dimarts, 31 de juliol del 2018

Eixoriviu-vos-la-hi o... Visca els pronoms febles!


Una piulada fet per Optimot sobre els pronoms febles m'ha fet recordar uns textos de fa uns quants anys sobre el mateix tema. Els havia fet servir molt en les classes de català quan tocava aprendre aquests pronoms.

Sempre havia dit als alumnes que la part de la llengua que més m'atreia era, precisament, els pronoms febles i els prometia que a final de curs els estimarien tant com jo... No sempre era així, però vull creure que aquesta promesa es va fer realitat en més d'un dels alumnes.

El primer text és de Montserrat Roig, escrit els anys 80 del segle passat i es titula "Amadeu, no em toquis el pronom feble". La part final de l'article (de fet tot ell) és la descripció més adequada que he trobat mai sobre els pronoms febles. Fins i tot hi ha un error verbal al final... A veure si el descobriu....

El segon és un petit conte d'Enric Larreula, titulat "Eixoriviu-vos-la-hi" dins del recull "T'han enganyat, Immaculada". No us el perdeu!

Ambdós textos, encara que de manera molt diferent, estan amarats de passió pels pronoms febles.

 

Ermessenda de Carcassona (El paper de la dona al segle X.- 6)



Una de les dones que, durant l’Alta Edat Mitjana, va exercir un paper més important i destacat a Catalunya va ser Ermessenda de Carcassona, comtessa de Barcelona, Girona i Osona, filla de Roger I de Carcassona i d’Adelaida de Gavaldà, nascuda sobre el 975. Després de casar-se, el 993, amb el comte de Barcelona Ramon Borrell, va participar amb ell en el govern dels seus territoris, en la presidència de les assemblees i tribunals i en les campanyes militars. En morir el seu marit, es va fer càrrec de la tutela del seu fill, Berenguer Ramon I, contra qui acabà lluitant per tal de conservar el poder. El 1035, després de la mort del seu fill, Ermessenda va passar a ser la tutora del seu nét, Ramon Berenguer I. Durant aquests períodes de regència, l’aristocràcia va iniciar el procés de feudalització de Catalunya amb durs enfrontaments contra els prínceps i l’Església. Ermessenda va ser l’ànima de les noves fundacions, com el capítol de la Catedral de Girona, el monestir femení de Sant Daniel de Girona o el masculí de Sant Feliu de Guíxols.  

La comtessa Ermessenda posseïa una rellevant personalitat i tot els fets que se’n coneixen li atribueixen grans qualitats morals i de governament. Personatges com l’abat Oliba la va qualificar d’obradora de la divina llei i el benedictins del llenguadoc en lloaven la seva pietat, sagacitat i habilitat en el governament. [1]

Administrava la justícia conjuntament amb el seu marit i la major part dels documents de la cancelleria comtal de l’època estaven expedits a nom de tots dos. Semblava tractar-se d’un autèntic coregnat, cosa que era un fet corrent en aquella època.[2] 

L’activitat, tant pública com privada, va ser molt intensa i destaca la seva postura, ferma i decidida, de defensar per damunt de tot els drets comtals que li pertanyien.[3] La documentació conservada ens la presenta realitzant donacions, permutes, cessions, vendes, compres, transaccions i acords matrimonials. També apareix com a màxima autoritat en accions realitzades per terceres persones. Confirma privilegis i institucionalitza monestirs. Presideix judicis i assemblees comtals. Actua en plets i signa sentències judicials. Escull abats i bisbes i exerceix també com a marmessora testamentària.

Ermessenda de Carcassona, en opinió de Ramon d’Abadal una dona de gran temperament i, a banda d’altres qualitats morals, dona de gran talent, prudència i categoria política considerable.[4]


[1] Sobrequés i Vidal, Santiago. Els grans comtes de Barcelona. Editorial Vicens Vives. Barcelona, 1970 (2ª edició). Pàg. 38-39
[2] Íd.
[3] Abadal, Ramon d’. Dels visigots als catalans. Edicions 62. Barcelona,
[4] Íd.

dimecres, 18 de juliol del 2018

Crida a sumar homes i dones lliures (Crida Nacional per la República)




Dilluns passat (16 de juliol) es va presentar la Crida Nacional per la República.

És si més no curiós que, fins i tot abans de l’acte de presentació, tant ERC com la CUP ja se’n desmarquessin (no se sentien “cridats”, van dir...). Immediatament alguns mitjans, alguns periodistes i, no cal dir-ho, les xarxes han començat a  dir i a escriure allò que suposen, preveuen, prediuen, anticipen, avancen, imaginen... Immediatament, i sense que hi hagi cap declaració ni cap escrit en què basar-se, l’han qualificat d’un nou moviment polític de centre-dreta que intenta recuperar l’espai polític perdut per l’antiga Convergència o, fins i tot, que es tracta d’una nova maniobra per refundar el PDECAT.  

És cert que l’estratègia a l’hora de presentar la Crida Nacional no ha estat del tot encertada ni afortunada. Crec que caldria haver esperat unes setmanes més per tal d’incloure entre els promotors actuals d’altres procedents d’àmbits i ideologies més diversos. Amb aquesta posada en escena, per a mi precipitada, han facilitat alguns arguments com els que abans he comentat. Segurament, la proximitat del Congrés del PDECAT ha influït en la decisió presa per alguns dels principals promotors.

El mateix dimarts, exigents.cat, organització a la qual pertanyo, publicàvem aquest article col·lectiu al diari ARA.  Crec que el més importat que escrivíem i que vull remarcar és la frase:  

Ben llegida, la crida feta pública avui convida a participar en la definició del nou moviment que cristal·litzi en un instrument polític organitzat per aconseguir la proclamació de la República Catalana per la via pacífica i democràtica. Per tant, el nou moviment serà el que vulguem totes les persones que ens hi sumem.  

