Josep Maria Virgili i Ortiga Catedràtic d'institut de llengua catalana
emèrit. Membre de Koiné i del Cercle Vallcorba.
Davantal
Han
passat tres mesos de les eleccions espanyoles. Més de dos mesos des de la
conferència del president Puigdemont en què va anunciar les condicions de Junts
per Catalunya per negociar la investidura de Pedro Sánchez. El rellotge no
s’atura i la data del 27 de novembre és cada dia més a prop.
Investir
o no investir Pedro Sánchez? Crec que la resposta a la pregunta la trobarem si
analitzem que és el millor per al moviment independentista. Què és el que ens
fa avançar, i en millors condicions, cap a la independència.
Els
membres del Consell de la República van votar majoritàriament de promoure el
bloqueig a la investidura, si bé és cert que només hi van participar un 4,5%
del cens, és a dir, 4.021 vots d'un total de 90.484 possibles. Toni Comín ,
però, ja va advertir que "Qui negocia són els partits, no el Consell, i la
consulta no vincula els partits".
Fem
una mica de política ficció i suposem que l’amnistia, que Sánchez va defensar
davant el Comitè Federal del PSOE “por el
interés de España y en defensa de la convivencia entre españoles” és
suficientment àmplia i beneficia tots els represaliats de procés
d’independència. Suposem també que s’acaba acceptant un mitjancer internacional
amb coneixements i prestigi que serveixi per guiar el procés, tant pel que fa a
l’estratègia com al contingut. Suposem també que. concessions per part de l’Estat espanyol sobre
rodalies i dèficit fiscal. Si tot això esdevingués una realitat, seria bo per
l’independentisme investir com a president Pedro Sánchez?
Continuem
amb la política ficció i imaginem ara què passaria si finalment Sánchez no és
investit i l’Estat es veu obligat a repetir les eleccions. Quins en serien els
resultats?
Unes
noves eleccions espanyoles afavoririen el bipartidisme. És a dir, probablement
hi hauria una afebliment de Sumar i de Vox que enfortirien una mica més el PP i
el PSOE. Els resultats més possibles podrien ser que, més o menys, es mantingués
la situació actual (triomf per la mínima del PP) o que el PP s’aprofités de les
concessions del PSOE en les negociacions fallides amb Puigdemont i obtingués uns
resultats molt clars que li permetessin formar govern. Tornant a la pregunta
anterior: aquesta situació seria bona per a l’independentisme?
¿Cal
aprofitar, doncs, l’escletxa que s’ha obert, que ningú podia imaginar el 23 de
juliol passat, i aprofitar la debilitat de l’Estat per fer avançar
l’independentisme?
Alguns
ens direu que si Junts acaba investint Sánchez, augmentarà la divisió en el món
independentista... possiblement, però és que si s’acaba blocant la investidura
no es produirà també aquesta divisió?
En
el programa d’avui, però, no parlarem d’investidura, parlarem de llengua des d’una
perspectiva que encara no hem tractat en
aquest programa... el de la qualitat lingüística.
En parlem
tot seguit amb els nostre convidat. Som-hi Comencem!
Final
Marxem
amb la frase de la setmana de l’escriptor, professor i autor de gran obres
d’autoajudael nord-americà Napoleon
Hill
Posa el peu sobre la por i no et
preocupis pel que els altres pensin, facin o diguin
Celebrant
la tornada a casa de Valtònyc, continuem marxant amb el pensament posat en la
nostra gent que és tota la que pateix la repressió, la presó i l’exili.
Tornem
la setmana que ve. Que tingueu molt bona feina!
Benvingudes
i benvinguts a una nova CLAU de la nostra història. Programa 240
El 14 d’octubre de 2019, es feia pública la sentència del judici
al procés independentista català. La resposta política a les sentències des de
les institucions es va limitar als discursos i a animar la gent a
mobilitzar-s’hi en contra. La resposta ciutadana va estar liderada per l’ANC,
Òmnium i els CDR. Va prendre un especial protagonisme un moviment que va
aparèixer a les xarxes un mes abans amb el nom de Tsunami Democràtic.
L’aparició d’aquest nou actor dins del moviment independentista va
sorprendre pràcticament tothom. En el seu manifest es presentava com una
resposta dels ciutadans a la sentència de l’Estat espanyol. Una resposta
fonamentada en la lluita no violenta i la desobediència civil.
