Un sistema públic i universal de salut

Davantal del darrer programa de La Clau de la nostra història: 

Un sistema públic i universal de salut: L'hospital de la Santa Creu

Seria difícil trobar una definició perfecte de la paraula “salut”. Tots voldríem gaudir d’una salut envejable, perquè com diu la frase atribuïda a Buda: “Sense salut, la vida no és vida, és només un estat de llanguiment i sofriment”.

Tots els ciutadans tenim el dret a la salut. Un dret estretament relacionat amb altres drets humans com el dret a l’alimentació, a l’habitatge, al treball, a l’educació....Ens cal un sistema de salut que sigui alhora un instrument de cohesió i de justícia social. Som del tot conscients que no es poden concebre els objectius de la sanitat i de la salut col·lectiva sense la integració i l’atenció dels col·lectius més vulnerables i amb risc d’exclusió social.

Aquest dret a la salut, que forma part del dret a la vida i al benestar ha d’estar garantit per un sistema que, fruit d’una gestió racional, eficient, eficaç i sostenible, en garanteixi l’accessibilitat, la universalitat i la gratuïtat.

L’objectiu d’aconseguir la salut per a tots els ciutadans no correspon únicament a la medecina, sinó també als polítics, a la societat i la pròpia persona. El futur que tots volem per al nostre país ha de contemplar l’existència d’un sistema de salut sòlid, eficient i de bon funcionament, que pugui satisfer les necessitats de salut prioritàries sempre en el marc d’una atenció centrada en les persones. 

Avui, a La Clau de la nostra història, parlarem del Sistema públic universal de salut que, al nostre país, com tants altres temes, ve de molt lluny. Ens centrarem també en l’Hospital de la Santa Creu, fundat l’any 1401.  

Un sistema públic i universal de salut (Vídeo)

Ja podeu veure el darrer programa de

La Clau de la nostra història

Emès per ETV llobregat el passat dimecres 27 de gener

El sistema públic i universal de salut

L'hospital de la Santa Creu

Convidats:

Víctor Cucurull, assessor històric del programa i director de la Fundació Societat i Cultura

Jordi Vilarasau, director de l'hospital Moisès Broggi de Sant Joan Despí

De línies vermelles, referèndums i ministeris

Posseir el poder polític i les estratègies per arribar-hi són el pa de cada dia en el si dels partits i les organitzacions polítiques. El resultat de les darreres eleccions al Congrés espanyol, ha desencadenat una lluita entre les dos principals formacions polítiques de l’Estat amb l’objectiu d’assolir el lideratge de la nova legislatura.  Ambdós partits han posat en marxa les millors argúcies de què disposen per aconseguir el suport de la resta de forces polítiques presents al Congrés dels diputats.

Ja durant la darrera campanya electoral del 20-D, Podemos, i molt especialment les diferents candidatures que s’hi van integrar des dels Països Catalans, van “vendre” dos caramels als seus electors, dues idíl·liques propostes.

La primera, assegurant als seus companys de viatge electoral que disposarien de grup propi al Congrés. La segona, els oferia la garantia d’un referèndum pactat i vinculant per a Catalunya. La il·lusió que innocentment alguns podien tenir de disposar de veu pròpia al Congrés ha quedat molt aviat desfeta, tal com ja es feia evident a causa de la correlació de forces polítiques de l’hemicicle.

Des de Podemos, la fase actual dins l’estratègia d’accedir al poder passa per rebaixar, per devaluar al màxim la segona de les idíl·liques propostes: el referèndum per a Catalunya. Sabem –i des de Podemos també ho saben molt bé,  que el PSOE no acceptarà mai la proposta d’un referèndum vinculant i pactat, i menys encara estarà d’acord en un referèndum que pregunti de manera molt clara si els ciutadans estan a favor o no de la independència i de la constitució d’un nou Estat independent.

Tots coneixem de la influència de l’alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, dins de Podemos. La setmana passada van començar les maniobres, en forma de declaracions “sonda”, per anar apropant Podemos i PSOE. Així, Ada Colau ja va parlar en una entrevista d’un referèndum amb dues o tres preguntes perquè, segons l’alcaldessa, el nombre de preguntes no era important. Tampoc ho deu ser que el referèndum sigui vinculant, perquè no en va parlar en cap moment.

Us imagineu un referèndum que inclogués tres preguntes? Que poguéssim escollir entre independència, federalisme o autonomia? Un referèndum que inclogués de nou una tercera via fantasma?

