divendres, 21 de juny del 2024

Els museus, espais des d’on canviar la història. La festa popular, Festes.org. La batalla d'Almansa


LA CLAU de la nostra història Programa 266. Emès el 13 de juny de 2024 per Terramar Barcelona (TVB), ETV Llobregat, Terramar Garraf-Penedès i Terramar Tarragonès


Davantal

Benvingudes i benvinguts a una nova CLAU de la nostra història. ^Programa 269

Fa uns mesos, el departament de Cultura va nomenar Manuel Borja-Villel, exdirector de la Fundació Antoni Tàpies, el Macba i el Museu Reina Sofia, com a assessor museístic per aprofundir en el futur dels museus i el seu paper social.

Borja ha presentat les activitats que, a partir d’aquesta setmana i fins al 2026, es desenvoluparan a Catalunya sota el títol genèric de Museu habitat, en el sentit de sentir els museus com a propis. “En èpoques de crisi la societat mira cap al passat per entendre millor el present i veure cap a on anem”, diu Borja-Villel.

L’objectiu de Borja-Villel és “replantejar” l’ecosistema dels museus catalans, a partir de repensar-ne aspectes diversos.  “La investigació militant”, diu,serà una de les claus de tot aquest procés. Un dels interrogants que que cal respondre és què es pot fer per forjar les històries d’aquells de qui no es conserven documents, o que quan existeixen, com és el cas dels esclaus, els redueixen a la seva condició d’esclavatge per sempre. Borja-Villel es fa i ens fa una pregunta clau: “Com s’escriu la història, des d’on s’escriu?”.

El plat fort del programa per al gran públic serà una gran exposició que es podrà visitar, simultàniament, al Museu Marítim, al Palau Moja i als recuperats Tinglados del Port Vell. Cadascuna de les seus abordarà  unes temàtiques concretes. Els Tinglados, per exemple, estaran dedicats a les nocions de “paisatge, desplaçament i identitat” a través del diàleg d’un reguitzell d’obres històriques riquesd’artistes com Isidre Nonell, Colita i Anna Turbau amb unes altres  de contemporànies .

També hi haurà uns altres “assajos expositius”. Al Palau Moja, s’hi podran veure les Variacions Güell, de Jorge Ribalta, i treballs d’artistes com Aline Motta i Oriol Vilanova, entre d’altres. L’assaig del Museu Marítim de Barcelona tractarà temes com l’impacte de la importació de matèries primeres com ara la fusta de Guinea en el disseny de productes i d’arquitectura durant els anys 50 i 60 amb material històric i obres d’artistes contemporanis I el Pavelló Victòria Eugènia acollirà una sèrie d’intervencions artístiques per reflexionar sobre l’impacte en la nostra manera d’entendre el món de les grans exposicions internacionals de les últimes dècades del segle XIX i les primeres del XX.

Final

El 13 de juny passat es van complir 78 anys del naixement de la periodista i escriptora Montserrat Roig. Seva és, doncs, la frase de la setmana:

“La cultura és l’opció política més revolucionària a llarg termini”

Tornem la setmana que ve. Us esperem aquí per descobrir plegats noves CLAUS de la nostra història. Que passeu una molt bona setmana!


dijous, 20 de juny del 2024

MÀTRIA o barbàrie. Trenta veus del feminisme català. Conversa amb Marta Roqueta i Júlia Ojeda


 
Vull una resposta. 12a temporada. Emès el 17 de juny de 2024 per Terramar Barcelona (TVB), ETV Llobregat, Terramar Garraf-Penedès i Terramar Tarragonès


Davantal

El maig de 1976, al Paranimf de la Universitat de Barcelona, tenien lloc les Primeres Jornades Catalanes de la Dona. Per primera vegada, després de la dictadura franquista, s’hi van exposar, en un fòrum públic, les reivindicacions i demandes de les dones.

