Oh, que cansat
estic de la meva
covarda, vella, tan salvatge terra,
i com m'agradaria d'allunyar-me'n,
nord enllà,
on diuen que la gent és neta
i noble, culta, rica, lliure,
desvetllada i feliç!
Aleshores, a la congregació, els germans dirien
desaprovant: "Com l'ocell que deixa el niu,
així l'home que se'n va del seu indret ",
mentre jo, ja ben lluny, em riuria
de la llei i de l'antiga
saviesa
d'aquest meu àrid
poble.
Però no he de seguir mai el meu somni
i em quedaré aquí fins a la mort.
Car sóc també molt covard
i salvatge
i estimo a més amb un
desesperat dolor
aquesta meva pobra,
bruta, trista, dissortada pàtria.
El caminant i el mur (1954)
El poema
El poema Assaig de càntic en el temple ens
presenta les tensions existents entre el jo
líric i la seva terra. Forma part de la poesia ètico-civil d’Espriu, d’elevat to moral. A través del recurs de
l’adjectiu el poeta va desgranant els seus dubtes i lluites internes que
desemboquen finalment en un cant d’amor, un desesperat cant d’amor a la seva
terra, a la qual promet restar fidel fins a la mort.
Anàlisi dels adjectius
El primer que
podem observar en l’ús dels adjectius és el fet que el poeta en crea dues
sèries diferents. Amb la primera, ( ) el poeta vol qualificar la seva
terra, el seu poble o, fins i tot, a ell mateix. Amb la segona, ( ) vol descriure la terra o el poble que li són estranys.
A més, aquestes
dues sèries d’adjectius s’oposen semànticament i la majoria d’ells tenen el seu
equivalent contrari en l’altra sèrie.
Veiem la taula
següent:
La pàtria/El jo líric
|
La terra estranya |
cansat
|
|
covarda / covard
|
noble
|
vella
|
|
salvatge
|
culta
|
bruta
|
neta
|
pobra
|
rica
|
|
lliure
|
|
desvetllada
|
dissortada
|
feliç
|
àrid
|
|
desesperat
|
|
trista
|
|
antiga
|
|
La primera sèrie
En l’inici del
poema el poeta està indignat, irritat i expressa un sentiment d’enuig amb la
seva terra. Aquest sentiment, més tard, esdevindrà també un desig
d’allunyament.. Els adjectius emprats
pel poeta en aquesta sèrie són, doncs, producte d’aquest estat d’ànim inicial.
Cansat
El jo líric es troba en un estat de
desmoralització. Se sent sol i decebut en veure que els seus esforços no
condueixen a res positiu. Comença a
pensar que tot el seu treball serà, en el fons, inútil. Cal tenir en compte
l’època clau, l’any 1954, en ple franquisme, en què Salvador Espriu compon el
seu poema Assaig de càntic en el temple.
Covarda
La terra, -un
dels objectes principals en la poesia d’Espriu- que en el seu univers simbòlic pot ser tant la
Sinera de la seva infantesa com, per
extensió, la seva pàtria, Catalunya. Aquesta terra, personificada en els seus
habitants, sent por. L’amenaça de la repressió dictatorial, l’amenaça del
genocidi cultural i lingüístic s’abat al seu damunt i –els homes -esdevenen
covards, resten immòbils, en un estat de somnolència col·lectiva, sense
capacitat de reaccionar. La seva terra, tenallada per la por, no pot reaccionar
contra aquells que l'han privada de tot.
Vella
Els orígens de la
seva pàtria es perden en els límits del temps. És una pàtria antiga, plena
d’història. És, a la vegada, una pàtria que durant molts segles ha servit, s’ha
mantingut en una lluita constant per sobreviure. Els segles li han anat caient
al damunt consumint-la lentament i, la pesant llosa del franquisme, l’ha fet envellir de cop.
Salvatge
Una terra a la
qual la guerra i la repressió han fet tornar esquerpa, rude, intractable. Els
seus habitants semblen haver desaparegut del món civilitzat, del món culte. La
llengua i la cultura, que són el suport de les societats civilitzades, els han
estat arrabassades per una força brutal. Han esdevingut un poble incivilitzat.
Antiga
L’adjectiu antiga cal observar-lo tenint en compte
la relació que manté amb el nom al qual qualifica, saviesa. El poble del poeta ha observat –sempre -en el passat un
capteniment assenyat i ha sabut aplicar-lo a tots els seus problemes. Ha
disposat del seny i ha sabut emprar-lo. El sintagma pot adquirir a més, en el
món místic d’Espriu, una relació filosòficoreligiosa en el sentit d’aquell que
coneix la veritat darrera, el destí del món –el seu món -i de l’home.
Àrid
La terra, el
poble, la pàtria, ha esdevingut erma, seca, estèril. La vida de la cultura, de
la llengua, els valors humans, el codi ètic i civil, no pot néixer ni
desenvolupar-se en un terreny inhòspit que li nega tot allò que li és indispensable
per créixer.
Covard-Salvatge
En aquesta segona
part del poema, el jo líric ja
comença a manifestar el que més tard serà una adhesió incondicional a la seva
terra. El poeta es veu forçat a viure en un món que no li agrada, però que és
el seu i manifesta aquesta adhesió establint un lligam indissoluble entre ell i
la seva pàtria.
Aquest lligam
etern el poeta l’expressa aplicant-se idèntics adjectius amb què, en el vers 2,
havia qualificat al seu poble. D’aquesta manera fa palesa l’estreta i forta
relació entre el poeta i la terra. Un sentiment, una relació afectiva que fa
dels dos un de sol. La terra amara l’home i l’home s’uneix a ella, pertany a
ella en cos i ànima. Ell és la terra mateixa.
Desesperat
No hi ha
esperança. Estimar aquesta terra i voler compartir amb ella el seu destí li
causa un gran dolor. Un dolor que no és físic, sinó espiritual. Un dolor que
pertany al món de la ment i dels sentiments. És un dolor que esdevé cada vegada
més insuportable perquè és un dolor sense esperança.
Pobra
El seu poble és
digne de compassió. La seva terra no té esma per aixecar-se del pou en què ha
caigut. És una pàtria vençuda i humiliada a la qual han pres la seva llibertat.
Bruta
L’autor vol donar
al qualificatiu bruta el sentit
semàntic d’irracional. Tot allò que
el seu poble està sofrint i, també, la mateixa incapacitat de reaccionar no
poden ser justificades per la raó. Tota actuació racional ha desaparegut del
seu poble.
Trista
Ni el goig ni
l’alegria tenen cabuda en un poble vençut, en un poble esclau. L’estat d’ànim
del poble/poeta el menen
inexorablement al dolor psíquic.
Dissortada
El darrer
adjectiu d’aquesta sèrie demana, de nou, compassió per al seu poble. La
malaurança en forma de guerra, repressió, prohibicions i càstigs s’ha abatut
sobre el poble/poeta. El destí ha
colpejat durament la seva pàtria i el condueix a experimentar un sentiment
perpetu d’aflicció i dolor.
Un poema precios..pero discrepo totalment de la seva filosofia; si no ets feliç a la teva terra,alla on vius,i l'aridesa d'aquesta cultuta et fa sofrir,per que no buscar el te lloc al mon? Tu que abans que res ets ciutada del mon,un mon tan ample i tan formos! Albert
ResponElimina