És si més no curiós que, fins i tot abans de l’acte de presentació, tant
ERC com la CUP ja se’n desmarquessin (no se sentien “cridats”, van dir...).
Immediatament alguns mitjans, alguns periodistes i, no cal dir-ho, les xarxes
han començat a dir i a escriure allò que
suposen, preveuen, prediuen, anticipen, avancen, imaginen... Immediatament, i
sense que hi hagi cap declaració ni cap escrit en què basar-se, l’han
qualificat d’un nou moviment polític de centre-dreta que intenta recuperar l’espai
polític perdut per l’antiga Convergència o, fins i tot, que es tracta d’una nova
maniobra per refundar el PDECAT.
És cert que l’estratègia a l’hora de presentar la Crida Nacional no ha
estat del tot encertada ni afortunada. Crec que caldria haver esperat unes
setmanes més per tal d’incloure entre els promotors actuals d’altres procedents
d’àmbits i ideologies més diversos. Amb aquesta posada en escena, per a mi
precipitada, han facilitat alguns arguments com els que abans he comentat.
Segurament, la proximitat del Congrés del PDECAT ha influït en la decisió presa
per alguns dels principals promotors.
El mateix dimarts, exigents.cat, organització a la qual pertanyo,
publicàvem aquest article col·lectiu al diari ARA.
Crec que el més importat que escrivíem i que vull remarcar és la frase:
Ben llegida, la crida feta
pública avui convida a participar en la definició del nou moviment que
cristal·litzi en un instrument polític organitzat per aconseguir la proclamació
de la República Catalana per la via pacífica i democràtica. Per tant, el nou moviment serà el que vulguem totes
les persones que ens hi sumem.
I així serà.... La Crida en aquests moments no és res més que un
emplaçament que es fa a la gent amb l’objectiu de crear un nou moviment
polític. Més enllà dels punts que s’expliciten en el Manifest, no hi ha res més.
Tot el contingut que ha de configurar el nou moviment sortirà de la feina que
siguem capaços de fer d’aquí a la Convenció Nacional, que tindrà lloc la
propera tardor i, evidentment, de la decisió final que prenguem tota la gent
que ens hi adherim.
El Moviment polític que en surti de la Convenció Nacional només tindrà
sentit si és realment unitari, transversal, plural, transparent
i basat en la radicalitat democràtica. Un Moviment que pugui regenerar la
política aplicant-hi primàries, limitació de la durada de càrrecs, participació
permanent dels militats i transparència total (en la gestió, en l’economia,
etc). Un Moviment que, entre altres mesures, estigui disposat a promoure
polítiques per reduir les desigualtats i eradicar la pobresa; a fer efectius
els drets fonamentals de les persones i a favor de l’equitat de gènere i de la sostenibilitat.
Un Moviment que serveixi d’una vegada per totes per consolidar la unitat
política i social a l’entorn de les estratègies necessàries per fer efectiva la
República catalana independent.
Ara
per ara, la Crida és només una escletxa de llum enmig de la grisor o de la
negror absoluta dels partidismes estèrils. Els partits polítics (i em refereixo
a l’aparell, als que manen, no al militant de base), han estat sempre la baula
feble del procés. Avui ens n’han donat una nova mostra amb la suspensió del ple
del Parlament. És increïble que en els moments actuals continuem tenint aquests
espectacles, tristos i decebedors, de picabaralles o baralles directament entre
partits que, per si fos poc, constitueixen el Govern actual de la Generalitat.
La
Crida Nacional per la República, en paraules de Jordi Sánchez, “No és una crida
per sumar partits polítics. És una crida a sumar homes i dones lliures que vulguin
un país lliure.”
I
jo afegeixo... Si fos una crida per sumar partits polítics estaria condemnada
al fracàs.
El
març de 2010 vaig començar a participar en el Moviment Independentista de
Catalunya (MIC). El 12 d’abril de 2011, els dos-cents integrants del MIC vam
fer pública la Crida a la Conferència Nacional per l'Estat Propi, que tindria
lloc a finals del mes d’abril i que tenia per finalitat anar cap a la constitució d'un ampli moviment transversal i unitari,
de base, que no seria cap organització constituïda ni esdevindria en cap
cas una plataforma políticoelectoral. Un any després naixia oficialment l’Assemblea
Nacional Catalana.
El mateix dilluns em vaig adherir a la Crida Nacional per la República. Ho
vaig fer amb el mateix esperit, amb la mateixa voluntat de servei i amb la
mateixa il·lusió de fa vuit anys.
La Crida Nacional per la República serà el que vulguem nosaltres, “homes i
dones lliures que volem un país lliure.”
