Castanyada o Halloween?

Halloween o Castanyada?

Però... què carai és això del Halloween?

Halloween, és una paraula derivada de l’expressió anglesa All Hallow's Eve (vigília del Dia dels Sants). Sembla ser que la tradició és d’origen celta i que va ser exportada el segle XIX per emigrants irlandesos als Estats Units. Una tradició, doncs, molt remota, que els entesos diuen que prové de la festivitat de Samhain, el déu dels morts. Antigament, s’encenien grans fogueres per tal de fer fora els esperits malignes. Aquela nit, les ànimes dels morts, acompanyats de bruixes i esperits, visitaven les seves antigues cases i buscaven un cos on poder habitar de nou. Per evitar-los, no s’encenia cap llum a les cases i la gent es vestia com si fossin bruixes o dimonis a fi que cap ànima dels morts pogués introduir-se en el seu cos.

I la Castanyada? Per què ens dediquem aquesta nit del 31 d’octubre a menjar castanyes?

De la mateixa manera que el Halloween, la tradició prové d’una antiga festa ritual funerària. Hi ha moltes teories sobre l’origen de la festa, totes elles relacionades amb el culte als difunts. Una d’elles ens diu que el costum de menjar castanyes, fruit de l’època de tardor i altament energètic, prové del fet que, antigament, durant la nit del 31 d’octubre, vigília del dia dels difunts, les campanes de les esglésies tocaven a morts de manera seguida fins a la matinada. Els campaners tenien, doncs, una feina molt dura i amics i parents els ajudaven. Tots plegats consumien aquests aliments per recuperar forces i poder resistir durant tota la nit.

Són contraposades les festes del Halloween i la Castanyada? Potser hi ha algun punt de contacte? Doncs n'hi ha... i més dels que pot semblar a simple vista.

Una coincidència és clara: totes dues tradicions provenen del culte als difunts. Hi ha més coses, però...

Fixeu-vos en la teoria del Halloween sobre les ànimes dels morts que visiten les seves antigues llars. Doncs, és creença popular catalana que per Tots Sants, al punt del migdia, Els difunts que fa poc temps que han mort, surten del purgatori per anar a conviure unes hores en companyia dels seus familiars. Les seves ànimes invisibles es presenten a l’antiga casa on vivien i, durant un període curt de temps, tornen a fer vida amb els seus.

Més encara, si observen que els seus familiars encara estan tristos i compungits per la seva recent pèruda, se senten reconfortats i quan retornen al Purgatori se’ls eximeix de la pena i es dirigeixen directament cap al Cel. Si, contràriament, els familiars ja no senten cap tristor, si gairebé els han oblidat i se’ls veu alegres, les ànimes dels difunts continuaran encara al Purgatori a l’espera d’un altre any per poder redimir-se.

Una altra... Tots sabem que és tradició del Halloween col·locar una espelma dins de l’interior d’una carbassa prèviament buidada. Doncs bé... Fa molts anys, molt abans que arribessin les influències forànies d'aquesta festa anglosaxona, en alguns pobles de Catalunya (diuen que el Ripollès era una de les comarques on es feia), ja era tradició buidar carabasses o pebrots i guarnir-los amb una espelma encesa en el seu interior. Per tal de fer por a la gent, es penjaven dels balcons la nit del 31 d’octubre o bé es col·locaven llocs no gaire il·luminats on se sabia que hi passava gent aquella nit de Tots Sants.

Les dues són festes dedicades també als infants. La Castanyada... contalles a la vora del foc, tot menjant castanyes, amb un doble objectiu: entretenir la canalla i fer que s'endinsessin poc a poc en el misteriós món de la mort. I no cal explicar gaire sobre  el Halloween, en què els principals protagonistes de la jornada també són els infants.

Què fem, doncs... Halloween o Castanyada?

Les tradicions evolucionen i potser acabarem celebrant una festa que barregi ambdós costums. Per què no una castanyada terrorifica? Per què no un Halloween amb castanyes i panallets?

Eleccions espanyoles. El cap ben fred.

Article publicat a Llobregat Digital.cat

A mesura que s’apropa el 20 de desembre, augment el debat sobre quina ha de ser la postura dels partits independentistes davant les eleccions del 20 de desembre.

