A mesura que s'apropa el 27S, també ho faré per ells

No sé si a vosaltres també us passa... Més que res als que ja tingueu una "certa" edat... 

A mesura que s'apropa la data del 27-S cada vegada penso més en aquells que ja no hi són i que no podran viure aquesta gran jornada que representarà la victòria de l'independentisme. La gran jornada que representarà, després de més de 300 anys, la recuperació de la llibertat i l'inici de la construcció de la nova República catalana independent.

Penso en els meus pares... Penso en amics que he anat perdent pel camí... Penso en aquells companys amb els quals vam iniciar junts aquesta extraordinària història que ha acabat sent l'Assemblea Nacional Catalana... 

Penso en molta gent... també en aquells que no he conegut personalment... Penso en tanta gent anònima que no ha passat als llibres d'història, però que durant més de 300 anys ha fet possible que nosaltres siguem aquí, a les portes de la independència.

Des del Tractat dels Pirineus (1659) i les revoltes catalanes al nord dels Angelets de la Terra entre els anys 1667 i 1675, fins a  l'actualitat, el poble català ha tractat sempre, des de diferents opcions i ideologies, recuperar les llibertats perdudes.

Per un tema generacional, em permetreu que faci esment i recordi el que anomenem "l'independentisme modern" o "l'independentisme d'esquerres". Un independentisme  que per a mi comença després de la Guerra Civil espanyola amb el Front Nacional de Catalunya i que es consolida amb el naixement del Partit Socialista d'Alliberament Nacional (PSAN).

A partir dels anys setanta del segle passat, i durant unes quantes dècades, són els homes i dones que es mouen a l'entorn del PSAN, de l'IPC, de l'MDT, dels Comitès de Solidaritat amb els Patriotes Catalans i d'altres organitzacions, els que mantenen viva la lluita per la independència. Són la gent que és perseguida i durament reprimida. Són els que pateixen exili i presó i són els que, malauradament, fins i tot hi perden la vida.  

Des del final de la Guerra Civil fins pràcticament el 1987, quan es produeix la Crida Nacional a ERC per intentar aglutinar la nova generació independentista, aquesta gent van romandre sols en una lluita dura i desigual contra el franquisme i contra els seus hereus de la transició. Una solitud que encara es va allargar uns quants anys més... Només cal recordar l'any 1992, amb l'Operación Garzón que va acabar amb la detenció de més de cinquanta independentistes.

En aquests moments històrics que estem vivint, quan només resten 33 dies per unes eleccions plebiscitàries que ens han de conduir a iniciar un procés constituent que acabarà amb la proclamació de la nova República catalana independent; quan, afortunadament, hi ha tanta gent nouvinguda a l'independentisme, no puc més que recordar aquells anys. No puc més que recordar aquells homes i dones que ho van donar tot perquè arribéssim fins aquí.

L'independentisme no ha nascut com un bolet fa 5, 10 o 20 anys... Nosaltres no som res més que la conseqüència directa de molts anys de lluita. Nosaltres no som res més que els hereus de tot un seguit de gent, la gran majoria anònima, que ha treballat, que s'ha jugat la llibertat i la vida per aconseguir la llibertat. 

I a mesura que s'apropa el 27-S intento recordar-los. Intento esprémer la memòria per recordar-los.

I el 27-S, quan dipositi el meu vot dins la urna, ho faré també per tots ells.

La literatura en castellà a Catalunya és literatura catalana? (4 i final)

El diagnòstic sembla evident: la patologia de la minorització ja fa temps que es va instal·lar a casa nostra i ho demostra el fet que, històricament, hem tingut i tenim molts intel·lectuals que la pateixen, que en són portadors i, a la vegada, elements contaminants.

Als Països Catalans, existeixen obres de creació literària en castellà i en català. Probablement, n’hi hagi també en alguna altra llengua. N’hi deuen haver que gaudeixen d’una certa qualitat literària i d’altres que esdevenen un respectable, però simple, producte de consum. I, en aquesta realitat, la del prestigi i la qualitat, la llengua no ha exercit cap mena d’influència, ni en sentit positiu ni negatiu. La llengua no ha estat res més que l’eina de què s’ha valgut l’autor per expressar tot allò que ens volia comunicar.

