Ja
fa temps, vaig compartir en aquest espai digital un seguit d’articles d’un bon
company: en Joan Guarch. Us comentava que amb en Joan vam compartir moltes
hores de feina, algunes discussions i moments extraordinaris (i alguns també de
complicats...) a l'ANC. Vam ser companys al Secretariat Nacional i, a hores
d'ara, encara compartim objectius i projectes en aquest camí de construcció de
la nova República catalana, sobretot dins d'exigents.cat.
Avui
torno a compartir, amb els que bonament ens vulgueu llegir, un altre article d’en
Joan Guarch, interessant i, tant si hi esteu o no d’acord, de lectura
recomanable.
Fa uns anys enrere molts
pensàvem que si l’antiga CDC, la del 2010, post manifestació en contra de la
sentència de l’Estatut, la de després dels dos mandats del tripartit de Maragall i Montilla, la que comandava l’Artur
Mas, si aquesta CDC no entrava de ple en la lluita per la independència del
país, no ho aconseguiríem.
Però la CiU d’Artur Mas, la
de després de la manifestació de l’11 de setembre del 12, fa un pas endavant i
entra de ple en la lluita per la independència, tant és així que Mas acaba
convocant, el 9 de Novembre del 2014, la consulta sobre la independència de
Catalunya.
Mas convoca les eleccions
plebiscitàries del setembre del 2015, les eleccions post 9N i s’aconsegueix fer
una candidatura unitària entre CiU i ERC, Junts pel Si. I aquesta majoria
independentista, amb Puigdemont com a President, ens porta a l’1 i al 27
d’octubre.
Quan hi estem més a prop,
quan superant el 155 i la convocatòria il·legal d’eleccions per part de l’estat
espanyol, el 21 de desembre del 2017,
tornem a aconseguir la majoria parlamentaria, aquest cop anant per
separat JxC i ERC, i després de la victòria de JxC, és quan comença a sortir la
incomprensible actitud d’ERC.
És sabut que ERC, no vol
entendre que aquesta lluita és transversal. En ella hi participen amplis
sectors de la societat que van des de classes mitjanes i mitjanes altes,
representades per partits conservadors, liberals i catòlics, tradicionalment de
centre i de dreta, passant per sectors de classe mitjana de baix poder
adquisitiu, de classe treballadora, proletariat amb un gran component
immigratori, representats per sectors de l’esquerra socialista i comunista i fins
a sectors de l’esquerra més radical i crítics amb el sistema, que tots plegats configuren
un moviment amplament transversal i que no pot estar representat, només, per
sectors del centre esquerra, diríem que socialdemòcrates.
No es pot fer una lectura
social des de la vella manera d’entendre la política, no es pot voler reeditar
el tripartit del 2003 al 2010, perquè en queden exclosos molt amplis sectors
del país. El tripartit va portar al país al màxim del funcionament autonomista,
amb la redacció del nou Estatut, retallat il·legalment pels sectors de la dreta
més reaccionaria. Ara, estem en un altre estadi del procés cap a
l’alliberament. És la lluita de TOT EL PAÍS per defensar la democràcia i
aconseguir la República.
Tots aquests sectors
republicans esmentats tenen un únic objectiu comú, implantar la República. I
això no s’aconsegueix amb pactes amb els partits que no es defineixen ni d’una
manera ni de l’altra i molt menys amb els partits unionistes espanyols que
varen votar a favor d’aplicar, il·legalment, l’article 155.
ERC, en canvi, creu que
l’objectiu és ampliar la base social, però aquesta només s’amplia definint i
practicant què és la República i explicant i demostrant les bonances d’aquesta
front al paper involucionista de tots els partits signants del 155.