Dues són les posicions confrontades: la primera, argumenta que fins que no siguem independents cal ser presents a totes les institucions. La segona, coneguda com la via Claver, és la que, en síntesi, diu que, després dels resultats del 27-S  “a Madrid ja no hi hem d’anar a fer res.”

La meva opinió personal gira a l’entorn de la primera opció. Intentaré argumentar de manera clara i senzilla perquè crec que l’independentisme ha de concórrer a les eleccions espanyoles del 20-D.

Per començar, aniria bé que, des del món independentista, assumíssim que, malgrat els bons resultats del 27-S, encara som dins de l’Estat espanyol i que, tot i anant bé, encara hi serem durant un període de 12 a 18 mesos. Ara i avui, no podem fer la tan desitjada desconnexió de Madrid perquè, quan aquesta arribi, cal tenir ben a punt el nou endoll de l’Estat independent on caldrà que ens connectem, i aquest endoll (digueu-li estructures d’Estat imprescindibles) encara no és a punt.

Des del món independentista, seria bo que veiéssim el procés no en clau interna, ni tampoc en clau espanyola, sinó en clau internacional. És més que probable que, perquè el procés d’independència arribi al final desitjat que és la creació d’un Estat independent, necessitem de la mediació internacional. La visió, la percepció, clara i diàfana que internacionalment han de tenir del procés de transició cap a la independència és absolutament clau de cara al resultat final.

Des del cor, des de la rauxa, des dels resultats del 27-S, qualsevol independentista (i m’hi incloc) diria que ens oblidem d’Espanya i que al Congrés espanyol no se’ns hi ha perdut res. Ara més que mai, però, cal actuar amb el cervell, amb la reflexió més acurada per adoptar les estratègies més adequades a cada escenari polític.

El resultat de les eleccions a Catalunya podria ser decisiu a l’hora de formar Govern a l’Estat espanyol. Em direu que això no va amb nosaltres.... Error... Volem marxar i al més ràpid possible, però, ho vulguem o no, ens agradi més o menys, és amb l’Estat espanyol amb qui ens haurem d’enfrontar durant un període de temps i amb qui haurem, més d’hora o més tard, de negociar la secessió. Les majories que pugui haver-hi al Congrés i al Senat poden facilitar amb menor o major grau les negociacions finals. Evidentment, sent-ne del tot conscient que, siguin les que siguin, sempre seran contràries a Catalunya i al procés mateix.

Internacionalment... Si els independentistes no ens presentem a aquestes eleccions, donarem carta blanca a les forces unionistes que aconseguiran obtenir els 47 diputats i els 16 senadors en disputa. Si més no, aquests resultats generaran una gran confusió en l’àmbit internacional. I no ens val a dir que la gran abstenció indicaria el rebuig a l’Estat i enfortiria l’independentisme... Ningú es pot apropiar del vot abstencionista (ni tampoc del vot en blanc) en el qual es barregen diferents i variats motius que provoquen que no el puguem fer servir com una argumentació vàlida a nivell internacional.

Nacionalment.... Si els independentistes no ens presentéssim a aquestes eleccions, el relat polític i sobretot el mediàtic seria exclusiu de l’unionisme amb Ciudadanos i PP al capdavant.  Presentant-nos-hi, no només liderarem el missatge polític i mediàtic, sinó que ho podrem fer en aquells mitjans als quals rarament hi tenim accés i que són d’àmbit espanyol. Mitjans, no ho oblidem, que tenen un grau molt alt de share a casa nostra..

Seguim en l’escenari internacional... Imagineu-vos els titulars –inevitables si no ens presentem- dels diaris: “Ciudadanos primera força política a Catalunya, seguits de Podemos i del PP”. Titulars i resultats d’aquesta mena generarien en l’opinió internacional una gran confusió, molt difícil d’explicar i encara més d’entendre.

“A Madrid ja no hi hem d’anar a fer res.” Error... 

No hi anirem a demanar cap referèndum. Ni molt menys, i tinc la seguretat que a ningú se li ha passat pel cap, hi anirem a fer passes enrere i a demanar pactes fiscals o blindatges de competències.

