A PUNT.... per la independència!

El 19 d’agost de 2013 vaig tenir l’honor de presentar la Via Catalana a Prada, en el marc de la Universitat Catalana d’Estiu (UCE) . En les converses posteriors amb els periodistes vaig deixar anar un missatge clar i rotund: “El lema de l’11 de setembre d’enguany és La Via Catalana cap a la independència. Qui vingui a la gran cadena humana que unirà El Pertús amb Alcanar serà comptat com a independentista”.

Va ser el meu primer “problema” intern com a vicepresident de l’ANC. Havia estat escollit feia poc més de 2 mesos i aquestes declaracions van comportar que se’m qüestionés en el si del Comitè Permanent d’aleshores.

El que en aquells moments vaig dir crec que era compartit per la immensa majoria d’afiliats, simpatitzants i col·laboradors de l’ANC. I ho vaig voler expressar de manera molt clara en resposta a titulars com els que va publicar el diari ARA “VOLEM VOTAR. El clam de la Via Catalana” i que, en un intent d’aglutinar més gent, van ser corroborats per la mateixa presidenta, Carme Forcadell, que e relació a titulars com el de l’ARA assegurava que el primer que es volia aconseguir amb la Via Catalana és que es convoqués la consulta.

És cert que tots volíem que la consulta fos una realitat com a primer pas cap a la independència. L’11-S, però, sempre ha estat un dia de reivindicació de les llibertats perdudes i l’ANC, com a entitat que liderava el moviment independentista, tal com va fer el 2012 i com continuaria fent el 2014 i el 2015 convocava la gent per la independència. Calia deixar-ho ben clar.

Tot aquest llarg preàmbul ve motivat pel fet que, enguany, alguns intenten tornar a repetir les ambigüitats. Per exemple, la senyora Ada Colau.

La senyora Ada Colau juga, una i altra vegada, amb la possibilitat d’anar a la convocatòria de l’ANC per a l’11-S. Tot plegat forma part de l’estratègia actual d’aquest ampli sector polític format pels “comuns”, “podem” i “colaus” i que, com ja he comentat àmpliament, no és altres que el de fer fracassar el procés d’independència i aconseguir que se celebrin eleccions anticipades. El projecte polític i personal de la senyora Ada Colau passa per dominar i liderar aquest sector, construir un nou partit que, encapçalat per la Colau, pugui ser capaç de guanyar unes hipotètiques eleccions anticipades.

Ja vaig comentar àmpliament com es pot desmantellar i acabar amb aquesta estratègia que compta amb més suports dels que aparentment pot semblar, alguns fins i tot provinents de les antípodes d’aquests sectors. Acabar amb el procés d’independència fa que molts siguin capaços de pactar amb el diable. I de diables, n’hi ha més d’un.

Em reafirmo, doncs, en aquelles declaracions del 2013 a Prada... i les renovo:  

Qui vagi a qualsevol de les cinc concentracions que ha convocat l’ANC per al dia 11-S, serà comptat com a independentista. 

La salamandra de Mercè Rodoreda (4. A tall de conclusió)

La protagonista de La salamandra viu en una ambigüitat extrema, la mateixa que nosaltres, com a lectors, podem experimentar en llegir el conte. La narració ens aboca a un món en què allò que és real no es diferencia del que és irreal. No sabem –com la protagonista del conte -si estem vivint un somni i, més que un somni, un malson, o tot allò que succeeix forma part de la realitat quotidiana. Aquesta situació de somni angoixant, opressiu hi és present al llarg de tot el conte.

L’autora utilitza el recurs del relat en primera persona, de dicció directa per produir un efecte determinat sobre el lector. Els esdeveniments s’enllacen entre ells a una velocitat vertiginosa. Fa un ús reiteratiu de la conjunció i –polisíndeton -que fa que les imatges, en un grau molt alt de condensació, semblin inaturables.

Altres aspectes interessants de La salamandra són, per exemple, el paral·lelisme existent entre els dos móns en què viu la protagonista. Les seves accions semblen cícliques i mantenen un procés de repetició al llarg de la narració. Fins i tot,  principi i final del conte enllacen com en un retorn als orígens. El cercle es tanca amb un final, però, obert que permet suposar continuacions en la vida de la protagonista. També el lligam que manté amb els contes meravellosos (bruixes, escenaris, transformacions); amb la cultura popular, amb el folklore (repeticions, cançonetes). El lligam dels esdeveniments amb el dia i la nit, amb les estacions. La relació entre l’aigua i el foc (el llac, la foguera, l’aigua beneïda, la pluja, la salamandra, animal que pot suportar el foc). L’anonimat dels personatges, dels qui no sabem ni com es diuen, ni la descripció física,  ni tampoc què pensen o senten. Aquest fet provoca que la història es pugui llegir en clau universal, sense lligams de temps ni de persones i que esdevingui, a través de la metàfora, aplicable a tothom.

