Prenc un flascó de vi... (2. Manent, Li Bai, M.M.Marçal i la lluna, gall de taronja)

El 1928, Marià Manent publica “L’aire daurat” (Aquí podeu trobar una primera edició digitalitzada del poemari). Com a subtítol hi afegeixi “Interpretacions de poesia xinesa”; ell mateix ho aclareix en el pròleg:

“L’obra es basa generalment en traduccions de confiança, la majoria d’Arthur Waley. Les versions tenen una intenció interpretativa, no pas en un sentit d’erudició -fóra una pretensió inversemblant, tractant-se d’una llengua que m’és desconeguda- sinó en un sentit d’aclimatació poètica […] M’he decantat a respectar, més que la fidelitat literal, l’esperit i el to de cada poema.”

En el mateix pròleg, Manent escriu que la lírica xinesa, comparant-la amb la poesia occidental, “revela, al fons de les seves peculiaritats pròpies, la unitat bàsica de l’esperit humà. [...] Els poetes xinesos semblaven dotats d’una sensibilitat excepcional pels matisos delicats del paisatge, per l’evolució imperceptible de la natura. S’adonaven el bell instant en què es marceix la primavera; observaven com s’enfosqueixen les flors del presseguer després de la pluja o com el reflex dels arbres trasmuda el color dels ocells.”

Tornem a l’origen d’aquestes ratlles, “La petita festa”... La lluna, la nostàlgia, l’enyorança i també la solitud.

Maria Mercè Marçal, la gran poeta catalana, compartia amb Li Bai, encara que des de visions i interpretacions diferents, el seu amor per la lluna. Marçal, sobretot en els seus dos primers llibres, “Cau de llunes” i “Bruixa de dol” fa de la lluna el seu símbol preponderant. La lluna com una imatge tradicional de la dona. Element nocturn, irracional, misteriós, amb una sèrie de canvis rítmics associats al període menstrual i de fecundació. La seva imatge pàl·lida suggereix debilitat, passivitat, que justifica la seva dependència eterna envers la llum del sol. Maria-Mercè Marçal, però, subverteix aquestes referències populars. La seva poesia es basa en bona part en aquests elements simbòlics els quals va perfilant i matisant a mesura que el utilitza. La seva lluita amb els mots els confereix una visió nova, sofreixen una transformació radical i es veuen abocats a cobrir un nou espai lluny de l’original.

Marçal cita el poema “Petita festa” en el pròleg del seu primer poemari “Cau de llunes”:

La lluna serà en aquest llibre i en els immediatament posteriors imatge privilegiada, recurrent i obsessiva, punt de referència lluminós i alhora utòpic i atàvic, amb la subversió en pantalla del seu significat tradicionalment subordinat: “Hi havia una vegada, quan la lluna tenia llum pròpia...” podria ser el començament d’un conte que, com tots, no té una localització en el temps, sinó fora del temps. La tensió entre el jo poètic, la lluna i l’ombra –llast, zona no explorada, incontrolable, fat, lloc de la subjecció i dels fantasmes paralitzadors- és l’esquema triangular bàsic que, com el poema xinès “Petita festa” que va traduir Marià Manent, remet sempre, en la lluita o en el festí, a la pròpia solitud.

A “Cau de llunes”, el símbol de la lluna apareix, especialment, en l’apartat “Lluna granada” que s’obre precisament amb l’estrofa final de “Petita festa”. Aquest apartat es compon de cinc poemes. M’agrada la primera estrofa de “Lluna de València”:

Amic, sortim al terrat,

Ai que ens remulli la cara

La lluna, gall de taronja

Entre dents de nuvolada;

Ai que ens remulli la cara

-amic, sortim al terrat-

La lluna, la tarongina

Del taronger ennuvolat

Final, acompanyats de M.M.Marçal, del passeig amb Joan Brossa (La sextina)

Acabarem aquest llarg passeig de la mà de Joan Brossa, en el qual ens han acompanyat les sextines d'Arnaut Daniel i de Maria Mercè Marçal, amb un exemple de les sextines del propi Brossa, una de les que va dedicar a la poeta d'Ivars d'Urgell.

Brossa va compondre una sextina dedicada a Maria Mercè Marçal, "gentil i medievalista" titulada Cançó sextina i que va publicar en el seu poemari Viatge per la sextina.  

He triat, però, la sextina que Brossa va escriure com a pròleg de Cau de llunes, el primer llibre de Maria Mercè Marçal. 

Les paraules rima escollides per Brossa són mots clau i molt significatius. En paraules de Glòria Bordons: "D’alguna manera els mots esdevenen simbòlics per destacar les principals qualitats de la nova poeta: arrelada a la terra (arbres), arriscada i inquieta (barca i lluita), compromesa (lluita i flama), amb força (arbres), fluïda i noble (aigua), comunicativa i obridora de camins (aigua), clara (lluna i aigua) i lliure (vent)."

Ningú no traçaria el vol dels llibres

o el fil de vent que avui esfulla els arbres,

es perden les parets dessota l’aigua

i ets tu la timonera de les lletres

-fruit de bon pom a la rodona barca,

i en el tinter la cendra de la lluita.