I així serà.... La Crida en aquests moments no és res més que un emplaçament que es fa a la gent amb l’objectiu de crear un nou moviment polític. Més enllà dels punts que s’expliciten en el Manifest, no hi ha res més. Tot el contingut que ha de configurar el nou moviment sortirà de la feina que siguem capaços de fer d’aquí a la Convenció Nacional, que tindrà lloc la propera tardor i, evidentment, de la decisió final que prenguem tota la gent que ens hi adherim.

El Moviment polític que en surti de la Convenció Nacional només tindrà sentit si és realment unitari, transversal, plural, transparent i basat en la radicalitat democràtica. Un Moviment que pugui regenerar la política aplicant-hi primàries, limitació de la durada de càrrecs, participació permanent dels militats i transparència total (en la gestió, en l’economia, etc). Un Moviment que, entre altres mesures, estigui disposat a promoure polítiques per reduir les desigualtats i eradicar la pobresa; a fer efectius els drets fonamentals de les persones i a favor de l’equitat de gènere i de la sostenibilitat. Un Moviment que serveixi d’una vegada per totes per consolidar la unitat política i social a l’entorn de les estratègies necessàries per fer efectiva la República catalana independent.  

Ara per ara, la Crida és només una escletxa de llum enmig de la grisor o de la negror absoluta dels partidismes estèrils. Els partits polítics (i em refereixo a l’aparell, als que manen, no al militant de base), han estat sempre la baula feble del procés. Avui ens n’han donat una nova mostra amb la suspensió del ple del Parlament. És increïble que en els moments actuals continuem tenint aquests espectacles, tristos i decebedors, de picabaralles o baralles directament entre partits que, per si fos poc, constitueixen el Govern actual de la Generalitat.   

La Crida Nacional per la República, en paraules de Jordi Sánchez, “No és una crida per sumar partits polítics. És una crida a sumar homes i dones lliures que vulguin un país lliure.”

I jo afegeixo... Si fos una crida per sumar partits polítics estaria condemnada al fracàs.

El març de 2010 vaig començar a participar en el Moviment Independentista de Catalunya (MIC). El 12 d’abril de 2011, els dos-cents integrants del MIC vam fer pública la Crida a la Conferència Nacional per l'Estat Propi, que tindria lloc a finals del mes d’abril i que tenia per finalitat anar cap a la constitució d'un ampli moviment transversal i unitari, de base, que no seria cap organització constituïda ni esdevindria en cap cas una plataforma políticoelectoral. Un any després naixia oficialment l’Assemblea Nacional Catalana. 

El mateix dilluns em vaig adherir a la Crida Nacional per la República. Ho vaig fer amb el mateix esperit, amb la mateixa voluntat de servei i amb la mateixa il·lusió de fa vuit anys.

La Crida Nacional per la República serà el que vulguem nosaltres, “homes i dones lliures que volem un país lliure.”

dimarts, 10 de juliol del 2018

Dones que destaquen a l'Alta Edat Mitjana. 5 (El paper de la dona al segle X)




Les vicissituds de la dona a la Catalunya incipient dels segles IX i X són molt similars a les viscudes per la dona de la resta d’Europa. Algunes d’aquestes dones, malgrat totes les dificultats, van tenir exercir un paper destacat dins la societat de l’època. 

És el cas de Duoda, comtessa de Barcelona i Septimània, que va néixer sobre l’any 803 en una família de l’alta noblesa carolíniga. De llengua materna germànica és possible que es criés al sud de França o a Catalunya.  És autora d’una mena de guia del cristianisme laic, un speculum principis escrit en un llatí no gaire ortodox, de vegades fins i tot incorrecte, si més no segons les normes clàssiques o els patrons literaris de Carlomagne.

Una de les artistes destacades va ser Ende, una il·lustradora de manuscrits del segle X. Va treballar a la Península ibèrica  i se la considera l’autora, conjuntament amb Emeteri, de les miniatures que il·lustra el Beatus de Girona, manuscrit que es conserva a la catedral de la ciutat.

Alguns historiadors han descrit el personatge com a home. Per esvair qualsevol dubte només cal anar al manuscrit mateix: El va escriure Senior, presbíter. L'abat Dominic va manar fer aquest llibre. Ende (o En) pintora i servidora de Déu; germà Emeteri i presbíter".[1] 

Durant l’Alta Edat Mitjana, només les dones nobles o religioses gaudien d’una bona educació. D’algunes d’elles ens han arribat documents històrics, com les cartes d’Amalasunta, filla de Teodoric el Gran o l’epigrama escrit per Euqueria, dona del governador de Marsella, un poema que utilitza complexos recursos metafòrics.

El món del celibat i dels monestirs oferia a la dona encara més oportunitats per a l’educació i la literatura. Hi havia dones que exercien el paper de bibliotecàries, escribes o mestres.

En el segle X, Roswitha de Gandersheim, va compondre peces teatrals, llegendes i poemes èpics. Era un canongessa molt familiaritzada amb les obres de Virgili i Terenci, Els seus poemes èpics més destacats són Gesta Ottonis, sobre l’emperador Otó I, i Primordia Coenobii Gandeshemensis en què recordava la fundació del seu monestir i la posterior història fins al 919. La seva obra en prosa més destacada és Gangolf, propera a la llegenda moderna de Faust.[2]





[1] Dins de: http://www.edualter.org/material/mujer/art2.htm
[2]
Tesis doctorales en red. Dins de:
 http://www.tesisenred.net/TESIS_UAB/AVAILABLE/TDX-1124104-170009//fjgr1de2.df (Pàg. 240)