Ja des del primer moment, l’independentisme de “a peu” va rebre el
Tsunami amb opinions per a tots els gustos, des dels que el veien
com la iniciativa que estaven esperant per guanyar la independència, fins als
que mostraven clarament el seu escepticisme ja que suposaven que el moviment s’havia
gestat en reunions que havien mantingut les forces independentistes amb el
president Puigdemont i també amb Marta Rovira i Anna Gabriel. El suport que,
immediatament, va rebre de la gran majoria dels polítics independentistes de
tots els colors feien augmentar el dubte.
El 14 d’octubre de 2019, el Tsunami va convocar la que seria la
seva acció més contundent i espectacular: milers de persones es van mobilitzar
i van arribar a col·lapsar l’aeroport del Prat. Uns dies després ho van fet a
l’autopista de la Jonquera. Van ser dues accions molt potents, si bé, com van
apuntar algunes veus crítiques, Tsunami va desconvocar ambdues accions abans
que provoquessin realment problemes importants. Després de l’acció fallida en
el clàssic Barça-Madrid del 18 de desembre de 2019, es va produir un llarg
silenci fins al 14 de febrer que va
publicar la seva darrera piuladas:
Tsunami Democràtic continuarà proposant accions
de protesta noviolenta i de desobediència civil massiva mentre les reclamacions
majoritàries de la societat catalana no siguin ateses. Comença la segona onada.
Des de llavors, silenci. La segona onada no ha arribat mai, ni
tampoc no hem tingut cap més missatge de Tsunami Democràtic.
Tsunami Democràtic ca ser només un instrument polític per
controlar i canalitzar les reaccions ciutadanes post sentència? Algunes
realitats semblen reforçar aquesta opinió: Suport de pràcticament tots els
polítics. Accions espectaculars, però inacabades. El silenci i la inacció del
Tsuami coincideix amb la investidura de Pedro Sánchez. El mateix lema del
moviment, “Sit and talk”, mai no havia estat utilitzat ni defensat pel moviment
independentista. Mai no ho va fer, ni al carrer ni a les urnes. El “sit and
talk” coincidia molt més amb les tàctiques dels diferents partits i polítics
independentistes.
Final
La
frase de la setmana és d’un personatge de ficció... “El mussol”, l’enemic de superherois
com Spider-Man i la Gata..
"El
vent bufa molt més fort quan més a prop estàs d’arribar al cim de la muntanya”
Tornem
la setmana que ve. Us esperem aquí per descobrir plegats noves CLAUS de la
nostra història.
Carles Palau vicepresident de Tallers
per la Llengua
Gerard Sesè Cap de Comunicació Consell de la
República
Francesc Abad,analista polític
Demà,
24 d’octubre, el Consell d'Afers Generals de la Unió Europea es reunirà una
altra vegada per debatre sobre l'oficialitat del català a les institucions
europees, després que la votació s'ajornés al setembre per falta de la
unanimitat necessària dels 27 per aprovar-ho.
L’oficialitat
de la llengua catalana a la UE és d’una importància transcendental, no solament
se’n normalitzaria l’ús dels ciutadans amb les institucions europees, sinó que
s’hi haurien de traduir tots els tractats, les directives i el reglament que
s’ha publicat i que regulen la vida dels europeus, com també els que es
publiquin d’ara endavant.
Amb
l’oficialitat de la llengua catalana a la UE, el català seria inclòs en tots
els actes oficials i en tota la simbologia europea, així com la informació de
seguretat sobre les joguines. Es podria exigir l’etiquetatge de productes alimentaris
i sanitaris en català. També tindria impacte en els procediments judicials a
Europa. El carnet de conduir podria ser en català. Es podrien fer en català els
exàmens al cos funcionarial de la UE.
Sense
l’oficialitat, el català no està inclòs a l’Online Linguistic Support i els
estudiants que venen d’Erasmus no poden aprendre’l abans d’arribar.El
Registre que gestiona el domini .eu ha de promoure el multilingüisme a la
xarxa, però ho entén únicament com a la promoció de les llengües oficials de la
UE.
Resumint...
