diumenge, 26 de gener del 2025

Catalunya un model econòmic destructiu. Donald Trump president dels EUA. Prenem el pols al món amb Alfons Duran




Convidat: Alfons Duran

Davantal

En el programa d’avui, tornarem a prendre el pols al món en aquest 2025 que tot just encetem.

Ara per ara, el més destacable mediàticament és que aquest passat diumenge va entrar en vigor l’alto al foc a Gaza. En principi, doncs, la violència s’aturarà després de 15 mesos que han deixat  prop de 48.000 morts, la destrucció del territori i el 90% de la població desplaçada. L’aturada momentània de la guerra permetrà l'entrada més massiva d’ajuda humanitària i la rehabilitació d'hospitals. Hamàs alliberarà 33 ostatges israelians i Israel ha publicat llista amb 737 presoners palestins que seran posats en llibertat.

Avui dilluns, Donald Trump ha estat investit com a president dels Estats Units (EUA) per segona vegada. Alguns mitjans de comunicació ens diuen que el món està amb tensió davant del gir que es pot produir en les principals polítics estatunidenques.  Una tensió producte principalment de les seves frases i declaracions sobre les deportacions massives d’immigrants , la seva posició pel que fa a l’economia, el clima i la transició energètica, així com la política internacional, amb la mirada posada en Xina i en les guerres d’Ucraïna i del Pròxim Orient. Per no parlar de les seves insinuacions sobre que Canadà hauria de se l’estat núm. 51 dels Estats Units o la pretensió d’annexionar-se Grenlàndia.

Pel que fa a l’actualitat de casa nostra, Xavier Roig va publicar la setmana passada un article a “Parlem clar” amb el títol “Catalunya un model econòmic destructiu”. Roig escriu que Catalunya “està en una greu situació de risc en la majoria de vessants i que això afecta a la viabilitat de l’estat del benestar i  la supervivència com a nació.”

L’enginyer i assessor d’empreses internacionals ens recorda que “des de l’any 2000, aproximadament, Catalunya avança en sectors en què no hauria de créixer, com són el turisme i l’hostaleria. No creixem en sectors on es necessiten llocs de treball qualificats. Resultat: la gent formada marxa del país i cridem gent no formada. Els llocs de treball creats són de baixa qualitat i comporten diversos i greus problemes: Salaris baixos. Pagaments en negre. Dumping social (que és un delicte econòmic  que es basa en l’explotació i els baixos salaris dels treballadors). Les cotitzacions dels salaris no acostumen a cobrir els costos socials que després els empleats utilitzen. Fem fora la gent jove que ens ha costat un dineral formar. La immigració que arriba s’integra, sí. A una de les regions d’Espanya, però no pas a Catalunya. Deixem d’autoenganyar-nos, sisplau.”

En resum, conclou Roig, estem davant d’un model que no és que no apugi el llistó i el nivell d’exigència del país, és que fa tot el contrari: el país va baixant de nivell.

Com diu el nostre convidat d’avui en el seu darrer article “Feliç Any Nou?” (així, amb interrogant)... “Desitjar això (Feliç Any Nou) és un lloc comú, però no hem de confondre els desitjos amb les realitats. El món es mou en un equilibri inestable provocat per les elits corporatives que han fet del curt termini el seu modus vivendi.”

En parlem tot seguit amb el nostre convidats. Som-hi. Comencem!

Final

La frase de la setmana l’he extret del llibre de Giacomo Casanova “Com em vaig escapar de la presó de Venècia”.

Hi ha moments en què l’educació està del tot fora de lloc i que la prudència recomana ser maleducat.

Tornarem la setmana que ve.

Recordem... "Permetre una injustícia significa obrir el camí a totes les que segueixen" Que tingueu molt bona feina!

