Trótula de Salern (El paper de la dona al segle X.- 7)

Va ser la primera ginecòloga de la història. No es coneix la data exacta del seu naixement i es creu que va morir sobre el 1097.

Va exercir la medicina a Salern, on hi havia el primer centre mèdic, considerat la primera universitat d’Europa, que no estava connectat amb l’Església. Tant en la tradició popular com en els cercles científics, les Mulieres Salemitae, gaudien de gran fama com a metgesses i estudioses de la medicina. Tròtula va ser-en una de les destacades, va fer de metgessa i va exercir la docència. 

Les seves teories mèdiques sobre el control de natalitat i les causes i tractaments de la infertilitat van ser increïblement avançades per a l’època. Tròtula va liderar el grup de metgesses que, des de tot el món conegut, venien a estudiar amb ella. Va escriure diversos tractats d’anatomia i fisiologia femenina. D’entre les seves obres, destaca Passionibus Mulierum, que va ser de referència obligada a les escoles de medicina fins al segle XVI. En aquesta obra, s’explicava la menstruació, la concepció, l’embaràs, el part, el puerperi, el control de natalitat, les malalties de l’úter i de les vies urinàries. 

Les obres de Tròtula tractaven temes sobre salut, sexualitat, guariments, remeis, control de la natalitat i les causes i tractaments de la infertilitat, també sobre les malalties de la pell, dels ulls i la sordesa i fins i tot va escriure els primers tractats pediàtrics de la història.

Curiosament, a partir del segle XII, algun copistes dels seus llibres començaren a atribuir—los al seu marit, fins que el seu nom va arribar a ser substituït definitivament per una forma masculina: Troffus.

La dona a l'Alta Edat Mitjana. 3 (El paper de la dona al segle X)

Durant l’època carolíngia, el paper de la noblesa femenina i, més concretament, de la dona casada, pren una gran importància. La reina carolíngia tenia al seu càrrec la supervisió del palau i representava el seu marit quan aquest s’absentava. Carlomagne, en el seu Capitulare de Villis, va declarar que allò que la reina ordenés als jutges, ministres i senescals calia executar-ho al peu de la lletra. En una època que no distingia entre el poder privat i el públic d’un governant, aquesta era una autoritat importantíssima.   

Per exemple, Dhuoda, esposa de Bernard de Septimània, va dirigir durant anys les possessions rurals mentre el seu marit exercia el càrrec de camarlenc a la cort reial. Un altra cas representatiu és el de Gisla, filla del comte saxó Hessi i vídua d’Unwan, que no va escollir el seu fill per tal que l’ajudés a administrar les seves terres, sinó que va elegir una nena de jerarquia inferior, Liutberga, la qual va treure d’un convent i la va educar perquè dugués a terme aquestes tasques. [1] 

La dona carolíngia s’ocupava de criar i educar els seus fills, si bé només ho feien fins als set anys, en el cas dels nens, i fins als 12 o 15 anys en el cas de les nenes. 

Carlemany va dedicar una especial atenció a la dona del camp en el seu Capitulare de Villis. Les dones del domini reial devien certs serveis al senyor, com els derivats de l’element domèstic i de la roba que necessitaven a la cort. Per tal de proporcionar aquests serveis a l’emperador, les dones dels seus dominis treballaven en períodes fixos al castell. Preparaven tots els elements necessaris per teixir, tenyir i cosir, a més, de treballar a la cuina i en el servei. Eileen Power, estudiosa del paper de la dona camperola, diu que Ermentruda, muller de Bodo, estava a càrrec de la casa i ajudava el seu marit quan aquest ho necessitava i, a més a més, criava les gallines i vigilava que ponguessin ous, esquiva el ramat, teixia, filava, cosia i rentava la roba.[2] 

En la vida medieval, l’opressió de les dones no va ser una història inacabable. Durant el segle X, amb la descentralització de l’Església i de l’Estat, les dones tornen a realitzar una dinàmica i creativa aportació a la cultura i a la societat. La seva posició és, a partir d’aquell moment, més privilegiada que anteriorment.

