Un pronunciament parlamentari per l’amnistia, l’autodeterminació i la república? Cinc anys de l'1-0 de 2017

Vull una resposta. 11a temporada. Emès el 26 de setembre de 2022 per ETV Llobregat i TerraMar 

Convidats:

David Fernández, empresari, exvicepresident ANC

Josep Ferrer, president Acord d’Esquerres República Catalana

Manel Carrasco, activista, exSN de l’ANC

Davantal

1 d’0ctubre de 2017. Han passat ja cinc anys de la gran victòria popular del referèndum d’autodeterminació. L’1 d’octubre del 2017, malgrat la dura repressió que vam haver de suportar, vam posar l’Estat espanyol contra les cordes. L’1 i el 3 d’octubre de 2017 van ser una gran victòria i vam tenir la independència més a prop que mai.

Han passat cinc anys i molts de nosaltres continuem preguntant-nos què va passar exactament aquell mes d’octubre de 2017.

Els polítics no tenien res preparat per al dia després del referèndum? Clara Ponsatí, consellera d’Ensenyament el 2017, deia: “Estàvem jugant al pòquer i anàvem de farol”. Ernesto Elkáizer en el seu llibre “Cataluña año cero”, tot reflectint una conversa del president Puigdemont amb Marta Pascal i David Bonvehí, el primer confessa: “No tenim res preparat per a després de la declaració d’independència.”

Durant aquests darrers anys, els independentistes ens hem anat preguntant si els nostres representants volien fer realment el referèndum. Si estaven disposats a fer efectiva la independència. Aquests dubtes es van anar confirmant amb les declaracions que va fer en aquest mateix programa Natàlia Esteve, vicepresident de l’Assemblea el mes d’octubre de 2017, quan va afirmar que “no hi havia res fet perquè ningú s’esperava que passés. En Jordi Sánchez sempre em va dir que no se celebraria el referèndum. Les seves instruccions eren que no s’havia de votar, que el que calia era fer una cua amb el vot a la mà per poder difondre les imatges.”

L’engany pren unes dimensions considerables perquè no només afecta als polítics, sinó al propi “Estat Major” que incloïa l’Assemblea i Òmnium. Com és possible que el president de l’ANC no confiés que el referèndum s’acabaria fent? Com és possible que, en paraules seves del 30 de setembre, deia que “obtenir un milió de vots ja seria un èxit desbordant"? Per què es va desactivar l’operació que l’Assemblea tenia preparada des de feia molt de temps per defensar el resultat de les urnes?

Els dos articles/carta del mes de juny de 2021 “Mirant al futur” d’Oriol Junqueras, publicada a l’ARA i a la Sexta i “L’1 d’octubre no va ser un error”, que Jordi Sánchez va publicar  a l’ARA van acabar de reblar el clau de l’engany i la rendició.

Avui, cinc anys després del referèndum, sentir-te enganyat no ha provocat, en cap cas, el desànim ni molt menys la retirada en la lluita per la independència. El moviment independentista està reconduint el desencís, la indignació i la ràbia transformant-ho en energia positiva per continuar avançant en aquesta llarga lluita per la llibertat.

En parlem tot seguit amb els nostres convidats. Som-hi. Comencem! 

Final

La frase de la setmana de l’activista i defensor dels drets civils dels negres nord-americans conegut com a Malcom X

Quan les persones estan tristes no fan res, només ploren la seva condició, però quan estan enfadats, provoquen el canvi.

Marxem com sempre amb el pensament posat en la nostra gent, que és tota la que pateix la repressió, la presó i l’exili. Els volem lliures. Els volem a casa.

Tornem la setmana que ve. Que tingueu molt bona feina!

"Ànima morta" conversa amb l'autor, Lluís Sanahuja. El nacionalfeixisme espanyol contra el català. La"trampa" de la Vanguardia

 

Vull una resposta. 11a. temporada. Emès el 19 de setembre de 2022 per ETV Llobregat i TerraMar

Convidats:

Lluís Sanahuja Munné  Ha estat mestre de l’Escola d’Educació Infantil i Primària Pau Boada de Vilafranca del Penedès. Has escrit relats per a infants, joves i adults. Teatre per a infants. Ha obtingut diversos premis, entre altres:

“Quatre pinzellades i un epíleg.” Roda d’Or de Narració Curta Premis Castellitx. Algaida 2003. “Esperança”, 13è Premi de Narració Curta 'Vila d'Alcarràs' i també amb “Ànima morta”, premi de novel·la breu Vila de Porreres 2021 que avui presentarem.