Els resultats del 27-S i el mandat democràtic que se’n desprèn són clars i inqüestionables. El programa electoral que ha de portat l’independentisme a Madrid ha de ser molt curt i fàcilment entenedor: Hi anem a negociar la secessió de l’Estat espanyol i dins d’un termini. Cal deixar ben clar que, si l’Estat continua sense estar disposat a asseure’s en una taula de negociacions, el Parlament català proclamarà la independència en una data determinada. 

Més curt i més clar encara: Per tots aquells temes que no afectin directament el procés d’independència, els nostres representants no assistiran a les sessions parlamentàries i deixaran buits els seus escons.

Cal, doncs, que l’independentisme es presenti a les eleccions del 20-D. Cal que s’hi presenti, novament, amb el màxim d’unitat possible. No sembla aquest el camí que estan disposats a emprendre les diferents forces independentistes. Sembla que es torna a imposar el vell i conegut partidisme del “cadascú per la seva banda”. Si això s’acaba produint, si no hi ha com a mínim una unitat d’acció molt clara entre les diferents candidatures, la lectura que se’n pugui fer internacionalment serà la que no hi ha a cord entre l’independentisme sobre el que cal anar a fer al Congrés espanyol.

Disposem-nos, doncs, a mobilitzar a fons l’independentisme i a guanyar de nou, i en el seu terreny, les eleccions. Hem demostrat sobradament que disposem de la il·lusió, la força i el coratge suficients per tornar a aconseguir-ho.

Cap ben fred, doncs, i endavant!

Mil i una raons per a l'Estat propi. El llibre.

Ben aviat, aquest país haurà de posar en marxa un procés constituent que ens conduirà a la proclamació de la nova República catalana independent. Aquest procés ha de venir precedit d’un ampli i gran debat ciutadà sobre el país que volem, sobre la Catalunya del futur. La societat civil ha de ser obligatòriament la gran protagonista d’aquest debat en què tots nosaltres ens haurem d’involucrar, aportant-hi idees, reptes, solucions perquè les conclusions que se’n puguin arribar a extreure representin la base sobre la qual el Parlament català redacti la nova Constitució.

En aquesta línia, l’Associacióel País Que Volem, tot continuant amb el camí iniciat des de fa temps a l’entorn del debat ciutadà constituent, va programar 13 sessions sota el títol DEBAT A BAT. L’organització de les jornades va anar a càrrec de Pere Pugès, Pau Hortal, Josep Pedrol i Jaume Marfany. Es van dur a terme durant el mes de juliol, de manera trepidant i apassionant.

El primer resultat d’aquests debats, que no pas l’últim, és el llibre “Mil i una raons per a l’Estat propi”.

El periodista Jordi Mercader és la persona que exerceix de relator d’aquestes 13 converses, sobre 13 grans temes de país, en les quals han participat un total de més de cent deu professionals i experts en cada un dels àmbits. Cadascuna de les sessions estava moderada per coneguts periodistes com Xevi Xirgo, Josep Maria Ureta, Albert Sáez, Enric Sierra, Joan Bosch, Pere Martí, Salvador Cot, Vicent Partal, Eduard Berraondo, Joredi Navarro, Xavier Duran o Francesc Canosa.

El llibre, de lectura no només interessant, sinó també amena, ens submergeix en àmbits tan diferents, però alhora tan importants com la Cultura, l’art i la llengua; la Societat del benestar, informació i coneixement; l’Economia, empresa i ocupació; Territori i sostenibilitat; Sectors econòmics bàsics; Dret, fiscalitat i finances públiques; Ciència, innovació, tecnologia i creativitat; Sanitat, seguretat social i pensions; Ciutadania, democràcia i política; Administració, serveis públics i seguretat nacional; Projecció internacional; Salut, esport i lleure; Educació.

El llibre està dividit en dues parts: En la primera hi trobarem el relat amè, didàctic i de lectura fàcil que Jordi Mercader ha fet sobre cadascuna de les sessions. A la segona, hi podrem trobar la compilació de les anàlisis DAFO que van fer els participants sobre els perjudicis que genera la dependència d’un altre Estat i els avantatges que comportaria disposar d’un Estat propi. Així mateix, sobre els punts forts i els punts febles que té Catalunya per estructurar-se com un Estat.

El llibre té un pròleg del President de la Generalitat Sr. Artur Mas i un epíleg d’en Pere Pugès.