Desaparegut l’Imperi Carolingi, la família sorgeix com un dels elements més estables de la societat i durant dos segles les dones poden exercir un paper econòmic, social i polític força significatiu.

En teoria, durant el segle X, les dones podien escollir l’estil de vida que volien seguir: el matrimoni o bé el claustre. En realitat, moltes de les dones ja estaven compromeses des de la infantesa i es casaven molt joves. Si no es podia trobar un marit adequat per a una nena, l’únic camí possible per a ella era entrar en un monestir.

En el segle X, apareixen documentades moltes dones mestresses de castells, de propietats rurals, d’esglésies... Algunes d’elles titular de comandament militar i membres de l’administració de justícia. El poder radicava en la propietat de la terra i les dones la podien heretar dels seus marits o família.

La posició de la dona venia determinada per la seva riquesa, l’estatus de la família i el poder dels seus fills. Estava a càrrec de la casa i s’ocupava dels pobres i de l’església. Si enviudava, podis continuar exercint el seu poder fins la majoria d’edat dels seus fills.

[1]  Tesis doctorales en red. Dins de:  http://www.tesisenred.net/TESIS_UAB/AVAILABLE/TDX-1124104-170009//fjgr1de2.df. Pàg. 238

[2] Íd. Pàg. 240

La dona a l'Alta Edat Mitjana. 2 (La institució matimonial en el segle X)

En la tesi doctoral Ermesèn, vida y obra de la condesa. Estudio histórico de la documentación. C-977 +1 marzo de 1058 [1], referint-se la vida d’Ermessenda de Carcassona, esposa del comte de Barcelona Ramon Borrell, fa una interessant aportació sobre com es desenvolupava el matrimoni entre nobles durant el segle X. 

En el text es fa referència que Ermessenda havia deixat clar en algun que altre document que allò que és de la seva propietat ho és per dret, perquè així ho dicta la llei goda.[2] Aquesta llei que cita la comtessa es remunta al passat germànic on aquests pobles s’acostumaren a acordar, en favor de la futura esposa i per tal d’equilibrar el dot patern, un dot que s’afegís a la Morgengabe o regal del matí,[3] que el marit oferia, en privat, a la seva dona després de consumar el matrimoni. Una donatio propter nuptias. A partir d’ara, la concessió del dot es farà abans del matrimoni, donatio ante nuptias, mitjançant la signatura d’un document i davant de testimonis.

Després de la concessió del dot venia la desponsatio, és a dir, la petició oficial de casament. La historiadora Régine Le Jan pensa que el dot no va derivar de la Morgengabe, que era lliurada per compensar la pèrdua de virginitat de la dona, sinó que només s’hi va ajustar. El dot, per a Le Jan, prové directament del pretium nuptiale o dot, que és una herència del dret romà.[4] Tant els romans com els germànics exercien la donatio ante nuptias que s’aplicava del pare a la filla en el cas romà o del futur espòs a la núvia en els pobles germànics. La primera es feia per escrit i la segona era un tracte oral. 

El dot es va presentar com el fruit nascut de la unió entre el pretium nuptiale germànic i la donatio ante nuptias romana. A partir de llavors, la donació va esdevenir directa, del futur marit a l’esposa;  i escrita, com ho era la romana. [5]  

El compromís de matrimoni, sponsus, de part del nuvi, comprometia igualment i de manera voluntària la núvia amb el tua spontanea voluntate. El compromís es confirmava per un concessió, scripturam sollemnitate, sempre escrita i pública, d’un dot a la futura esposa. [6] 

El procés de transformació va ser lent i llarg. Es va iniciar el segle VIII, quan l’Església i els carolingis van començar  la lluita per imposar el matrimoni públic. La difusió del dot va acompanyar aquesta lluita contra les altres formes de matrimoni, legítimes o no, però que no es concloïen públicament. L’Església es va posar com a objectiu imposar la monogàmia i el matrimoni públic, és a dir, el que era consensuat i acompanyat del dot. La resta d’unions van quedar relegades al rang de concubinat i desproveïdes dels drets dels casaments legítims.

