Mentre Pedro Sánchez reflexionava... Campanya "Vota per la llengua". Analitzem enquestes 12-M

Vull una resposta. 12a temporada. Emès el 29 d'abril de 2024 per Terramar Barcelona (TVB), ETV Llobregat, Terramar Garraf-Penedès i Terramar Tarragonès

Canal del Vull una resposta al YouTube

Convidats

Mireia Plana vicepresidenta de la Plataforma per la Llengua

Núria Vilajeliu , tècnica organització d'esdeveniments

Maria Vidal, politòloga

Davantal

Tot just s’iniciava la campanya electoral per a les eleccions al Parlament del proper 12 de maig que Pedro Sanchez entrava en campanya. Si a les campanyes electorals s’instaurés el premi al MVP (el jugador més valuós del partit) sens dubte el president espanyol hauria estat l’MVP d’aquests darrers dies.

La reflexió del president espanyol ha durat cinc dies. Cinc dies que han marcat la campanya electoral catalana , han tirat per terra els plans de tots els partits i l’han contaminada de sanchisme sí, sanchisme no. Sembla com si els espanyols que s’autoanomenen d’esquerra hagin descobert d’un dia per l’altre les fake news, el lawfare, el Deep State i els jutges prevaricadors.

Mentre Pedro Sánchez reflexionava, s’ha mort la mare del president Puigdemont sense tenir el seu fill al costat perquè fa set anys que és a l’exili. Mentre Sànchez reflexionava famílies com les d’Adrià Sas viuen des de fa quatre anys amb el cor encongit tement que un dia d’aquests el marit, el fill, el germà entri a presó. Mentre el president del partit que va donar suport al 155 i a la repressió contra l’independentisme reflexionava, les famílies i encausats com els de l’operació Judes conviuen amb l’angoixa d’un judici que els vol condemnar per terrorisme.

Finalment, avui s’ha desvelat el resultat de les reflexions sanchistes. Pedro Sánchez continuarà com a president del govern espanyol. Una vegada més, Sánchez ho ha tornat a fer. Una nova maniobra política del trapezista que fa salts al buit i sempre cau de peu. Sempre ens quedarà el dubte  (o no) de si la reacció de dimecres passat no va ser una maniobra més d’un supervivent nat, d’un líder polític, malgrat tot, intel·ligent i audaç. Sempre ens quedarà el dubte (o no) de si hauria reaccionat exactament igual si Catalunya no estigués en plena campanya electoral.

En el programa d’avui parlarem també de la campanya “Vota per la llengua” que impulsa la Plataforma per la Llengua amb l’objectiu de situar la llengua i les polítiques lingüístiques al centre de la campanya electoral. L'entitat ha elaborat un programa marc amb vint-i-cinc accions per a les eleccions catalanes del 12 de maig i sis propostes més per a les eleccions europees del 9 de juny, i l'ha fet arribar a les formacions polítiques perquè se les facin seves.

En parlem tot seguit amb els nostres convidats. Som-hi. Comencem!

 

Final

La frase de la setmana de Raymond Reddington, personatge de la sèrie Blacklist

Puc dirigir-te cap a la veritat, però no puc fer que te la creguis

Marxem amb el pensament posat en la nostra gent que és tota la que pateix la repressió, la presó i l’exili.

Tornem la setmana que ve. Que tingueu molt bona feina!

La Lliga Regionalista. La franja de la Franja. Sant Ot, bisbe d’Urgell i la seva època.

LA CLAU de la nostra història. Programa 262. Emès el 17 d'abril de 2024 per Terramar Barcelona (TVB), ETV Llobregat, Terramar Garraf-Penedès i Terramar Tarragonès

Canal de LA CLAU de la nostra història al YouTube

Davantal

Benvingudes i benvinguts a una nova CLAU de la nostra història. Programa 262.

El 25 d’abril de 1901, enguany es compleixen 123 anys, La Unió Regionalista i el Centre Català es fusionaven amb l’objectiu de presentar-se conjuntament a les eleccions del 1901.  Naixia la Lliga Regionalista.

El primer president del nou partit va ser Bartomeu Robert i Ybarzábal, i en els seus estatuts afirmava el propòsit de lluitar per l’autonomia catalana dins l’Estat espanyol. Com a vehicle d’expressió pública tenia el diari “La Veu de Catalunya”.