Les posicions estratègiques de determinada esquerra, tant catalana com espanyola, semblen inspirades en el “dia de la marmota”.  Fa molt temps que ens parlen d’un federalisme miraculós que sanaria tots els mals que pateix Catalunya, però la seva concreció no va mai més enllà de la simple paraula: federalisme. No hi ha cap proposta clara, seriosa i detallada sobre a quina mena de federalisme es refereixen. Tots sabem que hi ha sistemes federals de moltes classes, alguns fins i tot amb moltes menys competències que les que té la Catalunya autonòmica actual.

El divendres 22 començava a destapar-se, ja de manera més nítida, l’engany electoral de Podemos i de En comú podem. Aquella condició que significava una línia vermella a l’hora d’investir un nou president espanyol, ha desaparegut i ha quedat reduïda a ser només un dels objectius dels que caldrà parlar en una negociació per aconseguir l’objectiu principal: “el canvio en España”.

Això sí, en una clara demostració de la manera de fer de la “nova política”, el primer que fan és repartir-se els càrrecs i, per tal que En Comú podem també tingui el seu tros de pastís s’inventen un Ministeri de la plurinacionalitat, amb un regust a ranci i olor de resclosit perquè em recorda aquell ministre de la UCD, Manuel Clavero Alévaro, que era “ministro adjunto para las Relaciones con las Regiones”.

La mitologia ens defineix les sirenes com uns éssers que, des d’una illa propera a Sicília, atreien els mariners amb un cant dolç per tal de fer-los naufragar. Avui en dia, utilitzem l’expressió cant de sirenes per advertir del perill de deixar-se seduir per paraules aduladores i falses promeses.

Alguns partits són ben lliures de fer servir les estratègies que vulguin per arribar al poder. Poden, com aquelles sirenes mitològiques, adular-nos i intentar seduir-nos amb el seu cant ben dolç...

Cal que sàpiguen que, a Catalunya, des del 27 de setembre de 2015, ja no escoltem els cants de sirenes. Aquell dia, la majoria de catalans i catalanes vam atorgar un mandat democràtic als nostres representants: iniciar el procés de transició de la Catalunya autonòmica a la República catalana independent.

La resta són això, cants de sirenes.

La corrupció: insaculació i purga de taula (Vídeo)

Ja podeu veure el primer programa de la segona etapa de

La Clau de la nostra història

Emès per ETV llobregat el passat dimecres 20 de gener

La corrupció: insaculació i purga de taula

Un procés constituent per a un nou país

"S'ha de començar a activar ja el procés, que no és un procés governamental, no és un procés parlamentari; ja hi haurà un punt en què això entrarà en la vida del Parlament, ara és un procés de la societat civil, en què s'han de posar en sintonia i coordinació gent de procedències diverses que tingui ganes de participar, de dir com vull que sigui la constitució del meu país, la constitució que m'identifica, que em representa, que és el mecanisme pel qual vull construir la meva adhesió a la col·lectivitat i em permet entrar endavant un projecte de vida, professional; ara m'ofereixen la possibilitat de dir-hi la meva; ara hi ha la possibilitat de fer-ho.”

El paràgraf anterior recull algunes de les frases que el nou president de la Generalitat, Carles Puigdemont, va dir en el seu discurs d’investidura i també en l’entrevista que el passat dijous 14 de gener li va fer la periodista Mònica Terribas a TV3.

Després de l’acord i de la formació del nou govern de la Generalitat que ha de conduir el procés de transició cap a la independència, des de la societat civil cal que centrem la nostra feina en dos objectius complementaris: l’inici del procés constituent i la construcció de la majoria social.

Ben aviat, aquest país haurà de posar en marxa un procés constituent que ens conduirà a la proclamació de la nova República catalana independent. Aquest procés ha de venir precedit d’un ampli i gran debat ciutadà sobre el país que volem, sobre la Catalunya del futur. La societat civil ha de ser obligatòriament la gran protagonista d’aquest debat en què tots nosaltres ens haurem d’involucrar, aportant-hi idees, reptes, solucions perquè les conclusions que se’n puguin arribar a extreure representin la base sobre la qual el Parlament català redacti la nova Constitució.

Per tal que la nova Constitució, el nou Estat, pugui ser el de tots, caldrà convidar tothom i a tots els sectors i àmbits del país a participar en la Convenció Constituent Ciutadana. Ha de ser un procés obert, inclusiu, en què, si arriba el cas, només hi pugi estar absent aquell que se n’autoexclogui, perquè la Constitució catalana no ha de ser només dels independentistes, ni dels polítics ni dels experts, ha de ser de tothom.

