7 de febrer: no és només pels trens, és pel futur

El dia 7 hi haurà dues manifestacions. Trieu la que vulgueu. Jo, com molta gent, aniré a la del migdia. No perquè sigui millor ni més legítima que l’altra, sinó perquè el missatge de fons és compartit: això no va només de trens. Tot i que, és clar, també va de trens.

Els trens —Rodalies, retards, avaries, excuses reciclades— són el símptoma més visible d’un problema molt més profund. Cada incidència no és un accident puntual, sinó la confirmació d’un model que fa anys que fa aigües. Un model on Catalunya paga, espera i calla. I quan no calla, molesta.

Però reduir-ho tot als trens seria fer trampes. Avui són les vies, ahir la sanitat, demà la llengua, l’escola o l’habitatge. Sempre la mateixa lògica: decisions lluny, decisions colonialistes, responsabilitats difuses i cap conseqüència real per a qui gestiona malament. Dins d’Espanya, aquesta és la norma. I no sembla que tingui remei.

A la tarda n’hi ha una altra, de manifestació. És una contramanifestació? No ho sé. Però com a mínim és sospitosa de ser-ho. Convocada amb presses i dos dies més tard, amb un relat molt més descafeïnat i amb aquella olor coneguda “això no va de política” que acostuma a aparèixer just quan la política fa massa nosa. Potser és casualitat. O potser no.

Per això cal dir-ho clar: l’única oportunitat real que tenim per construir un país decent —eficient, just i pensat per a la gent que hi viu— és disposar d’un estat propi. No per orgull ni per romantitzar banderes (que també...), sinó també per la llengua, per l’educació, per la sanitat i per una qüestió pràctica: poder decidir i respondre. Fer-ho bé… o pagar-ne el preu.

El 7 de febrer no sortim només per uns trens que no arriben. Sortim per un futur que tampoc arriba si continuem esperant que algú altre ens el resolgui. Trieu la manifestació que vulgueu, però sobretot cal entendre per què hi som.

Jo aniré a la del migdia.

 

Reflexions independentistes: la "Vuelta" i la desobediència pendent

Primer el resum

Les manifestacions pacífiques, encara que multitudinàries, ja no transformen res: només serveixen com a descàrrega emocional i expressió simbòlica, però no alteren les polítiques ni generen pressió internacional. Accions com la que va paralitzar la Vuelta, en canvi, trenquen la rutina i incomoden el poder, posant la reivindicació al centre del debat, tot i la paradoxa que el mateix govern que anima les protestes després ordeni reprimir-les.

Lluís Llach i altres veus, com l’historiador Josep Pinyol, insisteixen en la necessitat de la desobediència civil: ha de ser massiva, organitzada, democràticament legitimada i estratègicament planificada, ja que comporta costos personals i col·lectius molt alts. Els “desordres” puntuals o improvisats no poden confondre’s amb desobediència civil.

En definitiva, les grans manifestacions van ser útils entre 2007 i 2015 per fer créixer l’independentisme, però avui tenen una utilitat limitada. El veritable repte és si la societat catalana està disposada a impulsar i sostenir una autèntica campanya de desobediència civil. Si no, les protestes quedaran en gestos estèrils; si sí, cal preparar-se a fons i sense autoenganys, perquè no hi ha una altra via per avançar.

Text complet

Fa temps que ho sabem i que alguns ho repetim fins a l’esgotament: les manifestacions pacífiques, per molt multitudinàries i impecables que siguin, han deixat de ser una eina capaç de transformar res. Són, sobretot, un mecanisme d’expressió col·lectiva: indignació, protesta o reivindicació davant de determinades situacions socials, polítiques o nacionals. Però la realitat és tossuda: aquestes mobilitzacions ja no tenen incidència ni sobre les polítiques del govern de torn, ni sobre l’opinió internacional. El ritual és conegut: es criden eslògans, s’escolten els líders, s’aplaudeix, es canta i, finalment, cadascú torna a casa amb una certa descàrrega emocional. Sortir al carrer encara descarrega tensió i manté viva la flama. Però no n’hi ha prou. El poble executa fil per randa el ritual i se’n va a casa amb la sensació d’haver complert. I mentrestant, el poder continua tranquil, sense necessitat de moure fitxa.

Els darrers dies les accions contra la Vuelta han estat d’actualitat, sobretot la darrera que ha paralitzat la que havia de ser la darrera etapa.  No analitzarem si cal considerar-la com una acció o no de desobediència civil, però és innegable que ha trenca la rutina i ha forçat la mirada pública cap a una causa. No és només un tall de carretera: és un pas endavant en la lluita, un gest que incomoda, que altera, que obliga a reaccionar i que representa un pas més en la direcció de fer ben visible la reivindicació. És revelador que ha estat capaç fins i tot d’arrencar l’aplaudiment del govern de torn. La paradoxa, però, és del tot evident: per una banda, el govern anima les protestes i és el mateix govern  que envia la policia a carregar contra els manifestants. Hipocresia pura.

En el darrer 11 de setembre, el president de l’ANC, Lluís Llach, va tornar a posar sobre la taula la idea de la desobediència civil: desobeir les lleis i sentències injustes. Fa anys que se’n parla com a camí inevitable cap a la independència, i malgrat això, la pràctica ha estat més aviat escassa i testimonial.

En parlem molt, de desobediència civil, però som del tot conscient del que significa realment? Manllevo les paraules de l’historiador Josep Pinyol:[1]

“La desobediència civil ha de tenir un caràcter de masses per ser efectiva en la lluita per la independència i, en els països amb eleccions, ha d’anar acompanyada de la legitimitat democràtica guanyada a les urnes. Els desordres públics fets per persones que eviten ser identificades per eludir l’acció de la justícia no poden ser considerats desobediència civil. [...]La indignació i la ràbia d’un moment no poden determinar la via de la desobediència... “

El cost personal i col·lectiu que pot arribar a comportar les accions de desobediència civil és summament alt.  “[...] Aquest cost implica usar el desacatament de les lleis en campanyes intenses, ben preparades, executades en moments estratègics per tal d’obtenir el màxim avenç vers l’objectiu final.”

