James Joyce (1884-1941) és un escriptor irlandès
l’obra del qual va representar un important trencament amb tota la literatura
que s’havia fet fins al moment. L’autor va experimentar de manera sublim amb el
llenguatge i la tècnica narratives, aconseguit una renovació sense límits en la història de la literatura
universal. Ulisses és, sens dubte,
l’obra més coneguda de l’escriptor i la que li ha conferit més glòria
literària. L’obra constitueix un trencament absolut amb la narrativa
tradicional i la seva influència posterior ha estat decisiva.
En un resum breu, la història d’Ulisses ens presenta el protagonista de
la novel·la, Leopold Bloom, que es lleva al matí, prepara l’esmorzar a la seva
dona, se’n va a l’oficina on treballa, assisteix a un enterrament i visita uns
banys públics, esmorza lleugerament, torna a l’oficina, sopa en un restaurant,
es troba amb Stephen Dedalus en un bordell, passeja solitàriament, es troba amb
una prostituta i li confessa el seu desig eròtic, acompanya Dedalus a un
bordell i, després, tornen junts a casa; finalment, es dedica a filosofar fons que
Dédalus se’n va.
Tota l’acció passa en un sol dia, el 16 de juny de 1905, des
de les vuit del matí fins a les dues de la matinada. Aparentment, allò que ens
relata la novel·la és un dia qualsevol en la vida d’un home qualsevol. Quan ens
submergim, però, en les més de 1.200 pàgines que componen l’obra, ens adonem de
tot el contenen.
Setanta-cinc pàgines de mitjana per explicar cada
una de les hores que componen la història. L’obra, en paraules del mateix
autor, és una atrevida transcripció de l’Odissea d’Homer; aquí, però, els
herois no existeixen, s’han convertit en antiherois i la destrucció del mite
n’és la finalitat principal de la història. En relació a l’Ulisses joycià, el psicoanalista suís Carl Gustav Juny argumentava
que: “la vida diària d’un home comú, tal com se sent en la pròpia consciència,
és una odissea, però no en el sentit d’una seqüència racional amb plantejament,
nus i desenllaç, sinó un caos en què ni tan sols es manté l’estructura
enunciativa de subjecte, verb i predicat.”[1]
L’estructura del llibre s’organitza en tres
parts, que corresponen a les tres parts de l’Odissea. La primera és la que
correspon a les aventures de Telèmac-Stephen; la segona és l’Odissea pròpiament
dita, la construcció d’una nova odissea que representa l’itinerari de la vida
humana i, la tercera i última part, és el retorn a casa de l’antiheroi.
En aquesta breu exposició, però, ens ocuparem del
personatge femení de la història: Molly Bloom, l’esposa de Leopold. És la dona
adúltera per excel·lència, una dona sense cap mena de tabú moral. Molly és una
dona que ha tingut i té múltiples amants, entre ells Boylan, que descobrirem en
el capítol final de la novel·la.
Molly, però, és també la gran heroïna de la
literatura universal. Un dona forta, físicament i moralment, més que el seu
marit que, carregat de prejudicis ètics, esdevé un home dèbil. Representa també
el pol contrari de la Penèlope homeriana. Des que va morir el seu fill, Molly
ha refusat mantenir relacions sexuals amb Leopold, però no amb altres homes i
aquí comença el seu llarg periple d’amants. El negatiu fotogràfic de la
Penèlope, esposa fidel, que espera el retorn a casa del marit. Molly és
l’esposa infidel, que no dubta d’anar-se’n al llit amb qualsevol pretendent que
li ho proposi. Leopold, en un moment de l’obra, explica que ha tingut fins a 25
amants. Ella mateixa ens ho confessa en el seu llarg monòleg que tanca el
llibre.
El propòsit de la tècnica literària del monòleg
interior és el de descobrir allò que és més íntim del personatge. D’aquesta
manera, els seus pensaments se’ns revelen lliurement, con si l’autor no els pogués controlar. Joyce
fa servir aquesta tècnica per tal que Molly obri el seu cor i aboqui els seus
pensaments, els seus records, els seus somnis i problemes, els seus gustos
sexuals i la seva experiència sentimental.
Aquesta eina literària, en mans de Joyce, és
explotada fins als darrers extrems. Els punts i les comes desapareixen
totalment i obren pas a un flux, a un fluir incontenible i immediat de la
consciència. En aquest monòleg interior s’interrelacionen diversos plans
temporals; passat, present i futur formen entrecreuaments per tal d’abastar la
totalitat d’allò que és la realitat. La part més fosca dels personatges, allò
que format part de la intimat inviolable de cadascú, allò que tothom tracta
d’amagar, surt a la llum en el monòleg, perquè és la veu interior de la pròpia
consciència.