El país que volem, la nova Constitució no és un  tema exclusiu del Parlament, sinó que l’hem de veure com un deure i un dret ciutadà. Som nosaltres, la societat civil, els que hem d’iniciar aquest procés constituent, aquesta Convenció Constituent que ha d’incorporar els diferents formats de democràcia; la participativa, la representativa i la directa.

Som nosaltres, la societat civil, els mateixos que vam iniciar aquest procés d’independència, els que ara hem d’iniciar i liderar el procés constituent. Una societat, com sempre, disposada a fer el que calgui. Una societat preparada per debatre, enriquir i aportar idees i propostes  que han de fer de la Constitució de la nova República catalana el marc àgil, modern, obert i democràtic en què hi pugui cabre, en què es pugui fer realitat aquest país de futur que volem cadascun de nosaltres.

Ja fa temps que ha començat el debat sobre com pot ser aquest nou país. Algunes entitats, aplegades sota el nom de Reinicia Catalunya disposen ja de la metodologia més adequada per aplegar totes les iniciatives ciutadanes que, des de dues vessants, sorgeixin dels debats: sobre les propostes de país, del país que volem i també sobre esborranys de possibles textos constitucionals.

El procés constituent, La Convenció Constituent Ciutadana, serà l’eina que ens ha de permetre aplegar en un mateix objectiu tots aquells que, més enllà d’una Catalunya independent o no, imaginem i volem un nou país, un país millor. 

La corrupció: insaculació i purga de taula

Demà, dimecres 20 de gener, a les 23h, torna el programa La Clau de la nostra història a ETV Llobregat.

Cada programa comptarà amb un davantal per introduir el tema que tractarem. El d'aquest primer programa de la segona etapa de La Clau de la nostra història portarà per títol La corrupció. La insaculació i la purga de taula i tot seguit podeu llegir-ne el davantal:

Destruir, arruïnar, fer malbé, seduir, subornar, falsificar, depravar...

Aquest és el significat del verb corrompre d’origen llatí. Un concepte, el de corrupció, molt ampli, però que clarament identificaríem amb l’ús del poder, de qualsevol poder, per assolir beneficis particulars o sectorials, però que no tenen res a veure ni s’identifiquen amb el bé comú d’una societat.

La corrupció és un mal molt antic, tant com l’ésser humà i ha estat present en totes les civilitzacions i èpoques històriques.

“Els corruptes bullen en una olla de quitrà”, escrivia Dante en la seva Divina Comèdia.

Som del tot conscients que la corrupció, en forma de malversació de fons públics, afecta la qualitat de vida i benestar de tota la població. Sovint, doncs, ens preguntem com voldríem que fos la societat en què vivim, què podríem fer, què podríem canviar per tal de millorar-la en tots els aspectes. Com podríem evitar la corrupció, l’opacitat, el frau...?

¿Com podríem instaurar la transparència, el retiment de comptes, la responsabilitat dels càrrecs públics i privats, dels partits polítics, de les patronals, dels sindicats, de totes les  empreses i organitzacions?

Per saber on anem, ens convé primer saber on som i d’on venim. Perquè la història, sovint, ens ensenya a aprendre d’allò que hem fet bé i també dels errors comesos.

Avui, a La Clau de la nostra història parlarem de com s’intentava evitar la corrupció al nostre país durant els segles XIII al XVIII, quan aquest era independent.

Parlarem de la insaculació i també de la purga de taula.

Torna La Clau de la nostra història

El 20 de novembre de 2007, a ETV Llobregat, vam iniciar un nou programa sota el títol de La Clau de la nostra història. El programa es va emetre fins a principis de 2010.

Els diferents programes emesos es van poder veure a tot Catalunya, Andorra i les Illes Balears mitjançant la TDIP (Televisions Digitals Independents de Proximitat)i s’hi van tractar temes, fets, personatges i dates clau de la història dels Països Catalans com, per exemple:  El Tractat dels Pirineus; la batalla d'Almansa; el President Companys; la Constitució de l'Havana; Lluís Maria Xirinacs; 100 anys de l'estelada; Jaume I; el general Moragues; 10.000 a Brussel·les per l'autodeterminació; les consultes sobre la independència...