El que sí ha quedat clar és que les manifestacions estrictament pacífiques -sense ni un paper a terra- ja no aporten avenços reals. Van ser imprescindibles en el període 2007-2015, quan calia demostrar força i fer créixer el nombre d’independentistes al país. I ho van aconseguir. Avui, però, més enllà del seu valor simbòlic i complementari, tenen poca utilitat per assolir objectius polítics.

El repte que tenim al davant és un altre: estem disposats, com a societat, a impulsar una veritable campanya de desobediència civil, amb totes les conseqüències que això comporta? Estem disposats a assumir les conseqüències de la desobediència civil organitzada i sostinguda en el temps? Si la resposta és no, continuarem fent grans manifestacions que no porten enlloc. Si la resposta és sí, llavors cal començar a preparar-nos de debò, sense autoenganys ni mitges tintes. Si volem guanyar, no hi ha cap altra via.

---

[1] Josep Pinyol. Historiador. Articulista en diversos mitjans de comunicació. Coordinador de la Comissió d’Estratègia i Discurs a l’ANC. Ha publicat diversos llibres importants dins l’independentisme sobre estratègia, mobilització, sobirania i la Declaració Unilateral d’Independència.

Les seves propostes tendeixen a defensar la desobediència civil, la mobilització nacional persistent, l’escalada política i la projecció internacional del conflicte independentista.

Considera que cal preparar no només la proclamació d’una república catalana sinó també la seva defensa, i creu que la manca de preparació per defensar la República va ser un error greu en l’octubre de 2017

L’ANC davant el seu repte més gran: resistir, reformar, liderar

 L’article és extens. Per això, per als impacients a qui se us faci massa llarg llegir-lo, us passo en primer lloc un resum de les idees principals.

Respecte per la pluralitat dins l’independentisme:

El text parteix del principi que totes les idees i estratègies cap a la independència són legítimes i enriquidores. La diversitat d’opinions hauria de reforçar el moviment, no dividir-lo.

Crisis interna a l’ANC:

La dimissió en bloc del Secretariat Nacional ha evidenciat una situació de desorientació i fragmentació dins l’ANC i, per extensió, dins el moviment independentista.

Debat sobre la direcció i la governança:

L’elecció de Lluís Llach com a president va ser clara i democràtica, però un sector minoritari (encapçalat per Josep Punga i amb suport de Josep Costa) va intentar bloquejar-ne l’elecció mitjançant estratègies obstructives.

Crítica al bloqueig intern:

Aquestes actituds no es veuen com a discrepàncies ideològiques legítimes, sinó com a intents de desestabilitzar l’organització des de dins, repetint patrons del passat.

L’ANC com a peça clau del moviment:

Malgrat els problemes, l’ANC continua sent l’eina organitzativa més potent del moviment independentista, amb una estructura territorial i una base activa arreu del país.

Perill de dividir i començar de zero:

Crear alternatives o estructures noves només fragmentaria l’esforç col·lectiu. Cal reconstruir sobre el que ja existeix, no desfer-ho per ressentiment o impaciència.

Estratègia per la independència:

La independència no s’aconseguirà només amb majories parlamentàries o amb més llistes electorals, sinó amb mobilització, voluntat política real i organització des de la base.

Debat sobre la llista cívica:

La idea no és nova i forma part de l’estratègia de l’ANC des del 2014. El problema actual no és la proposta en si, sinó com, quan i amb quin suport es presenta.

Crítica a Josep Costa i el seu sector:

Les seves actuacions es consideren un intent de bloqueig polític disfressat de crítica democràtica, debilitant així l’ANC i tot el moviment civil independentista.

Reivindicació de la lleialtat i el respecte democràtic:

El text reclama estabilitat, acceptació de les majories i debat lleial com a condicions imprescindibles per avançar junts cap a l’objectiu comú: la independència.

Article complet

En plena crisi interna i amb un independentisme dispers, l’Assemblea ha de recuperar el rumb i refer el vincle amb la base per tornar a ser motor del canvi

Abans d’endinsar-nos en el contingut d’aquest article, cal deixar ben clar un principi fonamental: totes les idees, estratègies i tàctiques encaminades a assolir la independència són plenament respectables. En un moviment tan ampli i divers com l’independentista, cada persona o col·lectiu té el dret —i el deure— de defensar i promoure la seva visió amb l’objectiu que sigui compartida per la majoria. La pluralitat d’enfocaments no només és legítima, sinó també necessària i saludable. Com en qualsevol família, també dins les diverses famílies independentistes, les diferències d’opinió haurien de ser enteses com una riquesa i una oportunitat per enfortir el debat, madurar el projecte i avançar amb més solidesa cap a l’objectiu comú.

Dit això...

El recent comunicat i les dimissions en bloc del Secretariat Nacional de l’Assemblea han accentuat encara més la sensació de desorientació i fragmentació dins el moviment independentista. A un escenari ja marcat per l’enfrontament i la desconfiança entre els partits polítics, i per l’auge preocupant del nacionalpopulisme en l’àmbit català, s’hi afegeix ara una divisió creixent entre les pròpies bases de l’independentisme. Aquesta conjuntura no només enterboleix el futur immediat de l’Assemblea com a actor clau, sinó que posa en qüestió la capacitat de tot el moviment per avançar de manera cohesionada i efectiva.

L’independentisme català hauria d’haver après que la unitat no és la uniformitat i que, de fet, la diversitat de veus pot esdevenir una gran força quan es gestiona amb intel·ligència col·lectiva. L’article de Vicent Partal a VilaWeb, titulat “L’ANC, entre la dissidència i la cohesió”, capta amb lucidesa aquest equilibri delicat però imprescindible, defensant una Assemblea viva, debatent i plural, però que no perdi el seu rumb ni la seva capacitat d’incidir. En contraposició, l’article crític de Josep Costa i el seu sector presenta un relat de fractura interna des d’una òptica maniquea, que interpreta la discrepància com a rebel·lió i la direcció com a opressió. Aquesta visió no només és parcial, sinó perillosament corrosiva.