En aquest conte, Mercè Rodoreda ens vol mostrar una visió del món en què la passió domina el sentiment humà. Una passió que es debat contínuament entre el plaer i el dolor. Una passió que és reprimida per l’entorn social que castiga la dona que gosa desafiar la societat. Una dona que la narració identifica amb el personatge de la bruixa que, en aquest cas, pren la connotació de dona rebel i lluitadora. 

La salamandra de Mercè Rodoreda (3. Les metamorfosis de Kafka i Ovidi)

A la narració domina clarament la focalització interna, ja que el narrador adopta el punt de vista del personatge protagonista. Els ulls que veuen, que seleccionen i interpreten la informació són els de la protagonista. El seu punt d’observació es troba situat dins de la història que està narrant. És la tècnica pròpia del monòleg interior.

Aquesta focalització sembla, en un primer moment, fixa, ja que recau sempre sobre el mateix personatge. Ara bé, la podríem entendre com a variable en el sentit que existeix una diferència en el punt de vista de la protagonista depenent dels dos estats en què viu, l’humà i l’animal. De totes maneres, podria tractar-se només d’un punt diferent d’enfocament (com el d’una càmera fotogràfica) i no afectar a la focalització fixa de la narració, ja que els sentiments interiors continuen sent els mateixos en ambdues personalitats.

Existeixen diverses influències intertextuals que afecten el conte de La salamandra, si bé alguna és més hegemònica que les altres.

En primer lloc, i exercint un clar predomini sobre la resta, la narració La metamorfosi de Franz Kafka. Existeixen coincidències i similituds importants entre ambdues narracions:

1. La situació que porta al protagonista a viure una situació d’ambigüitat, a viure entre dos móns.

2. Els “monstres” –la salamandra, l’escarabat -no són els monstres, sinó les víctimes innocents.

3. La interrogació sobre la condició humana.

El conte de Mercè Rodoreda inclou una citació gairebé directa de l’obra de Kafka: la mutilació soferta pels dos protagonistes. Existeix una similitud entre els dos episodis, fins i tot en la utilització del diminutiu.

Existeix una diferència, però, en el fet que La metamorfosi  és un relat urbà que succeeix en una casa. En canvi, La salamandra manté una relació molt forta amb el món de la natura.

Una altra obra que influiria en el conte de Mercè Rodoreda seria Les metamorfosis d’Ovidi, si bé amb força més diferències que la de Kafka. El món que ens narra Ovidi és concebut des d’una òptica meravellosa. Els protagonistes són de categoria sobrehumana i el do de la transformació només el tenen els déus. Existeix, però, una similitud en el fet de la relació que existeix en ambdues obres entre l’ésser humà i la natura.

Hi podem trobar també indicis d’intertextualitat amb el mite de Narcís. La protagonista de La salamandra començarà emmirallant-se en l’aigua de l’estany i acabarà al fons del llac de la mateixa manera que la figura mítica.

També hi trobem símbols procedents de la cultura popular, sobretot de la transmissió oral. Per exemple, el món de les bruixes, el seu ambient, les cançons populars…

A PUNT... pel que calgui (Independentistes, "Comuns" i "Colaus". 3 i final)

Abans de res...

Remarcar una vegada més la diferència entre independència i sobirania, entre independentisme i sobiranisme. La sobirania és la qualitat del poder polític de qualsevol organisme de no estar sotmès a cap altre poder. La diferència entre sobirania i independència és que Catalunya podria exercir la seva sobirania per decidir que no vol ser un Estat independent. En allò en què tots estarem d’acord és que, avui per avui, Catalunya no pot exercir aquest dret. Catalunya, doncs, no és sobirana.

Ara és quan hem d’intentar allunyar-nos al màxim de partidismes (de partit) i d’ideologies. Allunyar-nos de líders polítics i de declaracions i de contradeclaracions. Allunyar-nos de moviments estratègics totalment partidistes que l’únic que busquen és el predomini del partit de torn o de la ideologia que li pertoqui.

Suposem que ho hem aconseguit... Pensem en l’article d’en Toni Soler i mirem de classificar, de manera molt general,  la societat catalana pel que fa al tema de la sobirania i la independència.

Més enllà de dretes i esquerres, més enllà dels “no sap/no contesta”, els catalans, políticament, ens classificaríem en aquells que pensem que la sobirania recau sobre el poble de Catalunya i que és només aquest poble el que ha d’exercir el seu dret a decidir, i els que pensen que de sobirania només n‘hi una i és la que pertany a l’Estat espanyol en el seu conjunt.

En el si dels sobiranistes hi podríem trobar dos grans grups: Els independentistes, que som els que volem exercir la sobirania per arribar a constituir un Estat independent, perquè pensem que la independència és la millor via de solució per als reptes individuals i col·lectius que tenim en el present i que albirem per un futur no gaire llunyà. La gran majoria veiem impossible que aquesta sobirania es pugui exercir de manera pactada amb l’Estat espanyol.

El segon gran grup dins del sobiranisme és més heterogeni. Són, també, si més no una gran majoria, partidaris d’exercir la sobirania des de Catalunya, però els uneix molt més la idea de canvi social que no pas la d’independència. A més, molts integrants d’aquest gran grup encara creuen possible l’exercici d’aquesta sobirania en forma de referèndum acordat amb l’Estat espanyol i no veurien malament continuar formant-ne part amb unes regles del joc modificades.