 

divendres, 24 de gener del 2025

Quan va començar la democràcia a Espanya? Centenari del Comitè d'Acció de la Lliure Aliança, CALA. La princesa Làscara, comtessa del Pallars

LA CLAU de la nostra història Programa 279. Emès el 11 de desembre de 2024 per Terramar Barcelona (TVB), ETV Llobregat, Terramar Garraf-Penedès i Terramar Tarragonès


Davantal

Benvingudes i benvinguts a una nova CLAU de la nostra història. Programa 284

Fa un parell de setmanes, Vicent Partal publicava un editorial amb el títol “Pedro Sánchez: quin dia va començar  la democràcia a Espanya?”. La síntesi de l’article la podem trobar en aquesta frase: “ Cal tenir molta barra per a identificar  la llibertat amb la mort de Franco.”

Si busqueu “La transició espanyola” a la viquipèdia, hi trobareu aquesta definició: La Transició espanyola o, simplement, Transició, és el període comprès entre la fi de la dictadura franquista i el restabliment de les institucions democràtiques a l'Estat espanyol, ras i curt, una nova estructura jurídica que havia de generar nous marcs de legitimitat i consens. Podríem acceptar que es van restablir les principals institucions democràtiques, però en cap cas la democràcia va arribar llavors a l’Estat espanyol i, malauradament, tampoc ha arribat de forma plena durant el segle XXI. Només tres exemples: La llei mordassa; la repressió contra l’independentisme, principalment contra el basc i el català, empresonaments com del de Pablo Hasel i un llarg etcètera.

La mort al llit del dictador, el 20 de novembre de 1975, ve precedida d’una sagnant repressió que fa bona aquella frase de “va morir matant”. L’assassinat de Salvador Puig Antic el 1974 i les darreres condemnes a mort signades encara pel dictador que van comportar les execucions de Jon Paredes Manot, el Txiki i d’Àngel Otaegi Etxebarria els dos membre d’ETA. El mateix dia, van ser també executats José Huberto Baena, Ramón García Sanz i José Luis Sánchez Bravo, que pertanyien al FRAP.

Posteriorment a la mort de Franco, el 1976, es produeixen la massacre de Vitòria (5 treballadors morts i 150 ferits de bala) i els Fets de Montejurra (dues persones mortes). El 1977,  la matança d'Atocha (5 morts i 4 ferits). El 1977, Miquel Grau era assassinat mentre enganxava cartells per la Diada del País Valencià i el 1978 Gustau Muñoz, de només 16 anys, era assassinat per la policia espanyola.

La transició que va fer néixer el Règim del 78 ha quedat demostrat que va ser un èxit complet per al franquisme i els franquistes (recordem allò de “atado i bien atado”. Van aconseguit la impunitat pels seus crims, van poder conservar la seva posició econòmica i social i van redactar, sota la vigilància estricat i amenaçant de l’exèrcit, una Constitució intocable que, malgrat concedir alguns drets i llibertats, ha acabat perpetuant l’‘statu quo”.

Una dels garants d’aquesta  aigualida i descafeïnada democràcia espanyola és la institució monàrquica....Recordeu aquest moment... (Veure Vídeo

Quin dia va començar la democràcia a Espanya? L’editorial d’en Partal acaba dient: Acorralats per l’evidència i en vista de la impossibilitat de donar una resposta simple i senzilla a una pregunta simple i senzilla, què fan? Inventar-s’ho. Cruament. Descaradament. Amb la barra que sempre té aquesta gent.

Final

La frase de la setmana del teòleg, frare i reformador religiós alemany Martí Luter:

La mentida és com la bola de neu, com més voltes dona més gran es fa

Tornem la setmana que ve. Us esperem aquí per descobrir plegats noves CLAUS de la nostra història.

Que passeu una molt bona setmana!

El Complot de Garraf. Sevilla 'caput mundi', massacre de protestants i prohibició del català

LA CLAU de la nostra història Programa 279. Emès el 11 de desembre de 2024 per Terramar Barcelona (TVB), ETV Llobregat, Terramar Garraf-Penedès i Terramar Tarragonès


Davantal

Benvingudes i benvinguts a una nova CLAU de la nostra història, la primera del 2025. Programa 283

Enguany, es compleixen cent anys de l’anomenat Complot de Garraf, l’atemptat frustrat de Bandera Negra contra el rei Alfons XIII. Per primera vegada en la història de la Catalunya moderna, membres i grups del moviment independentista van preparar una acció de gran envergadura per matar el monarca espanyol i membres de la seva família.