Els fets parlen per si sols. En les darreres eleccions a la presidència de l’ANC, Lluís Llach va rebre un suport molt majoritari: 3.268 vots en les votacions generals i 43 vots del Secretariat Nacional per ser elegit president. Per contra, Josep Punga —candidat alternatiu— en va obtenir només 25 per a la presidència. No obstant això, el senyor Punga no es va retirar, i el seu grup va forçar repeticions de votació que només tenien un objectiu: bloquejar l’elecció de Llach. I quan es va retirar, el mateix bloc minoritari va orquestrar una nova estratègia: votar en blanc per impedir que el candidat escollit democràticament ocupés la presidència.

Actituds com aquesta, que s’han anat repetint al llarg del mandat,  no responen a un desacord ideològic legítim, sinó a una clara voluntat de condicionar l’Assemblea des d’una minoria de bloqueig. Aquest sector té noms i cognoms, i són exactament els mateixos que ja van intentar impedir que Jordi Pesarrodona accedís al càrrec en el mandat anterior, trencant pactes i sembrant la discòrdia.

L’Assemblea ha estat, des del seu naixement, un reflex fidel de la transversalitat del moviment independentista, i això ha implicat —com és natural— la convivència de criteris i sensibilitats diverses dins del seu si. Els diferents secretariats nacionals, des del 2011 fins avui, han estat escenari de debats intensos, discrepàncies i, en alguns moments, de tensions que han anat més enllà del que seria desitjable. Però això no és cap anomalia, sinó el signe d’un organisme viu i democràtic. Els que vam formar part d’aquelles primeres etapes —del 2011 al 2015— ho podem testimoniar amb autoritat: també hi va haver moments difícils, discussions i desacords, però res no va impedir que l’Assemblea avancés amb força. De fet, quan aquells primers equips vam tancar etapa el 2015, ho vam fer deixant una entitat forta, cohesionada i amb una capacitat de pressió real sobre els partits polítics, contribuint decisivament a situar la independència en el centre de l’agenda política del país. Aquell esperit de perseverança i lleialtat al projecte comú hauria de continuar sent avui la brúixola del moviment.

L’Assemblea continua sent, malgrat totes les tensions internes i els embats externs, l’eix vertebrador del moviment independentista català. És l’única organització amb una estructura territorial i sectorial arrelada arreu del país, amb una xarxa de base que —tot i estar parcialment desactivada— continua latent i preparada per reactivar-se quan se li proposi un horitzó clar i engrescador. Ignorar aquest actiu, menystenir-lo o voler substituir-lo per iniciatives noves sorgides del malestar o de la impaciència no és només una mostra de miopia estratègica, sinó una temptativa de fragmentació que recorda els pitjors vicis de l’independentisme històric previ a l’embranzida popular dels darrers anys. Començar de zero, crear estructures paral·leles o alternatives, només pot conduir-nos a dispersar esforços, dividir energies i, pitjor encara, posar en risc tot el que s’ha construït des del 2012 fins avui. És hora de reconstruir sobre el que ja tenim, no de dinamitar-ho per orgull o ressentiment.

També cal fer una reflexió estratègica de fons que sovint es desdibuixa enmig de les batalles internes: la independència no vindrà de tenir una majoria al Parlament, ni de sumar una nova llista electoral a les ja existents, moltes de les quals ja no es poden considerar independentistes sinó, a tot estirar, autonomistes o catalanistes. Ja hem tingut majories al Parlament, i hem comprovat que sense voluntat política real, compromís i una estratègia clara, aquestes majories serveixen de ben poc. Pensar que amb una “quarta (o cinquena) llista” —sense les condicions prèvies per convertir-la en una candidatura plebiscitària— s’obrirà un nou escenari de ruptura és, si més no, ingenu. La força per assolir la independència mai no ha vingut dels partits polítics. Ha vingut de la base, de la mobilització sostinguda i de l’organització civil, com es va demostrar fins al 2015 i, amb més intensitat encara, a l’1 d’octubre de 2017. Va ser el poble organitzat, persistent i desobedient qui va empènyer tot un país cap a un referèndum d’autodeterminació. L’Assemblea ha de recuperar aquest esperit: ser la punta de llança del moviment, no una corretja de transmissió dels càlculs electoralistes. I per fer-ho, cal cohesió, debat, però també lleialtat al projecte comú.

És important recordar que la llista cívica —o candidatura de país— ha estat present en els fulls de ruta de l’ANC des dels seus inicis. Ja el 2014, la Declaració d’Arenys de Munt parlava d’una candidatura d’ampli consens amb un únic punt programàtic: la declaració d’independència i l’inici del procés constituent. El que s’està discutint des de fa temps i que es troba en l’origen dels enfrontaments que han acabat derivant en aquestes dimissions, no és tant la idea en si, sinó la manera, el moment i les condicions per dur-la a terme. I aquí és on cal estratègia, paciència i intel·ligència col·lectiva.

El problema no és la llista cívica, sinó com s’hi arriba. Si es presenta com una quarta (o cinquena) llista en unes autonòmiques, sense haver generat una onada de suport transversal, pot acabar sent contraproduent. La llista ha de ser fruit d’una estratègia compartida, no d’una urgència partidista ni d’un desig de capitalitzar la frustració.

La reforma dels estatuts (demanada des de fa molt de temps per diversos sectors) era totalment necessària i ja vaig explicar-ne els motius en aquest article.

És per tot això que la crítica destructiva de Josep Costa i els seus aliats no ajuda, ans al contrari. Pretendre substituir una direcció escollida democràticament mitjançant el bloqueig intern és una forma de xantatge polític, disfressat de crítica legítima. I això debilita l’ANC i, amb ella, el conjunt de l’independentisme civil.

Cal tornar a valorar la discrepància lleial, el debat obert i el respecte a les decisions col·lectives. L’Assemblea no pot ser una entitat esclava dels equilibris interns ni de les revenges polítiques. Necessita estabilitat per treballar, i això implica que la minoria accepti la voluntat de la majoria, com es fa en qualsevol organització democràtica.