Ambdós grans grups comparteixen alguns objectius com pot ser, per una banda, el de canvi i regeneració democràtica i, de l’altra, la idea que ha de ser Catalunya qui ha de poder exercir la sobirania per decidir el seu futur polític. Qualsevol estratega polític ens diria que, en comptes d’enfrontar-nos, cerquem la manera d’unir esforços per aconseguir l’objectiu comú. Tal com diu Toni Soler en el seu article, l’estratègia actual d’enfrontament només té un sol beneficiari i és l’Estat espanyol.

Si hem aconseguit fer l’abstracció suficient per reflexionar de la manera més objectiva possible, serem capaços de veure que allò que uneix els dos grans grups és el referèndum d’autodeterminació i el que els separa és la idea que hauria de ser pactat amb l’Estat espanyol. El camí que ens separa de la unitat d’acció en pro del referèndum és molt petit...  o molt gran, tot dependrà del què siguem capaços de fer, del com i del quan.  

Res es pot fer abans de la qüestió de confiança del 28 de setembre. Ara per ara, el grup de comuns, podem i colaus estan centrats a intentar crear la divisió dins del grup de JxS i entre aquest i la CUP. El seu objectiu: que es convoquin eleccions anticipades.

Unes noves eleccions representarien el fracàs del procés independentista. Sense la repetició de JxS, amb la incògnita de l’estratègia CUP i amb els comuns, podem i colaus units i amb un discurs guanyador, obririen un profund esvoranc en el procés d’independència. Això és el que busquen i d’aquí la guerra de declaracions i contradeclaracions dels principals líders polítics d’aquests grups.

Quines són, doncs, les prioritats del calendari?  

Primer de tot demostrar una vegada més la força de la gent al carrer. L’11 de Setembre d’enguany ha de ser torna a ser clau per demostrar realment que som A PUNT... pel que calgui.

El president ha de superar i superarà la qüestió de confiança. La responsabilitat, tant de JxS com sobretot de la CUP, és massa elevada perquè no estiguin a l’alçada.

La modificació del full de ruta incorporarà amb tota seguretat el referèndum d’independència. Això ens porta al final de l’article d’en Toni Soler, origen d’aquestes reflexions:

I sobretot, per als independentistes hi ha una evidència: Si es pretén acabar amb la còmoda indefinició dels comuns, la millor manera de fer-ho no és amb atacs personals o ressuscitant plets històrics, sinó convocant un referèndum. Si la consulta s’arriba a fer, millor per a tothom; si l’Estat ho impedeix, el conflicte estarà servit i mentrestant hauran caigut algunes caretes.

Esvaïdes les possibilitats d’unes eleccions anticipades, la impossibilitat cada vegada més confirmada (i si cal l’hem de confirmar encara més) de pactar res amb l’Estat espanyol i la convocatòria d’un referèndum en l’horitzó final de la legislatura, s’obrirà un nou escenari polític del qual serà molt difícil que els podem, comuns i colaus puguin mantenir-se al marge com han fet fins ara.

A punt, doncs, per tot el que ens portarà el mes de setembre i la propera tardor. A punt per l’11-S. A punt per mostrar el suport al nostre president i a les nostres institucions. A punt pel que pugui dir el TC sobre la presidenta i l mesa del Parlament. A punt per si volen portar a judici el president Mas, la vicepresidenta Ortega i la consellera Rigau.

A punt per culminar el procés d’independència

Independentistes, "Comuns" i "Colaus" (2. Abans de les reflexions)

“És un article de lectura obligatòria que ha d’anar, forçosament, seguit d’un procés de reflexió tan objectiva com ens sigui possible, allunyant al màxim partidismes, prejudicis i la nostra pròpia ideologia política.”

És que escrivia en el darrer post per referir-me a l’article de Toni Soler, “Un enfrontament orquestrat”. I constato que és una tasca molt difícil, d’aquelles que gairebé freguen l’impossible.

Algunes de les intervencions a la xarxa en relació al meu post anterior fan que em vinguin al cap les paraules de Toni Soler quan denunciava que moltes persones d’un ampli sector dels “comuns” i “colaus”, format bàsicament per independentistes i sobiranistes, “relativament neutrals s’estan veient apartats del Procés, farts de sentir-se dir botiflers. D’això en són responsables els sectors més hiperventilats d’ERC, de la CUP i també de l’antiga CDC.”

I em vénen al cap perquè en l’article del meu bloc nomes constato els objectius i les bases sobre les que va néixer i es va desenvolupar l’ANC. Encara no entro en cap reflexió, però, tot i així, alguns dels que en Toni Soler denomina com a “hiperventilats” s’han apressat a titllar-me (a titllar-nos...) d’intoxicador, d’haver aigualit el 9-N i d’inventar-me unes eleccions plebiscitàries i després no respectar-ne els resultats. Algú altre s’atreveix fins i tot a qualificar l’ANC  de “màfia al servei dels polítics”. I altres diuen que l'ANC només serveix per vendre samarretes i que porta des del 2012 servint el poder autonòmic espanyol.