La cristianització del model matrimonial dictaminava que l’esposa cristiana havia de ser la responsable del consortium, de la possessió comuna, conjuntament amb el seu marit, ja que n’era la seva consellera. L’esquema reflecteix la imatge que l’Església ha buscat durant segles: la d’un esposa consellera del marit. Dins d’un societat violenta com la medieval, dominada pels homes, el consortium conjugal representava una comunitat moral, afectiva i material que en cap cas significava una igualtat total entre els esposos, ja que la dona quedava sempre sota la tutela i la protecció, sota el mundium del seu marit.[7] 

Les transformacions que es van produir en les lleis i en els costums que envoltaven els casaments de la noblesa medieval s’expliquen per la cristianització de la societat de l’època. En acceptar el dot del marit, la núvia prenia el compromís d’unir-se-li i, d’aquesta manera, es creava una reciprocitat completa. 

D’altra banda, el dot assegurava el poder domèstic de l’esposa, a un nivel similar de l’antiga Morgengabe, i confirmava el poder de l’esposa sobre la casa.

---

[1] Tesis doctorales en red. Dins de:

 http://www.tesisenred.net/TESIS_UAB/AVAILABLE/TDX-1124104-170009//fjgr1de2.df 

[2] […] Aduenit mihi Raimundo, comiti, per genitores meos, et mihi Ermesindi comitisse, per uocem quan leces gotice dant uxoribus comitum in illorum rebus […] 

[3] Terme germànic. 

[4] Le Jan, Régine. Aux origines du doaire medieval (V-X siècle) a Femmes, pouvoir et societé dans le Aut. Moyen Age. Ed. Picard. París, 2001, pàg. 51-67 

[5] Tesis doctorales en red. Dins de:

 http://www.tesisenred.net/TESIS_UAB/AVAILABLE/TDX-1124104-170009//fjgr1de2.df(Pàg. 43) 

[6] Tesis doctorales en red. Dins de:

 http://www.tesisenred.net/TESIS_UAB/AVAILABLE/TDX-1124104-170009//fjgr1de2.df. (Pàg. 44) 

[7] Íd. Pàg. 69

La dona a l'Alta Edat Mitjana. 1 (Èpoques merovíngia i carolíngia. S. V-X)

El 8 de març de 2005, Elsa López escrivia un article titulat La invisibilidad de las mujeres:[1]

Lo son. Unas veces más y otras, menos. Pero lo son: invisibles, transparentes. Están en escena y no se las ve. Presiden instituciones, congresos, departamentos sociales, y no se las ve. Pintan, escriben, componen, dirigen orquestas, crean arte, y no se las ve. Se silencian sus nombres o se las aparta del canon que es lo mismo que no ser. 

Porque si no se las nombra, no son nada. Nadie duda de que hubo escritoras espléndidas en todas las épocas dignas de ocupar un lugar destacado en las mejores enciclopedias o artistas dignas de tener colgadas sus obras en los mejores museos. Y si nadie lo duda, ¿por qué no están? ¿Quién ha borrado sus nombres de esas páginas? ¿Quién o quiénes han olvidado colocarlas en el sitio que les corresponde?

En parlar de les dones de l’Alta Edat Mitjana, i del paper que van exercir, és inevitable centrar-se en aquelles que van pertànyer a les classes socials més altes, perquè són les úniques que, d’una manera o altra, han esdevingut una mica més “visibles” i de les quals hi ha, en menor o major grau, constància de les seves activitats.[2] Tot i això, els documents sobre la història de les dones a l’Alta Edat Mitjana, tant pel que fa a la vida secular o a la religiosa, són força limitats, sobretot quan més enrere en el temps vulguem anar. 