Deu anys després, el 1986, se celebraven les Segones Jornades Catalanes de la Dona. En el marc d’aquestes jornades, s’hi va presentar la ponència Dona i Nació: Feminisme i Nacionalisme de la qual eren autores  Maria Olivares, Carme Maso, Eulalia Duran, Tona Cusi, Ma Mercé Marsal, Sonsoles Sentis. En la introducció s’hi deia:

“Si bé feminisme i nacionalisme tenen en la ment de tothom uns espais prou delimitats, d'abast més o menys generals, ja sigui per subscriure'n les propostes o bé per rebatre-les, en canvi, I ‘àrea en la qual un i altre camp s'interaccionen, és una mena de terra de ningú, d'espai desert on tot, o no res és possible, i, per tant, terreny abonat per a fantasmes, tòpics, prejudicis, inèrcies i rauxes de tota mena. Un espai que nosaltres no controlem és, sens dubte, un espai que lliurem sense combat, a I ‘enemic.”

Aquesta “Terra de ningú” va donar lloc el 2017 el llibre Terra de Ningú perspectives feministes sobre la independència un llibre col·lectiu que se centrava en els 3 eixos de lluita que consideren vitals; la lluita feminista, la lluita anticapitalista i la lluita per l’alliberament nacional, confrontar-los i que parlessin en un espai que era “terra de ningú”, una expressió que va fer servir l’escriptora feminista, Maria Mercè Marçal als anys 80 que, segons les editores, “segueix sent actual.

El 8 de març de 2023, Júlia Ojeda, Marta Roqueta i  Anna Punsoda feien públic el Manifest per un feminisme nacionalista. Entre altres coses s’hi deia:

“Defensem un projecte polític que basteixi la sobirania de la nació catalana a partir dels principis del feminisme interseccional. Tot relat sobre feminisme, antiracisme, anticolonialisme, drets de la classe treballadora o diversitat funcional que no facin els catalans des d’una mirada pròpia serà fet contra ells a partir de l’espanyolisme i la catalanofòbia. En aquest sentit, defensem la llengua catalana com l’eina més democràtica possible per aglutinar catalans d’orígens diversos i com la via més directa per incorporar-se al dinamisme de la nació.”

A principis d’aquest anys, Júlia Ojeda, Anna Punsoda i Marta Roqueta han tornat a la càrrega amb el llibre Màtria o barbàrie. Trenta veus del feminisme català. Trenta veus de dona nascudes entre el 1985 i el 1995.

En parlem tot seguit amb les nostres convidades. Som-hi. Comencem! 

Final

La frase de la setmana és d’una de les nostres convidades, Marta Roqueta...

Que no vingui Espanya a dir-nos qui som, que no vinguin les feministes espanyoles a dir-nos qui som, que no vinguin els homes masclistes a dir-nos qui som. Ens definim nosaltres.

Marxem amb el pensament posat en la nostra gent que és tota la que pateix la repressió, la presó i l’exili.

Tornem la setmana que ve. Que tingueu molt bona feina!



dimarts, 18 de juny del 2024

Qui era Hernán Cortés? Els Països Catalans, qüestió de noms?

LA CLAU de la nostra història Programa 266. Emès el 13 de juny de 2024 per Terramar Barcelona (TVB), ETV Llobregat, Terramar Garraf-Penedès i Terramar Tarragonès


Benvingudes i benvinguts a una nova CLAU de la nostra història. Programa 268.

El proper 21 de juny es compliran 32 anys de la mort de Joan Fuster, l’intel·lectual més important del segle XX, crític, assagista, poeta... Més enllà de la seva gran qualitat literària i filosòfica, amb “Nosaltres els valencians” va engegar una profunda reflexió sobre el País Valencià en què proposava la seva reconstrucció nacional dins del marc dels territoris de parla catalana, que ell va anomenar Països Catalans.