El 1903 afrontava la primera crisi a causa del fracàs en les eleccions. L’ala liberal de la Lliga s’escindia  pel  gir a la dreta del partit. Això va representar que la Lliga esdevenia un partit  específicament de dretes .

Les eleccions a l’ajuntament de Barcelona de 1905 van representar una gran victòria de la Lliga, que la van celebrar amb l’anomenat “Banquet de la Victòria” que va provocar els fets del “Cu-Cut” que, acompanyats de la promulgació de la llei de jurisdiccions, van comportat la unió de tots els grups polítics catalans (amb l’excepció dels republicans de Lerroux), en el moviment de Solidaritat Catalana.

El triomf de la Solidaritat a les eleccions del 1907 fa ser espectacular, però aviat es van notar les diferències entre la Lliga i altres partits més esquerrans, A més, l’esclat de la Setmana Tràgica el 1909, va provocar que la dreta i l’esquerra de la Solidaritat adoptaren actituds divergents.

La creació de la Mancomunitat de Catalunya, amb la presidència d’Enric Prat de la Riba, i l’esclat de la I Guerra Mundial el 1914 va consolidar el prestigi de la Lliga i, durant deu anys, va comandar la direcció efectiva de la política catalana.

El 1916, Prat de la Riba va redactar el manifest Per Catalunya i l’Espanya gran, que anunciava la nova política del partit: la conquesta de l’ideal iberista basat en la federació dels pobles peninsulars.

Mentre la lluita obrera creixia en intensitat amb la vaga de la Canadenca del 1919 i la crisi industrial dels anys 1920 radicalitzava les tensions socials i restava interès a la lluita política, a Lliga va continuar guanyant les eleccions dels anys 1920, 1921 i 1922. El 1922, Acció Catalana, el sector més nacionalista abandonava la Lliga.

Després de la caiguda de la dictadura el 1930, la Lliga va renovar la seva estratègia centrada en les tesis de Cambó en el seu llibre Per la concòrdia.

Després de la victòria d’Esquerra Republicana de Catalunya a les eleccions de 1931, la lliga va donar suport a Francesc Macià i va acceptar el canvi de règim tot col·laborant en el plebiscit a favor de l’Estatut.

L’enfonsament del partit lerrouxista i la decadència d’Acció Catalana van fer que els sectors conservadors del país s’agrupessin a l’entorn de la Lliga. Entre el 1932 i 1933 s’integraren a la Lliga altes partits menors com la Dreta Liberal Republicana de Catalunya i, a partir de llavors, el partit passa a denominar-se Lliga Catalana.

Final

La frase de la setmana del poeta, assagista i escriptor uruguaià Mario Benedetti

Aquí hi ha tres menes de gent: la que es mata a treballar, les que caldria que treballessin i les que haurien de matar-se.

Tornem la setmana que ve. Us esperem aquí per descobrir plegats noves CLAUS de la nostra història. Que passeu una molt bona setmana!

Montserrat Caballé o Núria Feliu? Els 10Mil a Brussel·les. Analitzem les darreres enquestes eleccions 12-M

Vull una resposta. 12a temporada. Emès el 27 de març de 2024 per Terramar Barcelona (TVB), ETV Llobregat, Terramar Garraf-Penedès i Terramar Tarragonès

Canal del Vull una resposta al YouTube

Davantal

El dimarts 9 d’abril passat, la Comissió de Transports i Mobilitat del Congrés dels Diputats aprovava una proposta promoguda pel PP per tal que l’estació ferroviària de Barcelona-Sants canviï el seu nom tot afegint-hi el de Montserrat Caballé. Ara, tot depèn de l’aprovació definitiva del Govern espanyol.

Una mostra més del colonialisme encobert que patim i de la nostra migrada i controlada autonomia que no ens permet ni decidir el nom d’una estació de tren. A més, però, Montserrat Caballé? Montserrat Caballé, l’espanyola universal a Sants? A Sants, on va néixer i viure Núria Feliu?

Montserrat Caballé ha estat, sens dubte, una de les veus més impressionants del bel canto i una de les  més grans sopranos d'òpera de la segona meitat del segle XX. Ha estat una espanyola universal.

Sí, una espanyola universal. Espanyola de cap a peus i en el sentit més “espanyol” de la paraula. El 2008 va signar el tristament famós, “Manifiesto por la lengua común” que, posteriorment, va rebre el suport de Ciudadanos, PP, L’ABC, La Razón i molts altres. 