Aquesta setmana torna a ETV Llobregat La Clau de la nostra història. Una segona etapa que tindrà un format i una periodicitat diferent.

El programa s’emetrà setmanalment i dins de la nova estructura volem entrelligar el passat històric del nostre país amb el present i el futur. Evidentment, la base del programa continuarà sent la història, però pensada sempre com aquell element que ens ensenya a aprendre d’allò que hem fet bé i també dels errors comesos.... perquè per saber on anem, ens és imprescindible, primer, saber on som i sobretot d’on venim.

El primer programa d’aquesta segona etapa tractarà sobre el tema de la corrupció. Parlarem de com s’intentava evitar la corrupció al nostre país a l’època medieval, quan aquest era independent.

Parlarem de la insaculació i també de la purga de taula. Podeu llegir la presentació del programa aquí.

Els nostres convidats seran:

Víctor Cucurull, historiador, assessor del programa i director de la Fundació Societat i Cultura

Joan Vinyeta, químic de professió i blocaire

El programa s’emetrà per ETV Llobregat el dimecres, 20 de gener a les 23h i en redifusió els dies i horaris següents:

Dissabte, 23 de gener, a les 19.30h

Dilluns, 25 de gener, a les 12h

Dimarts, 26 de gener, a les 20.30h

Dimecres, 27 de gener, a les 14.30h

Tot un món hi cap dins un pronom feble (Joan Solà-2)

M’uneix al professor Joan Solà el gran amor per les llengües i, sobretot, per la nostra. També, i això sempre m’ha fet una certa gràcia, la passió per una part de la gramàtica que, per a molts resulta particularment complexa i enrevessada: els pronoms febles.

No he trobat una definició més ajustada i més acurada per als pronoms febles que una que va escriure l’enyorada Montserrat Roig en una dura crítica a Amadeu Fabregat, director fa ja uns quants anys del Canal 9 valencià. Deia així:

Els pronoms febles són la nineta dels nostres ulls. Tant que els estimem, els pronoms febles. Si en desapareix un, ens toquen el voraviu. Durant segles, els francesos, els italians i els catalans hem matisat fins a tornar-nos primmirats gràcies al pronom feble. Hem estalviat la llargada de les paraules per arrodonir-ho tot en un hi, un en. I ens enteníem. Un hi o un en posats a temps era com afegir una goteta de mel al paladar.

El pronom feble és el tou de la cama de la Ben Plantada; el voraviu de Plaerdemavida; la barba de Pere Quart; Carles Riba passejant per Bierville; la Rodoreda escanyant una flor de magnoli; la Víctor Català amb papada i fent de senyoreta de casa bona; l’Ausiàs March perseguint un falcó.

El pronom feble exterioritza, o representa, un munt de significats. Tot un paisatge hi cap, dins d’un pronom feble.

Estimar els pronoms febles. Estimar la llengua. Estimar el país.

Perquè, com afirmava el professor Solà, s'estableix una relació directa entre llengua i país. Potser, alguns “progressistes” adduiran que aquest és un argument més propi del noucentisme i que ja som al segle XXI. Potser sí. Potser pensar que no hi ha llengua sense país ni país sense llengua és un ideal que no lliga amb determinades opcions polítiques. Potser sí, que a determinats valors com l’esforç, el treball, la disciplina i la fe social i patriòtica els costa trobar el seu lloc en aquesta Catalunya, en aquests Països Catalans que alguns semblen entestats a fer desaparèixer definitivament del mapa de les nacions d’Europa. Allà ells amb el seu pretès progressisme. 

Permeteu-me, doncs, que em quedi amb la frase que va pronunciar l’escriptor portuguès Fernando Pessoa: “La meva pàtria és la meva llengua."

L'altre president

Des del mes d’abril, ha hagut de lluitar contra les comparacions (sempre odioses) amb la seva antecessora, Carme Forcadell, sense tenir en compte (els que les feien) que són dues personalitats diferents i que, sobretot, han hagut de viure contextos i escenaris polítics molt diferents.

Ha hagut lluitar contra el fet de ser escollit president tot i no ser la persona més votada. Ha hagut de liderar un Secretariat Nacional fruit de la renovació, amb mes de 30 persones completament noves en el càrrec.

Ha hagut de gestionar la unitat d’un Secretariat Nacional massa sovint dividit, massa sovint indecís, dubtós, per l’excés de responsabilitat que comportava el moment polític i, malauradament, per ingerències més que partidistes.