La proposta de Fuster responia a un plantejament ben meditat, ben raonat i ben justificat. Després de “Nosaltres els valencians”, el 1962, Fuster publicava un opuscle titulat “Qüestió de noms” on feia un argumentat desenvolupament de la seva postura sobre com caldria identificar les terres de llengua i cultura catalana. Fent-ne un breu repàs històric escriu:

El 1417, en escriure la seva “Disputa de l’Ase”, fra Anselm Turmeda afirma de si mateix “sóc de nació catalana, nascut a la ciutat de Mallorca” El 1539, l’edició dels primers versos d’Ausiàs March, a la portada del llibre, s’hi pot llegir: el famosíssimo philósofo y poeta», era «cavallero valenciano, de nación catalán». Al Principat, els Consellers de Barcelona, el 1456, celebraran la canonització del valencià fra Vicent Ferrer, tot remarcant que el nou sant és «de nostra nació».

El 1610, el cronista valencià Gaspar Escolano escrivia:

“[...] por más de 300 años han pasado los deste reino (de València) debajo del nombre de catalanes, sin que las naciones extranjeras hiciesen diferencia ninguna de catalanes y valencianos”.

Deia Fuster: “El nom fa a la cosa... en bona part” i el 1985, Josep Guia escrivia: "A cada cosa li escau un nom, però també és cert que el nom ajuda a fer la cosa"

Les dues afirmacions ens porten a afirmar que cada cosa, una nació, pot existir prèviament sense tenir un nom. Ara bé, si no té un nom, si al llarg dels segles va apareixent sense un nom que la identifiqui clarament, corre el risc de no acabar de fer-se completament que, poc a poc, sense gairebé ni adonar-se’n acabi per desfer-se, per dissoldre’s, Per no existir.

L’octubre de 1978, Fuster escrivia un article titulat “Països Catalans, 1978”

“Els diputats espanyols han decidit que "en ningún caso se admite la federación de comunidades autónomas". La cosa val interpretar-la com un obstacle constitucional a la idea política d'allò que en diem "Països Catalans". Naturalment, si, un dia, el País Valencià, les Illes i el Principat arribaven a federar-se, ni que només fos des d'unes mínimes autonomies respectives, la classe política de Madrid, sofriria una infart nacional.”

Des d’aquest racó de la nació,  remarquem que persistim i persistirem en la nostra intenció de provocar el màxim possible d’infarts nacionals a totes les classes polítiques que calgui.

Final

El dissabte 8 de juny es van complir 75 anys de la publicació de 1984 la novel·la de George Orwell profètica de la societat de la vigilància i del control total. La frase, avui doncs, del periodista i escriptor anglès.

“En una època d’engany universal, dir la veritat és un acte revolucionari”.

Tornem la setmana que ve. Us esperem aquí, per descobrir plegats noves CLAUS de la nostra història.

Que passeu una molt bona setmana!

divendres, 14 de juny del 2024

Josep Rull president Parlament de Catalunya. Resultats eleccions europees. La UE un projecte fallit

 

Vull una resposta. 12a temporada. Emès el 10 de juny de 2024 per Terramar Barcelona (TVB), ETV Llobregat, Terramar Garraf-Penedès i Terramar Tarragonès

                                        Canal del Vull una resposta al YouTube

Convidat:

Alfons Duran, Manàger, alt directiu, consultor i professor d’escola de negocis. Va estudiar Sociologia, Psicologia i Administració d’Empreses a les universitats de Deusto, Barcelona i Stanford. És Màster en Societat de la Informació i el Coneixement per la UOC). Publica periòdicament articles en el seu web alfdurancorner.com que s’apropa als set milions de visites. Autor de diversos llibres, entre altres Memorial per als desmemoriats, El capitalisme i el seu setè de cavalleria i Querido Paul

Davantal

El 12 de maig passat l’independentisme perdia la majoria que tenia al Parlament de Catalunya des de feia ja uns quants anys. Malgrat aquests resultats, avui l’independentisme ha aconseguit la majoria a la Mesa del Parlament.

Josep Rull és el nou president del Parlament. En el seu discurs d’obertura ha citat Pau Casals i el discurs que va fer a l’ONU el 1971 en rebre la Medalla de la Pau de les Nacions Unides: “Sóc català. Catalunya és avui una província d’Espanya, però què ha estat Catalunya? Catalunya ha estat la nació més gran del món. Catalunya va tenir el primer Parlament, molt abans que Anglaterra...”