Olga Amargant, advocada

Francesc Abad, analista polític

Avui parlarem del llibre “Ànima morta”, del qual és l’autor Lluís Sanahuja. En un fragment d’aquest llibre, un dels protagonistes, en Jaume Torres, diu: “Què importa qui té la raó? L’únic que compta és guanyar al preu que sigui. La raó te la dóna la victòria. El vencedor sempre la té, sempre!”

I ja sabem que la història la fan els vencedors...

No parlarem nosaltres de l’estranya Decadència de la llengua catalana i de la desaparició dels grans escriptors catalans que passen d’un Segle d’Or enlluernador ,com va ser el segle XV,  a desaparèixer gairebé del tot durant el Siglo de Oro espanyol, bàsicament el segle XVI i principis del XVII. Per això ja hi ha altres programes com La Clau de la nostra història que emet també aquesta casa.

La història la fan els vencedors.... Un parell de mostres... El 1511 (Siglo de Oro espanyol) apareix una novel·la amb el títol de Tirante el Blanco, editada per Diego de Gumiel. En el llibre no hi  figura el nom del traductor o deis traductors. No apareix l’autoria de Joanot Martorell i es presenta al públic com una novel·la original i anònima. A més, se suprimeix la dedicatòria personal de Martorell a l’infant Fernando de Portugal (d’aquesta manera s’acaba d’eliminar el nom de l’autor). En el pròleg de la traducció se cita la reina Isabel i la guerra de Granada. Amb tot això, el llibre resta orfe d’autor i l’obra apareixia davant els lectors del llibre com escrita originalment en castellà.

Què hauria passat si no hagués aparegut l’original català publicat el 1497?

Veient la manifestació del nacionalfeixisme espanyol, convocada per “Escuela de Todos” i grupuscles ultres, m’ha vingut al cap la famosa frase “Ladran, luego cavalgamos”. Sempre haureu sentit que aquesta frase la diu Don Quijote a Sancho Panza en la famosa obra de Cervantes. Doncs... no...  no hi apareix ni aquesta frase ni cap que se li assembli.

L’origen real és incert. Es diu que pot provenir del proverbi àrab “Els gossos borden, la caravana avança” i més que possiblement acabi sorgint del poema “Lladrador” de Johann Wolfgang von Goethe que en una traducció lliure al català diria:

“A la recerca de fortuna i de plaers/Però sempre enrere ens borden,/Borden amb força…/Voldrien els gossos del poltrer/acompanyar-nos per sempre/Però els seus estridents lladrucs/Només són senyal que cavalquem”

Doncs... això...Els seus estridents lladrucs només són senyal que cavalquem...

En parlem tot seguit amb els nostres convidats. Som´-hi. Comencem! 

Final

La frase de la setmana extreta del llibre “Ànima morta” de Lluís Sanahuja

“No creguis pas que el Franco es mori del tot. Alguna cosa d’ell el sobreviurà. No hi haurà una pedra prou grossa per engabiar el seu llegat. No hi haurà taüt prou sòlid per encadenar la seva voluntat. Sentiràs el seu alè fins a l’últim dia de la teva vida.”

Marxem un dia més amb el pensament posat en tota la gent que pateix la repressió, la presó i l’exili. Els volem lliures. Els volem a casa.

Tornem la setmana que ve. Que tingueu molt bona feina! 

11 de setembre de 2022: El gran èxit de la manifestació de l'ANC. Què passa amb ERC? Òmnium s'allunya de l'ANC?

 

Vull una resposta. 11a temporada. Emès el 12 de setembre de 2022 per ETV llobregat i TerraMar

Convidats:

Lourdes Escardívol,  mestra, AR del CxRep

Natàlia Esteve, advocada

Joan Puig, editor larepublica.cat, membre AR del CxRep

11 de setembre de 2022. L’independentisme ha tornat a demostrar la seva força. Han fallat tots els intents de desmobilitzar la gent i que la manifestació fos un fracàs. Les diferents estratègies per aïllar l’ANC no han servit per a res.

La manifestació va ser, com alguns s’entesten a dir, una manifestació contra el partits o bé una manifestació contra l’immobilisme polític?

Fem un ràpid repàs del que han escrit alguns opinadors....

Josep Casulleras, “L’ANC vessa el got i anuncia l’alternativa de la llista cívica”

Dolors Feliu tenia raó i el discurs que va fer al final de la gran manifestació de l’Onze de Setembre va anar en consonància amb el manifest que la convocava i que ERC va deplorar. Apuntava una via electoral alternativa si persistia el blocatge en l’estratègia per a fer efectiva la independència, si s’insistia en el diàleg infructuós amb el govern espanyol i l’autonomisme.