L’oficialitat del català a la UE tindria un gran impacte en:
La
comunicació entre els ciutadans i les institucions europees. En les
comunicacions entre institucions dels territoris de llengua catalana i les
institucions europees. En l’etiquetatge, les instruccions o els prospectes. En
les sentències i normes. En l’accés als tràmits de la Unió Europea. En elsprogrames educatius i culturals. En el valor
simbòlic del català. En les eines i les noves tecnologies lingüístiques i en
l’ocupació laboral.
L’oficialitat
del català a la UE, per si sola, però, no solucionarà els problemes de la
llengua catalana. Sobretot no posarà remei a la nostra minsa consciència i
estranya conducta lingüística que fa que només dos de cada deu catalans siguem
capaços de mantenir la llengua en una conversa bilingüe.
En
parlem tot seguit amb els nostres convidats. Som-hi. Comencem!
Final
La
frase de la setmana del valencià Joan Fuster
Per normalitzar el català cal
desnormalitzar el castellà.
Marxem
com sempre amb el pensament posat en la nostra gent que és tota la que pateix
la repressió, la presó i l’exili.
Tornem
la setmana que ve. Que tingueu molt bona feina!
Si us canseu de llegir, espero que no, sempre teniu l'alternativa d'escoltar la intervenció
I si voleu escoltar l'acte complet també podeu fer-ho clicant a REPENSEM-NOS 4
Les jornades del
Repensem-nos d’enguany es van pensar amb l’objectiu de presentar accions
concretes que caldria emprendre per revertir la situació actual que viu i
malviu la llengua catalana als nostres països.
La nostra tendència
habitual és que dediquem molts debats a fer evident com anem de malament i a
cercar culpables, -que sempre són els altres...- . Ja havíem dedicat el
Repensem-nos 2, amb el títol “Emergència lingüística”,a exposar i a debatre la gravetat de la
situació de la llengua. Per això, enguany, ens proposàvem deixar de plorar i
intentar comunicar que sí, que estem molt malament, però que ens en podem
sortir si tots plegats si, cadascú des del seu àmbit i des de les seves
possibilitats, hi posa el coll, sense prejudicis, heretats i auto assumits,
sense pors, convençuts i decidits.
La primera jornada la
vam dedicar a la situació de la llengua a l’ensenyament. La segona, a l’ús
social de la llengua i la d’avui l’hem titulada “Institucions: feina a fer”.
En la jornada de
divendres passat, on fèiem la pregunta “Encara depèn de mi’?” La resposta va
sercontundent... Sí, encara depèn de
nosaltres. Si els catalanoparlants som capaços de deixar de ser, en paraules de
Ferran Suay, “catalanocallants” o “ catalanoparlants de la secreta”, la
situació de submissió lingüística canviarà molt.
No n’hi ha prou, però,
que individualment i col·lectiva assumint la nostra responsabilitat. Tampoc no
ens podem excusar o defensar dient que no només no tenim un estat que ens sigui
favorable, sinó que l’Estat espanyol ens va clarament a la contra i dificulta,
quan no impedeix, qualsevol mesura que vulguem tirar endavant per normalitzar
la llengua.
Ara bé, no tot és culpa
de l’Estat espanyol. És cert que tenim una autonomia molt restringida, que no té
una escassa sobirania i que, per tant, tampoc té sobirania lingüística. Malgrat
tot, des d’aquesta migrada autonomia, des de les Diputacions, des dels
Ajuntaments es pot fer molt més del que s’ha fet fins ara. Hi ha problemàtiques
lingüístiques que probablement no es poden solucionar sense disposar d’un Estat
propi. Però també és cert que no podem esperar arribar a la terra promesa, la
independència, perquè podria passar que tinguéssim, parodiant el titular dels
Marges de fa 44 anys, “Una nació amb estat. Un poble sense llengua”.
El primer que hauríem de
tenir ben clar, tots plegats, per tant també l’administració, és que per
normalitzar el català als Països Catalans cal desnormalitzar el castellà. I
això no ho dic jo, això ho deia Joan Fuster l’any 1981 en el seu text “Ara o
mai”. La tesi de Fuster era que la llengua catalana, per poder mantenir-se
viva, necessitava expandir-se a tots els àmbits socials i no era suficient que
revifés com a llengua de cultura.
Afirmava que "Un
idioma no pot subsistir, viu, dins la societat que li és pròpia, si no és
l'idioma de tothom i practicat per tothom tothora".