Finalment, la Mesa s’ha constituït amb majoria independentista  amb un preàmbul més que important: la mesa d’edat ha acceptat els vots delegats de Carles Puigdemont, Lluís Puig i Ruben Wagensberg. La legislatura, doncs, comença amb bones notícies per a l’independentisme. Caldrà veure si continuen amb l’elecció del president de la Generalitat.

Aquest cap de setmana, diumenge als Països Catalans, han tingut lloc les eleccions al Parlament europeu. Triomf dels Populars amb 189 escons seguit del Socialdemòcrates amb 135 escons. Com ja s’esperava, augment de l’extrema dreta arreu i en especial a França i a Itàlia. A l’Estat espanyol, guanya el PP seguit de molt a prop del PSOE. Vox en tercer lloc i Sumar superant Podem. empat tècnic entre el PP i el PSOE i ja més distanciats VOX i Sumar. Als Països Catalans, victòria del PP al País Valencià i a les Illes. A la Catalunya del Nord el bloc de la ultradreta ha superat la meitat dels vots amb un 50,78% dels vots totals. Al Principat, victòria contundent del PSC i una nou daltabaix de l’independentisme. Junts i ERC han perdut prop d’un milió de vots en relació a les europees del 2019 (aproximadament 540.000 junts i 460.000 ERC.) L’abstenció és la gran vencedora d’aquestes eleccions. A Catalunya gairebé un 56% País Valencià 47% Illes  60%. Al conjunt de l’Estat 51%

En el programa d’avui parlarem d’aquests resultats, però també volem parlar de l’Europa que Alfons Duran-Pich, en l’article “La Unió Europea: un projecte fallit”, defineix com un “macroestat democràtic i de dret” (tot en minúscules i en cursiva, perquè és pura pantomima).

En parlem tot seguit amb el nostre convidat. Som-hi. Comencem! 

Final

Avui marxarem recordant el company Pep Fort que va morir el passat 7 de juny després de lluitar contra el càncer durant 14 anys. Activista independentista, va ser membre del SN de l’ANC i va ser un dels fundadors de l’associació Donec Perficiam que actualment presidia.

'Donec perficiam' és un lema en llatí que feien servir les Reials Guàrdies Catalanes —la guàrdia personal de l’arxiduc Carles III, comandada per Antoni de Peguera i d’Aimeric, marquès de Foix— durant la guerra de Successió del 1714. El lema estava inscrit en la bandera de Santa Eulàlia i significava que els combatents mantindrien la lluita 'fins a reeixir', fins a aconseguir vèncer l’enemic. Era un clam de persistència, de perseverança i de confiança amb la victòria final.

Marxem amb el pensament posat en Pep Fort i en tota la nostra gent que és la que pateix la repressió, la presó i l’exili.

Tornem la setmana que ve. Que tingueu molt bona feina!

 

divendres, 7 de juny del 2024

24 de juny, la nit del foc. Per què hi havia tants jueus en l'empresa de Colom? Arnau Mir de Tost


LA CLAU de la nostra història Programa 266. Emès el 6 de juny de 2024 per Terramar Barcelona (TVB), ETV Llobregat, Terramar Garraf-Penedès i Terramar Tarragonès


Canal de LA CLAU de la nostra història al YouTube

Davantal

Benvingudes i benvinguts a una nova CLAU de la nostra història. Programa 267.

S’apropa el 24 de juny. La nit del solstici d’estiu. La nit més curta de l’any. La nit del foc.

Passen els segles, però quan s’apropa la Nit de Sant Joan, el foc apareix, any rere any, com l’element purificador per excel·lència. El 24 de juny és la festa més estesa i unitària dels Països Catalans. És una jornada lligada al foc i al caràcter mediterrani del poble català. Des de fa temps, i a causa d’aquest marcat caràcter unitari i col·lectiu que presenta la festa arreu del nostre país, s'ha considerat aquesta data com la Festa Nacional dels Països Catalans, independentment de reconeixements oficials.