Divuit hores després que Leopold hagués sortit de
casa seva, Molly, en una nit d’insomni, comença a desvelar-nos les seves
intimitats:
“Sí perquè ell no havia fet mai una cosa com això
de demanar que li portessin l'esmorzar al llit amb un parell d'ous des de l'hotel
City Armns quan es feia el malmirrós amb una veu decaiguda tot un personatge
per fer-se l'interessant amb aquell fardot de Mrs Riordan que es pensava que s'hi
faria l'arròs i no ens va deixar ni cinc...”[2]
Molly medita sobre la debilitat del seu marit i
desconfia d’algunes de les coses que li ha dit respecte al que ha fet durant el
dia. Recorda una intriga fallida entre Leopold i un criada que havien tingut:
“...com aquella porca de Mary que vam tenir a
Ontario Terrace posantse postissos al cul per excitarlo ja està bé que se li
enganxi lolor daqueixes donotes pintades una o dues vegades me lhe temuda i mel
feia acostar quan li vaig trobar aquell cabell llarg a labric sense comptar
aquella vegada que vaig entrar a la cuina i ell feia veure que bevia aigua amb
1 dona no en tenen prou tota la culpa va ser dell és clar fent malbé les
criades i després proposant que podria menjar a taula amb nosaltres per
Nadal...”
Les fantasies sexuals de Molly la porten a
desitjar algun noi jove. De nou el mite de Fedra:
“...fora que pagués a algun xicot atractiu per
fer-m'ho perquè jo sola no puc a un noi jove li agradaria jo l'atorrollaria una
mica sola amb ell si ens hi trobéssim li ensenyaria les lligacames les noves i
el faria tornar vermell mirant-lo el seduiria ja sé que senten...”
Pensa en els seus amants, en com la satisfeien i
estableix una relació contraposada amb les creences religioses:
“...la candela que vaig encendre aquell vespre a
la capella de Whitefriars Street per al mes de Maria mira com va portar sort i
tot i que ell se'n fumeria si em sentís perquè no va mai a missa ni a les
funcions d'església diu l'ànima no en tens d'ànima a dintre només matèria grisa
perquè no sap què és tenir ne una sí quan vaig encendre el llum sí perquè men
deu haver clavat 3 o 4 amb allò tan gros després de treure-m'ho tot amb les
cortines tirades després de tantes hores vestint-me i perfumant-me i pentinant me com un ferro o
com una mena de samaler sempre aixecat deuria menjar ostres em penso que unes
quantes dotzenes...”
Un punt també de sensibilitat femenina, d’ànsies
de ser estimada i respectada, dins de la voràgine sexual:
“...m’agradava com feia l'amor a més sabia com
tractar un dona quan em va enviar aquelles 8 roselles tan grosses...”
Vol estar maca, sentir-se maca i admirada:
“...sóc una mica massa grossa de panxa hauré
d'estar-me de la cervesa a les menjades que m'agrada massa.../... i una ampolla d'aiguota que volia encolomar-nos com si fos claret que no el podia fer beure a
ningú que Déu li conservi la saliva que gasta no fos que es morís de set o jo
haig de fer uns quants exercicis de respiració a veure si aquelles pastilles
per aprimar-se aniran bé que no en faci un gra massa les primes no estan gaire
de moda...”
Un nou amant, una nova relació sexual. S’adona,
però, a través d’una mirada als seus pits, que els anys passen i que es fa
gran. Tot i així, ràpidament desvia el seu corrent de pensament:
“...em va mirar el Poldy testarrut com sempre com
una mula però el vaig veure com em mirava amb mota afició el pit quan es va
aixecar a obrir-me la porta molt amable per part seva d'acompanyar-nos.../...sí em
penso que mels va posar més dreta això de mamar-los d'aquella manera tant de temps
que em feia venir set les tetones em diu no em vaig poder estar de
riure.../...i prendré aquells ous batuts amb marsala perquè els trobi grossos
què són totes aquestes venes i cosetes curiosa la manera d'estar fets...
Les darreres paraules de Molly són d’afirmació.
La repetició del monosíl·lab “sí” és una afirmació d’amor, d’amor a la vida,
d’afirmació de la vida, d’acceptació positiva de la condició humana. És també
un “sí” de, malgrat tot, d’amor vers el seu company de sempre, vers el seu
marit. No estima Boylan; si estima algú aquest és Leopold. L’únic punt que
apareix en tot el monòleg es troba aquí, en el punt final. És la declaració
darrera de Molly, el seu SÍ a la vida.
...”sí quan em vaig posar la rosa al cabell com
feien les noies andaluses o men posaré una de vermella sí i com em va fer un
petó sota la muralla mora i vaig pensar en fi és igual ell que un altre i
llavors li vaig demanar amb els ulls que mho tornés a demanar sí i em va
preguntar si jo volia sí dir que sí la meva flor de la muntanya i primer el
vaig estrènyer als meus braços sí mel vaig acostar perquè em sentís els pits
tot perfum sí i el cor li anava desenfrenat i sí vaig dir que sí que vull Sí.”