Ot Bou, “Una protesta que no encaixa en el relat de cap partit”

Esquerra Republicana ha parlat de radicalització de l’entitat. I no ha vingut. Hi ha una altra interpretació. Els partits no fan la independència. La manifestació de la Diada ha deixat de ser una manifestació per a ser una protesta. Segurament per això hi ha qui es molesta, i qui se’n sent exclòs.

Vicent Partal, “Enhorabona: el Paral·lel ha encès una llum al final del túnel”

Aquella pregonada divisió de l’independentisme, que alguns tant s’escarrassen a proclamar, no ha existit al carrer. Al Paral·lel i al pla de Palau simplement hem tornat a ser aquella nació que no demana mai al del costat què vota o quina ideologia té, i que no en fa qüestió. La fortíssima campanya contra la manifestació que han fet el president Aragonès, ERC, els mitjans espanyols, els mitjans públics catalans i la premsa de partit ha estat resposta amb tanta serenitat com fermesa per la ciutadania. I en relació amb això la lliçó d’aquest Onze de Setembre és de les que fan història.

Joan Ramon Resina..."El junquerisme és rancor"

Per a un polític que es proclama independentista, bescantar l’independentisme popular és un pèssim negoci. Obrint les hostilitats contra l’ANC, Junqueras ha acabat d’objectivar el cisma entre el poble i el seu partit, entre carrer i govern. El divorci no se saldarà amb una pèrdua de vots sinó que podria ser pitjor i conduir a topades no sols retòriques, en què l’acció independentista s’hagi d’enfrontar a l’independentisme postís i el govern que s’anomena independentista la reprimeixi. De fet, la repressió intestina ja treballa, d’una banda amb els Mossos denunciant i d’una altra amb la Generalitat actuant d’acusació particular en els judicis contra els defensors de la llibertat.

En parlem tot seguit amb els nostres convidats. Som-hi. Comencem!

Final

La frase de la setmana... De Winston Churchill

“Alguns canvien de partit per tal de defensar els seus principis. Altres, canvien de principis per defensar el seu partit”

Ahir, tornant dels actes de la Diada a Terrassa, els mossos van detenir per segon cop l’activista de la Cerdanya i exmembre del SN de l’ANC, Tomàs Sayes, per un tall de carretera contra l’empresonament del raper Pablo Hasél.

Marxem, doncs, amb el pensament posat en tota la gent que pateix la repressió, la presó i l’exili. Els volem lliures. Es volem a casa.

Tornem la setmana que ve. Que tingueu molt bona feina! 

De veritat??? o...ara resulta que l'ANC divideix! (Reflexions de Fede Font de l'Assemblea de base de Sant Joan Despí)

En Fede Font és un bon amic de Sant Joan Despí. Ens coneixem des del 2012, quan es va crear l’assemblea territorial del seu poble. Va ser-ne el coordinador durant anys i podem dir que hem compartit moltes hores de feina, moments complicats i, també, moments extraordinaris a l'ANC. Un independentista de cap a peus que ha fet molts i bona feina al Baix Llobregat.

M'ha fet arribar unes reflexions a l'entorn d’aquest proper 11 de setembre i de tot el que l’està envoltant.  Les comparteixo íntegrament i les considero de lectura obligada. Per això, amb el seu permís, les faig públiques en aquest espai digital.. 

De veritat???

De veritat?

Sóc membre de ANC. No per casualitat. Me'n vaig fer membre cansat de veure que no hi havia cap partit ni organització, que pogués acostar-me a la llibertat del meu país.

L'ANC m'ha fet fer molts kilòmetres, moltes manifestacions, fins hi tot he format part d'una cadena humana de punta a punta del país. Totes aquestes mobilitzacions han tingut un punt i a part l' 1 d’Octubre d'ara fa cinc anys, on vaig poder votar pel futur del meu país amb la gran victòria que ens allibera va d'un estat opressor.

El poble vam fer la feina, però, malauradament ,els que no es van ni atrevir ni es van posar d'acord per fer el que ells mateixos ens van prometre, ara tenen les penques de donar lliçons, de dir-me què he de fer.

De veritat?

Els mateixos que ara diuen que ens vam deixar atonyinar, que vam defensar les urnes, que vam sortir al carrer sense por... això era broma.

De veritat?

Ara resulta que l’ANC divideix.

De veritat?

Jo, que tal com diuen els professionals del tema, no en sé de fer política, us dic que...

L'11 de setembre cal anar a la manifestació. Només amb la nostra força, aconseguirem la llibertat del nostre país.

Us ho dic de veritat!

Fede Font. 