La Flama i la pròpia Nit de Sant Joan ens uneixen com a poble. És l'única festa que celebrem de forma conjunta arreu: són les festes de Perpinyà, les fogueres d'Alacant, els salts de cavall a Ciutadella de Menorca, les baixades de falles al Pirineu i Andorra, les revetlles populars a Catalunya i el País Valencià... La Flama esdevé, doncs, un acte d’afirmació i de reivindicació nacional dels Països Catalans.

De nou, el 22 de juny, la flama que roman permanentment encesa al Castellet de Perpinyà tornarà a pujar al cim del Canigó per tal de reprendre, un any més, la cerimònia simbòlica de regeneració. Després, tothom qui ho vulgui podrà prendre la flama per tal de dur-la arreu de les terres dels Països Catalans.

La Festa Nacional dels Països Catalans... La nostra nació, negada i ignorada per molts, necessita cada vegada més del nostre coratge i determinació perquè els Països Catalans som una unitat cultural, històrica, lingüística i nacional, però alhora som també una unitat d'agressió... la que rebem contínuament des de l'Estat espanyol.

“Som història, som present i som voluntat de continuar sent amb alegria. Toquem de peus a terra i, seguint la Flama del Canigó, avancem sense por.” Són paraules de l’enyorat Carles Capdevila que va escriure el missatge de la Flama de 2014.

La Flama del Canigó ens recorda, any rere any, que som un sol poble, unit per una llengua, una història i una cultura comunes que, com la Flama que es regenera cada any al cim del Canigó, referma i renova cada any el seu compromís d’esdevenir algun dia un poble lliure. Acabem amb un fragment del poema de Joan Maragall... I el crit d’una sola llengua/s’alci dels llocs més distants/omplint els aires encesos/d’un clamor de Llibertat.

Final

La frase de la setmana de l’actor i comediant estatunidenc Groucho Marx:

“Ja em disculparan si els anomeno cavallers, però és que encara no els conec gaire bé. “

Tornem la setmana que ve. Us esperem aquí per descobrir plegats noves CLAUS de la nostra història.

Que passeu una molt bona setmana!


dimecres, 5 de juny del 2024

Nova etapa a l'ANC. "Obriu pas" convers amb Alfred Bosch. El dificultós camí de l'amnistia.

Vull una resposta. 12a temporada. Emès el 3 de juny de 2024 per Terramar Barcelona (TVB), ETV Llobregat, Terramar Garraf-Penedès i Terramar Tarragonès

Convidats

Alfred Bosch, polític, escriptor, acadèmic. Ex conseller d’ Acció Exterior, Relacions Institucionals i Transparència durant el govern de Quim Torra. És autor, entre altres, de La Trilogia 1714, Les set aromes del món, premi Ramon Llull de novel·la de l’any 2004, o Inquisitio, premi Prudenci Bertrana de l’any 2006,. Darrerament ha publicar Obriu pas.

Maria Vidal, politòloga

Guillem López, jurista


Davantal

Segon davantal consecutiu sobre l’Assemblea Nacional Catalana. El d’avui ,molt més esperançador i positiu. Dissabte passat, finalment, va acabar el bloqueig i, encara que fos per la mínima que permeten els dos terços, Lluís Llach va ser escollir president de l’ANC. Al seu costa tindrà Nohemí Zafra com a vicepresidenta; l’advocada i jurista Sílvia Ventura com a secretària i Jaume Valls com a tresorer. Potser ens podríem haver evitat, tots plegats, l’espectacle del dissabte 25 de maig.

Esperança i sentit positiu. Les primeres declaracions de Llach com a president van en el camí de la renovació de l’entitat per tal d’adaptar-la al nou context social i polític, partint de la base de l’experiència acumulada (en positiu i negatiu) durant aquests dotze anys de funcionament. 

Llach ha parlat de millorar la comunicació entre les bases i la cúpula de l’entitat. Darrere de l’eufemisme de “millorar la comunicació” s’amaga que cal enfortir les assemblees de base, avui molt debilitades i allunyades del SN de l’entitat.