Possiblement, avui dia,
el català té molt bona salut com a llengua de cultura, però s’ha demostrat, com
deia Fuster, que això no significar que l’idioma pugui recuperar automàticament
les seves posicions socials i polítiques.
Per normalitzar la
llengua cal que aquesta ocupi espais, àmbits, usos...i això significa que els
abandoni el castellà. És a dir, desnormalitzar el castellà. Si això
l’administració no ho té clar (encara que no ho digui públicament) tindrem mala
peça al teler.
M’atreveixo a dir que
l’Administració té força clar què ha de fer... o que hauria de fer. Un altre
tema és si serà capaç de tirar-ho endavant. A l’espera del Pacte Nacional per
la Llengua, del que avui possiblement ens en parlarà el Secretari de Política
Lingüística el Sr. Xavier Vila.... i si no li preguntarem... L’any passat el
govern va presentar un pla amb un conjunt de 100 accions transversals de
política lingüística, batejat com “El català, llengua de país”. Les mesures
impliquen tots els departaments de la Generalitat i tenen com a objectiu
reforçar el coneixement i l’ús de la llengua en tots els àmbits.
Enguany se’ns ha dit que
51 d’aquestes 100 mesures ja estan en marxa. Van des del sector audiovisual
fins a l’àmbit de la formació dels treballadors públics o el departament
d’Educació i Salut. Afirmen que 44 d’elles es troben en una fase avançada
d’execució. Si la feina es fa i es fa bé, aquest és el camí i cal veure-ho com
un canvi de rumb de l’administració.
Feina a fer per les institucions...
Algunes mesures que caldria prendre per part de les diferents administracions. Desconec si alguna es troba entre aquestes 100 accions transversals, tant de bo que sigui així...
El greu problema que a hores d’ara representa el màster per a professorat de llengua catalana. Els mecanismes d’accés permeten, i així està passant des de fa molts anys, que facin aquest màster persones que no hagin cursat ni una sola assignatura de llengua ni de literatura catalanes i, consegüentment, acabi exercint de professor de català a l’ensenyament públic secundari. Les nostres administracions, amb aquesta actuació, transmeten el missatge que no cal una formació específica per a poder ensenyar el català.
Cal activar la inspecció Educativa per tal d’assegurar el compliment de la normativa lingüística als centres educatius del nostre país. Una mesura que no figura entre les 100 accions. Com denunciava la Intersindical “Cada vegada són més els docents que es troben indefensos i fins i tot assenyalats a l’hora de voler fer un ús normal del català als centres educatius, més enllà de ser la seva obligació legal.
La vehicularitat del català no pot ser un acte de voluntarisme ni de militància per part dels professionals, sinó que ha de ser un dret garantit per al conjunt de la Comunitat Educativa.”
Si que hi és entre les 100, la d’avaluar la competència oral dels estudiants de 4t d’ESO. Una bona mesura que cal que es dugui a terme. Ja que molts d’aquests graduats obtenen el nivell C1 de català sense disposar, ni de lluny, de les competències lingüístiques suficients.
Cal garantir un accés real a l’aprenentatge de la llengua per part dels adults. El Consorci per a la Normalització Lingüística fa una molt bona feina, però es troba limitat, lògicament, en alguns punts molt específics. Ara escombraré cap a casa meva... La CAL, des de fa més de 15 anys, treball i impulsa el projecte Xerrem Junts que promou la creació d’espais socials de trobada i comunicació de persones adultes en català. Hi ha tres nivells, persones que parteixen d’un desconeixement absolut del català, persones que tenen una suficient comprensió, però que no el parlen i finalment, aquells que el parlen però que tenen mancances de fluïdesa o de bagatge lingüístic.
El projecte Xerrem Junts els permet immergir-se en el català oral, mitjançant la conversa col·loquial. És també un projecte polivalent en què el pal de paller és la llengua no formal que en facilita l’adopció per part dels nous parlants. Alhora és un projecte que fomenta la cohesió, un projecte social que atén no de manera exclusiva, però si principalment, col·lectius de baix nivell econòmic i social de barris perifèrics i pobles. Persones que viuen en zones amb baix nivell d’ús del català, que no accedeixen a l’educació formal per motius diversos o que hi accedeixen però necessiten entorns d’ús per practicar-lo. Permet l’accés a la llengua oral i col·loquial en horaris laborals, en horaris escolars.