Les tradicions germànica i romana

La tradició germànica -la lligada als pobles germànics que van envair els territoris de l‘Imperi romà d’Occident durant els segles V, VI i VII-, té una gran transcendència en el paper de la dona a la societat, ja que, davant la romana, li concedia una situació més important. Al llarg de les dècades, es va produir una fusió entre la tradició germana i la romana que es va començar a manifestar durant l’Imperi carolingi. Podem dir, doncs, que les dones, a partir d’aquests segles, van poder desenvolupar-se en tots els àmbits socials amb una major llibertat i amplitud que en èpoques anteriors.

La tradició germànica situava la dona com un element actiu i fonamental de la societat. Tanmateix, la transcendència restava limitada al seu paper de mare o de companya de l’home i se les valorava, bàsicament, pel seu paper d’esposes i mares. 

L’època merovíngia 

La dones van influir força en les conversions al cristianisme dels seus marits. Segons escriu Suzanne Fonay: Clotilde, la princesa Burgundia que es va casar amb Clodoveu, va persuadir el seu marit que reconegués el déu veritable i abandonés l’adoració d’ídols. Quan les tropes de Clodoveu estaven pràcticament vençudes pels alemanys, es va girar vers Déu i va assolir la victòria.[3] Les reines, en les terres que governaven, eren sovint les fundadores de monestirs i d’esglésies I també nomenaven per al càrrec de bisbes els seus súbdits preferits.

Els codis de dret conferien un gran valor a la vida de les dones, si bé això era a causa del valor que se’ls atorgava  com a profetesses o en la seva qualitat de procreadores, de portar fills al món. Codis germànics com el del Pacte del Codi Sàlic preveia forts càstigs per tots aquells que acusessin falsament o vexessin una dona.

En cas de viure sota el dret romà, l’autoritat del marit sobre la dona s’enfortia. En els segles VI i VII, les dones estaven o bé sota el domini del pare, si eren solteres, o del marit, si estaven casades. El marit era, doncs, el representant legal de la dona i l’administrador de les seves propietats. Tanmateix, el dret visigòtic, el que conferia més drets a les dones, disposava que una dona podia administrar la seva propietat.

Si es moria el marit, la dona, tant en el dret romà com en el germànic, esdevenia cap de família, adquiria el control de la propietat i custodiava els fills fins que aquests assolissin la majoria d’edat. 

L’època carolíngia

Històricament, mentre que el regne merovingi era laic, el tret predominant del carolingi va radicar precisament en la unitat teocràtica.[4] A causa d’això, durant l’època carolíngia, els matrimonis es veuen influenciats directament pel cristianisme i el principi d’indissolubilitat de l’estament. Carlomagne, per exemple, el 789 prohibia el matrimoni en segones noces dels homes o dones divorciats i, el 769, va declarar que l’adulteri no era en cap cas motiu de dissolució matrimonial.

Personatges històrics femenins de l’època van viure o patir directament els nous aires legislatius que s’anaven introduint en la societat. 

Dones com Judith de Baviera, filla de Lluís el Piadós, acusada pels seus enemics d’immoral i que va acabar reclosa en un convent. Tetberga, esposa de Lotari II, rei de Lotaríngia, acusada d’incest, empresonada i torturada perquè confessés unes relacions sexuals amb el seu propi germà. Tot, perquè el seu marit volia aconseguir el  divorci per tal de casar-se amb la seva concubina. Tanmateix, cap dels arguments emprats pel rei, ni l’adulteri, ni l’incest, ni l’esterilitat de la reina, ni el seu ingrés en un convent van resultar suficients i l’Església es va negar sempre a concedir-li el divorci.

---

[1] López, Elsa. La invisibilidad delas mujeres, dins de: http://www.ciudaddemujeres.com

[2] Wade Lagarde, Margaret. La mujer en la edad media. Editorial Nerea. Madrid, 1986.

[3] Fonay Wemple, Suzanne. Las mujeres entre finales del siglo V i finales del siglo X. Dins de: Historia de las mujeres. Direcció de Georges Duby i Michelle Perot. Volum 2. Pàg. 227 

[4] Íd. Pàg. 234