Ha dit que no vol ser un “president de piràmide”, sinó que vol una direcció de l’ANC "molt més col·legiada, que no sigui presidencialista". Aquest va ser un dels mals, no volguts, que, ha anat augmentant progressivament al llarg dels anys.  .

També ha comentat que vol col·laborar amb "totes les entitats que tenen la independència en la seva lluita". Perquè, una de les diferències amb el 2012, està en el fet que l’ANC, avui, no és l’única entitat que lluita per la independència. Cal crear sinèrgies i compartir la unitat estratègica i d’acció amb totes les entitats de la societat civil que tenen la independència en el seu marc d’objectius.  

Ha dit que l’ANC s’implicarà en lluites socials i amb col·lectius en dificultats. Així, ens afegirem a la gran protesta de l’agricultura per a “fer costat als agricultors en els seus problemes”. És a dir, l’ANC activarà, el punt 3.3 i el punt 4 de l’actual full de ruta dedicat a "l’Estratègia de confrontació” que pràcticament ha restat amagat al calaix durant el passat mandat i que preveu col·laborar i compartir quan calgui les diferents lluites sectorials: lingüística ecològica, alimentària, energètica, financera...

En les properes setmanes anirem sabent més detalls sobre aquesta renovació de l’ANC. Probablement, sigui necessària una Assemblea General Extraordinària  que hauria de tenir com a punts principals la reforma a fons dels Estatuts de l’entitat i l’elaboració d’un nou Full de Ruta.

En la darrera Assemblea General Ordinària, no es va aprovar, per primera vegada en els anys d’existència de l’ANC cap Full de ruta,. El  SN sortint, prenent unes funcions que no té, va decidir donar per bo El Full de Ruta anterior, que contenia com a proposta estrella la coneguda i polèmica llista cívica. En tombar els associats aquesta proposta ens ha portat a tenir, ara per ara, un Full de Ruta que no serveix per als propers dos anys de mandat.

Desitgem tota la sort i l’encert possibles al nou SN de l’ANC. 

En parlem tot seguit amb els nostres convidats. Som-hi. Comencem! 

Final

La frase de la setmana del que va ser president dels Estats Units John F. Kennedy

“El canvi és llei de vida. Aquells que només miren al passat o al present, sens dubte, perdran el futur.”

La llei d’amnistia ha començat el seu dificultós camí perquè sigui efectiva. Nosaltres, doncs, continuem marxant amb el pensament posat en la nostra gent que és tota la que pateix la repressió, la presó i l’exili,

Tornem la setmana que ve. Que tingueu molt bona feina!

diumenge, 2 de juny del 2024

L'atac sistemàtic espanyol contra el sistema financer català. Banc de Reus, 1931. Isabel Llorach, figura clau de la burgesia catalana. Mir Geribert, príncep d'Olèrdola

 

LA CLAU de la nostra història Programa 265. Emès el 23 de maig de 2024 per Terramar Barcelona (TVB), ETV Llobregat, Terramar Garraf-Penedès i Terramar Tarragonès


Davantal

Benvingudes i benvinguts a una nova CLAU de la nostra història. Programa 266

Fa unes setmanes, el BBVA va presentar  OPA hostil amb bescanvi d'accions, al Banc de Sabadell., presidit pel Sr. Josep Oliu- Recordem una mica qui és aquest banquer. Oliu va ser una de les persones que més va maniobrar per tal que el 2017 el Parlament proclamés la independència. Es va posar al servei de Felip VI i, entre altres coses, es va endur la seu legal del Sabadell a Alacant.

Aquesta OPA ens porta a al juliol de 1931 quan el Banc de Reus, la primera entitat financera de Catalunya i una de les quatre principals de l’estat espanyol, feia fallida i tancava portes. Dos dies abans, Indalecio Prieto (PSOE), ministre d’Hisenda del primer govern de la II República espanyola, havia ordenat la retirada de tots els saldos de titularitat estatal dipositats al Banc de Reus. Les conseqüències per al banc van ser una onada de terror entre les empreses i particulars que en precipitaria la fallida.