La coordinació i complementarietat amb el CPNL, que ja es produeix en algunes zones, hauria de ser extensiva a tot el país. Això permetria que allà on no pot arribar el Consorci hi arribés el Xerrem Junts.
Per anar acabant, altres feines a fer de manera telegràfica...
No tot se centra en l’escola, L’entorn i la socialització són molt importants. Cal, doncs, fomentar i crear espais de socialització en català a través de la Xarxa Associativa Catalana.
La immersió lingüística ha d’anar molt més enllà de l’aula (on de moment, en molts casos tampoc hi és) . El català ha de ser present en el menjador i en totes les activitats extraescolars.
Millorar de manera dràstica les aules d’acollida. Cal també una acollida als familiars i una xarxa d’acompanyament a les persones nouvingudes perquè puguin tenir accés als entorns de socialització.
Millorar i molt la formació de totes les persones implicades en l’acollida.
Acords amb empreses i sindicats per a la formació lingüística a les empreses
Formació lingüística a la Formació Professional i també a l’Educacional.
Incorporar criteris lingüístics tant en les subvencions com en les contractacions públiques de qualsevol mena.
Referents lingüístics per als joves. Plataformes. TV. Finançar creadors de contingut audiovisual i connectar-los a la xarxa.
Àmbit sanitari. Pla de xoc en l’aprenentatge de la llengua de tots els professionals.
Les Administracions han d’assumir la responsabilitat de elaborar les lleis, però sobretot han de fer-les complir i, quan calgui, aplicar les sancions corresponents.
Deixem, doncs, de buscar i de sentir-nos culpables i posem fil a l’agulla abans que sigui massa tard. Pel que fa a les institucions porten massa anys amagats, tímids, porucs pel que fa a la llengua. Massa anys en què no només han amagat la situació real de la llengua, sinó que fins i tot en alguns casos han arribat a manipular, a mentir sobre la realitat a les escoles, a les universitats i a la societat en general.
Deixeu-me que acabi recordant Maria del Carme Junyent quan ens deia “que el fet que la gent jove parla molt menys català que els seus pares, catalanoparlants d’origen que els han transmès la llengua; que la gent de més de 40 anys, parlen menys català ara que quan érem joves, això són símptomes molt clars d’una llengua en procés d’extinció. Això es pot veure descrit en llengües que ja estan dades i beneïdes, que ja han desaparegut. És el procés canònic de mort de la llengua. Ningú no ho comenta obertament, això. I si ho dius, ets derrotista. Em sap greu, sóc la primera a qui li fot que els fets li donin la raó.”
Malgrat aquesta realitat, i un cop assumida perquè és la millor manera de fer-li front, recuperem la mentalitat i l’actitud positiva i posem-nos a treballar. Com va dir Henry Ford:
Quan tot sembla anar contra teu, recorda que l’avió s’enlaira sempre contra el vent.
La notícia de la setmana d’avui ens la porta Marc Pons a El Nacional.cat
amb el títol “La revolta d’Aissó (826-827) la primera guerra civil catalana.”
Som
a Barcelona, fa 1197 anys. Un grup de magnats del país —descendents dels
hispanovisigots exiliats des de la conquesta àrab (717-723) al regne dels
francs i que havien acompanyat l’exèrcit de Carlemany en la recuperació del
país (754-801)— es revoltaven contra l’administració carolíngia del país.
Aquest grup oligàrquic estava liderat per Aissó, amb la participació de la
família de Berà, el primer comte carolingi de Barcelona. Es van enfrontar als
cabalers de la cort d’Aquisgrà. El conflicte es va produir entre el 826 i el
827 i va desbastar els comtats carolingis catalans, si bé va ser tan cabdal per
al futur que no es pot explicar la formació de Catalunya sense l’anomenada
revolta d’Aissó.
Berà, d’origen visigot, conjuntament ambRostany, comte de Girona; i Bel·ló, comte de
Carcassona i avantpassat de Guifré el Pilós; serien la representació del poder
indígena al territori. Les oligarquies
indígenes, interessades a consolidar el domini sobre el territori
guanyat i a restaurar el seu aparell productiu, es posicionaven a favor
d’una pau llarga amb els àrabs. en canvi, els cabalers de la cort
carolíngia, que havien abandonat Aquisgrà a la recerca d’una carrera militar que
els havia de proporcionar patrimoni i prestigi, no estaven disposats a abandonar el seu propòsit aventurer.