Jordi Sànchez és un home discret, que mesura les paraules, que és més partidari del discurs argumentatiu que no pas de míting exultant. Coneix molt bé el que significa l’activisme social i polític, però alhora és un expert en gestió d’entitats i en la negociació política.

Partidari, i expert també, del treball en equip, ha hagut de fer front gairebé de manera individual a tres situacions cabdals durant els darrers mesos.

La primera, la de mantenir la unitat de l’ANC en tot moment, especialment en aquests darrers tres mesos tan complicats, quan el silenci de l’Assemblea ha provocat el desconcert i la confusió en bona part dels seus associats.

En segon lloc, Jordi Sànchez va ser un dels elements clau en la assoliment de la candidatura unitària i la consolidació de la candidatura de Junts pel Sí.

I, finalment, ha estat també, per iniciativa pròpia, la persona que va decidir que calia intervenir després de la negativa de la CUP a investir Artur Mas com a president de la Generalitat. Segurament, una de les persones que més han influït en el sorprenent acord de dissabte passat perquè, tal com argumenta La Vanguardia, ha estat ell el que ha facilitat el desllorigador d’una situació política que semblava abocar-nos a unes noves eleccions, amb tot el que això podia comportar.

És del tot necessari reconèixer els mèrits d’aquest altre president que ha demostrat perquè, el 16 de maig de 2015, el Secretariat Nacional de l’ANC el va nomenar. Jordi Sànchez ha afrontat amb notable èxit aquests set mesos del seu mandat, segurament, set dels mesos més complicats que mai ha hagut de viure l’ANC i la societat catalana.

Gràcies, president!

Llibertat, dignitat (Joan Solà-1)

Una persona, un poble, necessiten primàriament tenir dignitat. A Catalunya fa mesos i anys que ens sentim humiliats, escarnits, trepitjats per les forces “legals” de l’Estat. I és per això, senyors ciutadans d’aquest país, que jo votaria sí. Afortunadament, fa uns mesos que ens comencem a moure, que comencem a reaccionar d’una prostració que feia massa temps que durava. Diu que els polítics es neguitegen amb el xim-xim que senten caure pacíficament i pertot a favor de la independència. ¿Vostès s’han de neguitejar, senyors polítics, vostès que són incapaços d’assumir una cosa tan elemental com que el nostre país viu humiliat des de fa segles, vostès que són incapaços d’escoltar les veus de denúncia i de dir no d’una vegada? Ens trobem, doncs, en un moment dolç d’esperança: només reaccionant, només tirant endavant de cara al futur, només engrescant la joventut i tots els immigrats en un projecte progressiu i clarament català, només així els ciutadans de Catalunya deixarem de sentir-nos subordinats a ningú, inferiors a ningú, escarnits per ningú.

Aquestes paraules que acabeu de llegir formen part de l’article titulat “Llibertat, dignitat” que, el 2009 i referint-se a la consulta sobre la independència que s'havia de celebrar a Arenys de Munt, va escriure el professor, lingüista i filòleg Joan Solà. Podeu llegir l'article sencer aquí.

Joan Solà va morir un 27 d’octubre de 2010. Els seus treballs, els seus escrits van ser sempre extraordinaris i d’un gran valor lingüístic. Des de la publicació dels Estudis de sintaxi catalana, l’any 1973, fins a la magna obra de la Gramàtica del català contemporani de 2002, va publicar tot un seguit d'obres excepcionals. Els seus articles setmanals al diari Avui eren llegits, no només pels professionals de la llengua, sinó per tothom que d’una manera o altra s’interessava per la salut i la vitalitat del català modern.

Aquell 27 d’octubre ens va deixar  un treballador de la llengua que passarà a la història del nostre país com un dels tres lingüistes més importants (conjuntament amb Pompeu Fabra i Joan Coromines) que més ha fet per la llengua catalana, perquè continuï sent una llengua viva i moderna, per la seva normalització, que va lligada a la correcció, a l’adequació, a l’ús, a la comunicació.... També –Solà dixit- a la bellesa.

He tingut el gran plaer de conèixer Joan Solà. Vaig poder conversar-hi en dues o tres ocasions i també vaig gaudir del privilegi d’entrevistar-lo durant una hora a CAL parlar de llengua.

Solà va ser un home d'una gran saviesa que va dedicar la seva vida a la llengua; a l’estudi, a l’ensenyament, a la defensa i a la recuperació de la llengua catalana. Un pou de coneixements, però, alhora,  contundent, senzill, clar i didàctic. Un home que acostumava a posar el dit a la nafra i a dir les coses tal com són.