El Banc de Reus havia estat fundat el 1862. El 1921, el van adquirir els negociants Fàbregas i Recasens i el van convertir en una entitat puntera. Va obrir sucursals arreu del Principat i a les principals capitals europees.. Els propietaris del Banc de Reus, van aconseguir el monopoli de la gestió bancària de diverses empreses públiques, com Campsa o Cepsa, fet que el dimensionaria extraordinàriament, però que també el sobreexposaria als riscos polític

El president Macià tenia molt clar que l’autonomia política no seria possible sense l’autonomia financera. I va encomanar al conseller Serra i Moret, un estudi per a la creació d’un banc públic català. La bona relació i l’afinitat ideològica entre el president Macià i Evarist Fàbregas, màxim accionista del Banc de Reus, va centrar el focus sobre l’entitat del Baix Camp. En aquella negociació, es perseguia un doble objectiu. En primer lloc, allunyar l’entitat catalana de la "pinça" hostil del ministre Prieto (PSOE) i del banquer Echevarrieta (bancs de Bilbao, de Biscaia i de Santander), que amenaçava la supervivència de l’entitat. I, en segon lloc, transformar l’entitat reusenca en el Banc Públic de Catalunya.

Les intencions del Banc de Reus i de la Generalitat van arribar al miinistre Prieto (PSOE) , probablement filtrades pels consellers de la Generalitat, Salvador Vidal (UGT) i Casimir Giralt (partit lerrouxista). Davant les amenaces, econòmiques, però també polítiques, per al govern de Madrid,  Prieto va ordenar l’execució del pla que havia traçat conjuntament amb Echevarrieta.

Amb la fallida del Banc de Reus, la Generalitat de Catalunya va perdre la possibilitat de crear un instrument de finançament propi, que hauria estat decisiu per a aprofundir en l’autogovern. Aquella maniobra representaria la destrucció i desaparició del principal instrument de finançament del comerç i la indústria catalans del moment. La fallida provocada del Banc de Reus representava la destrucció de la sobirania financera de Catalunya. Com va passar tres quarts de segle més tard, amb el govern del socialista Rodríguez Zapatero, l’Estatut fallit del 2006 i la destrucció i desaparició de les caixes d’estalvi catalanes entre el 2008 i 2012.

Final

La frase de la setmana del científic, lingüista, filòsof i professor estatunidenc, Noam Chomsky:

“Qui són els guardians de la història? Els historiadors, és clar. Part de la seva feina és la de conformar la nostra visió del passat de manera que sostinguin els interessos del poder present. Si no ho fan així, probablement seran marginats d'una manera o altra. “

Tornarem la setmana que ve per descobrir plegats noves CLAUS de la nostra història.

Que passeu una molt bona setmana!


Ermessenda, la trilogia. Les votacions a la presidència de l'ANC. Noves eleccions al Parlament?


Vull una resposta. 12a temporada. Emès el 27 de maig de 2024 per Terramar Barcelona (TVB), ETV Llobregat, Terramar Garraf-Penedès i Terramar Tarragonès

Canal del Vull una resposta al YouTube


Convidats:

Josep Tort i Miralles, escriptor. Forma part del col·lectiu literari del Penedès Mir Geribert, i de la comissió Mir Geribert per la difusió del personatge. Membre de la junta directiva de l’Ateneu mogenc i del grup de recerca de la Memòria històrica del mateix. També formo part de la junta de la secció literària del Centre Artístic del Penedès- l’Agrícol.  Ha publicat novel·la històrica Mir Geribert. El príncep rebel i una trilogia sobre Ermessenda de Carcassona

Lourdes Escardívol, mestra

Josep Ferrer, president d’AExRC


Davantal

Aznar, 2011... "Antes se romperá Cataluña que el país entero”

Hamlet, acte I escena IV. Hi ha un diàleg entre Hàmlet, Horaci i Marcel. Aquest darrer, Marcel, pronuncia la famosa frase “Hi ha quelcom que és podrit, a Dinamarca.” La frase original en anglès és “Hi ha quelcom que és podrit, a l’estat de Dinamarca” i és una de les metàfores més punyents de la literatura per descriure com ,de la mateixa manera que el peix comença a podrir-se pel cap, l’estat comença a fer-ho pels seus dirigents.