Després de la mort de Carlemany, va esclatar el conflicte que devastaria
els comtats catalans, en un episodi històric que podríem anomenar “La primera
guerra civil catalana en què es van enfrontar dos models de govern i que va
acabar amb la victòria momentània dels cabalers de la cort carolíngia amb Bernat de
Septimània al capdavant.
L’ambició de Bernat va acabar amb el seu poder. Carles II, nét de
Carlemany, va anomenar en el seu lloc Sunifred, fill de Bel·ló i pare de
Guifré, que va retornar els comtats catalans a l’obediència d’Aquisgrà. Però el
seu fill Guifré, nomenat un quart de segle després (870), convertiria el càrrec
en hereditari i seria el fundador de la nissaga Bel·lònida, que va governar
Catalunya durant més de cinc segles (870-1410). I el seu besnét Borrell II
(947-992), recolliria i sumaria la tradició de personatges tan contraposats com
Aissó, Bernat i Guifré i es convertiria en el primer comte independent de
Barcelona (987).
Benvingudes
i benvinguts a la primera CLAU de la temporada . Programa 239
El
passat diumenge es van complir 83 anys de l’assassinat de Lluís Companys i
Jover, president de la Generalitat de Catalunya. L'únic president de govern
elegit democràticament que va morir executat a mans de l'estat espanyol.
Advocat,
periodista i polític. La veu defensora dels rabassaires. Regidor de
l’Ajuntament de Barcelona. Primer president del Parlament català republicà. Ministre espanyol de Marina... L’1 de gener de
1933, després de la mort de Francesc Macià va ser escollit el 123è president de
la Generalitat amb cinquanta-sis vots a favor, sis en blanc i l'abstenció dels
diputats de la Lliga. En el discurs d'investidura va pronunciar la seva
coneguda frase:"Totes les causes
justes del món tenen els seus defensors. En canvi, Catalunya només ens té a
nosaltres.
Protagonista
principal dels fets del 6 d’octubre de 1934, va ser condemnat a trenta anys de
reclusió al penal situat a El Puerto de Santa María, a Cadis. El 16 de febrer
del 1936, amb la victòria del Front Popular a les eleccions a Corts, Companys
va ser amnistiat i va recuperar la presidència de la Generalitat.
El
juliol de 1936, després que s’aconseguís ofegar el cop d’estat a Catalunya,
Companys va presidir la Generalitat durant la guerra espanyola. En els primers
mesos, Companys i el seu govern van salvar el patrimoni artístic i les vides de
molts eclesiàstics, i van autoritzar una expedició catalana a Mallorca per
mirar, sense èxit, d'alliberar l'illa dels militars revoltats.
Després
de superar els Fets de Maig de 1937,va ser ratificat com a president pel
Parlament de Catalunya . Amb la caiguda de Barcelona el 26 de maig de 1939,
Companys es va exiliar la Baule-les-Pins, a la Bretanya. El 13 d'agost del
1940, la Gestapo deté el president a la seva residència i el trasllada a la presó de La Santé, a París. El 29 de setembre,
la Gestapo, el condueix fins a Irún i el lliura la policia franquista.
És
torturat als calabossos de Madrid i conduït a Barcelona on l’espera un consell
de guerra sense cap mena de garantia i amb una sentència ja escrita. El 14
d’octubre és condemnat a mort i la matinada del dia 15 d’octubre de 1940 és
executat al castell de Montjuïc Va voler morir descalç, trepitjant la terra i
al crit de “Per Catalunya!”.
Vuitanta-tres
anys després, cal seguir honrant la seva memòria, la del president republicà,
catalanista i antifeixista que va ser sempre fidel a la frase que va pronunciar
el dia de la seva elecció com a president de la Generalitat: "Sigui el que
sigui el que ens porti l'esdevenidor, l'únic que tinc, que és la meva vida, jo
estic disposat a sacrificar-la per Catalunya, per la República, per la
llibertat".
Final
La frase de la setmana de l'empresari Henry Ford
Quan tot sembla anar contra teu, recorda que
l’avió s’enlaira sempre contra el vent.
Tornem la setmana que ve. Us esperem aquí, per descobrir plegats noves CLAUS de la nostra història.
