diaris i a les places. Han intentat fer-la desaparèixer de totes les maneres possibles, però sempre ha tornat. I ara que el català intenta ser amb moltes dificultats, la llengua de cohesió i d’escola, l’Estat decideix que això també és intolerable.

Aquesta sentència no és un cas aïllat. Forma part d’una ofensiva política contra el model d’immersió lingüística i, més enllà, contra qualsevol expressió d’autogovern real. El poder judicial espanyol —que no és cap misteri que actua amb criteris ideològics— continua fent la feina que abans feia la repressió política. I ho fa amb la mateixa lògica imperial: convertir la víctima en agressor i l’agressor en víctima.

Els mateixos que han menystingut durant dècades el català, que han legislat contra la seva presència, que han negat sistemàticament la seva normalització, ara són reconeguts com a “grup vulnerable”. I el poble que ha hagut de defensar la seva llengua a contracorrent durant segles, és retratat com a opressor. Un relat tan absurd que només podia prosperar en un estat on la raó jurídica serveix, com sempre, per justificar el poder.

El més greu és que aquesta sentència obre un precedent perillós. Qualsevol crítica a les imposicions de l’espanyolisme lingüístic podria acabar sent interpretada com a “odi”. Qualsevol defensa del català com a llengua vehicular podria ser criminalitzada. És una advertència: vigileu què dieu, vigileu què defenseu, perquè us pot costar la llibertat.

El que abans feien amb la força, ara ho fan amb les lleis. La gran Castella —l’Espanya eterna que mai no ha sabut conviure amb la diferència— ha trobat en la justícia el seu nou exèrcit. Però, malgrat tot, el resultat serà el mateix que sempre: la resistència del poble català.

Perquè podem perdre sentències, però no perdem memòria. I la memòria ens recorda que cada cop que l’Estat ha volgut fer-nos callar, hem acabat parlant més fort.

---

Entre castanyes i carbasses: la nit que ens mira

Espantacriatures valencianes per a la nit dels morts 

 

Una reflexió sobre la força de la tradició catalana en temps de disfresses globals

La llum d’una castanya, l’ombra d’una carbassa... Hi ha una olor que només arriba quan l’octubre s’acomiada.

És una olor de fum i de dolçor, de castanyes que espeteguen al foc i de panellets fets amb paciència i record. Una olor que parla de casa, de poble, d’una llengua que es diu al voltant d’una taula mentre la tarda cau. És la flaire de la nostra terra quan entra la tardor, quan la natura s’adorm i els cors s’encenen per recordar els qui ja no hi són.

Ara, però, entre aquesta olor i les llums fredes de les botigues decorades amb carbasses i esquelets de plàstic, alguna cosa es desdibuixa. Halloween s’ha fet un lloc al nostre calendari, amb disfresses de supermercat i música estrident. I mentre uns el celebren amb entusiasme, d’altres es pregunten si, en fer-ho, no estem oblidant una part de nosaltres mateixos.

El que passa amb aquestes dues festes diu molt de com ens mirem a nosaltres mateixos com a poble. Parlem sovint de “defensar les tradicions”, però potser el que cal és estimar-les de debò, entendre que són part del que ens fa ser catalans. Mentre deixem que les modes ens sedueixin amb la seva brillantor efímera, oblidem que sota la pell d’aquesta terra hi ha segles de costums, de rituals i de gestos que expliquen la nostra manera d’estimar, de recordar i de viure. Ens estranya que els nens prefereixin disfressar-se de monstres, però no ens aturem a explicar-los què vol dir menjar castanyes calentes o encendre una espelma per les ànimes dels nostres avantpassats. Quan oblidem aquest relat, la Castanyada perd la seva ànima i Halloween ocupa el buit, no pas perquè sigui millor, sinó perquè nosaltres hem deixat de donar sentit al que és nostre.

La Castanyada no és —ni hauria de ser mai— una “alternativa catalana” a Halloween. És una festa pròpia, antiga i profunda, que brolla del cor mateix de la nostra cultura. Neix del respecte als difunts, de la convivència amb la natura que s’adorm, del caliu compartit a la vora del foc. 

És una celebració humil i càlida, feta d’olors que ens tornen a la infància: castanyes, panellets, moscatell, paraules dites a cau d’orella... Quan encara hi havia castanyeres de debò a cada cantonada —o almenys així ho recordem—, amb el davantal fumat i les mans negres del carbó, que venien la paperina de castanyes calentes per quatre xavos. Aquelles paperines que servien tant per omplir la panxa com per escalfar-se les mans, quan a l’hivern feia fred de veritat i la roba no era pas tèrmica, sinó gruixuda i aspra, com la vida mateixa. Era el temps en què la gent sortia del cinema de barri —dues pel·lícules i el No-Do pel mig— i al descans feia cua davant la castanyera, que sempre era a prop, com si fos part del ritual cinematogràfic. I abans dels panellets ben decorats que avui ens venen a les pastisseries, hi havia els panallons (als joves els sonarà a xinès) que picaven com a dimonis, sobretot a les mans i a les orelles.

Perquè el veritable valor d’una tradició no rau en repetir-la, sinó en viure-la. En saber-la explicar als fills com una història viva, no com una lliçó del passat. En recordar que, mentre mengem castanyes, també compartim una manera d’entendre el món: senzilla, propera, càlida, feta de comunitat i de memòria.

No es tracta de prohibir ni de rebutjar res. Podem obrir la porta a noves formes de festa, però sense perdre el fil de la nostra pròpia veu. Que els infants es disfressin, sí, però que també sàpiguen per què es mengen panellets. Que rigui el carrer, però que el silenci dels cementiris continuï parlant-nos amb respecte i amor. Que la globalització ens faci curiosos, però mai amnèsics.

Siguem astuts. Siguem murris. No deixem que ens robin les tradicions, però tampoc les deixem morir de nostàlgia. La meva proposta és la fusió: digueu-li com vulgueu —la castanyada terrorífica, la nit dels esperits catalans o qualsevol nom que us faci gràcia—, però fem-la nostra. I per disfresses, no us les acabareu! Tenim un univers sencer de llegendes, criatures i ànimes pròpies: des de la Dama Blanca de Pedraforca fins al Comte Estruc, passant pel Dip de Pratdip o les encantades dels estanys. Personatges de la més estricta tradició catalana, tan nostres com el foc de la castanyera o el vent de tramuntana, que podeu veure —i reinterpretar— aquí.

I ja que hi som, per què no donar idees? Imagineu disfresses d’ànimes en pena de Montserrat, bruixes de la Mussara o fades del Montseny; d’home dels nassos o d’esperits del bosc que custodien els castanyers. Vestits amb roba vella, mocadors de flors, caretes fetes a mà, cistells de castanyes i una espurna d’imaginació. No calen plàstics ni llums artificials: només ganes de riure, de fer por de la bona i de celebrar —a la catalana manera— aquesta nit que uneix els vius i els morts, la memòria i el joc.

La tradició no és un museu; és una llengua viva que cal pronunciar. I si nosaltres no la parlem, ningú no ho farà per nosaltres.

Així doncs, quan arribi la nit del 31 d’octubre i una espurna encengui la primera castanya, deixem que el foc ens recordi d’on venim. Que la carbassa buida faci llum, sí, però que sigui la llum d’una cultura que no s’apaga, que sap adaptar-se sense renunciar al que és.

Potser aleshores entendrem que la Castanyada no és una festa del passat, sinó del futur: un futur que només tindrà arrels si el vivim amb orgull, amb imaginació i amb amor per tot allò que ens fa ser qui som.

---