Del pròleg del president n’extraiem aquest fragment: 

“Amb la lectura d’aquest llibre ens adonarem que tenim tot el que necessitem per fer un salt qualitatiu endavant i situar-nos entre les societats més avançades d’Europa. No ens ha de fer por el futur. Estem preparats per encarar-lo amb garanties d’èxit. Ara ens toca treballar per fer-lo possible, perquè el futur pertany a aquells que creuen en la bellesa dels seus somnis." 

Noves eleccions al marc? Responsabilitat, si us plau

Avui és un altra dia per a la història. Per primera vegada, disposem d'un Parlament amb clara majoria independentista.

Per això no em deixen de sorprendre declaracions com les d'Antonio Baños en nom de les CUP. Trobo de molt poca responsabilitat política dir que "No es pot descartar que no hi hagi eleccions al març. Els processos revolucionaris són sempre oberts"

Ignoro si el Sr. Baños coneix bé a gent que ha sortit al carrer durant aquests darrers anys. Si la conegués, s'abstindria de fer declaracions d'aquest tipus, alegrament i d'una manera tan irresponsable.

Si hem d'anar, per un o altre escull, a noves eleccions, la meva opinió particular és que el procés resultarà ferit de gravetat i caldrà veure quins serien els resultats electorals que es produirien.

No cal dir que en l'entrevista continuen amb l'obsessió malaltissa en fer fora Artur Mas, una obsessió que no es cansen de repetir una i altra vegada, convertint-se d'aquesta manera en presoners de les seves pròpies paraules. Més enllà del "tema Mas", em semblen del tot irresponsables unes declaracions d'aquesta magnitud fetes pel representant d'una de les parts a la taula de negociació. 

No hi ha altra sortida que l'acord... sinó la història ens jutjarà a tots plegats.

Per cert, no entenc com aquesta notícia de l'entrevista a Antonio Baños publicada ahir diumenge a les 12.37h,, ha desaparegut per complet de la pàgina d'entrada de Vilaweb.

Impossible? Ha!

Article publicat a Tribuna.cat

Impossible: Que no es pot fer. Que no pot ser. Que no pot esdevenir-se. Cosa que no pot ser feta.

Durant anys, durant dècades, l’independentisme ha hagut de fer front a aquesta paraula: impossible.

Quan en reunions familiars, en converses amb amics, amb xerrades amb companys i companyes citaves la possibilitat que Catalunya esdevingués un Estat independent, la resposta, sovint, era la mateixa: “ja m’agradaria, ja... però és que és impossible.”

La primavera i l’estiu de 2012, amb una ANC que començava oficialment a caminar, se’ns deia que era un error  voler organitzar una manifestació unitària i multitudinària per a l’11 de setembre. Se’ns deia que era impossible superar la manifestació de 2010 i que estàvem condemnats al fracàs.

Evidentment, també era impossible organitzar una cadena humana que recorregués més de 400 Km i unís la Catalunya Nord amb el País Valencià. També formava part de l’impossible omplir la Diagonal i la Gran Via formant un V humana que, a més, dibuixés sobre el perfil ciutadà de Barcelona una gran bandera catalana.

La tardor de 2013 va ser la tardor de l’impossible. Era del tot impossible que forces tan dispars com CiU, ERC, ICV, EUA, i les CUP es posessin d’acord en el redactat d’una pregunta que permetés una consulta als ciutadans sobre el futur polític de Catalunya.

També formava part del món de l’impossible que, el 19 de setembre de 2014, s’aprovés la llei de consultes populars no referendàries. De nou, però, l’acord arribà de la mà de forces tan diferents com CiU, ERC, PSC, ICV-EUiA i CUP que sumaven el 79% del Parlament de Catalunya.

La paraula impossible s’estengué de nou sobre l’escenari polític català quan el TC suspenia aquesta Llei. La consulta esdevenia novament impossible de realitzar.

Després del 9-N molts de nosaltres vam tornar a viure al bell mig de la paraula impossible. Ho afirmaven des de fora, però també des de dins. Alguns van negar-ne la possibilitat des del primer moment i uns quants hi van posar totes les dificultats possibles perquè no fos realitat. Malgrat tot, també va caure aquell impossible que semblava el fet de poder disposar d’una candidatura unitària (que no pas única) per concórrer a les eleccions del 27-S. 