I tot això sense, encara, escriure sobre les meves reflexions... La que em caurà al damunt quan les faci públiques! 

Tots els independentistes volem la independència i, hi afegiria, com més aviat millor. Les diferències en les estratègies a aplicar per arribar-hi (amb certes garanties d’èxit) no haurien de provocar cap divisió dins del moviment. El debat, tranquil, constructiu i serè, no només és bo, sinó també convenient i desitjable. Desacreditar, faltar al respecte i insultar aquell que també vol la independència, encara que difereixi en els plantejaments per arribar-hi, ens perjudica greument, no  a nosaltres, que al cap i a la fi, som temporals, sinó el propi procés i sobretot l’objectiu comú.

Em permeto escriure aquestes ratlles abans de publicar les meves reflexions a l’entorn de l’article d’en Toni Soler. El meu desig és que, unes i altres, siguin rebudes com allò que són: les opinions, si més no tan respectables com qualssevol, d’una persona que fa molts anys que treballa per la independència i que intenta, aportar la seva visió des de l’experiència i la reflexió.  

Independentistes, "Comuns" i "Colaus" (1. Els objectius de l'ANC)

L’article de Toni Soler “Un enfrontament orquestrat” posa el dit a la nafra dels Comuns, però també dels independentistes. És un article de lectura obligatòria que ha d’anar, obligatòriament, seguit d’un procés de reflexió tan objectiva com ens sigui possible, allunyant al màxim partidismes, prejudicis i la nostra pròpia ideologia política.

La majoria ja sabeu que sóc a l’ANC des de molt abans de l’assemblea fundacional del 2012 i que formo part de les primeres 200 persones que van convocar la Conferència Nacional per l’Estat propi de 2011. Ho dic perquè el meu marc de reflexió ha de beure, indefectiblement, dels documents de la pròpia Assemblea.

Malgrat la transcendència política dels documents, que durant aquests anys, ha anat fent públics l’ANC, pocs són els que se’ls han llegit a fons i, d’entre aquests pocs, alguns semblen haver-los oblidat. Així doncs, em permeto recordar-vos alguns dels punts més importants dels primers documents: la Declaració Fundacional de 2011 i el primer Full de Ruta aprovat en l’assemblea fundacional de 2012. Els fulls de ruta posteriors, l’ANC sempre han mantingut aquests punts, tot desenvolupant-los i ampliant-los, com a base fonamental del seu activisme polític.

Recordem, doncs, que deia la Declaració Fundacional de 30 d’abril de 2011 i remarco en negreta les parts més cabdals:

“Ha arribat l'hora d'unir esforços per tal que les voluntats actuals a favor de la sobirania s’agrupin i així es multipliquin i esdevinguin majoritàries, per vies democràtiques, com a condició indispensable per exercir el dret d’autodeterminació.”

En el Full de Ruta aprovant en l’assemblea fundacional celebrada el 10 de març de 2012 al Palau Sant Jordi de Barcelona, 2012 marcàvem les tres principals condicions necessàries perquè la independència fos, no només possible, sinó també viable:

“Que hi hagi una majoria social suficient de ciutadans que la vulguin.

Que una majoria de diputats del Parlament català assumeixin la voluntat de la majoria del poble català i, des de la unitat d’acció, estiguin disposats a emprendre les accions polítiques necessàries per aconseguir la independència de Catalunya.

Que el poble català sigui reconegut com a subjecte del dret d’autodeterminació tal per la comunitat internacional.”

El full de ruta afegia:

“En aquests últims cinc anys hem avançat molt, però és evident que en la societat catalana, tot i els progressos fets, hi ha encara un nombre massa elevat d’indecisos a qui cal donar raons i arguments perquè es decantin a favor de la independència, assegurant així que tant el % de participació com el % de vots favorables a la independència sobrepassi, amb escreix, respectivament, el 50 i el 55% fixat per la UE en el cas de Montenegro i que ha de servir pel reconeixement internacional d'un nou Estat per la via democràtica.

Ens cal, doncs, assolir aquesta àmplia majoria, necessària per a ser reconeguts internacionalment com a Estat independent sense que es pugui generar cap mena de dubte per part de la comunitat internacional sobre la legitimitat de la decisió.

Perquè la unitat d’acció dels diferents partits polítics catalans sigui possible, primer cal que aquesta unitat d’acció política es doni en el si de la societat catalana. I quan aquesta unitat d’acció del poble sigui una realitat, la unitat d’acció dels diferents partits d’obediència catalana s'ha de produir de manera quasi automàtica. Només llavors es donaran les condicions objectives necessàries per a fer possible la independència i, per tant, l’Estat propi."

A partir d'aquí, compartiré amb vosaltres les meves reflexions....

La salamandra de Mercè Rodoreda (2. El temps i el narrador)

El temps és un dels components essencials del conte. Ens trobem davant d’una narració ulterior que es distingeix per la utilització, bàsicament, de la forma verbal del pretèrit perfet perifràstic. No s’indica, en cap moment, la distància temporal que separa el moment de la narració del de la història.

