Él fet és
preocupant, cert, però només forma part de tot un procés, que fa dècades que
dura, d’abandonament i d’Invisibilització de la llengua i cultura catalanes. Una
invisibilització que ha augmentat en el darrers anys amb el procés d’independència
de Catalunya. L’objectiu era –és- “eixamplar la base” augmentar els partidaris
de la independència i per fer-ho cal descarregar-se del llast que representen els elements "identitaris" com la
llengua i la cultura. Per això, s’insisteix una i altra vegada que el nostre
independentisme és social i no té en compte els valors que componen una identitat nacional. De fet, tan
la paraula identitat, identitari, nacionalisme... han estat pràcticament abolides del vocabulari independentista i denigrats al màxim.
És cert que en nom del
nacionalisme s’han comès alguns dels pitjors crims contra la humanitat. De fet,
s’han comès en nom de tots els –ismes (comunisme, socialisme, cristianisme,
islamisme...) però, curiosament, els independentistes catalans només hem
criminalitzat el mot nacionalisme.
Per tant, l’independentisme
ha optat per no parlar de llengua (catalana, és clar) ni de cultura catalana.
Es defuig el debat i, tots ho sabem, se’ns fa molt més difícil i complicat parlar
de llengua i cultura que de la independència mateixa. Tal com afirmava Carod-Rovira
en aquest article: “En el procés cap a
la independència de Catalunya, la llengua catalana no hi té la més mínima
importància, rellevància o funció icònica.”
Com deia Vicent Partal, jo
també “
entenc
que alguns vulguen anar més enllà del nacionalisme, és clar que sí, jo mateix
ho intente de fa molts anys”. Treballar perquè la independència ens porti un
país molt millor que l’actual, amb més justícia social, amb més democràcia i
llibertat, amb més equitat, no significa que hàgim de deixar de banda que també
lluitem per la nostra identitat nacional, la nostra llengua i la nostra
cultura.
La pregunta és... ¿volem una República catalana en què la nostra identitat nacional es dilueixi cada vegada més? Una República on la llengua i la cultura catalanes visquin en la mateixa situació en què malviuen i subsisteixen
actualment?
L’any 2007, l’enyorada Patrícia Gabancho publicava un
llibre “El preu de ser catalans” amb un subtítol esfereïdor: “Una cultura
mil•lenària en vies d'extinció."
El llibre ens parla de
cultura. De cultura en general i de la catalana en particular. Entre les seves
pàgines hi navega un vaixell que entre tots hem carregat amb un molt de la
nostra insensatesa i estupidesa; un vaixell que hem anat formant amb les
nostres pròpies contradiccions i renúncies. Patrícia Gabancho fa un repàs a
tota aquesta càrrega que omple aquest vaixell que ens pot conduir, si no hi
posem remei aviat, al principi de la fi de la nostra cultura.
La situació actual sembla
donar la raó al que escrivia fa 12 anys Patrícia Gabancho. De “El
preu de ser catalans” en Quim Monzó va dir que "Gabancho retrata un
paisatge del qual cap polític -de cap partit- s'atreveix a parlar”. Un llibre que aquells que sigueu partidaris de
defugir les profecies pessimistes que "només fan que desmobilitzar" i
que "cal confiar més en el país", millor que no el llegiu. La resta de
ciutadans, que no se'l perdi.
L’’independentisme ha de
reaccionar també en aquest camp. Amb posicions i proclames, tèbies, paternalistes
sobre la identitat nacional catalana (que inclou la llengua i la cultura)
potser es podrà eixamplar una mica més la base, però estarem construint una Catalunya
sense ànima.
I d'aixó se'n diu nacionalisme...
A risc de fer-me pesat i d’allargar
en excés la lectura, us reprodueixo alguns fragments extrets del llibre de la Gabancho
amb l’ànim i el desig que el llegiu complet i us ajudi a la reflexió.
"No
hi ha identitat que no tingui com a referent una llengua. No hi ha identitat
sense llengua." (Pàg. 27).
"Una
cultura és una tradició i un imaginari que s'assenten sobre un territori i una
llengua que, si s'escau, és nomes pròpia, sovint compartida." (Pàg. 39).
"La
cultura catalana, avui, no està vertebrant res." (Pàg. 41).
¿"Per
què, doncs, hem de considerar catalana la creació d'un noi de Cornellà que no
té cap contacte amb la cultura catalana, que no parla mai el català, que té els
seus referents culturals a Espanya i que expressa aquesta obra en castellà?
¿Són catalanes les cançons d'Estopa?" (Pàg. 44).
"Avui
la societat catalana troba, astorada, que la llengua recula, que la cultura es
desconeix, que la tradició es perd, que la nova immigració s'acull al castellà
omnipresent i que demanar un aigua amb gel en un bar qualsevol és una utopia
perquè la resposta és, amb sort, "no entiendo?" i amb menys sort, un
gest de fàstic. "(Pàg. 46).