El
27 de novembre és la data límit perquè Pedro Sánchez aconsegueix ser investit
com a president del Govern espanyol. Ara per ara, si el president Puigdemont, i
conseqüentment Junts, no introdueixen rebaixes en els seus plantejaments
inicials, la investidura serà fallida i caldrà tornar a convocar eleccions al
Congreso espanyol.
Tal
com va anunciar el president Puigdemont, les condicions per a la investidura se
centren en el que va denominar com un acord històric, un compromís històric com
el que cap règim ha estat capaç de fer realitat des de la caiguda de Barcelona
de 1714. L’acord es basaria a mantenir la legitimitat del Primer d’Octubre, que
només es podria substituir per un referèndum d’independència acordat amb
l’Estat espanyol, i la no renúncia a la unilateralitat.
Si
ens centrem en lalínia marcada pel
president ara fa un mes, en aquests moments estaríem únicament en un marc de
prenegociació, ja que abans d’entrar de ple en la negociació final Puigdemont
exigia crear unes condicions prèvies, que havien de començar pel reconeixement
dels elements que conformen el conflicte amb Catalunya, una llei d’amnistia que
acabés amb la repressió judicial i policial i una mediació externa que, des
d’un bon començament, garantís la validesa de la negociació.
Puigdemont
també va enumerar quins eren els elements que conformen el conflicte amb
Catalunya i que l’Estat havia de reconèixer com a tals: La sentència del 2010
contra l’Estatut; l’incompliment dels pactes, sobretot de les inversions en
Catalunya; el dèficit fiscal; el reconeixement de Catalunya com a Nació i, per
tant del seu dret a l’autodeterminació; la criminalització del Primer d’Octubre
i el reconeixement i el respecte a la legitimitat de l’independentisme.
El
president va remarcar que per tirar endavant les negociacions calia crear un
mecanisme de mediació, validació i compliment dels acords i que ni tan sols una
llei d’amnistia podia resoldre el problema de fons.
Fins
ara, i fins on sabem, només es parla d’amnistia i de res més. Es mantindrà ferm
Puigdemont en les seves condicions inicials perquè Junts investeix Sánchez com
a president del Govern espanyol? Es conformarà, si és que arriba, amb una llei
d’amnistia? L’amnistia, desitjable, que permetria acabar amb el patiment de
tots els represaliats, podria esdevenir un element desmobilitzador per al
moviment independentista?
Quan
Puigdemont va parlar d’un acord històric, segurament tenia al cap l’acord de
Pasqua de 1998 entre els governs irlandès i britànic. El pensament de Pedro no
va més enllà d’un acord d’investidura que li permeti ser president del govern
durant, potser, quatre anys més.
En
parlem tot seguit amb els nostres convidats. Som-hi. Comencem!
Final
La
frase de la setmana de l’escriptor nord-americà Mark Twain
“És molt millor tenir la boca tancada i
semblar un estúpid, que obrir-la i confirmar-ho.”
Marxem amb el pensament posat en la nostra gent que és
tota la que pateix la repressió, la presó i l’exili.
Tornem la setmana que ve. Que tingueu molt bona feina!
Josep Pinyol historiador,
autor de llibres com “La sobirania nacional”. República Catalana. Declaració
Unilateral d’Independència i recentment “Tornem-ho fer! Mobilització i desobediència civil fins
a un acord de pau”
Olga Amargant advocada
Josep Ferrer, president d'AExRC
Segur
que molts de nosaltres hem dit o hem escoltat més d’una vegada la frase “Ho
tornarem a fer!” I immediatament ens ha vingut al cap la reflexió “Sí... però
com?
El
nostre convidat d’avui, l’historiador Josep Pinyol, ens diu com ho podem tornar
a fer en el seu llibre “Tornem-ho a fer!” amb un subtítol força aclaridor
“Mobilització i desobediència civil fins a un acord de pau”
El
llibre d’en Pinyol ens permet repassar de manera analítica com hem arribat fins
a la situació actual i ens ofereix unes eines imprescindibles per poder donar
resposta a unes quantes preguntes...sí... però com ho tornarem a fer? Com podem fer que l’actual decepció,
frustració, indignació dels independentistes es transformi en una actitud
positiva? Com aconseguirem que l’Estat espanyol s’assegui en una taula per
arribar a un acord de pau? Què vol dir exactament “un acord de pau?”
