(Article publicat a Tribuna.cat)
El procés
s’accelera amb la vista posada en el mes de febrer. Primer va ser
el president de la Generalitat el que va posar una fórmula –la
seva fórmula- damunt la taula. Dissabte passat, l’ANC feia pública
la seva Declaració de Cornellà
i, ahir mateix, va ser el torn del líder de l’oposició, que va
manifestar la seva opinió sobre el full de ruta que caldria seguir.
Cap de
les tres posicions és incompatible. No ho és, sobretot i per damunt
de tot, pel que fa al més important i el primer punt en què cal
trobar un ampli consens: el què
i el per què
d’aquestes eleccions avançades.
En aquest
punt, després d’escoltar ahir Junqueras, hi veig més
coincidències que divergències... i no només amb el discurs del
president Mas, sinó també amb la resta de forces que componen
l’ampli ventall de sensibilitats polítiques i socials de
l’independentisme.
Tots
estem d’acord que no podem dilatar-nos més en el temps, que calen
eleccions i que aquestes han de ser com més aviat millor. I això
vol dir a finals de febrer.
Tots
estem d’acord que la independència és només una eina per
construir un país nou. I que aquesta idea de país passa per
instaurar des del primer moment els criteris de regeneració
democràtica, de justícia social i per acabar amb qualsevol tipus de
corrupció. Tots estem d’acord que els dos eixos, el nacional i el
social, són indestriables.
Estem
d’acord que cal un mandat democràtic, que permeti constituir un
govern d’unitat que, des del primer moment, generi els espais de
sobirania necessaris que demostrin els beneficis de la independència.
Estem
d’acord que caldrà iniciar un procés constituent, obert i
participatiu, en què puguem posar les bases de la Constitució de la
nova República catalana.
Centrem-nos,
doncs i per començar, en aquests què
i per què. Esforcem-nos
a trobar punts de confluència que, n’estic segur, són molts més
dels que aparentment pot semblar que existeixin. No hi posem el
com, i encara menys el
qui, per damunt de les prioritats reals que
són unes altres.
I no
oblidem l’exigència de la majoria de la societat catalana: la
unitat davant el que sembla la recta final del procés. Una unitat
que cal basar-la en l’objectiu de fons, l’objectiu que ha
mobilitzat tanta gent des del 2012.
L’Assemblea
penso que, en aquest sentit, n’és un bon exemple. Una organització
abastament transversal, en la qual conflueixen totes les
sensibilitats, tant polítiques com socials, de l’independentisme.
Una organització en què hem sabut superar les nostres diferències
i hem après a treballar de manera conjunta per un únic objectiu
comú. Des de la societat civil hem estat capaços de fer-ho... Per
quin motiu no haurien de ser capaços de fer-ho també els polítics?
Els
partits polítics, la classe política en general, han d’estar a
l’alçada de les circumstàncies. Han d’estar a l’alçada de la
gent que ha tirat endavant aquest procés. Si no, ningú ho entendrà.
Els
polítics han d’escoltar molt més enllà de la seva pròpia
militància. Molt més enllà del seu propi àmbit d’influència.
Han d’escoltar la ciutadania. Han d’escoltar la gent.
I aquesta
gent té tot el dret de exigir-los altes dosis de compromís,
responsabilitat, generositat i valentia a l’hora d’afrontar els
moments decisius que s’apropen.
I exigim
perquè ens hem guanyat el dret a fer-ho.