S’escriu a les arrels la nostra lluita

que amaga les escales en els llibres;

toques vidre i no es trenca, i mar i barca

obren bandera a tota mena d’arbres;

forces i coses escabellen lletres

i l’enemic fa reixes dintre l’aigua.

Raja la sang, avui el vel de l’aigua

uneix camins al centre de la lluita.

Les flors dels teus poemes són les lletres,

i els mots les plantes que al jardí dels llibres

van marcant l’endurança i formen arbres.

Fumes herbes a proa de la barca.

Se’n van a cau les llunes a la barca

i la llum mulla, més enllà de l’aigua,

les dents mestresses d’un boscatge d’arbres

que armen la festa amb verds i grocs en lluita.

Para alta la claror, llibre de llibres,

i a rem i a vela van passant les lletres.

S’aixeca fum dels nombres i les lletres,

dic que, aquest llibre, el veig com una barca,

ben blau damunt el fosc de tants de llibres,

i qui el llegeixi sentirà que l’aigua

serà flama mullada per la lluita

que obrirà una portella al tronc dels arbres.

Alta la testa, pentinats els arbres,

pengen de la claror un seguit de lletres;

el pes corba llur foc a punt de lluita,

fulguren els fanals del Mot o barca

que arriba noblement d’una gran aigua

mentre la lluna roda al blanc dels llibres.

S’estripen llibres entremig dels arbres

i es cull a l’aigua un gavadal de lletres:

doni vent a la barca aquesta lluita!

Solstici d’hivern de 1976

Maria Mercè Marçal: Bruixa de dol (1)

Aquest és el segon poemari de Maria-Mercè Marçal que se centra més en el tema dona. 

Cal crear un nou univers simbòlic. Noves maneres de dir. Modelar sentits diferents per a les paraules ja existents. Cercar metàfores distintes.

Ja no m'enartes, sol,

vaixell salvat de l'ombra,

que és l'ombra qui m'ha pres.

El cranc d'aquestcrepuscle

se m'ha arrapat al cor

i els meus ulls són el llac

on es nega la lluna.

Igual que a Cau de llunes, la lluna segueix sent un símbol preponderant. La lluna com una imatge tradicional de la dona. Element nocturn, irracional, misteriós, amb una sèrie de canvis rítmics associats al període menstrual i de fecundació. La seva imatge pàl·lida suggereix debilitat, passivitat, que justifica la seva dependència eterna envers la llum del sol. Maria-Mercè Marçal, però, subverteix aquestes referències populars. La seva poesia es basa en bona part en aquests elements simbòlics els quals va perfilant i matisant a mesura que el utilitza. La seva lluita amb els mots els confereix una visió nova, sofreixen una transformació radical i es veuen abocats a cobrir un nou espai lluny de l’original.

En aquest poemari apareix un nou element carregat de simbologia: la bruixa.

La bruixa, encarnadora d’un poder ocult, monstruós, postergat socialment en el terreny del malefici i del perill. La bruixa com a representant de la marginalitat i de la història negada, de la llengua abolida. La bruixa sota la imatge del dol a causa de la llarga història de repressions que ha patit. La bruixa, símbol d’un model determinat de dona, el de la dona transgressora.

Marçal, però, entén el feminisme com un aliança entre tots les dones i així ens ho exemplifica en el món simbòlic de les bruixes i les fades:

Avui, sabeu? les fades i les bruixes s'estimen.

Han canviat entre elles escombres i varetes.

I amb cucurull de nit i tarot de poetes

endevinen l'enllà, on les ombres s'animen

Maria Mercè Marçal. Cau de llunes

A l’atzar agraeixo tres dons: haver nascut dona,

de classe baixa i nació oprimida.
I el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel.

Aquesta divisa del seu primer llibre Cau de llunes representa una autèntica definició de la poeta. El jo poètic pren la veu en nom de molts de les seves companyes que estan marcades per una triple opressió i, alhora, per un sentiment triple de rebel·lia. Uns quants anys després, quan va aplegar la seva obra poètica en un sol volum, el títol del recull retornava de nou a aquesta joc triple de contraris que quedava resumit en la dicotomia opressió-rebel·lió. Llengua abolida, -el títol- feia al·lusió a aquesta veu femenina, la veu de les dones que ha estat silenciada sistemàticament al llarg de la història de la mateixa manera que ho ha estat la veu de les classes oprimides i de les nacions sense estat. 

La seva primera declaració d’intencions és clara: cal subvertir l’ordre dominant. Marçal ens comunica una realitat molt evident: ningú no ha escollit viure en una o altra opressió; ens ha vingut donada per raons d’una herència impossible de controlar. Això, però, no és el més important; el que de veritat importa és tenir consciència de la pròpia situació i assumir-la, com un primer pas per tal de subvertir-la. Marçal assumeix plenament la seva condició (que fa extensiva a altres dones) i d’aquest procés en fa un element de rebel·lió.

En aquesta primera divisa la poeta subverteix també el llenguatge mitjançant una poderosa eina: la ironia. D’aquesta manera llença el seu primer dard enverinat per tal de denunciar el llenguatge i la cultura fal·locèntrica imperant. Els seus versos són una paròdia en veu femenina de l’acció de gràcies de la tradició jueva que agraeix a Déu “el fet de ser home, de pertànyer al poble escollit, i haver nascut lliure i no esclau”.