En una entrevista a Europa Press va afirmar que, a Catalunya, "s'obligava" a aprendre el català: "veig tensió a Catalunya" va dir.

Va expressar la seva “espanyolitat” en multitud d’ocasions. Una de les més destacades va ser el 2013, en relació a la Via Catalana que va organitzar l’ANC. Va manifestar el seu rebuig a la Via amb frases com: "Les cadenes humanes són per separar. Les cadenes poden ser de ferro, d'or, de plata, però han de ser bones cadenes. No han de ser cadenes que separen i humilien". I, després de l’èxit de la Via va manifestar: "S'ha dit que hi ha hagut un milió i mig de persones a la cadena, on eren els 7 milions de catalans?"  

Núria Feliu... La santsenca universal. La catalana universal Li agradava que l’anomenessin “cantatriu” perquè va deixar l’empremta en camps com el teatre, la cançó, el cinema, la ràdio i la televisió, la poesia.... Durant 50 anys de professió, va interpretar cançons d’una gran diversitat d’estils i de ritmes. I sempre, en català. Més de 500 versions que van des del jazz al swing, passant pel bolero, el cuplé, la sardana, la cançó popular catalana o la música de cinema. Quaranta-dos discos publicats.

A banda dels seus mèrits professionals, Núria Feliu va ser una dona compromesa amb el seu temps, amb la llengua catalana i amb els Països Catalans. El seu nom sempre va estar lligat a la reivindicació de la música viva, la música popular, als moviments de barri i a la lluita antifranquista. La seva aportació a la normalització de la llengua catalana ha estat fonamental i decisiva. No va tenir mai un no per a ningú, i la seva presència arreu dels Països Catalans en qualsevol acte per la defensa i la difusió de la nostra llengua i cultura va ser sempre constant.

Cinquanta anys d’extraordinària carrera musical. Cinquanta anys al peu del canó defensant la llengua i el país. Vuitanta-un anys a Sants exercint de santsenca. La Núria sempre responia. La Núria sempre hi era. La Núria sempre hi va ser en la lluita per la llengua, pel país, per la nació completa, per la independència. Sempre. Sempre.

Montserrat Caballé...? Si us plau...

Parlem tot seguit amb els nostres convidats. Som-hi. Comencem!

 

Final

La frase de la setmana, avui que hem reivindicat la figura i el nom de Núria Feliu, un fragment d’una de les seves cançons... Més enllà ...

Més enllà, demà / la nostra terra que no pot riure / tu saps que demà serà lliure./  La nostra terra, farta de pluja,/ sap que hi haurà sol i demà... / Més enllà.

Tornem la setmana que ve. Que tingueu molt bona feina!

 

 

"MÀTRIA O BARBÀRIE" Conversa amb Júlia Ojeda

LA CLAU de la nostra història. Programa 261. Emès el 17 d'abril de 2024 per Terramar Barcelona (TVB), ETV Llobregat, Terramar Garraf-Penedès i Terramar Tarragonès

Canal de LA CLAU de la nostra història al YouTube

CONVIDADA: 

Júlia Ojeda Caba... investigadora i crítica literària catalana. membre del consell de redacció de les revistes Caràcters i Catarsi Magazín. És coautora, amb Anna Punsoda i Marta Roqueta, del «Manifest per un nacionalisme feminista». Un any després, ha editat, conjuntament amb Anna Punsoda i Marta Roqueta el llibre “Màtria o barbàrie”, un compendi de 30 articles sobre feminisme i paí.

Davantal

Benvingudes i benvinguts a una nova CLAU de la nostra història. Programa 261

L’extraordinària figura de Pompeu Fabra només és homologable a dos “monstres” més de la llengua catalana: Joan Coromines i Joan Solà. Tots tres units, en paraules de Joan Solà, pel "el lligam inextricable entre poble, individu i llengua."

Avui, parlarem de Joan Coromines perquè el 21 de març es compliran 119 anys del seu naixement. Coromines, una figura extraordinària, tan professionalment com humana, d’una personalitat abassegadora i compromesa amb la llengua i el país.

La vida de Coromines és la d’un home de llegenda. Una combinació sorprenent entre un  científic i un lingüista de primera fila i un patriota, un activista que va participar en el complot de Garraf i en els fets de Prats de Motlló al costat d’en Macià. Que va disparar trets i que va sortir al carrer en l’alçament del 15 d’octubre de 1934.

