Si
l’on parle de moi, l’on mentira sans doute. [i] Si algú
parla de mi, sens dubte mentirà.
El mes de maig, Mercè Ibarz va publicar
a Vila web l’article “La prosa i els fils d’or de la Marçal novel·lista” amb
motiu de la reedició, al cap de 25 anys, de “La passió segons Renée Vivien”, la
novel·la Maria Mercè Marçal va publicar el 1994.
Joan Fuster deia que “la millor manera
de llegir és rellegir” i tenia tota la raó del món. Així que vaig agafar de nou
la novel·la de M.M.Marçal i la vaig tornar a llegir.
La relectura m’ha despertat un interès
molt viu per conèixer millor, tot resseguint el text de M.M.Marçal, qui era Renée Vivien. Introduir-me una mica en la seva poesia. Conèixer qui eren els
principals personatges a través dels quals Marçal va confegint la seva
novel·la. Esbrinar i llegir el que n’han escrit els experts i intentar-ho
plasmar en un seguit de capítols que aniré penjant en aquest espai. Espero que,
aquells que tingueu la bona voluntat de llegir-los, us sentiu, si més no,
atrets per aquests extraordinaris personatges que componen el relat de Marçal
i, “parafrasejant Baudelaire, s’embriagueu amb la seva vida, sobretot amb la
seva poesia i així aprengueu a estimar-los.
“La passió segons Renée Vivien” no és una
biografia de la poeta anglesa d’expressió francesa Pauline M. Tarn, més
coneguda com a Renée Vivien (encara que sí que acabem coneixent una part de la
seva vida). No és tampoc una novel·la a l’ús. És prosa, però també és poesia (o
prosa poètica, si ho preferiu). És un viatge a la Belle Èpoque, a un món femení de personatges extraordinaris com
Natalie C. Barney, Colette, Djuna Barnes, Hélène van Zuylen, Rémy de
Gourmont.... Al costat de Kerimé, una princesa turca, o d’una coneguda
transvestí descendent de Napoleó o d’una guionista de cinema dels anys
vuitanta, Sara T. (l’alter ego de Marçal).
Sara T. S’erigeix com
narradora de la història i, com assenyala en la introducció, “La novel·la es
construeix com una “estranya miscel·lània de relats diversament teixits” per on
circulen “un seguici estrany i bigarrat de personatges que van prenent seient
davant seu sense ordre ni concert”.
La novel•la està
estructurada en dues parts i es diferents històries es presenten en diversos
subgèneres com les cartes, memòries, biografies, dietaris que s’alternen també
amb les cartes, reflexions o descobertes de la Sara T.
Rosa Cabré en el seu treball
“La passió segons Renée Vivien i el
miratge miracle del mirall” ens diu com és l’estructura bàsica de la novel·la:
En
la primera part dominen la perspectiva de l’industrial i poeta Amédée [Moullé]
i la del crític i poeta provençal Charles B[run].En la segona, governen els
quaderns autobiogràfics de Salomó R., que contenen el relat i les cartes de la
princesa turca Kerimée Turkhan Pachái, i el dietari imaginari de l’acompanyant
de Pauline, Marie, que completa la imatge dels seus darrers anys. Si la primera
part és de presentació del personatge i dels seus conflictes, la segona és de
resolució dels principals misteris que marquen la seva vida i obra.
Hi
ha una relació directa entre la “narradora” Sara T. I Renée Vivien. Sara
explica la seva pròpia experiència de “viure a mercè de la passió durant quatre
anys. D’una passió en espiral, com un d’aquells gorgs que xuclen.” I Afegeix: “Com
en un cercle de miralls la passió d’una dona cap a una altra dona”. Ens parla
de la seva relació amb Arés que diu “ torna a estar en un parèntesi.
És
el mateix que li passar a Renée Vivien en les seves relacions amoroses amb Natalie Barney, sobretot, i en un
altrenivell amb Hélène, Baronessa Zuylen, nascuda Rotschild, o amb Kerimée.
Relacions que alternen parèntesis de felicitat estable i d’identificació com
les estades amb Natalie a Amèrica el 1900 o les diverses anades a Mitilene
entre 1905 i 1907; o el viatge a Istambul per gaudir de l’amor de Kerimée el
1907, amb d’altres igualment significatius provocats pel dolor de les
infidelitats de Natalie.[ii]
M’agrada
especialment la “Monòdia final” elaborada per Sara T. amb fragments escollits
de l’obra de Renée Vivien que ens arriben com juxtaposats de visions, com un
collage immensament poètic.
