L’amic i company de lluita
Francesc Abad ha publicat en el seu blog “Dies de fúria. Dies de glòria" una
interessant anàlisi basada en la darrera enquesta sobre la situació política a Catalunya,
publicada pel diari ARA. Segons Abad, el retrat que ofereix és demolidorament
sòlid i clar. Com recull el mateix títol és un: Retrat sense clarobscurs. La conclusió d’Abad apareix reflectida en el subtítol: Només podrem guanyar si compartim diagnòstic
sobre el fet i sobre el que cal fer i com fer-ho.
És un article llarg que cal
llegir amb atenció, potser més d’una vegada, per poder reflexionar-hi
adequadament. La millor manera que he trobat de fer-ho ha estat recollir
(després de tres lectures) els apartats que m’han semblat més interessants
i, parafrasejant Francesc Abat,
autènticament demolidors i m’he permès ordenar-los a la meva manera.
Les
xifres
La societat catalana aposta
radicalment per la via democràtica, del referèndum, per decidir el seu futur.
Així ho volen un 80,4% dels catalans. Però també ho volen un 83,8% dels votants
dels Comuns, un 71% dels del PSC, i fins i tot un 34% dels de C's i un 23,7%
dels del PP.
La independència és l’opció
majoritària. En un hipotètic referèndum d’autodeterminació, un 47% dels
catalans hi votarien a favor. I un 36% en contra.
Sobre el conjunt de
l'independentisme, un 67% opta per l'estratègia d'acció política per poder
arribar a un referèndum vinculant. I només un 33% opta per tirar pel dret,
unilateralment.
Un 78,1% dels catalans
rebutja que els líders independentistes estiguin com estan en presó provisional
a l'espera del seu judici. Un 77,5% rebutja que es pugui jutjar els líders
independentistes per delictes com rebel·lió o sedició. I un 62,5% creu que el
Tribunal Suprem no està actuant imparcialment en aquest procés, és a dir, que
no garanteix cap judici just.
La repressió contra els
nostres líders només té el suport del 66,6% dels votants de C's, del 76,3% del
PP i del 18,2% del PSC. Tot plegat, sobre el conjunt de la nostra societat, només
un miserable 16,4% aplaudeix la repressió.
Només un 24,5% dels catalans
creu que el TS actua imparcialment. Només un de cada quatre catalans creu que
el TS és imparcial.
Només un 20,1% dels catalans
votarien ara a favor de la Constitució espanyola del 1978.
I només un 19% creuen que el
Rei espanyol va estar bé o molt bé el 3 d’octubre. Només un 19% dels catalans.
L’anàlisi
de les dades
El nostre futur només és
possible votant. No hi ha cap futur possible sense referèndum. Cap proposta
política vehicula a Catalunya un major consens social que el de decidir el
nostre futur en un referèndum.
Els independentistes hauríem
de ser conscients que, des de ja fa uns anys, hem arribat al sostre pel que fa
al suport social majoritari que ara tenim. No creixem perquè hem deixat de fer
independentistes.
La lluita contra la
repressió és, ara mateix, un factor de cohesió social, un factor polític que
uneix socialment, en el qual ens trobem gent amb visions i ideologies molt
diferents.
Ha estat l'Estat espanyol el
que ha girat l'esquena a la immensa majoria de catalans. Ha estat
l'autoritarisme, la repressió i la fallida democràtica global de l'Estat
espanyol el que ha provocat aquesta desafecció tan majoritària, tan
aclaparadora, aquesta minorització social del que representa Espanya, l'Estat
espanyol i les seves institucions: la justícia, la constitució... i la
monarquia!
Per
què som on som?
Des del 27S estem atrapats
en dinàmiques absolutament estèrils de debats entre nosaltres, de polèmiques
entre nosaltres, de lluites internes, de debats estèrils. Portem tres anys
deixant de fer independentisme.
La nostra principal feblesa
va ser la inexistència d'un moviment cohesionat, amb confiances blindades, i
amb una direcció política capaç en cada moment de valorar la situació i de
prendre les millors decisions.
Hi ha un cert personal que
mira a l'octubre del 2017 des d'una posició frontista, de "passar
comptes". És un personal que no vol saber què va passar, què va funcionar
bé i què va ser un fracàs, on ens vam equivocar, per fer-ho millor la propera vegada.
És un personal que l'únic que persegueix és desacreditar, destruir, eliminar,
al preu que sigui, els lideratges que en tots els àmbits, teníem aquell octubre
del 2017.
Hi ha una veu de fons de
l'independentisme que és silenciosa, discreta, però aclaparadorament
majoritària.
I
ara què?
Ens queda la nostra
confusió, l'assignatura pendent d'analitzar, avaluar i compartir diagnòstic
sobre tot el procés fins el mes d'octubre del 2017 i la necessitat d'acordar
una gran estratègia de país per poder fer realitat el que és l'aspiració
majoritària de la societat catalana: la independència.
I aquesta feblesa
persisteix. Mentre ens estiguem disputant l'hegemonia política dins
l'independentisme, la feblesa persistirà.
JxCAT, ERC, CUP, ANC i
Òmnium haurien d'arribar a un acord per blindar diagnòstic de què hem fet i de
què cal fer. Si tots hi som no hi ha d'haver cap por a dir les coses que calgui
dir, per més dures que puguin ser.
Sovint hi ha qui em pregunta
"i què hem de fer?". Sempre responc que saber què cal fer és molt
difícil. Però que en canvi sovint tenim molta més certesa del que no hem de fer
sota cap concepte, de les coses que hem d'evitar fer perquè sabem que mai ens
faran avançar i que hi ha el perill que ens facin retrocedir. La divisió i la
desconfiança en són una. El menyspreu cap als nostres companys de lluita n'és
una altra.
El
21-D i els dies posteriors
Manllevant paraules de
l'admiradíssim David Fernàndez, en tot el que ens espera aquests dies hi hem de
comparèixer "èticament i estratègicament, amb allò que avui més desarma el
poder, el despulla de tot, li arruïna els plans i sempre el fa emmudir:
PACÍFICAMENT DEMPEUS"