La unitat no vol dir pensar igual, però sí remar en la mateixa direcció. I aquesta direcció, si ha de ser útil al país, ha de néixer del consens, no del bloqueig.

Una ANC més eficient i independent: per què cal canviar els estatuts?

L’Assemblea Nacional Catalana (ANC) ha estat, des de la seva fundació, una de les expressions més potents de la societat civil catalana en favor de la independència. Una força que va emergir des de baix, articulant milers de persones de sensibilitats diverses al voltant d’un objectiu comú: l’autodeterminació de Catalunya. Però tota eina política, per més rellevant que sigui, ha de revisar-se periòdicament si vol seguir sent útil. I això és exactament el que persegueix la proposta de reforma dels estatuts que ara s’està debatent: actualitzar l’estructura de l’ANC per adaptar-la als nous reptes, corregir disfuncions i preservar-ne la natura fundacional.

La reforma planteja canvis en diversos àmbits —organitzatius, institucionals, disciplinaris i econòmics— que, lluny de diluir la força de l’entitat, la reforcen. Perquè l’ANC pugui continuar sent un actor central en l’escenari polític català, necessita deslliurar-se de les inèrcies que l’han paralitzada els darrers anys i blindar el seu caràcter independent, transversal i cívic.

Una ANC al marge de les llistes: força des de la societat civil

Un dels aspectes centrals de la reforma és la voluntat de desvincular de manera clara i efectiva l’ANC de qualsevol intent de participació en l’àmbit electoral. Aquesta no és una mesura de renúncia, sinó de protecció. L’ANC no és ni ha estat mai un partit polític. El seu paper és pressionar, mobilitzar, sacsejar consciències, denunciar renúncies i empènyer per la via de la radicalitat democràtica. És des d’aquesta posició —independent i insubornable— que pot ser realment útil.

Experiències com Primàries Catalunya o la llista cívica, tot i néixer amb bones intencions, han demostrat com de perillós és barrejar les funcions de la societat civil amb les estratègies pròpies dels partits. Van generar tensió interna, van desenfocar el debat i, en última instància, van diluir la identitat de l’ANC com a espai de trobada ampli i plural.

Amb la nova proposta d’estatuts, es blinda aquest principi: queda prohibida la promoció o implicació directa o indirecta en qualsevol llista electoral, i només es podria revertir aquesta posició mitjançant un doble filtre molt exigent —dos terços del secretariat nacional i una majoria qualificada del 65% en consulta a la base. Això garanteix que qualsevol canvi d’orientació sigui fruit d’un debat sòlid i àmpliament compartit, no d’un impuls conjuntural o d’una maniobra tàctica.

Eficiència institucional: superar el bloqueig

Una altra de les propostes clau és la modificació de la norma dels dos terços per a l’elecció de càrrecs com el secretari general. Fins ara, la necessitat de reunir una majoria qualificada per a qualsevol designació ha provocat situacions de bloqueig que han debilitat greument el funcionament de l’ANC. El cas del càrrec de secretari general, vacant durant mesos per falta d’acord, és un exemple que crida a la responsabilitat.

La nova proposta manté dues rondes amb la regla dels dos terços, però si no s’aconsegueix el consens, s’activa una tercera votació on n’hi ha prou amb majoria absoluta. Això no és una renúncia al consens, sinó una eina per evitar la paràlisi. El consens real no és aquell que exigeix unanimitats impossibles, sinó el que s’aconsegueix des de la voluntat de construcció col·lectiva, però amb la capacitat de decidir. Perquè una entitat viva no es pot permetre el luxe de quedar-se aturada per sempre.

La governabilitat és una condició indispensable per a la legitimitat. Sense lideratges escollits, sense capacitat de decisió, l’ANC queda exposada a la frustració de la seva base i al descrèdit públic. La reforma, doncs, és una mesura de salut democràtica.

Recuperar l’experiència: un capital a no perdre

En paral·lel a la regeneració, la proposta de reforma inclou un punt essencial per a la maduresa de qualsevol organització: saber aprofitar el talent acumulat. L’actual article 21.1 impedeix que una persona que ja ha estat secretària nacional més de quatre anys, encara que sigui en períodes alterns, torni a presentar-se. Aquesta limitació, pensada per garantir la renovació, acaba essent un fre injust per a perfils amb experiència i capacitat que encara poden aportar molt.

La reforma manté l’esperit renovador, però l’ajusta: després d’un període d’espera equivalent a dos mandats (vuit anys), es permetria tornar a presentar candidatura. Això no promou la permanència, sinó que evita l’exclusió sistemàtica de qui ha demostrat compromís i solvència.

Obro un parèntesi, abans que algun malintencionat comenci a ser més papista que el Papa...En cas que s’aprovi la modificació dels estatuts, no tinc previst en cap cas tornar a presentar la meva candidatura com a secretari nacional de l’ANC. Com una de les primeres dues-centes persones que van contribuir a la fundació de l’Assemblea i vicepresident fins al 2015, considero que el meu cicle ja s’ha completat i que vaig exercir la meva responsabilitat en el moment que em corresponia. L’entitat necessita renovar-se, incorporar nous lideratges i noves perspectives per continuar sent útil al país en el context actual. Amb tot, això no vol dir que s’hagi de renunciar a l’experiència acumulada per part de moltes altres persones que, tot i haver format part del secretariat nacional en etapes anteriors, tenen encara molt per aportar. Hi ha perfils amb una combinació de trajectòria sòlida, encara joves, que es veuen avui injustament exclosos a causa d’una limitació estatutària excessivament rígida. En un moment com l’actual, marcat per la necessitat de lideratges solvents i coneixement institucional, aquesta reforma pot contribuir a recuperar veus valuoses i, alhora, a garantir el necessari equilibri entre renovació i continuïtat... Tanco parèntesi...

El lideratge no és només una qüestió de novetat. En moments de transició i bloqueig, comptar amb persones amb bagatge pot marcar la diferència entre la improvisació i la solidesa. La combinació d’energia nova i experiència contrastada és la fórmula ideal per a una entitat resilient i amb visió de futur.