Els fets de la narració es corresponen amb els de la història. No sembla haver-hi desviacions ni cap endavant ni cap enrere (exceptuant algun passatge molt curt en què es fa referència a la mare de la protagonista). Els esdeveniments sofreixen un clar procés d‘acceleració. En alguns passatges o segments de la història es produeix l’el·lipsi, ja que apareixen espais de temps buit entre les estacions i els dies que transcorren des de l’inici de l’assetjament de la protagonista fins al dia en què és cremada a la foguera pública. 

També hi ha buits entre els dies en què la protagonista, ja transformada en salamandra, passa al llac fins que decideix anar al poble o en els dies en què viu sota el llit del seu amant.

Si bé, com dèiem anteriorment, no hi ha processos evidents ni de retrospecció ni d’anticipació, sí que podria haver-hi en el fragment del conte que reproduïm a continuació algun anacronisme, exactament, una analepsi externa i, a la vegada, una prolepsi interna:

…dos homes van dir ben alt perquè pogués sentir-ho, que m’havien d’haver cremat de petita, junt amb la meva mare que fugia enlaire amb ales d’aligot quan tothom dormia. Que m’havien d’haver cremat quan encara no….

El fet de recordar la seva mare és un esdeveniment exterior al principi de la trama i, el fet que els homes manifestin el desig de cremar-la podria tractar-se de l’avançament d’un esdeveniment posterior al moment en què és evocat.

Quant a la freqüència, la protagonista ens narra una successió d’esdeveniments únics, fet que ens condueix a la classificació de la narració en singulativa. Ens ho confirma l’ús del temps verbal, el pretèrit perfet perifràstic.

El narrador –narradora en aquest cas -és el personatge principal de la història, n’és la protagonista.

Ens trobem, doncs, davant d’un narrador intrahomodiegètic que ens està explicant la seva pròpia història. Aquest tipus de narrador afegeix sempre un matís de subjectivitat a allò que està contant. La seva visió esdevé sempre parcial, si bé el fet de la seva presència afegeix un caire de veracitat a la narració.

La narració, monologada i en primera persona, sembla adreçar-se a un receptor indefinit. No hi ha, per tant, cap narratari intern. De la narració, podria extreure-se’n que el narratari no hi és present. De totes maneres, caldria tenir en compte que, en totes les narracions, en la ment i en el desig de l’autor, hi ha sempre un narratari. Podria tractar-se d’un narratari extradiegètic en el sentit que existiria fora de la narració i seria una mena de lector ideal per a l’autor. Aventurant-nos una mica més -i tenint en compte la trajectòria de la narrativa rodoreriana- aquest narratari podria tractar-se de la figura d’una dona anònima que viu una relació no acceptada per la societat i que, a causa de contravenir les normes socials,  en pateix el refús i l’hostilitat.

La salamandra de Mercè Rodoreda (1. La metamorfosi com a metàfora)

Mercè Rodoreda va escriure entre 1957 i 1964 el recull de narracions La meva Cristina i altres contes. És un llibre d’una gran unitat, d’estil i també de contingut. En el recull, hi domina el poder del subconscient i la imaginació. L’autora recrea, a través d’aquests poders, móns intensament suggeridors en què els personatges estableixen unes relacions intenses amb els altres universos existents, ja siguin minerals, vegetals o animals. Aquesta relació fa sorgir en alguns dels contes el tema de la metamorfosi com a centre metafòric de la intenció de l’autora.

Un bon exemple n’és el conte La salamandra.

La trama del conte podria resumir-se en les relacions, més que amoroses, passionals, que manté la protagonista amb un home casat. Aquestes relacions passionals, il·lícites, condueixen la protagonista a l’aïllament, a la soledat, al càstig i, també, a afrontar i assumir les conseqüències de tot. El procés de metamorfosi que experimenta, d’ésser humà a una salamandra –símbol de la passió -no fa minvar en res el seu desig amorós que la condueix a reviure, ara com animal, la situació viscuda abans com a persona.

La història ens narra l’encontre de la protagonista amb un home del qual sabem molt poc, només que és casat. Veiem, com ja des del primer moment, la noia se sent atreta físicament per ell i com la relació que mantenen esdevé, ja des de l’inici, una relació violenta a causa de l’actitud que mostra l’home. Les trobades a l’estany continuen fins que són descoberts per l’esposa. A partir de llavors es veuen obligats a trobar-se en altres indrets.

Arran de ser descoberts per l’esposa, la protagonista comença a patir un assetjament cada vegada més insistent per part de la gent del poble. Els seus conciutadans l’aïllen i la marginen sota l’acusació de bruixa i és objecte de tot un seguit de rituals de signe estrany i enigmàtic. Ella, però, insisteix a buscar el seu amant, encara que infructuosament. Experimenta sentiments de soledat, incomunicació i abandonament. L’assetjament acaba finalment amb la seva crema en una foguera pública, davant els ulls del seu amant i la seva esposa, així com de la resta del poble. La protagonista, però, i davant l’esglai de tothom, en el moment de la crema es transforma en salamandra.