A la
segona part del llibre ens desgrana com hauríem de plantejar l’escalada per
provocar un nou embat, i perquè aquest serveixi definitivament per instaurar la
República Catalana.
Escriu
Pinyol... Per començar, cal tornar a mobilitzar la gent i per fer-ho cal una
estratègia viable per assolir la independència.
Per
legitimar davant del món la desobediència de l’independentisme a la legalitat
espanyola cal sumar diverses legitimitats: el dret a l’autodeterminació; fer
evident la reiterada negativa espanyola a reconèixer aquest dret i, finalment,
la voluntat democràtica guanyada a les urnes, expressada en una votació al
Parlament. El nou embat per la independència, doncs, s’ha de desfermar després
d’una nova majoria independentista en unes eleccions al Parlament de Catalunya.
A
partir d’aquí, Pinyol preveu 4 fases en l’embat per fer efectiva la
independència:
Celebració
sense límits de la victòria electoral.
Defensa
no violenta de les institucions en el moment d’aixecar la suspensió de la
República.
Aturada
de país fins aconseguir un procés internacional de pau.
Negociació
d’un acord de pau amb mediació internacional entre Catalunya i Espanya.
Ho
podem tornar a fer?...En parlem tot
seguit amb els nostre convidats. Som-hi. Comencem!
Final
La
frase de la setmana de la militant i teòrica marxista alemanya, Rosa Luxemburg
“Aquell que no es mou no pot sentir les
cadenes”.
Marxem
amb el pensament posat en la nostra gent que és tota la que pateix la
repressió, la presó i l’exili.
Tornem
la setmana que ve. Que tingueu molt bona feina!
El 13 de setembre de 2009, a
Arenys de Munt, un poble tranquil, de poc més de 8.000 habitants,de la comarca del Maresme, va tenir lloc la
primera consulta municipal de la història sobre la independència de Catalunya.
La pregunta: “Està d’acord que Catalunya esdevingui un estat de dret, independent,
democràtic i social, integrat a la Unió Europea?”
Aquesta és la pregunta que
ho va trasbalsar tot. Una cadena de despropòsits van precedir la consulta
popular. Actuacions ridícules i gairebé esperpèntiques de la justícia i de
l’Estat espanyol van voler alterar i enterbolir aquesta manifestació
democràtica d’un poble. Els resultats finals del referèndum van ser que 2.569
persones hi van votar afirmativament. 61 van votar que no i 29 ho van fer en
blanc. La resta de la història, poc o molt ja la coneixeu...
Ahir, sis anys després del
Primer d’Octubre de 2017, de nou, Òrrius, una petita població de 793 habitants,
també del Maresme va dur a terme una nova consulta, amb la pregunta “Vols fer efectiva la declaració
d’independència proclamada al Parlament de Catalunya el 27 d’octubre de 2017?”
La consulta ha estat
impulsada per Ò! República, que va recollir més de dues-centes signatures per
demanar-la al consistori. Pocs mesos després de les eleccions municipals, la
consulta s’ha fet realitat amb la col·laboració de l’Ajuntament que ha cedit
l’espai i l’entitat hi ha posat els voluntaris i el material.
Com ja va passar a Arenys de
Munt en el seu moment, també s’ha intentat aturar la iniciativa amb la denúncia
formulada per Vox i el PP, que ja veurem fins on arriba i com acaba.
L’objectiu de la consulta és
la de reactivar l’independentisme, prenent com a model la conslta d’Arenys de
Munt. Segons els organitzadors: “Esperem que aquest acte sigui una manera
d’esperonar-nos després d’uns anys endormiscats a conseqüència de la repressió.
Animem la resta de pobles a fer això mateix”.
Hi ha votat 2.110 persones,
empadronades al municipi i també vingudes de fora. 2.086 han votat sí. 11
persones han votat no, 5 han votat en blanc i 8 vots han estat declarats nuls.
Final
La frase de la setmana, un
proverbi hindú, dedicada especialment a la gent d’Òrrius
La caminada més llarga començar amb un
pas
Tot recordant la jornada antirepressiva d’ahir Primer d’Octubre, marxem amb el pensament
posat en la nostra gent que és tota la que pateix la repressió, la presó i
l’exili.
Tornem
la setmana que ve. Que tingueu molt bona feina!