Independència real: blindatge davant influències externes

Una ANC realment independent ha de garantir que les persones que en formen part no estiguin condicionades per càrrecs o lleialtats externes. Per això, una de les propostes de la reforma és l’ampliació del règim d’incompatibilitats: a més de la ja existent entre ser secretari nacional i tenir un càrrec polític significat, s’hi afegeix la prohibició de tenir càrrecs orgànics en partits o associacions —fins i tot si són independentistes.

Aquesta mesura, que pot semblar restrictiva, és en realitat una garantia de neutralitat. La transversalitat que defineix l’ANC no és compatible amb interessos o estratègies de cap sigla. Qui pren decisions a l’entitat ha de fer-ho pensant només en l’ANC i el país, no en posicionaments o relacions amb tercers.

Així mateix, es proposa reforçar la coherència i imparcialitat del règim sancionador. Ara com ara, les sancions greus i molt greus són competència del mateix secretariat nacional, mentre que les lleus les gestiona el Comitè Deontològic. Aquesta duplicitat pot generar confusió o arbitrarietats. Unificar tota la potestat sancionadora en el Comitè Deontològic assegura un tractament objectiu i tècnic dels conflictes, lluny de possibles pressions polítiques.

Arbitratge propi i sobirania interna

Un altre punt especialment important és la reforma del sistema d’arbitratge intern. Fins ara, en cas de conflictes no resolts, alguns membres del secretariat han recorregut al Tribunal d’Arbitratge de Barcelona. Aquesta via judicial externa no només és aliena a la lògica assembleària, sinó que pot posar en perill la sobirania de l’entitat.

El nou model proposa un sistema mixt: primer, mediació interna; si aquesta falla, arbitratge acordat entre les parts; i, en cas de desacord, serà el Comitè Deontològic qui designarà els àrbitres. Això assegura un circuit de resolució de conflictes íntegrament dins l’ANC, reforçant la seva autonomia i evitant l’externalització de problemes interns.

Transparència i responsabilitat econòmica

Finalment, la reforma planteja millores substancials en la gestió econòmica. L’ANC administra recursos importants que provenen principalment de les quotes dels seus afiliats. És imprescindible que aquests diners es gestionin amb màxima responsabilitat, eficàcia i coherència amb els objectius fundacionals.

La nova proposta preveu que les assemblees territorials hagin de justificar adequadament qualsevol petició per rebre una part superior de les quotes locals, i que totes les despeses es vinculin estrictament a les finalitats de l’entitat. Això no és un control centralitzador, sinó un exercici de corresponsabilitat. Només amb criteris clars, equitat i transparència es pot construir una ANC que sigui també exemple de bones pràctiques.

Conclusions: cap a una nova etapa

La reforma dels estatuts de l’ANC és, en conjunt, una aposta per l’eficiència, la independència i la qualitat democràtica. Lluny de ser una revisió superficial o oportunista, respon a les lliçons apreses en els darrers anys i a la necessitat urgent de preparar l’entitat per als nous reptes del moviment independentista.

Blindar-se davant l’electoralisme, superar bloquejos interns, recuperar talent, assegurar neutralitat, resoldre conflictes amb maduresa i gestionar recursos amb responsabilitat: tot això és el que pretén la reforma. I tot això és exactament el que cal per tornar a fer de l’ANC una eina potent, legítima i insubornable.

El país necessita una Assemblea que estigui a l’altura del seu paper històric. I això només serà possible si sap mirar endins, fer autocrítica i posar les bases d’un funcionament més coherent, just i funcional. Aquesta reforma és, per tant, un pas imprescindible cap a una ANC renovada, madura i plenament útil per als temps que venen.

TORNEM ALS CARRERS! Conversa amb el president de l'ANC Lluís Llach (9-09-2024)

Vull una resposta. 13a temporada. Emès el 9 de setembre de 2024 per Terramar Barcelona (TVB), ETV Llobregat, Terramar Garraf-Penedès i Terramar Tarragonès

  Canal del Vull una resposta al YouTube

Davantal

Han passat moltes coses des del passat 8 de juliol quan emetíem el darrer programa de la 12ª temporada del Vull una resposta..

D’una banda, el 53% de la militància d’ERC va decidir aprovar el pacte del seu partit amb el PSC i, consegüentment,  Salvador Illa va ser investit com el 133è president de la Generalitat de Catalunya.

També hem viscut la tornada de l’exili del president Puigdemont que, com ja havia avisat, no es va deixar detenir. La vergonya política i institucional de la cúpula dels Mossos d’Esquadra amb el desplegament d’una operació gàbia com la que es va fer servir en els atemptats terroristes de Barcelona i Cambrils del 17 d’agost. Una operació gàbia seguida d’una roda de premsa infame, indecent, de la mateixa cúpula i de les detencions de tres dels mossos que, sempre fora de servei, han col·laborat en la necessària seguretat del president exiliat.

I dimecres tenim un nou 11 de setembre. Alguns mitjans el defineixen com el primer en 12 anys sense un president de la Generalitat independentista. Jo aniré més enllà... Des de l’anomenada transició mai la Generalitat havia estat presidida per un nacionalista espanyol. Ni tan sols el president Montilla s’apropa al perfil espanyolista de Salvador Illa. Un entusiasta del règim del 78, del 155, que va ser un pèssim ministre de Sanitat, implicat en el cas Koldo i la venda de mascaretes i que  va abandonar el Ministeri en plena tercera onada del corona virus i que, com a bon nacionalista espanyol no li ha fet cap vergonya manifestar-se al costat de l’extrema dreta quan ha calgut.

Un nou 11 de setembre amb el moviment independentista en hores baixes i amb l’independentisme parlamentari que sembla, ara sí, haver tocat fons, Un 11 de setembre en què caldrà demostrar, manllevant el president Puigdemont, que encara som aquí. És el moment de tornar als carrers.