Un home de llengua, però també de país, amb tot el que això significa. El seu missatge sempre va ser clar en aquest sentit: No hi llengua sense país ni país sense llengua. Joan Solà no s’aturava, doncs, en la llengua ni en la lingüística. Sabia perfectament que una llengua no és res sense el poble que l’usa i per això va ser també un militant i un lluitador incansable per a la plena normalitat del català als Països Catalans. 

Gràcies, president. El passat, passat està...

El passat, passat està...

En menys de 24 hores, el president Mas ha sabut donar, de nou, un gir inesperat a aquest carreró sense sortida en què semblava trobar-se el procés d’independència. Tal com va succeir el desembre de 2013 amb la pregunta de la consulta. Tal com va passar després de la prohibició de la mateixa consulta i de la posterior celebració del 9-N. Tal com va passar amb la candidatura unitària de Junts pel Sí, el president Mas s’ha tret un nou as de la màniga demostrant la seva gran capacitat d’estratega i de disposar d’una visió política a llarg termini.

Més enllà de la seva capacitat de renúncia al càrrec en benefici del procés i del país, la decisió del president lliga ben curt a la CUP i aconsegueix una cosa que semblava impossible: la més que indispensable estabilitat parlamentària, acompanyada d’un govern fort que, no només podrà afrontar els problemes de cada dia, sinó que podrà avançar amb decisió en el procés de transició cap a la independència.

La decisió d’Artur Mas frena en sec qualsevol intent de construcció d’un possible front d’esquerres per  a les noves eleccions, i que hauria significat un greu perjudici per al procés d’independència. A més, talla de soca-rel les possibles temptacions que hauria tingut ERC d’afegir-s’hi i liderar-lo.

Aquesta decisió fa que tots aquells que havien somiat en eliminar definitivament CDC del panorama polític català, es trobin ara amb un enfortiment d’aquest partit i amb un gran actiu polític, com és el d’Artur Mas, disposat a presentar una dura batalla en es primeres eleccions a la presidència i govern de la República catalana independent.

Mas és més viu que mai. El procés és més viu que mai.  La impressionant bufetada política que acaba d’etzibar a l’unionisme espanyol és de les que fa època. L’Estat espanyol, immers en aquests moments en una gran crisi i inestabilitat política, es troba amb un nou escenari polític totalment inesperat i molt difícil de combatre.

Gràcies president...

El procés d’independència continua endavant amb fermesa i amb decisió. Ara necessitarem, com sempre, de la il·lusió, la força i el coratge de tothom. Aquests són els valors que ens han de permetre conservar la unitat d’acció que ens fa vèncer totes les dificultats.

L’Assemblea em va ensenyar a no mirar enrere. Em va ensenyar a mirar sempre endavant i en positiu.

El passat, passat està...

Les pressions apareixen el 7 de gener

Tots hem rebut diferents convocatòries de concentracions per avui, a les 19.30h, ja sigui a la plaça Sant Jaume o davant dels respectius ajuntaments de cada població. S’estan produint també molts moviments polítics de darrera hora.

A risc, gairebé segur, de rebre crítiques des de totes bandes, i algun que altre insult des  de la xarxa, no em puc deixar d’estar de dir-hi la meva.

Les concentracions es faran després d’algunes reunions clau i, per tant, totalment decisòries.

La del grup parlamentari de Junts pel Sí.

De la reunió conjunta dels partits amb les entitats més representatives de la societat civil. 

De la roda de premsa de la CUP.

Malgrat el que diuen molts mitjans i de la mateixa ambigüitat de l’ANC, una de les concentracions no ha estat promoguda per l’Assemblea, sinó per algunes territorials del Barcelonès.

S’hi afegeix una altra concentració de signe completament diferent, promoguda per Arran.

Arriben altres convocatòries confuses perquè és impossible assegura qui hi ha al darrera.

Súmate es reuneix unilateralment amb la CUP i diu que han acordat una resolució conjunta, Súmate, per si no ho recordeu, és una de les entitats que va deixar sola l’ANC en la seva convocatòria de novembre, amb l’argument que no es podia interferir en les negociacions i que es podia entendre com una pressió sobre la CUP. 

Repasseu, si voleu, l'origen de Súmate.

Durant tres mesos moltes organitzacions entitats i partits han mantingut un immobilisme i un silenci total perquè no es podia pressionar la CUP. Ara, de sobte, en tres o quatre dies, es pot pressionar... i tots sabem molt bé a qui.

