La meteorologia ens explica
que, quan una massa d’aire calent
impacta amb força contra una altra d’aire fred, es produeix un fenomen que
tècnicament s’anomena la ciclogènesi explosiva. El nom és una traducció del
terme anglès 'bomb', un concepte que va ser encunyat pels investigadors
americans Fred Sanders i John R. Gyakum l'any 1980. Volien definir així a les
violentes borrasques que es formen molt ràpidament a les latituds mitjanes,
normalment a l'hivern. El que ve després són pluges molt violentes i vents
huracanats. Col·loquialment, d’aquest fenomen meteorològic se’n diu: «la
tempesta perfecta».
No us vull parlar, però, sobre
fenòmens meteorològics, sinó només utilitzar-los a mena de metàfora, al conegut estil del “trencar els ous”.
El proper 6 de febrer les dues
“masses d’aire” implicades en el procés d’independència començaran a escurçar
el camí que les ha de portar, inexorablement, a l’impacte final i, com a
conseqüència a la ciclogènesi explosiva.
El 6 de febrer assistirem a
una de els paradoxes més incomprensibles que es poden produir en el marc d’una
justícia democràtica. El judici a l'expresident de la Generalitat Artur Mas,
l'exvicepresidenta Joana Ortega i l'exconsellera Irene Rigau. Se’ls acusa dels
delictes de desobediència i prevaricació, pels quals la Fiscalia sol·licita
entre 9 i 10 anys d’inhabilitació.
Tots sabem molt bé, però, que
Mas, Ortega i Rigau només són “culpables” d’haver posat les urnes al carrer
perquè la ciutadania catalana pogués expressar la seva opinió de manera
totalment lliure i democràtica. No disposo de totes les dades, però estic
convençut que és l’únic cas d’un president elegit democràticament que se
l’envia als tribunals de justícia pel “delicte” de consultar els seus
conciutadans.
El 6 de febrer té diverses
vessants que el converteixen en un dia important i transcendent. Un element clau
serà la resposta de la gent a la crida de les principals entitats de la
societat civil, amb l’ANC al capdavant. El 6-F, ho diu la crida, “ens jutgen a
tots” i n’hauríem de ser ben conscients.
El 6-F no pot ser una
concentració més, sinó que ha de desbordar qualsevol de les anteriors. La gent
haurà de fer un pas més, sobretot la gent que té obligacions laborals, i d’aquí
la crida a demanar a les empreses unes hores o un dia de vacances per tal que
la convocatòria deixi ben clar que nosaltres, la societat civil organitzada,
estem disposats al que calgui per defensar les nostres institucions i els
nostres representants.
El 6-F és una prova de foc per
a tots nosaltres, per als que vam anar a votar el 9-N i, també, per a tots els
que creuen en la democràcia i en la llibertat. “Això va de democràcia”, deia
l’eslogan. Potser sempre ha sigut així, perquè, en el fons, sempre ha anat de
democràcia.
“No podem guanyar la
independència només amb un somriure”. El 6-F serà la primera ocasió que tindrem
per a demostrar que som a punt. Per demostrar i demostrar-nos que el nostre
convenciment i determinació no només es mantenen íntegres, sinó que s’han
reforçat i que estem preparats i disposats a arribar fins al final, que no és
altre que aconseguir que els catalans i les catalanes puguem decidir el nostre
futur polític a les urnes, de manera totalment lliure i democràtica.
No falta gaire perquè la massa
d’aire calent impacti amb força contra la d’aire fred. No falta gaire per a la
“tempesta perfecta”. La tempesta democràtica que ens ha de conduir a la
República catalana.
Però aquesta tempesta no la
podran resistir i vèncer només els nostres 72 diputats. No podran només les
nostres institucions. La tempesta democràtica, la independència la guanyarem
(també) al carrer, la guanyarà (també) la gent.
El 6-F ens acompanyaran les
paraules que, el 2013, va pronunciar l'enyorada Muriel Casals:
«No som aquí per buscar un
somni, nosaltres som el somni»
Demostrem-ho el 6 de febrer!