Ampliar la base no
s’aconsegueix no concretant com, no s’aconsegueix exercint una deriva
autonomista amb pactes amb els Comuns i el PSOE, (que, per cert, ja comencen a
veure l’actual inconsistència d’ERC i ja proclamen que ERC no és de fiar), i
molt menys amb actituds d’anar contra gairebé tot i tothom. Com per exemple
dient que amb el 50% no és suficient o amb afirmacions d’alguns dels seus
dirigents, com Sergi Sol, que diu: “l’independentisme crispat ha fet moltíssim
mal però, per sort, no és al carrer”, i molt menys quan es fan afirmacions com:
“hi ha una part de l’independentisme que és com un càncer”.
Els qui afirmen això,
evidentment no s’estan referint a ells com a càncer, sinó l’independentisme
d’altres que no son ells. I amb quina autoritat poden dir semblant bestiesa?
Per casualitat estan en possessió de la veritat absoluta i venen a redimir als
altres independentistes, que, pooooobreeeeets, no saben el que fan?
Tampoc s’aconsegueix amb
afirmacions com les de Joan Tardà: “L’independentisme ha de reconèixer que el
referèndum mai podrà ser independència si, independència no”. Doncs sembla que
és la pregunta més simple i clara per poder veure i comptar qui està a favor i
qui en contra, i per això l’Estat Espanyol va tenir tot l’interès que no es
pogués comptabilitzar el resultat. Per tant hem d’embolicar-ho perquè no sigui
prou clar?
O també afirmant que: “La
millor manera de desactivar l’adversari és més república i menys estelada”, al
mateix temps que el President del Parlament, Roger Torrent, impedeix la
investidura del President Puigdemont i s’afirma que les Lleis de desconnexió i
transitorietat eren simbòliques.
O haver exigit la DUI a
l’octubre del 2017 i ara rebutjar la unilateralitat per tal de culminar el
procés independentista, tal com afirma Toni Comin que fan alguns dirigents
concrets d’ERC, als qui demana que si fan aquest canvi radical de posicions
polítiques, n’haurien d’explicar els motius , com a mínim.
O voler arraconar l’actuació
del President Puigdemont, menyspreant que avançar cap a la República, es vulgui
fer sobre realitats virtuals i paradisos imaginaris al núvol, i desacreditant,
sense dir-ho, el projecte del Consell per la República, impulsat des de
Waterloo, tal com diu Sergi Sol, un dels ideòlegs d’ERC i ma dreta de
Junqueras.
El que és clar és que
d’aquesta manera, amb aquest sectarisme partidista no anem enlloc. Anar contra
tot i tothom, desqualificar els demés si no sustenten les meves idees i al
mateix temps no concretar res, no porta en lloc.
El nostre procés cap a la
independència és tan potent que està fent entrar en crisis a tots els partits,
fins ara convencionals, no solament catalans sinó també espanyols i fins i tot
arriba a molts partits europeus.
Aquesta crisi dels partits
es veu amb les crítiques que els arriben d’amplis sectors socials però es
concreten amb els migrats resultats obtinguts en les conteses electorals,
expressió del rebuig ciutadà a les seves posicions partidistes.
El que exigim a tots els
partits és la voluntat d’asseure’s a parlar i consensuar estratègies comunes de
país per poder anar implantant la república, sense les prepotències de cap
actor que es cregui en possessió de la veritat absoluta, com dèiem abans.
Necessitem la força de tots
i la única manera que els partits sobiranistes ho puguin arribar a entendre és
que, si no rebutgen posicions autonomistes, no tinguin el recolzament
majoritari, a Catalunya, en les properes eleccions al Congrés espanyol. I si
encara persisteixen, tampoc el tinguin en les eleccions al Parlament Europeu.
Sols en els resultats electorals es podrà veure el recolzament social que tenen
les seves posicions.
Hem de treballar perquè
aquesta unió estratègica de TOTES LES FORCES INDEPENDENTISTES es pugui plasmar
en una llista unitària quan convoquem les eleccions al Parlament de Catalunya, i
ja sabem qui ha preconitzat fer, des del 21D, una llista unitària. Però, com
deia al començament, si ERC no s’asseu a parlar i consensuar de tu a tu un camí
conjunt, amb totes les forces independentistes, malauradament, tampoc ho
aconseguirem.