La noia, però, no acaba d’assumir la seva nova naturalesa. Experimenta, perplexa, la pèrdua de la seva condició humana. Persisteix, però, en el desig de trobar i veure el seu amant. Primer, fa una visita a l’estany on el va conèixer i, després, s’instal·la a la casa de l’home, s’hi fa un niu i hi viu durant un temps.

Un dia, però, l’esposa la descobreix i la fa fora amb violència. De nou, ara en la seva nova naturalesa, es repeteixen les persecucions per part de l’esposa, dels nois del poble i, a més, s’hi afegeixen unes anguiles, éssers que pertanyen al nou món de la protagonista.

La història finalitza amb un retorn a l’inici: el salze i el llac, on la salamandra s’enfonsa.

La por i l'aversió a una senzilla paraula: independència

Fent un cop d’ull als diccionaris i a les enciclopèdies, podrem observar les diferents accepcions que presenta la paraula independència. Diferents, però que contenen una mateixa idea de fons, que és la de dependre d’un mateix per a decidir en tots aquells temes que l’afecten.

Així, referit a les persones, la independència s’entén com un signe d’emancipació, de no-dependència de res ni de ningú, tant des del punt de vista social com econòmic o moral. De la mateixa manera, tant pel que fa a les persones com als territoris, independència significa no tenir cap relació de dependència amb ningú, sigui una personalitat física o jurídica. Políticament, independència significa autogovernar-se i no estat subjecte ni subordinat a cap altre territori.

Si alguna cosa uneix a certa dreta i a certa esquerra és l’aversió i la por, encoberta i disfressada del que vulgueu, a la paraula independència. Aquesta por i aversió, acompanyada de les ambicions polítiques de molts dels seus dirigents, és capaç també d’unir revolucionaris, profetes de la nova política, amb vells socialistes titllats, pels seus propis companys de viatge, de casta i màfia que calia desterrar.  

Una nova mostra d’aquest sentiment capaç d’unir ideologies oposades (?) l’hem viscut a Esplugues de Llobregat.

L’ANC d’Esplugues ha celebrat enguany el seu 5è aniversari. Una de les activitats per commemorar-lo ha estat construir una mena de trencaclosques visual (en teniu fotografies aquí) en què, d’una banda es podia llegir “Esplugues decideix independència” i, de l’altra, s’hi podien veure fotografies de les activitats realitzades durant els darrers anys per part de l’ANC a la població. Es va demanar permís a l’ajuntament per instal·lar el trencaclosques en forma d’exposició a la biblioteca durant el mes d’agost. Així ho vam fer, un cop rebuda l’autorització verbal.

Entre altres, poques, aquesta és la veritat, la regidora no adscrita, Laura Benito, no va perdre el temps i va presentar una instància demanant explicacions i exigint la retirada de l’exposició. El to i el contingut és l’habitual i que els seguidors de partits com Ciudadanos i altres acostumen a repetir com aquells ocells psitaciformes. que es troben a la majoria de zones càlides i tropicals.

No puc dir que em sorprengués aquesta reacció. Estem massa acostumats a les posicions intolerants i obertament anticatalanes de determinades ideologies al servei de l’oligarquia espanyola de sempre. Tot i així, des de l‘ANC es va intentar mantenir l’exposició fins i tot acceptant d’eliminar la paraula independència. Tot va ser inútil i se’ns va demanar que l’exposició estigués fora de la biblioteca abans del dia 13 d’agost.

Si Ciudadanos, i els seus amics o coneguts, volien establir un principi d’acció-reacció i estaven desitjant una resposta activa de l’ANC, ens sap greu, però es quedaran amb un pam de nas. Com a “bons ciutadans” que som retirarem l’exposició. Afortunadament, la independència, que arribarà ben aviat  (i millor que s’hi aneu acostumant, no sigui que us agafi un infart) no depèn ni molt menys d’aquesta exposició.

L’alcaldessa, la senyora Pilar Díaz, (també és l’alcaldessa de tots i de totes, o no?) ens diu en un twit d’agraïment a Ciudadanos per la seva fidel croada antiindependentista, que l’exposició, amb aquest títol, es convertia en un pamflet. Caldria recordar-li a la Sra. Díaz que els pamflets són llibres impresos de molt poques planes, i en què s’ataca violentament algú o alguna cosa. Entenc que ho digui de forma metafòrica, però, en tot cas, està afirmant que “decidir independència” és atacar violentament algú o alguna cosa?

Evidentment, Esplugues (de moment) no ha decidit independència. L’expressió és simplement un desig, totalment legítim, dels que creiem en la independència com la millor eina per construir un país millor, més lliure i amb més justícia social. Un desig que sorgeix arran de l’embrió del que seria l’ANC d’Esplugues i que portava el nom d’”Esplugues decideix” i que va impulsar la consulta sobre la independència a Esplugues el 20 de juny de 2010.