Els resultats del 27-S han acabat d’ensorrar definitivament molts impossibles: majoria absoluta de diputats independentistes al Parlament, 72 sobre 135. Majoria de vots favorable al Sí a la independència, 48% de Sí per 39% de No.  I tot això amb més d’un 77% de participació.

Em temo, però, que la paraula impossible ens seguirà acompanyant i continuarà formant part de la vida dels independentistes. Tant se val, només hem de tenir memòria històrica per veure com han anat caient, l’un darrere l’altre, els diferents impossibles.

Avui, 10 d’octubre, se’ns diu que és impossible que Junts pel Sí i les CUP arribin a un acord satisfactori.....

Impossible? Ha!

El surrealisme (3. L'escriptura automàtica)

L’escriptura automàtica no prové del conscient de l’individu, sinó del subconscient. La tècnica consistia en situar el llapis damunt del paper i començar a escriure sense cap mena de coerció, ni moral, ni social. Té com a objectiu vèncer l’autocensura que ens exercim nosaltres mateixos a través de la raó. Pretén deslliurar l’inconscient i assolir d’aquesta manera actes creatius no programats i que escapen a la voluntat de l’autor. Així, el jo poètic actua lliurement, sense repressions i deixa fluir el seu esperit creador.

Té els seus precedents en les paraules en llibertat, del fundador del futurisme, F. T. Marinetti.

L’escriptura automàtica és un mitjà, com també ho és el somni, per alliberar el subconscient. Deixar córrer el llapis tot intentant abstreure’s de tot el que t’envolta, pot arribar a fer sorgir paraules aparentment inconnexes o sense sentit.

La poesia surrealista utilitzava sovint aquesta tècnica. Una poesia que havia de ser revolucionària, transgressora de normes i allunyada del control de la raó. Llibertat, amor i poesia, tres elements indispensables en la creació surrealista. Bons exemples d’aquest tipus de poesia els trobaríem en l'obra de Bretón i també en la de Louis Aragon.

El surrealisme (4. A Catalunya)

A Catalunya, J.V. Foix va ser l’introductor del dadaisme i del surrealisme. Interessat tant pel “vell” com pel “nou”, va ser, alhora, un noucentista i un avantguardista. Va col·laborar en diverses revistes tractant el tema del surrealisme.

La principal diferència entre la poesia surrealista europea i la catalana és que poetes com Foix o Joan Brossa no utilitzen la tècnica habitual de l’escriptura automàtica, sinó que la seva poesia descansa sobre la imatge hipnagògica.  Ramon Salvo destaca la diferència entre una i altra tècnica i ho argumenta basant-se en la conferència que J.V. Foix va fer a Sitges l’any 1928 en la qual definia la imatge hipnagògica com: la irrupció brusca d’unes visions netes, perfectes, sense relació amb el curs actual del pensament ni amb cap espectacle anterior. I continuava dient: Quant a l’escriptura automàtica del superrealisme francès, donada la seva impuresa, potser no escau d’esmentar-lo entre aquestes notes. Glòria Bordons, en canvi, troba que existeix un fort lligam entre una i altra tècnica.

Joan Brossa sempre va dir, però, que ell no es considerava un poeta surrealista, sinó, en tot cas, neosurrealista.Tanmateix, si fem una lectura dels primers poemes de Brossa, hi podrem trobar aspectes que el relacionen amb el surrealisme: les mateixes imatges hipnagògiques. que es poden relacionar amb l’automatisme i el somni, la utilització de l’absurd, del joc i de la màgia o la tècnica del collage i el trencament sintàctic dels seus poemes. Tots aquests processos li servien a Brossa per expressar el seu món interior que materialitzava en uns versos extrets de les visions del subconscient.

El surrealisme (2. André Breton)

El surrealisme, en els seus inicis, va ser més un moviment intel•lectual, essencialment literari. André Breton n’és, evidentment, l’ànima. Ell és l’ideòleg i el principal teòric del moviment al qual s’adheriren literats com Philippe Soupault i Louis Aragon, antics dadaistes, cofundadors, conjuntament amb André Breton, de la revista Littérature.