Coromines era un home de treball il·limitat -Badia i Margarit va dir que, per al mestre, els verbs viure i treballar eren sinònims-. Coromines mateix va donar nom al seu gran projectes científic i intel·lectual: l’Ardida Piràmide. Una obra lingüística que havia d’estar construïda sobre tres pilars monumentals de la llengua catalana, L’Ardida Piràmide es componia del Diccionari Etimològic, l’Onomasticon Catalanoiae i la Gramàtica Històrica. Els dos primers projectes li van ocupar pràcticament  tota la seva vida – de fet, es diu que Coromines va començar a gestar el Diccionari Etimològic el 1922, quan només tenia 17 anys-  aquesta gran dedicació va impedir que pogués acabar d’enllestir la tercera columna del seu gran projecte. 

A la lletra S del Diccionari Etimològic, Coromines introdueix un mot que no té res a veure amb el nostre lèxic, però l’introdueix com si fos català perquè voldria que ens el féssim nostre, com a sintetitzador del desig que el poble català s’alliberi d’una vegada de la secular subordinació a què es veu sotmès.

De ben segur, és el cas més espectacular que puguem trobar en cap diccionari de cap llengua i de cap segle; molt pocs serien capaços de prendre’s una tal llibertat impunement.

La paraula és SATIÀGRAHA i aquesta n’és la definició que fa Coromines:

SATIÀGRAHA: Desobediència civil, resistència cívica, del sànscrit satyagraha compost de agraha (el qui aferra enèrgicament) i satyam (recerca obstinada de la veritat). Procedir que posà en marxa l’Índia el 1919 sota la direcció de Ghandi i Nehru. I que fóra vital per als catalans d’imitar, puix que tenim el seny de no usar bombes ni pistoles per aconseguir la llibertat.

Final

La frase de la setmana, la que encapçala la introducció de “Màtria o barbàrie”, de la periodista i escriptora l’escriptora Isabel-Clara Simó

La causa de les dones és internacional, perquè de dones n’hi ha a tot arreu, afortunadament. I quan protestes per discriminació de gènere, t’entenen fins als antípodes; la causa catalana només ens afecta a nosaltres.

Tornem la setmana que ve. Us esperem aquí per descobrir plegats noves CLAUS de la nostra història.

Que passeu una molt bona setmana!

Analitzem les candidatures independentistes a les eleccions del 12-M. Les guerres d'Ucraïna i de la Franja de Gaza

Vull una resposta. 12a temporada. . Emès el 27 de març de 2024 per Terramar Barcelona (TVB), ETV Llobregat, Terramar Garraf-Penedès i Terramar Tarragonès

Canal del Vull una resposta al YouTube

Convidat

Alfons Duran, Manàger, alt directiu, consultor i professor d’escola de negocis. Va estudiar Sociologia, Psicologia i Administració d’Empreses a les universitats de Deusto, Barcelona i Stanford. És Màster en Societat de la Informació i el Coneixement per la UOC). Publica periòdicament articles en el seu web alfdurancorner.com que s’apropa als set milions de visites. Autor de diversos llibres, entre altres Memorial per als desmemoriats, El capitalisme i el seu setè de cavalleria i Querido Paul

Davantal

Anem avançant cap a les eleccions al Parlament de Catalunya del proper 12 de maig. La campanya electoral hauria de començar el 26 d’abril, però, com algú ja va dir, els partits són permanentment en campanya electoral i així estem veient com, des de ja fa setmanes, tot el que té com a protagonistes els partits fa olor (o pudor, com vosaltres vulgueu) a campanya dedicada a la cacera de vots. Potser el cas més flagrant és el d’ERC que mira d’aprofitar els dies que li queden de ser a l’executiu  presentar iniciatives, com les del model de finançament singular per a Catalunya o la proposta de referèndum acordat i emparat en la constitució espanyola que el president Aragonès ha anat a defensar al Senat espanyol . També amb inauguracions com  la inauguració del Barnahus de Vilanova i la Geltrú o emetent publicacions del Departament d'Acció Climàtica.

La llei d’amnistia continua el seu particular via crucis. Molt abans que es pugui produir un possible retorn del president Puigdemont i de la resta d’exiliats, el país i l’independentisme ja en té de nous, d’exiliats. El primer, ja fa uns quants dies, va ser el diputat d’ERC Ruben Wagensberg i ara també han decidit exiliar-se el periodista Jesús Rodríguez, l’empresari Josep Campmajó i el directiu d’Òmnium Oleguer Serra.