Una llengua, però, no és només l’eina, el mitjà per comunicar-se, sinó, també, una de les parts més visibles d’una amalgama que ens conforma com a éssers humans i com a comunitat. Una llengua no és només el producte d’una determinada manera de viure, de sentir, de pensar, de morir… d’allò que s’ha vingut a denominar una cultura. Una llengua no pot ser vista només com el fonament d’una cultura nacional d’origen romàntic. Una llengua és, ha de ser, la confluència i la suma de cadascuna d’aquestes definicions. Una amalgama que configura també una comunitat d’interessos comuns, geogràfics, econòmics, culturals…

I, que no ho dubti ningú, quan aquesta comunitat humana s’expressa a través dels seus creadors literaris ho fa emprant el mitjà que més l’identifica i la cohesiona: la llengua pròpia. Una llengua pròpia que forma un tot inseparable amb la literatura que ajuda a vehicular.  

La literatura en castellà a Catalunya és literatura catalana? (3)

¿Per què, doncs, un fet que sembla gaudir d’una transparència total arreu del món literari resulta tan fosc, polèmic i contradictori en el nostre? ¿Algú s’atreviria a catalogar com a literatura catalana l’obra d’un escriptor de llengua francesa de la Catalunya Nord? ¿Algun italià permetria que consideréssim literatura catalana l’obra d’expressió italiana d’un escriptor de l’Alguer? ¿S’avindria un escriptor sard resident a l’Alguer al fet que parléssim de la seva obra literària com a literatura catalana?

En la divisió literària que estableix el reconegut escriptor i assagista Fèlix de Azúa hi podem veure el pòsit que arriba a deixar un dels factors més decisius que enterboleixen la qüestió del què és literatura catalana?  Efectivament, Fèlix de Azúa –membre signant del Fòrum Babel- s’atreveix a dividir la literatura en dos àmbits, el cultural i el merament lingüístic. Un criteri divisional inèdit –per molt que se’ns insiteixi en què també hi ha estudis que parlen de literatura belga o suïssa -que estableix una dicotomia mai vista de la literatura. Aquest criteri divisional amaga, en la majoria de casos,  però potser més en el català, un rerefons polític de marcades tendències imperialistes. Una mentalitat de colonialisme cultural  que l’únic que pretén és fomentar la confusió, a la vegada que alimentar la falsa creença en una literatura de literatures –l’espanyola -una mena de literatura mare  que abraçaria i acolliria altres literatures filles com la catalana.

Tots els partidaris de considerar també com a literatura catalana tota aquella que s’escriu en castellà des dels Països Catalans acostumen a fer servir un argument clàssic: el de la relació i participació dels creadors literaris catalans en la cultura denominada espanyola, així com el fet que tots aquests intel·lectuals compaginaven l’ús del català i del castellà en la realització de part de la seva obra literària. Un argument que sembla oblidar, amb sospitosa i interessada facilitat, el perquè d’aquesta mena de bilingüisme literari; un argument que pretén amagar les causes històriques i polítiques que van conduir al fet que alguns dels nostres intel·lectuals i autors mantinguessin –o mantinguin -aquesta actitud literària.

Bernat Joan i Marí, en el seu llibre Les normalitzacions reeixides, ens parla de l’existència, reconeguda pels estudis de psicologia social, d’una patologia denominada de la minorització. És, aquesta,  una patologia que afecta, no només al poble pla, sinó que, en menor o major mesura, incideix en tots els estaments de la societat. La clau d’aquesta patologia radica en el fet de no poder concebre la pròpia comunitat com una comunitat normal, és a dir, no minoritzada. Els estudis realitzats a l’entorn de la patologia de la minorització ens indiquen que aquesta acaba exercint, també, una forta influència entre la intel·lectualitat del país minoritzat. El sector intel·lectual que la pateix mostra uns símptomes força evidents. Per exemple, acostumen a proclamar i fomentar el nivell mínim possible  pel que fa a les aspiracions d’assoliment d’una normalitat lingüística, cultural i política; consideren que la llengua superposada és, evidentment, d’una absoluta necessitat i arriben a valorar  qualsevol mesura de protecció o discriminació lingüística positiva, no només com a inoportuna i  exagerada, sinó totalment inadequada i fora de lloc.

La literatura en castellà a Catalunya és literatura catalana? (2)

És, aquesta, una antiga polèmica que ressorgeix una i altra vegada, sobretot en aquells períodes en què la societat catalana gaudeix d’uns certs marges de llibertat que faciliten el coneixement, l’ús  i l’expansió –amb més o menys èxit -del seu signe d’identitat i d’expressió més clar com és el de la llengua.

I volem remarcar l’expressió sobretot en aquells períodes, perquè en les èpoques plenes de foscor –lingüística, literària, democràtica -que sovint oblidem que han estat majoritàries des del segle XVI i gairebé úniques a partir del segle XVIII, en aquelles èpoques, ningú semblava preocupar-se pel fet de com anomenar la literatura que es feia en espanyol des de Catalunya. Ningú se’n preocupava, ja que tothom semblava força content i satisfet amb el fet que la seva literatura, aquella que utilitzava com a eina d’expressió el castellà, fos inclosa dins de l’àmbit de la literatura espanyola i com a tal coneguda i anomenada.

La inquietud de determinats intel·lectuals i escriptors es dispara, però, en el moment en què escassos oasis de llibertat apareixen, en lapsus històrics cada vegada més distanciats, dins dels deserts dels autoritarismes i de les ocupacions militars i lingüístiques. En aquests limitats períodes és quan, d’alguna manera, s’ha pogut establir una classificació literària, arbitrària, sí,  i a la vegada, lògica, si més no tant com ho pugui ser qualsevol de les classificacions –arbitràries i lògiques -que s’han estructurat en els diversos móns literaris del nostre planeta. Arreu, per establir si una literatura pertany o no a una determinada classificació s’ha pres sempre com a base el signe més clar de pertinença literària. Un signe de pertinença i de classificació d’una claredat tan diàfana, d’una lògica tan aclaparadora que cap ciutadà d’un país que disposi de literatura escrita gosaria contradir. Un signe tan evident per a una classificació literària com és el de l’eina, el mitjà amb que s’ha bastit tota aquesta obra; el signe amb què s’ha vehiculat i es vehicula tot el pensament i l’expressió literària escrita: la llengua. 

Cap literatura del món gosaria considerar com a pròpia una obra pensada i creada en una llengua aliena a aquesta mateixa literatura. Un novel·lista espanyol resident a Kabul, per molt que escrigui una obra literària protagonitzada per personatges afganesos, per molt que descrigui i retrati la vida i la cultura de la societat afganesa, si tota aquesta obra la pensa i l’escriu en espanyol, serà inclosa –i tant ell com tot el món cultural espanyol, ho voldrà així -com a pertanyent a la literatura espanyola o castellana. Si un assagista anglès resident a Moscou escriu una obra d’interès sociològic sobre la vida a la Rússia del segle XXI, per molt que parli de fets, situacions i personatges de la vida moscovita, per molt que ens endinsi en el món present i futur de la capital russa, per molt que ho faci, si aquesta obra de pensament ha estat creada en llengua anglesa, mai a ningú li passarà pel cap de considerar-la una obra d’assaig pertanyent a la literatura russa.

La literatura en castellà a Catalunya és literatura catalana? (1)

Aquests mesos d'estiu tan calorosos serveixen, sovint, per rellegir textos i lectures i, per què no?, reflexionar de nou sobre diferents temes. 

Rellegia un article de Xavier Bru de Sala, escriptor, poeta, dramaturg i fins fa uns anys president del Consell Nacional de la Cultura i les Arts. En el seu article, de ja fa temps, Bru de Sala, demanava, en nom del realisme, la comunió entre el català, que necessita ser l’eix vertebrador d’un espai lingüístic comú, i el castellà,  que ha de formar i sentir-se part integrant d’aquest espai cultural.

Bru de Sala argumenta la seva exposició amb un text de Jordi Rubió i Balaguer que vol ser una defensa del fet que la literatura castellana feta des de Catalunya cal que sigui considerada, també, com a literatura catalana. Explica, amb tot un seguit de raonaments i exposicions l’estreta relació que sempre ha existit entre la llengua catalana i castellana, entre la literatura feta en una o altra llengua. Argumenta que cal saber diferenciar entre allò que és literatura en català i literatura catalana.

Demana un canvi en les actituds mentals del catalanisme polític i remarca la gran incidència, en els darrers anys, d’escriptors eminents de la literatura espanyola sorgits des de Catalunya i des de Barcelona i els contraposa a l’escassa qualitat actual de la literatura catalana.

Llença una crida final als escriptors i intel·lectuals catalans perquè, a través de la seva influència mediàtica, contribueixin a crear un país de tots, sense exclusions de cap tipus i acaba demanant un reconeixement oficial d’una literatura que, si bé no és la catalana, sí que també és tan pròpia de Catalunya com ho és aquella.

Aquesta crida sembla que va tenir els seus efectes. Així, per exemple, l'Institut Ramon Llull va convidar, el 2013, escriptors catalans que escriuen en castellà al Saló del Llibre de París. Eduardo Mendoza, Javier Cercas, Juan Gotysolo i Berta Marsé acompanyaren altres escriptors en llengua catalana. 

Aquest fet ja marcar una clara diferència respecte a la Fira del llibre de Frankfurt de 2007, quan la cultura convidada en va ser la convidada d'honor i només hi van ser presents escriptors que escriuen en català. 

Aquesta relectura, i les seves conseqüències posteriors, em porten a reflexionar una vegada més sobre la vella polèmica, que ressorgeix periòdicament, sobre com cal considerar la literatura que es fa en castellà des dels Països Catalans. 

El procés d'autodeterminació a Escòcia i a Catalunya (Jornades internacionals de Corti)

Aquest cap de setmana d'agost seré a Còrsega, convidat a participar en les 35a Jornades Internacionals de Corti.

Concretament intervindré el diumenge 9 d'agost en el debat:

"El procés d'autodeterminació a Escòcia i a Catalunya: 

Perspectives de creació de nous Estats a Europa”

Hi participaré com a exvicepresident de l'ANC i tindré com a companys de taula:

George Kerevan (Scottish National Party membre del Parlament d'Edimburg) 

Lloyd Quinan (Scottish National Party, cap del comitè Yes Scotland Glasgow) 

El programa complet de les Jornades el podeu trobar clicant aquí

L'edat d'or. 5 i final (Francesc Parcerisas)

Acabaré aquests articles dedicats a l’Edat d’or, d’en Francesc Parcerisas, faré referència al  poema amb què s'inicia  el recull: Variació sobre un poema de Lawrence Durrell. El poema en qüestió no és altra que Taormina.

El fet de localitzar aquest poema original de Durrell, m’ha permès, també, entrar en el joc de la traducció-variació, en el joc de la intertextualitat esdevinguda vers. He pogut observar amb fascinació la diferent manera com els dos poetes evoquen l’absència, la desolació o la pèrdua. Com ens descriuen el seu particular locus amuenus, aquest lloc plaent que es debat entre el somni i la realitat. Com el roseral, les roses, el vespre, la lluna del poeta anglès es transformen en el figueral, els grills, el cor de la nit, el cor de l’estiu del poeta català. Com invocar absències o el record esdevenen ella hauria xerrat o ella ens hauria encisat. O com, finalment, les legions del silenci volen ser el record mut, l’enyoradís silenci.

L’edat d’or és un recull de pomes que va ser editat l’any 1983. La crítica el va veure com un dels llibres de poesia que més van marcar la seva època: “A L'edat d'or, Francesc Parcerisas aconsegueix d'escriure, d'una manera extraordinàriament remarcable, el que Dolors Oller anomena "una poesia de l'experiència de la quotidianeïtat".

«L'edat d'or és el sediment dels anys seixanta i setanta convertits, no en novetat, no en descobriment, sinó en una experiencia acceptada i assumida. No és un llibre autocomplaent, però sí d'acontentament, de quan veus que has fet el que volies fer, no et penedeixes de res i aixó t'ha portat on ets ara. És una sedimentació del passat en un present, sense retrets ni greuges. El que és bo no és el passat, sinó el que el passat ha deixat en el present.» (Francesc Parcerisas).

M'entusiasma  aquest:

El que és bo no és el passat, sinó el que el passat ha deixat en el present.

És una afirmació que comparteixo totalment.