L’intent d’atemptat va ser la reacció a la visita, el 1924, del rei espanyol a Catalunya on va deixar anar aquestes paraules: “La unión de los pueblos de España fue fruto del amor. Pasó el tiempo y vino un rey, Felipe V –y tened en cuenta que os lo dice un Borbón– que tomó medidas que muchos habéis considerado injustes, però que eran necessarias para la pròpia Catalunya.”

En l’acció van coincidir gent provinent de Bandera Negra, la branca militar d’Edat Català i d’Acció Catalana. Va haver-hi un primer intent, el 29 de maig, a la plaça de Catalunya, que es va haver de cancel·lar. Es va activar un pla alternatiu que consistia en fer volar el reial l’endemà, al seu pas per la foradada de Garraf. La proposta va sorgir de l’anomenat Grup dels Set i els encarregats de dur-lo a terme van ser els membres de l'escamot Roell de Bandera Negra. Era format per Marcel·lí Perelló, Miquel Badia, Jaume Julià, Emili Granier, Ramon Xammar, Santiago Balius, J. Garriga, Jaume Miravitlles i Enric Fontbernat.

El grup va ser traït i descobert per una delació. Primo de Rivera ho va aprofitar per iniciar una forta repressió contra el catalanisme amb detencions, tortures i la condemna a mort de Jaume Compte que va ser amnistiat el 1932 amb la proclamació de la República. Tres anys després, però, Jaume Compte va ser una de les víctimes dels fets del 6 d’octubre de 1934. Quan Companys va proclamar la República Catalana, es va atrinxerar als locals del Centre Autonomista de Dependents del Comerç i de la Indústria. Les tropes espanyoles van atacar amb artilleria el local i va ser-ne una de les víctimes

Final

La frase de la setmana del que va ser president de la Generalitat republicana Francesc Macià:

"El seny, si no va acompanyat d’una ferma voluntat de combat, només serveix per tapar covardies."

Tornem la setmana que ve. Us esperem aquí per descobrir plegats noves CLAUS de la nostra història.

Que tingueu una molt bona setmana!

 

dilluns, 20 de gener del 2025

La desnacionalització dels Països Catalans. "No sabràs mai qui seia al teu costat" amb Jordi Sedó

A l’hora de preparar el davantal d’avui, m’ha vingut al cap una entrevista que, el 2016, va fer La Vanguardia a Santi Vila, llavors Conseller de Cultura de la Generalitat. Les seves paraules són per sucar-hi pa: 

“La creativitat catalana s’expressa indistintament en castellà i en català. Aquest país nou que volem es pot permetre tractar amb normalitat aquestes qüestions. Catalunya només pot aspirar a ser un país independent si realment deixa enrere els plantejaments nacionalistes romàntics i ofereix un projecte estrictament d’organització política”.

Darrere de la frase “La creativitat catalana s’expressa indistintament en castellà i català” s’amaga el que comentàvem en un dels darrers programes del 2024: la desnacionalització i la substitució de la nostra identitat nacional.

Desnacionalització significa, entre altres coses, descatalanització. El procés colonialista inclou la vella -i intencionada- polèmica sobre com cal considerar la literatura que ens fa en castellà des dels Països Catalans.

Ja fa uns quants anys, l’escriptor i assagista Fèlix de Azúa, referint-se a la literatura catalana, va establir un divisió en dos àmbits: el cultural i el merament lingüístic.  Un criteri divisional que amaga un rerefons polític de marcades tendències imperialistes en matèria lingüística. Una mentalitat de colonialisme cultural  que l’únic que pretén és fomentar la confusió, a la vegada que alimentar la falsa creença en una literatura de literatures, una mena de literatura mare –l’espanyola-  que abraçaria i acolliria altres literatures filles com la catalana.

