Ara fa 25 anys, el més de
juliol de 1992, mentre Barcelona, Catalunya i Espanya es preparaven pel gran
esdeveniment dels Jocs Olímpics, es produïa l’anomenada “Operación Garzón”
contra l’independentisme català. Paral·lelament a l’any de la “glòria
olímpica”, l’Estat espanyol perpetrava
una de les més gras violacions dels drets humans.
Amb “l’argument” d’un possible
atemptat durant els Jocs Olímpics, es van detenir 45 persones vinculades al
moviment independentista català. Les detencions es van produir,
majoritàriament, entre el 29 de juny i el 14 de juliol de 1992. Entre els
detinguts hi havia periodistes (El Punt, El Temps), membres del MDT, dels
Comitès de Solidaritat amb els Patriotes Catalans, d’ERC, del PC, del grup
ecologista Alternativa verda, l’alcalde de Ribera d’Urgellet...
José Luís Corcuera, ministre
socialista de l’Interior (més endavant implicat en la trama GAL), justificava les detencions tot dient que:
“Aquests brètols ens col·loquen un petard a
l'aeroport o en una de les instal·lacions esportives i es carreguen les
Olimpíades. Una campanya de propaganda exterior ens pot fer molt de mal. Per
preveure això, el millor és detenir abans a tots els seus membres.”
Diaris com El País, a més de
justificar l’operació policial, aprofitaven per carregar contra el moviment
“Freedom for Catalonia” que volia aprofitar els Jocs Olímpics per denunciar la
situació de Catalunya i, el que en dèiem, “la part fosca dels Jocs”. Ho feia a la
manera habitual, menyspreant i insultant en un editorial titulat "Detencions justificades":
“Algo sobre lo que deberían
reflexionar quienes se muestran tan benévolos con los violentos y quienes -por
fortuna, de forma pacífica y democrática- apuestan estúpidamente por la campaña
paraolímpica del Freedom for Catalonia, como si Cataluña no tuviera ya libertad
y como si la Constitución, el Estatuto y la Generalitat fueran el enemigo de
los catalanes en vez de sus instrumentos.”
Aquells a qui “Freedom for
Catalonia” ens unia i ens representava, érem una minoria, qualificats de
“tocats de l’ala” per la immensa majoria de gent, que teníem motius diversos, i
no necessàriament compartits, per ser reticents a unes olimpíades que semblaven
alegrar tothom. Alguns, vèiem les olimpíades com una eina al servei de
l’espanyolització de Catalunya, i que els Jocs serien utilitzats per enfonsar
encara més la incipient conscienciació nacional que intentava ressorgir
aleshores. Al costat d’això, hi havia també un tema molt preocupant: el de
l’especulació derivada de la gran quantitat d’obres de tot tipus que es van fer
durant aquells anys.
L’"Operación Garzón”, però, va
ser l’episodi més trist i tràgic d’aquelles olimpíades. Un atac directe a l’independentisme de l’època
i un dels episodis més greus de repressió política contra un moviment, en
aquells anys, encara minoritari a Catalunya. Cal recordar les detencions i
tortures d’independentistes, la
posterior presó per a molts, i tot això amb un silenci gairebé total de les institucions
catalanes i dels mitjans de comunicació.
Durant una dècada i fins 1992,
els Jocs Olímpics van ser el projecte polític socialista per a Barcelona; es
votava per les olimpíades. La dissidència a aquell projecte va ser silenciada i
criminalitzada, de primer des dels mitjans de comunicació i després des dels
calabossos de la Guàrdia Civil. En aquell context, els independentistes
catalans van ser acusats de terroristes sobre la base de declaracions
autoinculpatòries fetes sota tortures. La crítica a les olimpíades no només
posava en dubte que els Jocs fossin una solució al dèficit d’inversió de
l’Estat a Barcelona, sinó que també demanava una representació esportiva
nacional als Jocs (Comitè Olímpic de Catalunya) i una imatge catalana del país.
Crítiques i demandes que l’Estat espanyol va voler silenciar per tots els
mitjans, incloent-hi el policial.
El silenci còmplice d’alguns
partits i organitzacions, de la majoria dels mitjans de comunicació, va tenir
alguna honrosa excepció. Cal remarcar-ne tres: El Punt Diari, El Temps i el
programa l’Orquestra que dirigia i presentava l'enyorat i recordat Jordi Vendrell a
Catalunya Ràdio.
L'Orquestra era un programa de
ràdio que s’emetia de dilluns a divendres, de les 15 a les 16 hores. Líder
d’audiència, es va emetre des de la temporada 1987-1988 fins al 10 de juliol de
1992.
En el que havia de ser el
penúltim programa de la temporada, es va parlar obertament de la detenció en
massa de militants independentistes, ordenada pel jutge Garzón. L’orquestra va
parlar, amb contundència, no només de les arbitràries detencions, sinó també de
les tortures sofertes pels detinguts, un tema tabú, silenciat per la gran
majoria de mitjans de comunicació.
La direcció de la Corporació
Catalana de Ràdio i Televisió va decidir de tancar-lo d'una manera fulminant a
instàncies d'un membre del consell d'administració proposat pel PSC i amb el
vist-i-plau del govern de CiU. El programa va desaparèixer “misteriosament” dels
arxius de Catalunya Ràdio i Jordi Vendrell ja no va tornar a fer cap més
programa diari a l’emissora. Malgrat aquest atac a la llibertat d’expressió que
intentava silenciar un fet gravíssim, durant anys, el programa es va poder escoltar gràcies a les còpies que se'n van fer per tal
que aquest episodi de censura no s’oblidés mai. L'any 2010, l'emissora tornava a inserir en els seus arxius el que va ser el darrer programa de l'Orquestra.
“Haces peste a catalán. A ver
si te duchas guarro!”, insultava un guàrdia civil, segons un dels sumaris de
denúncies de tortura, a un dels prop de seixanta detinguts de l’estiu del 1992.
Una frase que em porta a recordar el final d’un llibre de Manuel de Pedrolo “La
nit horitzontal”:
“Quan l’home s’inclinà al seu
damunt, encara era viu. Algú altre li sacsejà barroerament el cos i les
darreres paraules que va poder sentir el feren somriure interiorment
d’esperança, car eren les mateixes paraules que, pronunciades o no, el
perseguien des de feia anys i que, mentre fossin dites, o pensades, revelarien
la despitada confessió d’’una derrota. En boca d’aquell que les deia eren el
més bell epitafi que podria desitjar:
-Perro
catalán!”
Dotze anys després de
l’Operació Garzón, el novembre del 2004, el Tribunal dels Drets Humans
d’Estrasburg va condemnar el Regne d’Espanya per no haver investigat les
denúncies de tortures fetes pels independentistes catalans detinguts l’estiu
del 1992. Una sentència que va deixar en evidència tota l’operació engegada pel
jutge Baltasar Garzón.
Avi, ara i aquí és bo, és
convenient, és necessari i obligat recordar d’on venim i qui som. No som res
més que els hereus de tants i tants lluitadors per les llibertats catalanes.
Hereus de la lluita i la resistència catalana al llarg de la història.
Avui, ara i aquí, que tot sembla més fàcil, és bo, és
convenient, és necessari i obligat recordar-ho.