Per acabar dues constatacions i una promesa:

Mentre a Esplugues es retira una exposició per l’ofensa que representa per a uns pocs el seu títol, a Barcelona, els que governen l’ajuntament (BEC i PSC) amb la aquiescència d’altres forces (entre elles Ciudadanos) pretén situar, amb la pobra i trista excusa de la historiografia i la memòria, l’estàtua del dictador Franco davant del Born.

Mentre a Esplugues es retira una exposició per l’ofensa que representa per a uns pocs el seu títol, el regidor del PSC a l’ajuntament de Barcelona,  Daniel Mòdol, s’atreveix a qualificar de “porno nacionalista i provincià” el pal de 17.14 m Cque hi ha al Born en record de la caiguda de Barcelona el 1714.

La promesa... El dia que Catalunya assoleixi la independència (insisteixo, aneu-vos-hi preparant perquè és inevitable i serà més aviat del que alguns voldríeu) l’exposició “Esplugues decideix independència” tornarà a la biblioteca Pare Miquel d’Esplugues.

I els primers convidats a la reinauguració de l’exposició sou tots aquells conciutadans, “defensors de la tolerància”  i que “la normalitat hagi tornat” a Esplugues, i que heu interactuat per twitter:

@LauraBe_LLe, @Cs_Esplugues, @FedericoTordo, @julio_roldn, @graciagv2, @PilarDiaz, @JowieToon, @ajesplugues, @_indi46, @VanVasBo

Paraula d'independentista....

L'Espill de Jaume Roig (6. Molt més que un llibre misogin)

A l’Espill,  l’autor se serveix de la misogínia general que emana dels seus versos per embolcallar tota la seva obra. Una misogínia que és molt més que un tòpic literari, ja que està sostinguda per la ideologia judeocristiana. Influït, segurament, per aquesta ideologia i per la seva pròpia concepció de la dona i aprofitant-se, a més, del debat establert a l’entorn de la condició femenina, Roig farcirà el seu relat de múltiples històries que destil·laran una profunda aversió vers el sexe femení.

L’Espill és, però i com hem vist, molt més que una simple obra misògina. És també una obra amb un profund sentit moral i alliçonador, una obra que vol distreure, que vol divertir i fer riure; és també una obra que pren partit per una manera determinada de fer i d’escriure literatura a la València del segle XV. 

L’Espill és més, encara. És una obra complexa, en què l’autor hi aboca un munt de referències socials, històriques, culturals i religioses. Una font d’informació impressionant sobre la cultura i la manera de viure de l’època. El tema de les dones, hi apareix com a eix central al voltant del qual es va teixint tot una teranyina  que aplega una gran quantitat d’informació de tot tipus sobre la societat contemporània de l’autor. A través de les pàgines de l’Espill, hi podem veure reflectits aspectes de l’època com l’agricultura, la vegetació o el bestiar; les professions, els costums, els hàbits de la gent; la geografia i les comunicacions i, de manera molt destacada, els metges de l’època, la medicina i la seva pràctica.

La professió de metge de Roig traspua a través del text de l’obra. L’enumeració extensa de malalties i medicaments; la citació de determinats règims alimentaris d’acord amb les teories sobre la salut de l’època; els metges que hi apareixen en determinats episodis i la defensa que Roig fa del gremi al qual pertany; l’amor –la malaltia d’amor- i la sexualitat són vistes a través de la mirada d’un metge medieval; la menstruació i el semen femení; la utilització de la medicina com a metàfora per assimilar el pecat amb malaltia i la religió amb guariment són elements definitoris de la influència que la professió de Roig exerceix damunt de l’obra.

Segurament, parlar de la condició femenina i de com és tractada a l’Espill és, a més d’inevitable, imprescindible. Cal, però, anar molt més enllà i endinsar-se en aquest teixit múltiple que representen els versos apariats de l’Espill per poder captar i interpretar una de les obres cabdals de la literatura catalana del segle XV.

L'Espill de Jaume Roig (5. El Jaufré i Joan Roís de Corella)

Roig, al llarg de l’obra, insereix, compila materials literaris procedents de fonts diverses. Ho fa, però, a través de l’ambigüitat, de la tergiversació i de la manipulació dels textos. Així, hi podrem observar com se serveix de les tècniques habituals dels predicadors per farcir d’exemples, llegendes o miracles la seva narració. És, però, en el llibre tercer on l’autor construeix el seu estil còmic a través de manipular, de manera hàbil i enginyosa, el llenguatge i els textos que compila.

La font bàsica d’inspiració del llibre tercer és la Bíblia. Roig se serveix d’alguns textos bíblics i els altera, tot manipulant-los o tergiversant-los, a fi de produir aquest somriure de complicitat de què parlàvem. En altres fragments, són els mites clàssics o els mateixos textos catalans –com l’engendrament de Jaume I narrat en les Cròniques- els que són manipulats; i fins i tot les mateixes propostes i idees profeministes, Roig les utilitza per transmetre el seu discurs misogin. És indubtable que aquest ús exagerat i tergiversat de textos coneguts per un públic culte, havia de provocar la sorpresa i la comicitat.  