El 1919, Breton i Soupault van publicar Els camps magnètics, una obra escrita amb el procediment de l’escriptura automàtica i que es pot considerar com l’inici del moviment surrealista: [...] je résolus d’obtenir de moi ce qu’on cherche à obtenir d’eux, soit un monologue de débit aussi rapide que possible, sur lequel l’esprit critique du sujet ne fasse porter aucun jugement, qui ne s’embarasse, par suite, d’aucune réticence, et qui soit aussi exactement que possible la "Pensée Parlée" [...]

Llibertat, amor, poesia, revolució, somni... els mites del surrealisme en què ocupa un lloc destacat la nova moral de l’amor. Breton va aportar una nova visió de l'amor, un amor passional i inconscient, un amor absolut, meravellós, únic, que se situa per damunt de tots els condicionants.

La relació de l'escriptor amb Jacqueline Lamba és un dels exemples més demostratius d'aquest Amor fou, que va inspirar l'obra de Breton L’amor boig, en la qual es reflecteix també la llibertat en l’acceptació i la utilització de l’atzar. Aquest amor és un sentiment que perdura en el temps, malgrat qualsevol contingència, fins i tot la separació. Tal com es desprèn d'aquesta frase del llibre: "El que jo he estimat, tant si ho he pogut retenir com si no, ho estimaré per sempre". La importància que Breton dóna a aquest sentiment queda reflectida en la dedicatòria que fa a la seva filla: "Et desitjo que siguis bojament estimada".

Nadja és una altra de les obres importants de l'escriptor francès, on s’expressa una fascinació per la bogeria i que és, en part, autobiogràfica..

Nadja és, abans de res, un intent d’autoconeixença, d’autorecerca de l’autor. Podríem interpretar-la com una mena de viatge interior, un viatge al subconscient queAndré Breton, ja des del principi del text, sembla indicar-nos de manera clara, com es desprèn dels primers mots amb què s’interroga: Qui suis-je ?; o les darreres paraules que tanquen el relat: Qui vive? Est-ce vous, Nadja ? Est-il vrai que l'au-delà, tout l'au-delà soit dans cette vie ? Je ne vous entends pas. Qui vive ? Est-ce moi seul ? Est-ce moi-même ?

La realitat i l’experiència onírica es confonen en un text literari, de vegades, desconcertant. L’inconscient i el conscient semblen moure’s enmig de les seves pàgines i costa d’entreveure amb claredat on comença la realitat i on acaba la ficció.

El surrealisme de Nadja es desprèn dels personatges que van desfilant per l’obra i de les manifestacions al voltant de l’inconscient i, potser, d’aquell inconscient que esdevé el més autèntic, el més pur, la manifestació més real de l’esperit que, per a Breton, era el de l’estat de la bogeria.

El surrealisme (1)

Surrealisme: Automatisme psíquic pur, mitjançant el qual s’intenta expressar, oralment, per escrit o de qualsevol altra forma, el funcionament real del pensament. És un dictat del pensament, sense la intervenció reguladora de la raó, aliè a tota preocupació estètica o moral.

D’aquesta manera, definia André Breton el terme surrealisme en el Primer manifest del surrealisme, publicat l’any 1924. I continuava afirmant que: El surrealisme es basa en la creença en la realitat superior de certes formes d’associació que, fins a l’aparició del moviment, eren refusades i en el lliure exercici del pensament. Tendeix a destruir de manera definitiva la resta de mecanismes psíquics i a substituir-los en la resolució dels principals problemes de la vida.

El surrealisme és un dels moviments considerats d’avantguarda. Les avantguardes, una primera línia artística de combat, neixen i es desenvolupen durant la primera meitat del segle XX i esdevenen un autèntic moviment d’agitació cultural que es convertirà en un autèntic revulsiu del món artístic i cultural. Situades sempre en la primera línia de creació, ataquen de manera directa l’art merament decoratiu i burgès anterior, signifiquen la renovació radical de formes i continguts artístics, representen un canvi d’idees i un moviment revolucionari de primer ordre. L’art de les avantguardes és l’art de la modernitat, de tots aquells que dirigeixen la seva mirada vers el futur.

La història de les avantguardes és, però, una successió de moviments culturals, artístics i ideològics que es van substituint els uns pels altres. La filosofia avantguardista elabora una crítica permanent que modifica o nega el passat anterior. Malgrat tot, sempre mantenen una relació amb el passat, si més no amb determinat passat. En el surrealisme, per exemple, i més concretament en el seu precursor, André Breton, hi podem trobar certes influències del simbolisme francès.

