Torno a Barcelona amb L'AVE
des de Girona. És el darrer que surt de la ciutat, a les 21.01h. El viatge de
tornada acostuma a ser agrada le i tranquil. Al vagó hi ha poca gent, pots
seure allà on més t’agradi, hi ha silenci...
Si torno de Girona a les
21.01, això vol dir que avui hem tingut tertúlia a l'illa de Robinson, al Punt
Avui TV. Per cert, la tertúlia ara és
conduïda per Ferran Espada, ja que l'Igor ha tornat a ser pare
(felicitats!). La tertúlia d'avui l'he compartida amb Manel Cuyàs, cosa que
sempre resulta instructiva i agradable. No hem disposat de gaire temps. De fet,
m’hauria agradat parlar sobre el judici, però només he disposat de mig minut al
final del programa. La meva frase ha estat: “Avui hem començat a escoltar els
guionistes d’aquest relat de ficció carregat de tumultos, coches desbastados, amenazas de muerte, violència i mozos còmplices inactivos.”
La tertúlia s’ha centrat,
bàsicament en el tema de les estelades i els llaços grocs. En Cuyàs es
partidari que el president n’ordeni la retirada. Creu que no val la pena
arriscar-se a problemes més grans per aquest tema. Després de reflexionar-hi
una mica haig de dir que la meva opiniñó s’hi acosta força, amb matisos que
intento explicar.
En algun altre article ja ho
he escrit... Crec que som en la segona etapa del procés d'independència. En
aquesta fase, hi ha tres elements bàsics:
1. L'espai
lliure de Brussel·les amb el Consell per la República com a instrument cabdal,
d’una banda, en l’àmbit internacional i de l’altra perquè ha de convertir-se en
el laboratori, el banc de proves que ha d'acabar desembocant en la República
catalana independent.
2. La
Generalitat, que no pot ser altra cosa que autonòmica, cal preservar-la del 155
o succedanis i ha de poder governar el dia a dia. S’ha de limitar només a
governar? (que ja seria molt). No. Caldrà que el Govern, com està fent, estiri
la corda al màxim amb l'Estat... sense arribar a trencar-la. Aprovar lleis
encara que després siguin declarades inconstitucionals. Mantenir un pols
constant amb l’Estat. Destapar una i altra vegada les “vergonyes” d’aquest Estat.
3. Finalment,
la societat civil, la força de la gent, que és la que ha d’acabar decantant la
balança per aconseguir la independència. La meva opinió és que mitjançant un
referèndum o un acord de pau amb l'Estat espanyol, imposat per la comunitat
internacional, forçada per la legitimitat democràtica i la desobediència civil.
És en aquest sentit que
penso que el president no es pot jugar la inhabilitació pel llaç groc. Sóc
conscient que això no agrada a molts independentistes que creuen que la
desobediència ha de ser constant. Jo també comparteixo l’estratègia de la
desobediència civil. Ho he escrit diverses vegades:
“La
desobediència civil ha de tenir un caràcter de masses per ser efectiva en la
lluita per la independència i, en els països amb eleccions, ha d’anar
acompanyada de la legitimitat democràtica guanyada a les urnes.
[...]“Les
campanyes de desobediència civil han d’implicar grans masses de població i han
de ser compartides per les organitzacions cíviques i les formacions polítiques,
en especial quan s’ha d’aplegar la insubmissió amb la legitimitat democràtica
de les institucions. Les accions insubmises que no formen part d’un pla general
i que no estan molt justificades, causen molt de patiment sense generar avenços
vers l’exercici dels drets inalienables conculcats.”
Si posem en la balança de
pros i contres el mantenir els llaços grocs en els edificis públics, crec que els
aspectes negatius sobre el procés superen els positius. Canviem, doncs,
d'estratègia. Ja hem estirat la corda, ja hem deixat una vegada més en evidència
l'Estat, traiem el llaç groc i fem que la societat civil els multipliqui arreu
del país.
Llaços grocs arreu fins que
als antidemòcrates pateixin conjuntivitis crònica.