El jutge Manuel García-Castellón continua la seva croada contra l’independentisme. La justícia espanyola, si més no aquella que té més poder, es prepara per evitar l’aplicació de la llei d’amnistia. La separació de poders, legislatiu, executiu i judicial, bàsica en tota democràcia, representa que el legislatiu és el responsable de crear o modificar les lleis; l’executiu té com a responsabilitat assegurar que aquestes lleis es dugin a terme i el judicial hauria d’aplicar la llei de manera justa.  Comés possible, doncs, que en una anomenada democràcia el poder judicial opini en contra d’una llei aprovada pel legislatiu i s’organitzi per trobar totes les argúcies judicials per tal de no aplicar-la?

El nacionalisme espanyol del segle XXI ha encarregat la seva missió de conquesta als tribunals de justícia. Tribunals espanyols que, com s’ha demostrat històricament, utilitzen les lleis -també espanyoles- per consolidar el seu procés d’assimilació de Catalunya que es va iniciar fa més de tres segles.

En el programa d’avui conversarem amb Alfons Duran-Pich, que jo m’atreviria a definir com un lliure pensador sense pèls a la llengua, amb qui mirarem de repassar l’actualitat política, tant nacional com també internacional.

En parlem tot seguit amb el nostre convidat. Som-hi. Comencem!

Final

La frase de la setmana de l’escriptor i filòsof francès Albert Camus:

La tirania totalitària no es construeix sobre les virtuts dels totalitaris, sinó sobre les mancances i els errors dels demòcrates.

Marxem amb el pensament posat en la nostra gent que és tota la que pateix la repressió la presó i l’exili.

Tornem la setmana que ve. Que tingueu molt bona feina!

Manifest del Correllengua 2024, homenatge a M. Carme Junyent

 

Manifest del Correllengua 2024

El dia 3 de setembre de l’any passat es va morir M.Carme Junyent, una autèntica donassa, una lingüista excepcional que s’hauria pogut dedicar exclusivament a la recerca acadèmica, a la universitat, però que va veure que calia treballar per restablir l’equilibri ecolingüístic del planeta. I, fruit d’aquesta tasca, es va abocar a estudiar la situació del català i a fer propostes per aredreçar-la.

Ella estava convençuda que la convivència de moltes llengües era un gran avantatge per al català. Veia el multilingüisme no pas com un perill, sinó com una riquesa. L’enemic a combatre, insistia, era el bilingüisme, un parany letal, com va argumentar a bastament.

M. Carme Junyent creia en la gent, en la força transformadora de la societat. I alhora era crítica amb els polítics. Va denunciar ja fa molts anys que la immersió a les escoles havia fracassat. També es va oposar tenaçment a la política lingüística oficial, perquè veia que els governants no eren capaços de convertir-la en un projecte de país. Malgrat aquesta posició crítica, quan el govern li va demanar que s’arromangués es va arromangar. Vegeu, per exemple, la llista de propostes que van sortir del Consell Lingüístic Assessor, que ella va presidir. I què se n’ha fet, d’aquelles mesures proposades? No hi ha polítics valents, capaços de garantir que als instituts s’hi facin totes les classes en català? I que els ensenyants siguin lingüísticament competents?

La realitat és complexa. Però M. Carme Junyent no defugia mai aquesta complexitat, sinó que sabia veure-hi oportunitats. I per això feia propostes aplicables i que podien ser guanyadores.

Del manifest del Correllengua de l’any 2021, escrit per ella, se’n destaquen tres missatges, com tres fars que ens il·luminen. El primer, “Encara hi som a temps”. El segon, “Uns tenim la responsabilitat de preservar el llegat que ens han transmès i els altres de respectar-lo”. I el tercer, “Cal que reaccionem, que fem viure la nostra llengua amb tothom i en tots els entorns. I que la fem viure amb la consciència que, quan la compartim, estem donant el millor que tenim i estem dient: tu també ets nosaltres”.

Si fem nostre el primer d’aquests missatges, no ens hem de sentir derrotats. Sabem que tenim poc temps, però encara no s’ha acabat. En segon lloc, hem de saber que cadascú té una responsabilitat i que tots plegats tenim molta feina, principalment la de convèncer els indiferents, parlin la llengua que parlin, perquè sense ells no ens en podríem sortir. I el tercer missatge ens diu quin paper ha de tenir el català per a poder reeixir: el paper de llengua de convivència, de força de cohesió, d’instrument d’integració. La llengua no és cap barrera, com ens volen fer creure, sinó una eina d’acostament. Mantenir tothora el català no és una falta de respecte, sinó una invitació respectuosa i generosa a formar part del nostre poble.