Cap literatura del món gosaria considerar com a pròpia una obra pensada i creada en una llengua aliena a aquesta mateixa literatura. Per exemple, un novel·lista espanyol resident a Kabul, per molt que escrigui una obra literària protagonitzada per personatges afganesos, per molt que descrigui i retrati la vida i la cultura de la societat afganesa, si tota aquesta obra la pensa i l’escriu en espanyol, serà inclosa –i tant ell com tot el món cultural espanyol, ho voldrà així -com a pertanyent a la literatura espanyola o castellana.

El procés desnacionalitzador de Catalunya i dels Països Catalans continua amarant la ciutadania amb el relat que vivim en un país bilingüe i que el castellà és tan llengua pròpia com ho pugui ser el català. Aquest missatge, que des de fa temps intenta conferir la categoria de normal a una situació lingüística totalment anormal, està també beneït pels principals partits polítics catalans, alguns d’ells independentistes.

"La vida és com un trencaclosques, has de veure tota la imatge i després ajuntar-la peça per peça!" és una frase de la novel·lista nord-americana Terry McMillan. Cadascuna de les peces d’aquest trencaclosques té una raó, un lloc, un per què...Avui parlarem d’una novel·la que podríem comparar amb un trencaclosques d’històries que, com l’estructura d’una teranyina, es compon de diferents fils  que acaben configurant una xarxa d’històries humanes entrellaçades.

En parlem tot seguit amb el nostre convidat. Som-hi. Comencem!

 

Final

La frase de la setmana del capítol “Quan l’horitzó és dins el mirall”....La filla del Ramon i la Noèlia, amb una greu minusvalia...

Fragment pàg. 167.

Des del 2017 hem acabat tots els programes del Vull una resposta amb el record per a tota la gent que pateix la repressió i l’exili. No ho deixarem de fer perquè la llista de represaliats és massa llarga i l’amnistia continua sense aplicar-se en la majoria dels casos.  Canviarem la forma del missatge, però el fons continuarà sent, cada setmana, el mateix. A partir d’avui, tancarem el programa amb una frase del polític alemany Willy Brand...

"Permetre una injustícia significa obrir el camí a totes les que segueixen"

Tornem la setmana que ve. Que tingueu molt bona feina!

"Orgullosament xarnegos" o "la prudència recomana ser maleducat"



“Els Premis Gaudí més reivindicatius”. Així o en termes semblants s’expressaven els principals mitjans de casa nostra en referència al lliurament dels Premis Gaudí d’enguany.

Reivindicacions diverses... de la maduresa i la vellesa (al cinema... hauria estat bé que fos també en tots els camps). L’assetjament i els abusos. L’habitatge... Molt noble i necessari, sense cap mena de dubte. Una vegada més, però, la reivindicació, lingüística, cultural i nacional ha restat absent.

El discurs d’Eduard Sola, guionista de “La casa en flames” ja estat el que ha desencadenat la polèmica i la indignació. Sola ha manifestat que “Si ho arribo a saber, no el faig”. Potser només hauria calgut que hagués canviat una paraula de la seva intervenció: la de “xarnego” per la de treballadors o de classe treballadora o, en un llenguatge ja força obsolet, la de “proletari”. El sentit, el rerefons del seu discurs hauria canviat completament.

La meva família està lluny de ser la família de Casa en Flames.  Ens agradaria tenir una casa de la Costa Brava i un barquito per sortir a navegar, però no el tenim. A casa som orgullosament xarnegos. Els meus avis, tots, van venir d'Andalusia.... 

Discurs d'Eduard Sola

Coincidim en una part.... La meva família tampoc té cap casa a la Costa Brava (ni tampoc en cap altre lloc. Ni tan sol en la que visc que és de lloguer). Tampoc ni “barquito” ni res que se li assembli. A casa som catalans , però no perquè els meus pares i els meu avis fossin catalans (que ho eren), sinó per una cosa tan simple com que hem nascut aquí i que parlem català. No som el que som ni pels cognoms (Marfany és occità) ni per l’origen dels meus avantpassats (els més recents d’Andorra i del País Valencià). Ni se m’acudit mai, ni se m’acudirà dir que soc català per algun d’aquests motius.