"Hi
ha una part important de la població catalana que no té cap contacte amb la
cultura catalana i que viu immersa en l'imaginari espanyol." (Pàg. 48).
"Una
llengua és una identitat i no és el mateix néixer amb una llengua que néixer
amb una altra. ¿Que una llengua és comunicació? És clar que sí: però una
llengua és una mica més que això, perquè el nucli dur, el pinyol de
l'experiència, varia segons amb quina llengua l'absorveixis. No és el mateix la
cultura a què et dóna accés la llengua que parles de petit o la llengua de
l'entorn on construeixes la teva vida, si n'és una altra. No és la mateixa
Barcelona la que veu un nen català de l'Eixample, un nen de família andalusa de
Nou Barris i un nen marroquí del Raval, malgrat que tots ells passin pel mateix
programa escolar." (Pàg. 57).
"Ser
bilingüe, avui a Catalunya, és ser catalanoparlant d'origen: els
castellanoparlants solen ser monolingües. I si la generació gran ho era per
pura ignorància, per manca de recursos personals, les generacions joves ho
solen ser per militància, per rebuig. Per indiferència. O per indigència
cultural." (Pàg. 57).
"¿Ens
pensem que costa més d'escolaritzar a P-3 un nen colombià que el nen
"andalús" de Cornellà? El nen "espanyol" químicament pur
pel que fa a fregadisses amb la cultura que en diem pròpia, és calcat del nen
colombià: no usa el català fora de l'escola i no sap per què ha d'usar el
català, ni el saben els seus pares, que tanmateix és molt possible que no s'hi
oposin, a l'aprenentatge del seu fill. Però és que els pares colombians
segurament tampoc s'hi oposaran." (Pàg. 61).
"No
n'hi ha, de cultura catalana en castellà. La cultura que a Catalunya es fa en
castellà, tot i estar feta per catalans (parlin la llengua que parlin), és
cultura espanyola." (Pàg. 62).
"No
tot el que s'hi cria, a Catalunya, és català. Hem d'assumir que la cultura
espanyola hi ha fet niu." (Pàg. 64).
"El
problema greu que té plantejat Catalunya no és que tants immigrants hagin
mantingut incòlume la seva identitat cultural, que això ja sol passar; el
problema és que han llegat aquesta identitat a les següents generacions
-actualment la tercera. I que el procés s'està repetint amb la nova immigració.
De fet, el problema és la quantitat de descendents de les successives
migracions que no tenen en compte per res la cultura catalana." (Pàg. 67).
"Immersió
lingüística no és allò que fan els nens castellanoparlants a Catalunya...
Immersió vol dir sortir al carrer i trobar-te sense cap altra opció lingüística
que la de la llengua en la qual t'estàs immergint, i doncs guardar-te la
llengua "personal" per a l'ús esclusiu del teu àmbit
"personal"." (Pàg. 67).
“Catalunya
integra per la via de descatalanitzar-se. Catalunya integra parlant en
castellà.” (Pàg. 78)
Un
castellanoparlant, en contacte amb un catalanoparlant, es multiplica per dos.
El catalanoparlant s'esfuma. (Pàg. 78)
“Catalunya
sent que, en existir, molesta. Molesta la llengua, i per això s'ha de parlar en
castellà a tothom. Molesta ser català, i per això s'ha d'incloure tothom dintre
de la catalanitat, ni que siguin els últims arribats que un dia criden un gol
del Barça. És un país tímid, castigat, insegur. (Pàg. 79)
“Les
llengües són també política, perquè són identitat, i perquè la identitat
cohesiona els pobles i els pobles aguanten els Estats.” (Pàg. 87)
Si
la poderosa clientela catalanoparlant, el cor de la classe mitjana, es plantés
amb el tema de la llengua, es resoldria el conflicte en un mes.Tothom es
posaria a córrer. Però el client catalanoparlant no té consciència lingüística,
no considera que parlar en català i ser atès en català sigui un dret que li
pertany. (Pàg. 101)
El
bilingüisme és que "jo sigui bilingüe" perquè tu puguis continuar
cinquanta anys més sent monolingüe. (Pàg. 101).
Cap
polític, de cap partit, no parla d'aquest tema en aquests termes. (Pàg. 103).
Catalunya,
ja és hora que trenquem el tòpic, no és un país d'acollida: és un país
d'indiferència. Tanta indiferència que la indiferència acaba sent suïcida.
(Pàg. 105)
La
societat catalana haurà de fer, més d'hora que tard, un debat seriós per
decidir què vol fer amb la seva llengua. Si la vol llençar per la borda, ho
deixem tot tal com està, i en dues o tres generacions ja no se'n cantarà ni
gall ni gallina. Però si es vol continuar amb aquest llegat de fa ml anys,
aleshores s'han de prendre mesures antipàtiques i rigoroses. (Pàg. 112)