Lluïsa Julià, a “La passió
segons Renée Vivien: un espai d’experimentació formal”[iii] ens diu que
“La
passió segons Renée Vivien posa en discussió la identitat femenina heretada a
través de les màscares, les disfresses i els miralls que mostra la personalitat
diversa i contradictòria de Pauline M. Tarn - Renée Vivien. La intenció de la
novel·la no sols és trencar els límits imposats sobre la identitat femenina i
construir un imaginari autònom basat en personatges i fets reals, no sols
recrea la Belle Époque i una extensa xarxa de relacions triangulars que tenen
la capacitat de descriure un panorama complex en què el desig femení troba
imatges en les quals emmirallar-se en un zoom que arriba fins al present mateix
de l’escriptura de l’obra a través del guió cinematogràfic de Sara T.”
I Aina Pérez Fontdevila a “Des
de / cap a Mitilene, com si hi hagués un món. L’entre faç i faç de Renée Vivien”:
L’esbós,
el collage, el trencaclosques: heus aquí les figures amb què aquest desig
s’inscriu en la novel·la, estructurant-la. Allà on habitualment la firma clou
el text i se n’apropia, a l’última pàgina; allà on la firma assetja un
territori seu, planta la bandera, l’autora, en canvi, ens hi assenyala un lloc
de pas, una passarel·la: «el text deixa un espai obert, vol tenir per la seva
estructura alguna cosa d’esbós» (pàg. 396); «alguna cosa de trencaclosques a
mig fer. I alguna cosa, encara, de collage: la veu de Renée Vivien sovint s’hi
incrusta de forma directa i explícita a través dels seus textos» (pàg.
396-397). Pas per a nosaltres, doncs, i pas per a i cap a Renée Vivien, per qui
s’afirma, des de la preposició del títol —aquest segons que ocupa el lloc d’una
atribució de propietat: una possible passió de Renée. [iv]
Vivien—,
una autoria matisada, més propera a la interpretació o a la traducció que no
pas a la propietat encastellada, fortificada, entotsolada de l’autor
tradicional.
I per a Fina Llorca...
En
la novel•la hi ha un pensament incisiu i inèdit sobre l’amor i l’amistat, sobre
la passió en la vida i en l’escriptura, sobre les llengües minoritzades i la
literatura que s’hi escriu, sobre el coneixement i el saber, sobre les
relacions entre dones, sobre la mort i la posteritat, i tot això des de
l’experiència d’un femení amb consciència de ser-ho. En aquesta experiència
narrativa ambiciosa, que se sap al capdavall, res més que un «esbós», no hi
falta una evocació rodorediana, un llarg monòleg d’una cambrera de la poeta,
que naturalment no l’arribà a escriure. És un homenatge degut a una de les
mares simbòliques de la narrativa femenina en català.[v]
A la novel·la, però, hi ha
molt més, encara. L’autora a través de Sara T. i aquesta a través dels
deiferents personatges, ens revela la importància i la força de les paraules.
De com, quan tot sembla que s’acaba, la paraula ens fa ressorgir amb força tota
una vida, tota una història, tots els sentiments, totes les sensacions, totes
les pors, totes les il·lusions i esperances.