En aquests moments, el que més em preocupa no és si hi haurà acord o si hi haurà eleccions. El que més em preocupa és que s’està cuinant la divisió del moviment independentista, que va molt més enllà dels partidismes estèrils que ens han conduït a la situació actual.

La unitat del moviment independentista ha costat molts anys de construir i la podem destruir en quatre dies, si actuem de manera irreflexiva i al dictat dels interessos partidistes d’algunes organitzacions i partits polítics.

No provoquem ferides que, novament, costarien anys de cicatritzar.

Les coincidències amb Pilar Rahola

PILAR RAHOLA és d'aquelles persones que et pot agradar o no, però que mai et deixa indiferent. És el que anomenaríem “una bèstia” periodística, una personalitat que ho arrossega tot, d’una eloqüència irresistible, imparable. Segurament, té tants seguidors com detractors i la pots arribar a considerar extraordinària, quan la seva opinió coincideix amb la teva, i nefasta quan s’oposa al que tu penses.

Avui, Rahola ha publicat un d’aquests demolidors articles seus que provoquen que la consideri una periodista extraordinària, perquè coincideix gairebé fil per randa amb la meva opinió i amb tot el que he estat defensant i argumentant durant els darrers mesos.  

Aquestes són les principals coincidències:

"[...] és hora de mirar enrere un moment per tal de fer autocrítica i tornar a mirar endavant ràpidament."

"El primer error es deriva dels mesos d’estira-i-arronsa pel 9-N, amb una imatge de desunió i desconfiança que gairebé ho engega tot a rodar"

"[...] el mateix espectacle de baralla silent entre CDC i ERC es va repetir a l’hora de fer la llista conjunta, llista que es va aconseguir tan in extremis que presentava fuites d’aigua arreu."

"D’aquí es deriva la desconfiança entre els líders, l’estranya andròmina de posar en Mas quart de la llista, amb l’inevitable i pertinent desgast, i l’error còsmic d’anar separats a les generals."

"Convergència va cometre dos errors com una catedral: no deixar el llast de Pujol molt abans que li esclatés a la cara i no trencar amb una Unió que treballava des de dins –i sota els focus– per destruir l’invent."

"I tots varen cometre el mateix error: el bonisme paternalista amb la CUP"

"Finalment, quan ja caminaven junts –amb crosses– els darrers tres mesos han estat un despropòsit que costarà d’explicar en els llibres d’història: proposta parlamentària de ruptura sense tenir govern, negociació erràtica amb la CUP, mercadeig amb la institució de la presidència, buit de relat –intel·ligentment ocupat pels cupaires– i absència total de l’ANC."

I acaba amb una frase compendi del que no em cansaré de repetir, que tot depèn de nosaltres, que sempre ha estat així, però a la qual Rahola afegeix una perífrasi d'obligació imprescindible:

"El futur és nostre, però l’hem de guanyar."

Podeu llegir l'article sencer aquí

Tres mesos d'incerteses (desembre)

4 de desembre de 2015. L'article de David Fernández i André Breton

“No s’han de carregar els nostres pensaments

amb el pes de les nostres sabates”

La meva lliure interpretació d’aquesta frase no és altra que la concreció i la solució als nostre problemes només les podem trobar en el nostre cervell, en la nostra ment. És únicament allí, en el reducte de les idees, en l’espai dels pensaments, on es couen les decisions on podem, on devem, on ens cal processar-ho tot perquè porti la marca inconfusible del raciocini i del nostre intel·lecte.

Hi ha persones que construeixen amb les seves mans i que tot seguit, allò que amb tanta cura havien construït, ho enderroquen i ho destrueixen amb els peus.

No enderroquem, doncs, allò que tant ens ha costat construir. Utilitzem el raciocini i l’intel·lecte per acabar definitivament de bastir l’edifici de la llibertat.

6 de desembre de 2015. 20-D l'independentisme desmobilitzat?

En segon lloc, potser abans de res, cal exigir a l’ANC un posicionament clar, responsable i conseqüent davant de la paràlisi institucional i de les properes eleccions espanyoles. Des de la concentració del passat 22 de novembre es llençava un ultimàtum a les forces polítiques i els donava 5 dies com a termini per aconseguir un acord. No pot ser que, ara, una setmana després, l’única resposta de l’ANC sigui: “l’escenari que desitgem i pel qual treballem és el de l’acord i la formació d’un govern fort i estable.” A més, torna a repetir l’error del 27-S i, amb l’argument de la transversalitat, s’inhibeix una vegada més davant de les eleccions espanyoles.

