Escric
aquestes ratlles mentre escolto el president de la Generalitat, el Sr.
Aragonès, dient-nos que “que ve el llop, que ve el llop...” donant per segur
que “el llop” triomfarà en les properes eleccions espanyoles, predit l’apocalipsi
i, ara sí, demanant la creació d’un front democràtic per “defensar Catalunya”.
Escepticisme...
Eleccions
municipals 2023... Primer avís....
Si
fem comparacions, les hem de fer amb les municipals del 2019, no amb altres
cites electorals perquè desvirtuarien del tot la possible comparació. Tots els
partits independentistes han perdut vots. També n’ha perdut el PSC que, malgrat
ser el guanyador ha obtingut 55.000 vots menys. Només han millorat els seus resultats
el PP amb 65.000 vots més. També han millorat Vox i PDeCat, evidentment perquè s’hi presentaven
per primera vegada.
Els
crits “que ve el llop” del nostre Molt Honorable president també han ressonat en
aquestes eleccions. Si ens fixem únicament en els números, però, veurem que, en una
gran part ,els vots que ha perdut Ciudadanos (més de 255.000) han anat a parar a
PP i Vox (en total 179.680), és a dir que no és “que vingui el llop”, sinó que
el llop ja hi era i ha modificat una mica el seu aspecte.
El
més destacat és, sens dubte, la sonora bufetada de l’electorat als partits
independentistes, que han perdut un total de 351.764 vots. La bufetada més
forta, però és per a ERC, el partit més castigat pel vot independentista. ERC
ha perdut un total de 302.754 vots, que representen més d’un 36% de pèrdua de
vot en relació a les anteriors municipals. Ha passat de guanyar a Barcelona el
2019 a ser-ne la quarta força política amb la pèrdua de la meitat de regidors
que tenia. També ha baixat a tota l’àrea metropolitana, amb l’excepció de Santa
Coloma de Gramenet i ha perdut també les alcaldies de Tarragona i Lleida.
La
CUP ha perdut 43.071 vots, el que representa un 25% de pèrdua de vot en relació
al 2019. Finalment, Junts, tot i estar el menys perjudicat i haver guanyat a
Barcelona, ha perdut un total de 6.419 vots. L’abstenció li ha afectat molt poc
ja que la pèrdua de vot no arriba al 2%.
No
podem deixar de banda els resultats que s’han produït a la resta dels Països
Catalans. La dreta del PP i l’extrema dreta de Vox han obtingut clares
victòries al País Valencià. Ciutats com València, Elx, Castelló, Alacant...
tindran governs de dretes. PP i Vox també arrasen a les Illes.
La
pèrdua de vots de l’independentisme cal
entendre-la com el primer avís seriós del votant cap als partits que en teoria
el representen. El segon avís, si no es produeix un canvi polític de 180º, pot
ser encara molt més dur el proper 23 de juliol en les eleccions avançades que ahir
va convocar el president del govern espanyol Pedro Sánchez.
No
només cal reflexionar pels darrers resultats obtinguts per l’independentisme
parlamentari, a l’ANC li cal també una profunda reflexió.
Aquest
mes de maig ha fet un any de les eleccions al nou Secretariat Nacional de l’ANC.
Des de llavors l’Assemblea ha adoptat una línia d’actuació que no és la que li
correspon, si més no, no és pel que va ser creada. L’ANC es va fundar com una
organització política i social absolutament transversal. M’agradaria remarcar
aquesta paraula “transversal”. Entre els associats, simpatitzants i seguidors de l’ANC hi trobaríem votants
(i militants) de pràcticament totes les opcions polítiques de l’independentisme.
L’estratègia
actual de l’Assemblea se centra, bàsicament, en l’anomenada “llista cívica”. La
presidenta i Uriel Bertran estan fent, des de fa mesos, tot un seguit d’actes
que tenen com a únic objectiu “vendre” les excel·lències de la llista cívica. L’estratègia
va acompanyada d’un enfrontament directe amb tots els partits independentistes
i “l’amenaça” de presentar aquesta llista en competència amb les altres llistes
independentistes que es presentessin a les properes eleccions al Parlament.
L’estratègia
d’enfrontament amb els partits polítics i la possible quarta llista
independentista és l’antítesi del que hauria de ser l’Assemblea i del perquè va
ser creada. És l’antítesi de la transversalitat. Representa crear un quart
espai independentista que aplega o pot aplegar un sector de l’independentisme,
però mai a la totalitat del moviment independentista, que és molt divers. Converteix l’Assemblea
en una organització que fragmenta i divideix l’independentisme.
La
prova la tenim en la darrera crisi de l’ANC. Cal reconèixer que no és la
primera crisi que hagi tingut l’Assemblea, però és, sense cap mena de dubte, la
més greu. Les dimissions al si del Secretariat Nacional han estat nombroses i
conflictives. Els dies 13 i 17 de juliol s’han convocat eleccions parcials per
cobrir 22 places vacants... VINT-I DUES!
Si la
bufetada de les municipals als partits ha estat considerable, caldria
reflexionar molt el que va passar entre el 18 i el 24 de maig en les votacions de
l’Assemblea General. Segons l’ANC hi van participar un total de 2.523 associats.
Si la xifra d’associats calculem que es troba sobre uns 38.000 (caldria també
reflexionar sobre la gran quantitat de baixes produïdes en els darrers anys) el
percentatge d’abstenció en aquestes votacions rondaria el 93%. Més encara, el
Full de Ruta definitiu es va aprovar amb una participació que no va arribar als
1000 socis... al voltant d'un 97,5% d’abstenció.
Si l'abstenció a les municipals la considerem un avís als partits independentistes, com cal entendre una abstenció entre el 93 i el 97% a les votacions de l'Assemblea?
Urgeix,
doncs, aquesta profunda reflexió dels principals representants del moviment
independentista. Els primers, evidentment, els partits polítics, tots. Però
també cal que l’Assemblea faci una profunda reflexió sobre quin és i quin
hauria de ser el seu paper dins del moviment i si la seva estratègia actual
afavoreix la unitat o provoca encara més fragmentació.
Com a un dels 200 convocants de la Conferència Nacional per l'Estat Propi del 2011. Com a membre del primer Secretariat Nacional de l'ANC el 2012 i com a vicepresident del 2013 al 2015, em dol profundament el rumb que que ha pres l'Assemblea. "Jo sóc Assemblea", ho he dit i encara ho mantinc perquè seria inimaginable que la millor eina de què disposa el moviment independentista, l'eina que va néixer per aconseguir la unitat del moviment, acabés esdevenint un element més de divisió entre independentistes.
De
cara a les eleccions al Parlament de Catalunya del 2025 (si no es produeix un
avançament electoral) hi ha temps encara de rectificar polítiques, de modificar
estratègies, de tornar, en certa manera al 2017. La independència només
arribarà si hi som tots. Si això no es produeix, si l’independentisme arriba
fragmentat i dividit a les properes eleccions autonòmiques la reculada podria esdevenir
gairebé definitiva i ens allunyaria, potser per dècades, de la independència i
de la República catalana del moviment independentista que en tornaria a
allunyar durant anys de la República catalana.