Tot
plegat és un estímul més per a l’interès de Sara T. que entén, amb Píndar,16
que les belles accions, recordades per la memòria, troben el seu valor en el
cant gloriós de les paraules. Kerimée ho descobreix quan explica les trobades amoroses
amb la poeta: “des del cor del foc, el record de la paraula escrita n’atiava
les flames, com un vent poderós, i, després, la paraula escrita en perllongava
encara els dominis en el temps, fora del temps i, alhora, esdevenia llavor de
nous records incendiaris” (Pàg. 226 )[vi]
Els
efectes de les paraules que emboliquen el misteri de la relació entre vida i
obra de Renée Vivien atrauen l’atenció de Sara T. que hi percep, a més, “què
vol dir allò de barrejar indestriablement vida i literatura, viure la vida
‘literàriament’, potser millor, ‘poèticament’: cada gest, cada moment és una
figura retòrica, i sistemàticament l’humil, limitat, pobre, significant sap que
no està a l’altura del significat escàpol: la part que es tesa i es trenca en
el seu esforç per representar el Tot; el tot que s’adona, tristament, que no és
en el fons sinó una ínfima part” (Pàg. 334). Llavors entén que la poeta és
aquest ésser fugisser,esbossat, múltiple, ambigu que ha descobert com a
“metàfora de l’inaccessible, un d’aquells amors impossibles, insatisfactoris
(?) a què tinc tirada” (Pàg. 335). La seducció, com en el cas de Kerimée, ha
anat precedida per la paraula i, com en el seu cas, la paraula impregna els
records. A través de Sara T., la seducció de la protagonista es projecta sobre
l’autora en la “Nota final”, que s’hi emmiralla tant com en el personatge de
ficció de finals del segle XX que ha creat.[vii]
La
paraula escrita és el mirall que fa la memòria més perdurable que les persones
i que és com una treva a la seva mort (Pàg. 220). És precisament aquest fet el
que decideix Kerimée a confiar a Salomó R. per escrit els seus records sobre
Pauline. I Renée a dedicar la vida a emmirallar el record de l’amor i del dolor
en les paraules (Pàg. 215), fins al punt que “la seva ànima era, en darrer
terme, la bellesa dels seus versos. I en l’encís d’aquest mirall jo [Kerimée]
hi cercava els trets ignorats del meu esperit” (Pàg.225). [viii]
I un apunt final per
aquestes ratlles de reflexió sobre tot el que m’ha anat aportat la relectura de
La passió segons Renée Vivien. Lluïsa
Julià, en el seu treball “Cap a l’ordre simbòlic femení: La passió segons Renée
Vivien” ens descobreix, de manera simbòlica i a través del personatge de
Charles Brun, el catalanisme latent que hi ha en el llibre, així com la
fidelitat del poble a la seva pròpia llengua. I de la mà del simbolisme esdevé
un autèntic homenatge a la llengua catalana.
Charles
Brun, en canvi, té una participació molt positiva en la novel·la de Marçal,
perquè serveix de catalitzador del seu pensament catalanista. Charles Brun és
un “regionalista” del Midi francès, d’aquell país d’Oc en clar perill de mort,
és a dir: defensa el “felibrisme” i el “federalisme” (85). Nou ideal marçalià,
aquest cop lingüístic, que la “Cançó de Magalí”, cançó popular basada en les
transformació/persecució i integrada per Mistral a Mireio. Marçal la interpreta
en un darrer sentit simbòlic: “la fidelitat del poble a la seva llengua, latent
i irrevocable sota l’aparença canviant” (86), fins a la mort mateixa de la llengua
i la capacitat de continuar viu malgrat tot, potser sota el signe d’una altra
llengua a la qual ha de ser traduïda l’obra.
Això
ens porta a una altra reflexió sobre la llengua poètica de La passió segons
Renée Vivien. Sens dubte un veritable homenatge a la llengua catalana,
representada en els seus diversos registres, i la seva capacitat de sobreviure
fins i tot més enllà d’una hipotètica desaparició de la llengua. I a buscar la
traducció/tradició femenina, a través dels versos de Renée Vivien i els ressons
clars de Safo que vibren i reneixen en la poeta d’expressió francesa.[ix]
A
Renée Vivien
Dues dones: un pacte
més enllà del desig,
inscrit arreu i enlloc.
Dues dones: alhora
fer néixer i néixer, vives
en el nom i en la carn.
Un pacte: més enllà,
ençà i en el desig[x]
[i]
Renée Vivien. Poema complet a https://fr.wikisource.org/wiki/Sillages/Devant_le_couchant
[ii]
La passió segons Renée Vivien i el miratge miracle del mirall. Rosa Cabré
[iii]
http://fmmm.cat/wp-content/uploads/2017/12/IVJornades.pdf
[iv]
“Des de / cap a Mitilene, com si hi hagués un món. L’entre faç i faç de Renée
Vivien” Aina Pérez Fontdevila https://ja.cat/o34Yj
[v]
Fina Llorca. La passió segons Renée Vivien https://ja.cat/BRbTV
[vi]
Roser Cabré. La passió segons Renée Vivien i el miratge miracle del mirall
[vii]
Íd.
[viii]
Íd.
[ix]
Cap a l’ordre simbòlic femení: La passió segons Renée Vivien. Lluïsa Julià
[x]
M.M. Marçal. Poema a Renée Vivien