Una injustícia serà sempre una injustícia

Article publicat a Tribuna.cat

L’independentisme ha demostrat  també la seva força a les urnes. Més enllà de les interessades i més que previsibles lectures unionistes, ha quedat clar que, amb les dades a la mà, la victòria dels partidaris de la independència de Catalunya ha estat inqüestionable.

Per primera vegada a la història el Parlament català tindrà una amplia majoria independentista, 72 diputats sobre un total de 135. En el nombre de vots, que ningú es faci trampes al solitari. Queda ben clar que el Sí a la independència ha obtingut prop de dos milions de vots i el No 1.600.000. No s’hi val considerar com a partidaris de continuar dins de l’Estat espanyol tots aquells vots que han anat a parar a formacions que es mouen, encara, entre un ambigu Sí/No.

I tot això s’ha assolit en unes eleccions que han comptat amb un percentatge de participació extraordinari. S’ha acabat, doncs, el mite de la “majoria silenciosa” que tant hem hagut d’escoltar.

Hem superat amb nota el repte del 27-S. A partir d’ara res serà fàcil, però el camí està més que marcat. L’independentisme ha demostrat que té una base prou àmplia i sòlida com per saber que no hi ha cap possibilitat de marxa enrere i que el procés d'independència no té aturador possible.

Així ho corroboren també els diversos mitjans internacionals que fan una lectura dels resultats forca coincident i que situen l’Estat espanyol literalment contra les cordes.

El primer pas ha de ser la formació d’un govern que pot tenir un còmode suport parlamentari i que haurà de fer front a la governabilitat i la gestió del dia a dia i, a més, iniciar el procés d’independència.

I aquí ja ens apareix el primer escull en el nom de qui ha de ser el nou president de la Generalitat.

Les declaracions de la CUP són molt clares: no volen que Artur Mas continuï com a president de la Generalitat. Els seus arguments ja els coneixem i els han estat repetint durant tota la campanya electoral i ho han remarcat després dels resultats del 27-S. 

La investidura del President no es presenta, doncs, gens fàcil. El fet que no fos Artur Mas podria provocar una gran esclat dins de CDC, el partit que té més diputats dins de la candidatura de Junts pel Sí i no faria res més que esquerdar la fràgil unitat d’acció aconseguida i, una vegada més,  posar en perill el propi procés.

Els mitjans de difusió al servei de l’Estat espanyol i la quinta columna mediàtica instal·lada a Catalunya s’han adonat de la gran possibilitat de què disposen de posar una falca al procés. Durant les properes setmanes redoblaran els seus esforços per sembrar la llavor del dubte i la discòrdia entre els independentistes. Aquest serà el seu principal objectiu mediàtic i el tema de la presidència de la Generalitat els ha posat en safata un magnífic element per provocar la divisió.

Donem un marge de confiança als nostres representants polítics. Crec que són del tot conscients que han d’arribar a un acord i que no ens podem permetre de cap manera unes noves eleccions. Confiem, doncs, en la seva capacitat de diàleg i de negociació.

El procés està per damunt de tot. Per això no em sembla aconsellable que els noms passin per davant dels programes i del full de ruta. No em sembla adequat que, abans d’asseure’s a la taula de negociacions, s’imposi ja una prèvia que dificulta i condiciona el diàleg.

Segons sosté la CUP, Artur Mas no pot ser president de la Generalitat perquè és el president de les retallades, de les privatitzacions i de la corrupció.

Segons Junts pel Sí, Artur Mas ha de ser president perquè, políticament i institucionalment, s’ha posat al capdavant del procés a parir del 2012. Perquè des d’aquella data la seva actuació no presenta cap màcula. Perquè va tenir la valentia de posar les urnes el 9N i perquè, per aquest motiu, està ara cridat declarar davant el TSJC i es pot enfrontar a peticions de inhabilitació i fins i tot de presó. Perquè és la persona més qualificada per gestionar el procés, sobretot internacionalment.

El procés està per damunt de tot. És cert. Per damunt també d’injustícies personals o col·lectives que es puguin arribar a cometre en nom i benefici del procés mateix.

Una injustícia, però, malgrat els beneficis col·lectius que pugui arribar a comportar, serà sempre una injustícia.