Seguint l’exemple de M. Carme Junyent, doncs, cal que reaccionem.

No diguem que és complicat: actuem. No diguem que és impossible: fem-ho possible.

Visca el Correllengua, visca la llengua catalana i visca els Països Catalans!

Jordi Badia

Filòleg i escriptor

Aureli Argemí. 40 anys del MNACTEC . La plaga de la llagosta (1686-1688)

 
LA CLAU de la nostra història. Programa 260. Emès el 27 de març de 2024 per Terramar Barcelona (TVB), ETV Llobregat, Terramar Garraf-Penedès i Terramar Tarragonès

Canal de LA CLAU de la nostra història al YouTube

Davantal

Benvingudes i benvinguts a una nova CLAU de la nostra història. Programa 260

“Com em dic? Depèn. Si l’interlocutor és un familiar o un agent de l’autoritat, el meu nom oficial és Ignasi. Altrament em dic Aureli, el més usat per la majoria de gent que em tracta. El primer és el nom de pila baptismal; el segon correspon al que vaig rebre a Montserrat, en el moment d’entrar al noviciat del monestir per fer-me monjo, als disset anys.”

Dilluns de Pasqua ens deixava Aureli Argemí, a l’edat de 88 anys. Definir l’Aureli no és gens fàcil, intel·lectual, teòleg, activista cultural, lingüístic i polític: lluitador incansable per les nostres llibertats i també per les de totes les nacions sense estat. Defensor radical de la pau, fundada en el respecte als drets inalienables, com el de l’autodeterminació. Treballador infatigable per la cooperació internacional al desenvolupament.

Va ser monjo de Montserrat i va ser secretari de l’Abat Aureli Maria Escarré durant el seu exili del 1965 al 1968. Va formar part de la comunitat de Cuixà a la Catalunya del Nord.

El 1974 va ser el fundador del CIEMEN (Centre Internacional Escarré per a les Minories Ètniques i Nacionals) per tal de promoure el coneixement i reconeixement no solament de la realitat nacional catalana, sinó també de les minories nacionals d'arreu del món en general i europees en particular.

El CIEMEN va ser una entitat acollidora d’entitats en un temps en què Òmnium semblava una mica endormiscat. David Mundet diu que “gràcies a Argemí i al CIEMEN, el bloc de pisos del qual funcionava com un hotel d’entitats, situat al car­rer Rocafort de Barcelona, es possibilità que durant anys moltes associacions poguessin tirar endavant els seus projectes i objectius.”

El 1981 va impulsar la Crida a la Solidaritat en Defensa de la Llengua, Cultura i Nació Catalanes. El 1986 el Fons Català de Cooperació al Desenvolupament. El 1988 va promoure la creació de la Conferència de Nacions Sense Estat d'Europa Occidental. El 1990 va ser un dels promotors de la Declaració Universal dels Drets Col·lectius dels Pobles i el 1996 de la Declaració Universal dels Drets Lingüístics.

També va ser el 1996, en la diada de Sant Jordi, que va formar part del grup impulsor de la CAL, la Coordinadora d’Associacions per la Llengua. El 2005 va ser cofundador de  la PDD i el 2011 va ser un dels impulsors de l’ANC.

El passat mes de novembre va publicar el llibre “La llavor sembrada” que, malgrat que té com a subtítol “Memòries”, l’Aureli ens deia que  era un llibre pensat més com “un testimoniatge d’un període de la nostra història col·lectiva que no pas com unes memòries individuals”

El seu llibre, “La llavor sembrada” acaba amb aquestes paraules: Ignoro on han anat a parar moltes llavors, quantes en terres fèrtils, quines s’han perdut a la vora del camí o en sòl erm. Però sé del cert que la llavor ha estat sembrada.

Final

La frase de la setmana de la cantant, compositora i activista estatunidenca Joan Baez

“La veritat no es pot amagar eternament. La llum sempre acaba emergint.”

Tornem la setmana que ve. Us esperem aquí per descobrir plegats noves CLAUS de la nostra història.

Que passeu una molt bona setmana!