És en aquest estil de comicitat on podem trobar un cert paral·lelisme entre l’Espill i una obra anterior com el Jaufré, la novel·la anònima, a l’estil del roman cortès, del segle XIII.

En primer lloc, podem veure en el Jaufré  un conte de cavalleries, una narració que aplega tots els ingredients d’obres precedents i, sobretot, del romans artúric. L’auctor, recollint el principi d’autoritats, recull tota la matèria literària que li pot servir per construir un entramat d’escenes, personatges i situacions que puguin ser clarament reconegudes pel públic oïdor. Existeix, doncs, un paral·lelisme evident en l’estil i la intenció de Roig que podem copsar, sobretot, en el llibre tercer.

En segon lloc, una altra de les característiques que aparella ambdues obres és l’ús del sentit de l’humor. Així, en el Jaufré, percebem de manera clara la ironia, que esdevé paròdia moltes vegades, que planeja constantment damunt d’alguns dels passatges de l’obra. Els motius artúrics són parodiats –manipulats i tergiversats, com en l’Espill- de manera flagrant. La manera de descriure els fets és, en ambdues obres, exagerada i caricaturesca. El Jaufré es val dels textos del roman francès que li han servit de model per mostrar-ne una paròdia i provocar el divertiment d’un públic coneixedor d’aquestes històries. L’Espill se serveix també de la matèria literària anterior, en aquest cas, bàsicament, de textos bíblics i clàssics, per tal d’apel·lar al sentit de l’humor del seu públic i provocar-ne la comicitat còmplice.

A més, en tots dos autors, existeix un doble objectiu: el d’alliçonar i el de divertir. Les seves obres no només han de tenir una dimensió ètica, sinó que han de servir per distreure i divertir el públic que les escolti o llegeixi. L’Espill i el Jaufré presenten, doncs, dues clares propostes literàries: l’ètica, carregada d’intenció moral, i l’estètica, impregnada de comicitat i sentit de l’humor.

Les noves rimades seran al pla texides/de l’algemia. Roig ens presenta el seu tercer objectiu: el de l’alineament amb una determinada proposta i manera de concebre la literatura de l’època. L’autor utilitzarà el vers com a mitjà per a transmetre el seu discurs i el registre lingüístic que farà servir serà el de la llengua popular de l'Horta valenciana. D’aquesta manera, Roig s’enfronta directament amb el seu coetani Joan Roís de Corella i amb tot el que ell representa des del punt de vista lingüístic i literari.

L’ús de les noves rimades davant de la prosa. D’uns versos, però, reduïts a la meitat i convertits en tetrasíl·labs apariats. D’aquesta manera, Roig eixampla encara més la distància entre la llengua que ell fa servir i la de Corella. En un vers retallat, no hi ha cabuda per a la retòrica i fins i tot les lleis gramaticals i sintàctiques se’n ressenteixen, tot produint una acumulació d’el·lipsis, de verbs i substantius i una clara simplificació sintàctica.

L’opció per la comèdia enfront de la tragèdia. Corella és un escriptor que conrea, preferentment, el gènere de la tragèdia , en auge a la València de l’època, i l’ús de la prosa. Davant d’aquest tractament erudit i seriós de Corella, Roig hi oposa l’ús trivial de l’erudició literària a través de la comicitat.

Davant la prosa, la “valenciana prosa”, la llengua popular. Roís de Corella basteix una prosa basada en una estructura sintàctica complexa i intenta construir un sistema ric –a l’estil del llatí- amb l’ús freqüent de l’hipèrbaton i amb un gran nombre de neologismes lèxics. Davant d’això, Roig edifica el seu llenguatge literari amb les formes més característiques de la llengua popular. El llenguatge és viu i expressiu, ple de comparacions, expressions populars, dites i frases fetes. L’antítesi, doncs, de la prosa corelliana.

ANC d'Esplugues, 5 anys treballant per la independència

L'ANC d'Esplugues ha complert 5 anys.

Nascuda a partir de l'Esplugues decideix, que va organitzar la consulta sobre la independència el 20 de juny de 2010, l'ANC d'Esplugues ha realitzat una intensa feina i ha esytat present en totes les accions i campanyes per la independència que han tingut lloc durant aquests darrers 5 anys.

Per commemorar aquest cinquè aniversari, l'ANC d'Esplugues va organitzar un acte i una festa el passat 20 de juliol. Es va escenificar, mitjançant un trencaclosques molt visual, la feina feta durant tot aquest temps. 

Aquest trencaclosques, acompanyat de cartells dels principals actes organitzats durant els darrers cinc anys i de les samarretes dels diferents Onzes de Setembre, estan exposats a la Biblioteca Pare Miquel d'Esplugues, C. Àngel Guimerà, 106-108, d'Esplugues de Llobregat. L'horari d'estiu, fins al 15 de setembre, és el següent:

De dilluns a dimecres, de 15.30 a 20.30 hores 
Dijous i divendres, de 10.00 a 13.00 i de 15.30 a 20.30 hores 

Dissabtes i diumenges, tancada 

Us deixo amb algunes fotografies de l'exposició: