Fa sis anys, des del 2015, que
la Generalitat no convoca eleccions a Catalunya. Tant les del 2017, com les que
finalment tindran lloc el proper 14 de febrer han estat “convocades” per
l’Estat espanyol (govern del PSOE, Tribunals de Justícia i suport de mitjans de
comunicació). No hi ha marxa enrere, el
14-F hi haurà eleccions.
El moviment independentista
té molt més a perdre que no pas a guanyar el 14-F. En situació normal (sense
pandèmies) l’independentisme, globalment, només podria aspirar a obtenir uns
resultats similars, potser una mica millors que en les anteriors eleccions i
això si som capaços de superar aquest fals límit que ens autoimposem del
50%.
El panorama postelectoral,
doncs, té moltes possibilitats que quedi igual que el que tenim ara: una força
majoritària (sigui JxCat o sigui ERC) més la CUP, més alguna altra candidatura
independentista minoritària, si acaba obtenint algun escó. El govern que es
podria formar patiria dels mateixos defectes i tindria tots els números per
caure en els mateixos errors que l’actual.
La pandèmia, però, pot fer
créixer l’abstenció i aquesta és un arma de doble fil. Si només afecta els del
155, l’independentisme sortiria guanyant, però, si com és més que probable,
acaba afectant totes les opcions polítiques, els resultats son força imprevisibles.
Més encara, el moviment
independentista està arribant força fragmentat al 14 de febrer. Més enllà dels
partits mateixos, si fem cas a articulistes d’ocasió i a comentaristes de
xarxes, la família independentista es troba dividida en hiperventilats,
possibilistes, octubristes, processistes, unilateralistes, proselitistes,
rupturistes, neoautonomistes... i un llarg etcètera. Ningú és capaç de
pronosticar què farà tota aquesta “família” independentista el proper 14 de
febrer. Més encara quan tot sembla indicar que continuarem convivint i
malvivint amb la pandèmia i que la “família” independentista disposarà d’unes
quantes opcions més de vot a més de les tres més clàssiques i majoritàries.
Els més entesos ens diuen
que en aquestes eleccions es decidirà quina és l’estratègia que hauria de
seguir l’independentisme durant els propers anys. Més que estratègia, jo diria
que el que ens ofereixen les diferents candidatures són les seves “declaracions
d’intencions”. Fins i tot en aquestes “intencions” hi ha profundes diferències en les propostes
electorals. Sobretot no coincideixen gens ni en el com ni en el quan,
segurament els dos punts més importants de qualsevol estratègia. JxCat vol
tirar endavant la declaració d’independència si se supera aquest fals límit del
50%. ERC, totalment oposada a les “intencions” de JxCat, se centra en sumar
forces, eixamplar la base, augmentar suports i treballar en allò que diuen “la
via àmplia” cam a la independència. La CUP defensa un referèndum per al 2025.
Tot prou complicat, doncs.
Sobretot pel que fa a aliances i pactes postelectorals. Tot dependrà de qui
obtingui la majoria i cap a on dirigeixi les seves ofertes de formar govern. Si
sumen els partits independentistes formaran un nou govern com el precedent? Si
guanya ERC i suma amb els partits d’esquerra formarà un nou tripartit?
El panorama, doncs, és més
aviat boirós i incert. Ara per ara, però, hi ha una prioritat: cal anar a votar
i votar partits independentistes. Faig meves les paraules de Carme Forcadell en
sortir ahir de la presó de Wad-Ras: “Si us plau, aneu a votar, que cap vot
independentista es quedi a casa”.
Cal (sí...una vegada més!)
que ens mobilitzem i anem a votar (sí...una vegada més!) per la independència.
I això sabent que la independència no ens la portaran els partits polítics.
Sabent que després de les eleccions, formar govern i complir amb les
respectives “declaracions d’intencions” serà complicat i difícil. Ara bé, no
votar o votar partits no independentistes és una alternativa que no podem
considerar. Com es veurà internacionalment que l’independentisme no torni a
guanyar les eleccions? (cosa que caldria fer i encara de manera més clara). Com
incidiria aquesta derrota electoral en el propi moviment? Un Parlament sense
majoria independentista no significaria un greu retrocés per a l’independentisme?
Les eleccions sempre són
importants i, malgrat que, com hem dit, els partits no ens portaran la
independència, sí que és ben cert que ens son necessaris per assolir-la. Tornem,
doncs, de nou a la força de la gent, que és la que ha de dur la iniciativa, la
que ha de forçar als partits a seguir una estratègia comuna, perquè es mostri
també, ben clarament i diàfana, el 14 de febrer.
Aquestes són unes eleccions
autonòmiques, és cert, però són unes eleccions que no podem perdre de cap de
les maneres. Segurament no seran la solució de res; potser no ens aproparan més
a la independència, però ara per ara, el més prioritari és que no ens
n’allunyin ni un sol mil·límetre.
El diumenge 14 de febrer
anem a votar partits independentistes. Si cal, amb dues mascaretes. Si cal, amb
una pinça al nas... Votem tenint ben presents al cor i a la ment l’1 i el 3 d’octubre.