Els anys passen molt ràpid, però de vegades ,les paraules encara són de vigent actualitat. Em permeto acabar aquest primer davantal de la 13a temporada del Vull una resposta amb el fragment d’un article que vaig escriure poc després de l’11 de setembre de 2012. Ara se’n compliran 12 anys:

Els propers temps seran sens dubte durs. Ens atacaran de totes bandes i faran servir tots les armes que tinguin al seu abast. Sembraran el dubte, el desconcert; atiaran la por; fomentaran la divisió entre nosaltres; ens difamaran... I penseu que això també ho faran compatriotes nostres; ho faran també en català...

Hem de ser valents. Hem de tenir una gran capacitat de resistència. Hem de resistir com sigui l’ofensiva que se’ns llançarà al damunt. I ho podem fer si ens mantenim units com ho vam fer l’11 de setembre. Només així aconseguirem el nostre objectiu d’una independència com a mitjà per aconseguir un futur millor per a tothom.

L’11 de setembre tots plegats vam fer història. Demostrem a Europa i al món sencer que continuarem fins al final de la mateixa manera que ho vam fer l’11: de manera unitària, democràtica, multitudinària i pacífica.

En parlem tot seguit amb el nostre convidat. Som-hi. Comencem!

Final

La frase de la setmana, serà repetida... però és la més adient per a aquestes dates.

És de l'Antoní Massaguer, independentista provinent de la generació del FNC i activista a la resistència clandestina durant les dècades dels anys 70 i 80. Un dels independentistes que més va treballar per la unitat d'acció i pels avenços del moviment independentista als Països Catalans.

“Per vèncer, cal ser-hi sempre. Per vèncer, cal anar-hi, anar-hi sempre!”

I, malauradament,  hem de continuar marxant amb el pensament posat en la nostra gent que és tota la que pateix la repressió, la presó i l’exili.

Tornem la setmana que ve. Que tingueu molt bona feina!

El procés ha tocat fons? Tot comença fa deu anys...

Salvador Illa, secretari del PSC, president del Grup Parlamentari Socialistes-Units per Avançar; que va ser alcalde de la Roca del Vallès, que va ocupar diversos càrrecs a l’Ajuntament de Barcelona i al Departament de Justícia de la Generalitat de Catalunya; que va ser Ministre de Sanitat d'Espanya del gener de 2020 al gener de 2021; que ha estat i és un nacionalista espanyol declarat; que no li ha fet cap vergonya manifestar-se al costat de l’extrema dreta quan li ha calgut; que si cal s’inventa noms de comarques com el “Bajo Llobregat”... serà el 133è president de la Generalitat de Catalunya.

Com hem arribat fins aquí? El moviment independentista ha tocat fons?

Les opinions i les anàlisis poden ser variades i diferents segons quin sigui el perfil de l’opinador. Si és votant de Junts, d’ERC, de la CUP o de d’AC... Si és militant d’aquests partits... Si és un militant d’ERC que ha votat que sí... Si és un militant que ha votat que no...  Si  es va abstenir de manera crítica en les darreres eleccions... Tants caps tants barrets...

No tot és tan simple com pensar que la culpa de la situació actual és “només” el pacte d’ERC amb el PSC o que un 53% dels militants la hagin confirmat amb el seu sí.

Per mi, tot va començar fa gairebé 10 anys. Quan he començat a recordar i a reflexionar-hi m’ha acabat sortint un text molt llarg. Per tots aquells que us espanten els textos llargs, començo per fer-vos-en una síntesi el més curta possible. Si teniu interès ja llegireu la part més llarga que ve a continuació.

Síntesi

L’independentisme comença la seva davallada entre els mesos de novembre i desembre de 2014. La Declaració d’Arenys de l’ANC força el president Mas a la conferència del 25 de novembre de 2014 en què proposa una llista única i unitària per a les properes eleccions que es considerarien com a plebiscitàries. Una setmana després, Junqueras desmunta aquesta proposta en una altra conferència en què promou que cada partit es presenti per separat.

Les eleccions es retarden i s’obre un calvari de mesos per arribar a configurar el que seria Junts pel Sí. L’ANC cedeix el comandament del procés als partits polítics. El president Mas, pressionat per la CUP, fa un pas al costat per evitar noves eleccions i un més que possible tripartit.

Arribem a l’1 d’octubre amb una aparent unitat que en realitat no existeix. El president de l’ANC, Jordi Sánchez, fa declaracions en què s’intueix la seva desconfiança que el referèndum s’acabi celebrant i acaba desactivant l’operació que tenia prevista l’ANC des de feia molt de temps per defensar el resultat de les urnes.

La no investidura del president Puigdemont després de les eleccions del 21 de desembre de 2017. La no investidura (responsabilitat de la CUP) de Jordi Turull, tot i sabent que l’endemà ingressaria a presóni la força simbòlica que aquest fet hauria significat.

A partir d’aquí, se sumen els errors dels diferents partits, però també de les entitats, ANC inclosa. La repressió acaba de fer la resta,

En les eleccions del 2021 apareix en escena un altre factor important i decisiu per arribar a tocar fons: l’abstenció denominada “crítica” que vol castigar els partits independentistes i que confia (per mi equivocadament) que perdre el poder a la Generalitat serà un revulsiu.

El resultat de tot plegat ha arribat ara: Illa president de la Generalitat i més que probable empresonament del president Puigdemont.

Per acabar, tres articles de lectura imprescindible per encarar la situació actual amb mentalitat positiva:

El primer, de Pere Pugès, publicat a El Punt Avui i titulat Acord PSC-ERC: i si no éstan fàcil?, que ens recorda que, com sempre, tot depèn de la societat civil i quin ha estat, és i pot ser el paper dels partits polítics.

El segon, també de Pere Pugés, aquest publicat a larepublica.cat amb el títol Al mal temps bona cara. Segons Pugés, la situació política actual és en molts aspectes similar a la que teníem el 2011, quan la Conferència Nacional per l’Estat Propi i que tot pot canviar si “tenim a punt un projecte ben estructurat, un relat engrescador i una organització preparada per anar fent créixer la pressió de forma esglaonada, amb la mobilització com a resultat de la feina i com a eina.”

El tercer, l’editorial d’avui (4 d’agost) de Vicent Partal amb el títol Amb la investidura de Salvador Illa per part d’ERC s’acaba el procés d’independència? Em quedo amb el paràgraf final: “Fa riure, per això, que algú pense realment que res s’ha acabat ara, per més dolorosa i amarga que siga la decisió d’ERC i les conseqüències nefastes que tindrà. No, el procés d’independència no s’ha acabat. De cap manera.”

Enfoquem, dons, la situació actual amb el màxim possible de mentalitat positiva: “Això acabarà bé, i si no, és que encara no s’ha acabat.”

El text llarg... per als més agosarats i pacients 

Per trobar el que per mi va ser l’origen del que ha acabat sent la gran davallada de l’independentisme es comença a gestar entre el 25 de novembre i el 2 de desembre de 2014.  

El 13 de setembre de 2014, l’Assemblea va celebrar el seu plenari a Arenys de Munt i va aprovar la Declaració d’Arenys. La part més important i destacada era que calia convocar eleccions immediatament i “Preparar una candidatura d’ampli consens polític i social que concorri a aquestes eleccions amb un punt programàtic únic: la declaració d’independència i l’inici del procés constituent.”

Va costar molt convèncer el president Artur Mas que aquesta era l’única via perquè en unes properes eleccions el resultat fos inqüestionable. Finalment, el president va recollir una gran part de la proposta de l’ANC i va convocar la conferència “Després del 9N: temps de decidir, temps de sumar”, que va tenir lloc el 25 de novembre de 2014. Recordem algun fragment d’aquella conferència:

Proposo una fórmula que té el doble objectiu de superar la dinàmica partidista i alhora de protegir el futur dels partits catalans, que seguiran essent necessaris en la nova etapa que s’obri en el nostre país. La fórmula que proposo amb aquest doble objectiu és la següent:

Primer, es configura una llista que compti amb el suport dels partits polítics que s’hi vulguin sentir representats.

Segon, la llista la configuren persones representatives de la societat civil, professionals i especialistes en les matèries clau per a la construcció de l’Estat a Catalunya, i persones proposades pels partits polítics implicats. Una llista mixta o combinada (partits polítics-societat civil) professionals experts reconeguts.

Tercer, totes les persones provinents de la societat civil i la majoria –potser no totes- de les proposades pels partits polítics acceptarien no repetir en les eleccions següents. Per tant, es presentarien per un sol cop, com un acte de servei al país.

Quart, el mandat parlamentari seria curt, màxim un any i mig des de la constitució del nou Parlament i l’elecció del President de la Generalitat.

El 2 de desembre de 2014, Oriol Junqueras feia la seva conferència en què desmuntava tots els arguments del president Mas i impedia tota possibilitat de construir una llista única de l’independentisme. A partir d’aquí, va ser tot un calvari arribar al mal menor que va ser Junts pel Sí (bàsicament una coalició entre Convergència i ERC amb l’afegitó d’algun partit petit i d’unes quantes persones de la societat civil -en Llach en deia “floreros”).

A partir de 2015 l’Assemblea comet un error important i és deixar el comandament del procés a mans de la seva baula més feble: els partits polítics. Després de les eleccions del 2015, el pas al costat del president Mas davant la imminència de noves eleccions i l'amenaça latent d'un nou tripartit.

Què va passar després de l’1 i el 3 d’octubre de 2017?  Engany, traïció...? Fos el que fos, aquella rendició institucional pren unes dimensions considerables perquè no només afecta els polítics, sinó al propi “Estat Major” que incloïa l’Assemblea i Òmnium. Com és possible que el president de l’ANC no confiés que el referèndum s’acabaria fent? Com és possible que, en paraules seves del 30 de setembre, deia que “obtenir un milió de vots ja seria un èxit desbordant"? Per què es va desactivar l’operació que l’Assemblea tenia preparada des de feia molt de temps per defensar el resultat de les urnes?

Després del 2017 la davallada s’accentua i les culpes estan molt repartides: els partits, els polítics, però també les principals entitats de la societat civil i, evidentment, la repressió espanyola, calculada, dura i efectiva.

El gener de 2018, Roger Torrent, president del Parlament per ERC, suspèn la sessió en què s’havia d’investir (a distància) al president Puigdemont, Després, arribaran els diversos intents d’investir un president de la Generalitat. El cas més flagrant el de Jordi Turull, que no surt investit president de la Generalitat perquè la CUP hi vota en contra amb el “fabulós” argument de considerar-ho “una submissió total a la legalitat espanyola.”  L’endemà, Turull ingressaria a presó i es perdia la gran oportunitat, simbòlica, si voleu, que l’Estat espanyol empresonés un president de la Generalitat.

Gairebé toquem fons... L’estocada prèvia al “descabello” final (paraula taurina espanyola que no té traducció al català) arriba amb les eleccions del 2021 on comença a actuar l’abstencionisme i l’independentisme per, en relació al 2017, 700.000 vots. L’abstenció es reforça en les darreres eleccions i l’independentisme parlamentari perd la majoria que tenia des de feia 9 anys. L’abstenció d’aquells en què va poder més el desencís i la irritació contra els polítics que la importància de continuar mantenint una Generalitat (autonòmica) i la legitimitat dels vots per la independència va conduir a una important derrota a les urnes dels partits independentistes.

ERC ha perdut des del 2017 prop de 500.000 vots. Junts prop de 250.000. La CUP prop de 80.000. Més de 800.000 vots perduts des del 2017.

I ara som on som... No tot és tan simple com pensar que la culpa de la situació actual és “només” el pacte d’ERC amb el PSC o que un 53% dels militants la hagin confirmat amb el seu sí.

El passat, passat està i no en podem canviar res. Només ens serveix per aprendre’n i remuntar.

Arribats aquí, us recomano dos articles  d’en Pere Pugés que signo en la seva totalitat. Us en reprodueixo uns fragments i us aconsello que els llegiu íntegrament. El primer a El Punt Avui, titulat Acord PSC-ERC: i si no éstan fàcil?,

No ens enganyem més, els partits fan el que saben i poden fer dins la més estricta legalitat constitucional, tensant la corda però sense trencar-la. És una lliçó apresa a partir de l’octubre de 2017. Uns ens agradaran més que els altres, però són estratègies semblants i complementàries. No ens porten directament a la independència, però tensen extraordinàriament les costures del règim del 78. No n’esperem més i posem-nos –la gent, la societat civil organitzada– a bastir una nova estratègia independentista que utilitzi la feina dels partits i els situï en el lloc que poden ocupar a partir d’ara

El segon a larepublica.cat amb el títol Al mal temps bona cara.

La primera part del procés d’independència va tenir la virtut d’agafar el “sistema” amb el peu canviat. I ara ja sabem que els partits -també els nostres- formen part d’aquest sistema i que, com a màxim, poden ajudar a dinamitar-lo des de dins (en el sentit figurat, sisplau). Els errors propis (encara hem de passar comptes, no ho oblidem) van deixar temps perquè el sistema reaccionés i encara n’estem patint les conseqüències.

I que els partits estiguin en una situació d’extrema debilitat no és dolent pel moviment independentista, sempre i quan aquest moviment recuperi la iniciativa i tingui molt clares les seves prioritats. Només es tracta de repassar la seva pròpia història i saber que per aprofitar les ocasions (la suma dels 4 punts anteriors), cal tenir a punt un projecte ben estructurat, un relat engrescador i una organització preparada per anar fent créixer la pressió de forma esglaonada, amb la mobilització com a resultat de la feina i com a eina. Una pressió adreçada a l’adversari però també als grans actors del propi moviment, que han d’anar alineats i treballar de forma complementària.

El tercer, l’editorial d’avui (4 d’agost) de Vicent Partal amb  el títol Amb la investidura de Salvador Illa per part d’ERC s’acaba el procés d’independència? Un fragment:

De manera semblant, si algú es pensa avui que s’ha acabat el procés d’independència i que s’ha acabat l’independentisme, un pensament tan absurd només es pot explicar –a banda de pel voluntarisme nacionalista espanyol– per una concepció de què ha passat en aquest país entre el 2009 i el 2024 deslligada voluntàriament i del tot de la història col·lectiva dels catalans. Falsa, per tant.

Enfoquem, dons, la situació actual amb el màxim possible de mentalitat positiva: “Això acabarà bé, i si no, és que encara no s’ha acabat.”

 

 

Conversa amb Dolors Feliu, presidenta de l'Assemblea Nacional Catalana

Vull una resposta. 12a temporada. Emès el 4 de setembre de 2023 per ETV Llobregat i TDT Terramar Penedès

Canal Vull una resposta de YouTube

Convidats:

Dolors Feliu, presidenta de l’ANC 

Davantal

El 10 de juliol d’enguany vam emetre el darrer programa de la 11a temporada del Vull una resposta. Un programa en què vam haver de deixar molts interrogants davant de les eleccions espanyoles que havien de tenir lloc al cap de 13 dies, el 23 de juliol.

Avui, en el primer programa de la que serà la 12a temporada del Vull una resposta, podrem parlar, a pilota passada, des resultats que es van produir i, sobretot, de com van afectar els partits independentistes, que van perdre un total de 660.000 vots, el 28%, respecte als comicis estatals de fa quatre anys.

El partit més castigat va ser ERC que va perdre la meitat dels diputats i també la CUP que no va obtenir representació. Junts va perdre un diputat.

Els partits independentistes tornen a ser claus en la formació del govern espanyol. De moment, ja han arribat a un pacte amb el PSOE i han facilitat que la socialista Francina Armengol sigui la nova presidenta del Congreso de los Diputados. A canvi, el PSOE ha promès demanar i impulsar que el català sigui llengua oficial a la Unió Europea i que es pugui fer servir amb plena normalitat al Congreso espanyol. També han acceptat crear comissions d’investigació sobre els atemptats de Barcelona i Cambrils del 2017, sobre les clavegueres de l’estat i sobre el cas d’espionatge amb Pegasus. 

Ara veurem què passa a l’hora d’escollir el president del Govern espanyol. Les condicions per un pacte podrien ser l’amnistia i l’autodeterminació.

Abans, però, d’aquí a una setmana, tenim un nou 11 de setembre. Enguany, la manifestació convocada per l’Assemblea serà formada per quatre columnes, que sortiran de quatre punts simbòlics de Barcelona: la Ciutat de la Justícia, l’escola Proa, l’estació de Sants i la seu de l’Agència Tributària.  Les quatre columnes convergiran a la plaça d’Espanya, rebatejada per l’entitat plaça del Primer d’Octubre.

Quatre columnes sota el lema “Via fora”, que anima a defensar el país i les llibertats. La columna de la llibertat. La columna de la llengua. La columna del país i la columna de la sobirania.

En parlem tot seguit amb la nostra convidada. Som-hi. Comencem!

Final

Ahir diumenge, va morir Carme Junyent, lingüista, defensora del català. Especialista en l’estudi de les llengües africanes, de totes les llengües amenaçades en general; i dels processos d’extinció i substitució de les llengües. La trobarem molt a faltar.

L’habitual frase de la setmana avui no pot ser altra que les paraules de Carme Junyent:

Sí en qualsevol situació, ens demanem a nosaltres mateixos “Si ara parlo en castellà és més còmode perquè és la llengua que, en principi, no em portarà problemes.” D’arguments per a canviar d’actitud, per a rebel·lar-se contra aquesta inèrcia n’hi moltíssims: “Quin és el preu que em costa parlar en castellà? Em costa que sempre soc jo qui ha de renunciar a la meva llengua. Em costa que, fent-ho, cedeixo a l’imperialisme lingüístic. Em costa que trenco amb tot allò que m’han transmès. Em costa que cada vegada que NO parlo en català porto la llengua cap a un camí de no-retorn.”

I marxarem com sempre amb el pensament posat en la nostra gent que és tota la que pateix la repressió, la presó i l’exili.

Ens veiem l’11 de setembre als carrers. Que tingueu una molt bona feina!