Segons podem llegir a la Viquipèdia,  el mot xarnego bé dels mots castellans «lucharniego o nocharniego» referits a gossos utilitzats en caceres nocturnes. Després del pas per l’occità es va transformar en xarnego i va agafar el significat de mestís. En català es va referir primer a la gent filla d’una persona occitana amb una catalana fruit de les migracions del segle XVI. És clar que, si jo volgués recórrer als meus avantpassats, podria dir, també, que soc “ xarnego”... encara que, `per això, m’hagués de remuntar cinc segles enrere.

Catalunya, els Països Catalans (sembla mentida que, encara, una i una altra vegada, ho haguem d'estar repetint) és una nació que s'ha anat configurant amb una història de més de mil anys, que ha conformat una cultura, una manera de ser determinada, amb una llengua pròpia que és el català. Una "terra de pas", com acostumem a dir, construïda a través de multitud d'immigracions que han fet d'aquest petit espai del món una nació que no es fonamenta en una raça, en una ètnia, sinó, bàsicament, en una llengua i en una cultura,

Recentment s’ha publicat un llibre autobiogràfic de Giacomo Casanova, “Com em vaig escapar de la presó de Venècia”. N’extrec una frase que, avui, faig meva, “Hi ha moments en què l’educació està del tot fora de lloc i que la prudència recomana ser maleducat.”

Ignoro quina era la intenció real d’Eduard Sola en recollir el seu Premi Gaudí, i tan se me’n dona, però us haig de dir que n’estic fins als nassos...(fins al monyo, fins als collons, fins als pebrots, fins a la figa, en tinc la pipa plena i els collons també plens) d’aquesta mena de discurs “xarneguista” que, com molt bé apunta Albano Dante-Fachin és el mateix discurs que han fet servir els anticatalanistes de sempre, com els postfranquistes, els de Ciudadanos, una bona part de l’esquerra espanyola i una determinada part de la catalana.

Els discurs “xarneguista” ben utilitzat i difós per l’estat colonial ens intenta vendre una falsa lluita de classes entre una societat catalana , majoritàriament burgesa i propietària o, si més no, de classe mitjana-alta i una societat immigrada de classe baixa i treballadora.

La meva família i els meus avantpassats, com els de l’Eduard Sola, són -som- de classe treballadora. El meu avi i el meu pare no eren analfabets perquè els seus pares i els seus avis es van matar a treballar perquè tinguessin estudis. El meu pare, pèrit mercantil (el que actualment equivaldria a un gbrau en Direccií i Administració d’Empreses) podria haver pertangut a la classe mitjana alta, però el feixisme, la guerra, el pas pels camps de concentració i els tres anys a la presó model que li va imposar el franquisme, li ho van impedir. El meu pare, cada dia del món, es llevava a les 4 de la matinada per anar a la Rambla a descarregar paneres de flors abans d’anar a la feina diària de 10 hores (dissabtes inclosos) per un sou de merda. La meva mare (que tampoc era analfabeta), mentre cuidava de la casa i del fill, es matava a treballar també 10 hores diàries (dissabtes inclosos) per poder tirar endavant intentar arribar a final de mes en un pis de lloguer, petit i sense lavabo ni molt menys dutxa o bany.

I aquesta o molt similar, o potser encara més dura, va ser la vida de milers i milers de catalans abans i després de les grans immigracions de la postguerra.

El discurs i el relat del “xarneguisme” més enllà de si està utilitzat amb bona o mala fe, amb ignorància o conseqüentment, és un discurs més de l’anticatalanisme, manipulat i difós pels que, des de fa segles, com tots els imperialistes, com tots els colonitzadors, intenta la desnacionalització , de la descatalanització dels Països Catalans.

 “La prudència recomana ser maleducat...”  N’estic fins als collons! Que us bombin a tots plegats!