El dissabte passat el nou SN de l’ANC es reunia a Vilafranca per escollir els càrrecs orgànics que hauran de dirigir l’entitat en els propers dos anys. Personalment, tenia la confiança posada en què la nova ANC sàpigues tancar la trista etapa dels darrers anys, passés pàgina i comencés a posar els fonaments per engegar la segona part del procés d’independència.

Res d’això va passar dissabte, L’actual ANC s’assembla cada vegada més, i de manera molt perillosa, als partits polítics als quals ha estat censurant, criticant i posant constantment en entredit.

Divendres, però, un dia abans de la reunió del SN, ja es posen en marxa alguns mitjans de comunicació per preparar el terreny. Sílvia Barroso, directora del diari digital El Món i responsable del web del diari Ara, escriu un article que titula “L’ANC busca ‘in extremis’ un candidat de consens per a la presidència”. En el redactat, s’atreveix a escriure “que les dues ànimes de l’Assemblea estan en empat tècnic” i, avançant-se sospitosament als esdeveniments de dissabte afirma que “els representants electes i hauran de posar-se d'acord si volen evitar el bloqueig aquest dissabte.”

Un resum ràpid dels fets... Lluís Llach, com ja havia anunciat presenta la seva candidatura a la presidència de l’Assemblea. Sorprenentment, apareix en escena un altre candidat que prové de les votacions al sector jove, en Josep Punga.. La primera de les votacions dona aquest resultat: Llach 43 Punga 27. 1 abstenció i 1 absent En no obtenir cap dels candidats els 2/3, 48 vots, cal repetir la votació. Ben aviat, tothom s’adona de què està passant. En Llach s’imposa, una i altra vegada, a Punga amb uns resultats similars als de la primera votació. En Punga, malgrat això no es retira. Passen les hores, ja en portem gairebé set. Finalment, en Punga accepta retirar-se i diu (avís per als navegants) que votarà en blanc en la propera votació. Els navegants reben l’avís i els resultats de la darrera votació és de 45 vots per en Llach, 21 vots en blanc, 1 vot nul i 1 abstenció. Llach es queda a 0.33 dècimes des 2/3 dels vots.  El blocatge està servit.

Reflexions ràpides... Votacions generals: Lluís Llach, 3.268 vots. Josep Punga 32 vots. Votacions al càrrec de president: Llach 43 vots. Punga 25. En Punga, però, no es retira i obliga a repetir les votacions una i altra vegada. Finalment, uan vegada retirat en Punga, es recorre a l’estratègia del vot en blanc, tots a una, per blocar l’elecció del càrrec.

Hi ha un sector minoritari, però que disposa d’una minoria de bloqueig, de què se serveix amb una estratègia ben definida. Què estan cercant? No vole  bloquejar indefinidament l’ANC, la seva estratègia està centrada en eliminar Lluís Llach de la presidència i forçar, mitjançant el xantatge del blocatge, aconseguir un pretès “candidat de consens” que resta, de moment, a l’ombra, però que tots podem tenir el seu nom al cap.

Darrera d’aquest sector minoritari de bloqueig hi ha exactament les mateixes persones que van provocar l’escàndol de l’anterior elecció de càrrecs, quan es  va voler barrar el pas a en Jordi Pesarrodona. Exactament els mateixos i, també, tots teniu els noms al cap.

Ja ho deia Shakespeare: Hi ha quelcom que és podrit....

En parlem tot seguit amb els nostres convidats. Som-hi. Comencem!

Final

La frase de la setmana de l’escriptor, filòsof i polítics del segle XVII Edmund Burke

Quan els dolents entren en combinacions, els bons han d’unir-se, si no, aniran caient un per un en un sacrifici sense pietat, en una lluita menyspreable.

Marxem amb el pensament posat en la nostra gent que és tota la que pateix la repressió, la presó i l’exili.

Tornem la setmana que ve. Que tingueu molt bona feina!