Assemblea de base de Sant Joan Despí

Un nou 11-S difícil i controvertit. Una manifestació contra l'independentisme majoritari?

 

Vull una resposta. 11a temporada. Emès el 5 de setembre de 2022 per ETV Llobregat i TerraMar

Convidats:

Núria Vilajeliu,  organitzadora d’actes.

Josep Miquel Hermoso, SN de l’ANC

Josep Pinyol, historiador, SN de l’ANC

Davantal

El president de la Generalitat el Molt Honorable Pere Aragonès no anirà enguany a la manifestació de l’11 de setembre que convoca l’ANC. L’argument és que, segons el president “es tracta d’una manifestació contra els partits polítics i les institucions, i no contra l’Estat espanyol”.

El seu partit, ERC, tot i confirmar que sí que assistiran a la manifestació han manifestat que “l’esdeveniment va “en contra dels independentistes i no pas a favor de la independència”.

El president no ha estat l’únic que ha dit que no anirà a la manifestació. Les xarxes han recollit durant aquests dies un munt de missatges en el mateix sentit. Cadascú amb els seus propis motius. No serem pas nosaltres els que esdevindrem jutges d’aquestes posicions.

Dit això....Des del 2012, les diferents manifestacions ha estat sempre una data clau per a l’independentisme. Han representat any rere any, el punt d’inici, el punt de sortida de campanyes i accions que ens han permès avançar en el camí cap a la independència. El punt de sortida que ens va permetre passar en pocs anys d’un 14% a un 52% de suport a la independència.

Cada 11-S ens ha apropat una mica més a la independència. I és convenient remarcar-ho avui, quan massa veus alcen la bandera del pessimisme, d’un pretès cansament i desencís, d’un hipotètic estancament de l’independentisme.

La gran victòria de l’1 i el 3 d’octubre de 2017 va quedar estroncada pel dubte, la indecisió, la irresponsabilitat i la poca valentia dels nostres representants polítics. Això ens va conduir al 155 i a uns anys posteriors que han estat i són encara duríssims.  Uns anys en què l’Estat espanyol ens ha colpejat durament. Han sembrat el dubte i el desconcert. Han atiat la por amb la dura repressió que ha afectat prop de 4.000 persones. I tot això també s’ha fet amb la col·laboració, per acció o per omissió, per activa o per passiva, de compatriotes nostres, fins al punt que en aquests moments molta gent se sent abandonada o fins i tot traïda per bona part de la nostra classe política.

I un any més, som a les portes d’un nou 11 de setembre. Un 11 de setembre difícil i molt controvertit.

Com en els darrers anys, cal guanyar, una vegada més, l’11-S. Probablement, ens queda encara un camí  a recórrer ple d’entrebancs i dificultats. Probablement ens queda, encara, molt a suportar. Aquesta evidència, però, en cap cas ha d’aconseguir disminuir la nostra capacitat de convenciment i de lluita. Res ens pot aturar perquè mantenim la il•lusió, el convenciment, la força i el coratge. Res ens aturarà perquè tenim la força de la gent.

En parlem tot seguit amb els nostres convidats. Som-hi. Comencem!

Final

La frase de la setmana del polític, militar i escriptor anglès Winston Churchill

“L’èxit no és definitiu. El fracàs no és fatal. És el valor per continuar allò que compta”

El barceloní Oriol Calvo ha estat condemnat a 4 anys, 1 mes i 16 de dies de presó per desordres i atemptat. La sentència es fonamenta en la declaració de dos agents del Mossos, i no hi ha cap altra prova que ratifiqui la seva versió. És la condemna més alta que s’ha dictat fins ara, després de la d’Adrià Sas, a qui van caure 3 anys i 6 mesos i que ara té el seu cas pendent del Suprem.

Una temporada més, doncs, marxem amb el pensament posat en la nostra gent, que és tota la que pateix la repressió, la presó i l’exili. Els volem lliures. Els volem a casa.

Tornarem la setmana que ve. Que tingueu molt bona feina!

 

11 de setembre de 2022, nosaltres, com sempre, hi serem!

 

Fa deu anys, durant els mesos de juny i juliol de 2012, la recent nascuda Assemblea Nacional Catalana va mantenir converses amb diferents partits i entitats per tal que s’impliquessin en la manifestació que convocat l’ANC per a l’11 de setembre a Barcelona.

Uns mesos abans, el 10 de març de 2012, l’Assemblea Fundacional del Palau Sant Jordi havia aprovat el Full de Ruta 2012 en què es deia que el 23 de juny 2012 començaria la Marxa per la Independència (que va acabar sent el 30 de juny a Lleida), Per la Diada Nacional, la Marxa es clouria a Barcelona per manifestar-se sota el lema 'Catalunya, nou estat d'Europa'.