Aquesta no és l’ANC que volem i que necessitem. Centenars de milers de ciutadans confien únicament en l’Assemblea. Necessitem l’ANC de sempre, la que ha sabut liderar el procés des del 2012, l’ANC combativa, l’ANC disposada a tot, l’ANC que té com a únic objectiu la independència. L’ANC que és capaç de mobilitzar l’independentisme.

És urgent, és indispensable, que recobrem la il·lusió i el convenciment. És imprescindible que l’independentisme es mobilitzi per poder guanyar de nou, i en el seu terreny, el terreny espanyol, unes altres eleccions.

18 de desembre de 2015. El procés... got mig buit, got mig ple

La victòria de l’independentisme el 20-D, l’acord per formar govern, un govern fort i estable que compti amb el suport d’una majoria parlamentària i les accions que emprengui la societat civil amb l’ANC com a impulsora i actor principal, faran que procés d’independència estigui en condicions de superar tots els esculls que es pugui trobar pel davant. 

Bé, em direu... però i si tot això que escrius no es compleix?

Doncs... tot plegat serà més lent, més llarg, més complicat, més difícil...  En el fons, però, el procés continuarà depenent del que fem nosaltres, de la gent, de la capacitat que tinguem per acabar d’omplir el got.

19 de desembre de 2015. Em dirigeixo a 1.957.348 catalans i catalanes

Cal demostrar una vegada més que aquest país, quan vota, vota independència. Ho vam fer a les europees, ho vam fer a les municipals i ho vam fer a les plebiscitàries del 27 de setembre. Diumenge ho farem de nou i en el seu terreny, el de les eleccions espanyoles.

Si les dues forces independentistes que concorren a les eleccions del 20-D acaben sumant aquest 1.957.348 vots, haurem guanyat de nou, l'independentisme haurà guanyat de manera clara i inqüestionable. Espanya i el món sencer en seran testimonis.

21 de desembre de 2015. Eleccions espanyoles... El procés tocat?

Érem conscients que el moviment independentista no ens podíem permetre cap error. Ni un pas enrere, dèiem... Cert, però les passes cap endavant havien de ser mesurades, conscients i segures. Des del 9 de novembre de 2014 hem comès errors, alguns molt importants, que ens han acabat situant en aquests escenari polític actual.

No voldria acabar aquest article sense intentar transmetre un missatge d’il·lusió, convenciment i confiança.

El procés d’independència, el got, més enllà de si està mig buit o mig ple, el que sabem amb certesa és que continua faltant-hi aigua per omplir-lo. Aquesta és la nostra gran responsabilitat. Sempre, sempre, sempre ha estat la nostra responsabilitat. El 9 de novembre, el 27 de setembre i també el darrer 20 de desembre sempre han depès de nosaltres.

26 de desembre de 2015. 27 de desembre, acord o eleccions

I arribem a l’escena final. Diumenge poc més de 3.000 persones, alguns militants de la CUP, altres ni això, decidiran el futur de prop de dos milions de vots. De res hauran servit les eleccions del 27-S,  on la força majoritària va ser JxS que presentava com a candidat a la presidència de la Generalitat el Sr. Artur Mas i on aquesta força va obtenir més d’1.600.000 vots. De res serviran els tres mesos de negociacions nefastes perquè tot acabarà diumenge a Girona quan unes 2.000 persones siguin les que decideixin el camí a seguir.

27 de desembre de 2015. Junts pel Sí i la CUP, per dignitat i respecte

Per dignitat i respecte als molts independentistes que durant anys i anys s'han jugat la llibertat i la vida per arribar on som ara.

Per dignitat i respecte a tota la gent que va organitzar i que va participar en les Consultes sobre la independència.

Per dignitat i respecte als milers i milers i milers de persones de la cadena humana del 2013, de la V baixa del 2014 i dels deu eixos de la República del 2015.

Per dignitat i respecte als més de 2.300.000 persones que el 9 de novembre de 2014 van desobeir l'Estat espanyol.

Per dignitat i respecte als prop de dos milions de vots que el 27 de setembre van decidir emprendre el camí de la independència.

Per dignitat i respecte als meus pares, i als meus avis i als meus besavis.... i als vostres pares, avis i besavis.