Les diferents converses van ser totalment decebedores. Des de la resposta d’una important entitat que ens va comunicar que consideraven un error fer la manifestació perquè seria impossible superar la del 10 de juny de 2010, fins a la de partits que no consideraven oportú implicar-se en una manifestació de signe independentista i amb una entitat que acabava d’aparèixer en el marc social i polític del país.

La realitat és que en el mes de julio l’Assemblea estava sola en la convocatòria de la manifestació “Catalunya nou estat d’Europa”. Més enllà d’agrupacions territorials o sectorials els partits no s’hi involucraven oficialment.

A partir del mes d’agost, i davant l’èxit que anaven tenint les mobilitzacions territorials convocades per l’ANC, les coses van començar a canviar una mica fins arribar a la “cua” i els cops de colze per poder ser darrera la pancarta de “Catalunya nou estat d’Europa”. Mai més, des de llavors, vam haver d’anar darrera els partits o les entitats perquè convoquessin i participessin en les manifestacions de l’Assemblea.

I per què recordo avui aquest episodi? Perquè, com algú ha dit, no és important si el president de la Generalitat participarà diumenge en la manifestació (Artur Mas, el president del 2012, tampoc hi va ser llavors i no va rebre una delegació de l’ANC fins després de l’èxit obtingut). No és important si aquest o aquell hi aniran. No és important si aquest partit o aquella entitat hi serà diumenge. El que és veritablement important és que hi siguem NOSALTRES.

NOSALTRES... els de les Consultes per la independència. NOSALTRES... els de la manifestació del 2012, de la Via Catalana del 2013, de la V baixa del 2014. NOSALTRES... els de cada 11 de setembre. 

NOSALTRES... els que vam defensar els col·legis la nit i durant tot l’1 d’octubre. NOSALTRES... que vam ocupar els carrers el 3 d’octubre. NOSALTRES... que sabem superar el desencís provocat pels nostres representants aquell mes d’octubre de 2017. NOSALTRES... els que som al costat dels 4.000 represaliats per l’Estat espanyol.

 NOSALTRES... que sabem que la lluita continua.

NOSALTRES... la força de la gent..

Temps Obert continua o... les finestres s'obren de nit

 

Fa uns dies es feia pública una gran notícia: l’editorial Comanegra reeditava les onze novel·les del cicle “Temps obert” del gran Manuel de Pedrolo. No només iaxò, sinó que n’anunciava la continuació. L’editorial ha fitxat vuit escriptors per a completar el llibre segon de la sèrie.

L’any 2017 escrivia al bloc set articles sobre Pedrolo i Temps obert. Si us ve de gust fer-hi un cop d’ull els podeu trobar aquí:

Temps Obert 1. Temps Obert 2. Temps Obert 3. 

Temps Obert 4. Temps Obert 5.  Temps Obert 6.

Els articles es tancaven d’aquesta manera:

Temps Obert espera...

La novel·la total resta, doncs, incompleta. L’objectiu era inassolible. Tal com el mateix Pedrolo deia: “D’etapa en etapa, pots progressar cap a l’objectiu, però d’etapa en etapa t’adones que n’hi ha més de les previstes i pots fins i tot adonar-te que, a mesura que avances, es van multiplicant prou perquè qualsevol projecte es quedi sempre pel camí. S’hi ha quedat els meus”

El conte El millor novel·lista del món finalitzava amb aquestes ratlles:

-El fet és que tenim prop d’un milió de pàgines… Però totes les que heu vist, eren seves…

-I les altres?

-A poc a poc. Els altres s’han contagiat, si em permeteu la paraula, de la seva obsessió. L’ajuden… Infermers i tot… Desenvolupen totes les possibilitats que ell no tindrà temps d’insinuar.

Pedrolo sempre deia que Temps Obert era una novel·la impossible d’acabar, “no ho podria fer ni que visqués mil anys!”, exclamava. Però també havia dit que, en certa manera, li hagués fet gràcia que altres escriptors més joves haguessin volgut continuar el cicle: “Si, home, no te’n riguis! És una idea magnífica. T’imagines una colla d’escriptors, de generacions successives, embarcats a desenvolupar aquest llibre? Una cosa demencial, d’acord. Però potser les úniques coses que val la pena de fer són aquelles que surten del corrent, del normal…” 

L’obra resta, doncs, oberta. Com les finestres que s’obren de nit, les possibilitats romanen intactes a l’espera de nous investigadors, de nous literats.

Temps Obert espera.